TANATOESTÈTICA

Per: David González

LA NOTÍCIA ES VA ESCAMPAR COM LA PESTA el Nadal passat. Barbie havia mort a mans de la pèrfida nina gòtica en un núvol de sabó perfumat. Els presagis més foscos s’ensenyorien de respectadíssimes i alarmades columnes de premsa davant la inquietant aparició i ràpida desaparició de les insolents i tenebroses nines gòtiques dels hipermercats i botigues de joguines de més renom de totes les contrades del país i més enllà, i tot i la crisi –o precisament potser per això, deien-. Totes les nenes (desconec si també els nens, perdoneu-me) volien tenir la seva nina sinistra. Al principi, m’ho vaig prendre mig en broma. De fet, no podia amagar una certa satisfacció: Mortícia Adams, injustament sepultada en la boira de l’oblit, finalment havia estat venjada. Ara sé que les petites vampiresses de plàstic no van tenir prou amb deixar vidu el pobre Ken. El mal, i el seu locus natural, l’infern, com va confessar el Papa Benet XVI, no és la metàfora d’un estat de l’ànima: el mal és real com el capital i habita a les habitacions de les nostres filles, que ja no són  palauets de color de rosa xiclet sinó coves negres com la més negra de les nits negres: els pòsters de Justin Bieber han caigut de la paret d’on ara penja Nosferatu, la infame criatura de Mürnau. El vampir, vell com el temps, ha tornat per quedar-s’hi si és que mai havia marxat enlloc. I les nines gòtiques només han estat l’avançada tètrica del seu regnat etern. Els tòxics parenoels grimpaires –ja ho vaig advertir al seu dia- no podien portar res de bo: elles eren the next generation i ara ja no hi ha res a fer. Tinc les proves. Dissabte passat, al tren del capvespre, una barbie de carn i ossos comentava al seu acompanyant que s’ho va passar molt bé una vegada que li van pintar el cos de colors, però que, com ja era major d’edat i des de sempre ella podia tornar a casa seva a l’hora que li vingués de gust perquè ella així ho havia dedicit, pensava dedicar-se a la “tanatoestètica”: “jo el que vull és maquillar morts”. Així. Jo no li veia la cara, a la barbie, tot i que s’asseia al meu costat. Sí que li veia al seu interlocutor, un home més gran, qui, cada cop més astorat, els ulls oberts com taronges, mirava de seguir la conversa que Ella i només Ella, implacable, dirigia. Ella. En sentir-ho, “jo el que vull és maquillar morts”, un calfred estrany em va recórrer l’espinada. Era una veu trencada, com la veu que queda després del naufragi d’una gran ressaca, o d’un gran disgust, d’un gran plor, però extraordinàriament serena, pausada: la barbie de carn i ossos, rossa, com les barbies originals, prima, com les barbies originals, de cames llargues, com les barbies originals, amb jaqueteta-abric de pell de fantasia, i texans arrapats, i les corresponents botetes nòrdiques igualment inflamables, com les barbies evolucionades del segle XXI, gairebé lletrejava cada paraula: ta-na-to-es-tè-ti-ca, ma-qui-llar-morts. El viatger, cada cop més gelat en una tarda especialment polar, no gosava aixecar la vista del diari. La tenia posada en una crítica literària sobre una compilació de contes de vampirs de tota la vida, d’abans de Crepúsculo i tot (i d’abans del Dràcula incommensurable de B. Stoker; petites joies malèfiques de Byron, de Le Fanu, d’Hugo, de Dumas...) Si ho hagués fet, si hagués aixecat els ulls del diari, possiblement hauria pogut comprovar si la cara de la barbie es reflectia al vidre del finestral del vagó que teníem just al davant. Potser per això, pel dubte insà –o he de dir terror?- no vaig gosar de fer-ho. Però això tampoc no em va estalviar l'escena final. La definitiva. En arribar el tren a la penúltima estació, la noia que podia tornar a casa seva a l’hora que volgués perquè així ho havia decidit ella, i el seu acompanyant, es van dirigir a la porta de sortida. Just abans de baixar a l’andana, ella va girar el cap i em va clavar una mirada animal emmarcada en uns ulls certament injectats en sang; una mirada felina, tallant com un ganivet esmolat en una nit de lluna plena en un rostre blanc com les neus de l’eternitat. Foc i gel. La mirada encesa i glacial d’una princesa morta. Bé. L’endemà es va morir Manuel Fraga, que era un senyor que al seu dia feia molta por, malgrat les gaites (servidor el va entrevistar a mitjan anys 90 al Pazo de Raxoi, la seu de la presidència de la Xunta: “joven, vaya terminando”, 18 minuts de gravadora; dues planes de diari i un regal, el llibre Carles Riba e Galicia i la catedral i la plaça de l’Obradoiro quan es pon el sol); i el dia abans, o sigui, el mateix dia del tren, s’havia enfonsat el Titànic del segle XXI, i, vés a saber per quins set sous, vaig pensar en Ella, en la tanatoestètica (són exactament 400.000 entrades a Google en 37 segons) i en la invasió nadalenca de les nines gòtiques.

(Nota: aquest escrit respecta escrupolosament la realitat dels fets esdevinguts a quarts de vuit de la tarda del 14 de gener del 2012 en un tren que va sortir de Barcelona.)

Clàudia de Lioncourt amb Louis de Pointe du Lac i Lestat de Lioncourt, a Interview with the vampire (1994), versió cinematogràfica de la novel·la d'Anne Rice.