QUE (ES) RECENTRALITZIN ELLS

El govern Rajoy ha validat al parlament espanyol el Primer Gran Ajustament en l’any cinquè de la crisi, increment progressiu de l’IRPF i de l’IBI i congelació dels sous dels funcionaris, amb el vot de qualitat de CiU. El suport aritmètic de la federació nacionalista, atesa la majoria absolutíssima del PP, és irrellevant: vet aquí perquè, si els de Mas i Duran volen pintar alguna cosa en l’incert escenari prepostcrisi –el màxim a què pot aspirar ara com ara qualsevol política econòmica i fiscal seriosa que es pretengui- no tindran més remei que jugar el partit amb el partit que mana. Que mana però decideix sota l’espasa de Merkozy. No hi ha més cera que la que crema. Rajoy no està sol al Congrés amb l’absolutíssima i CiU torna a recuperar el mig camp sense descuidar la defensa: és més fàcil parar el cop veient-les venir, naturalment sense que això garanteixi res. Però, com deia a La Vanguardia Zygmunt Bauman, en aquests temps líquids, la incertesa és l’única certesa que ens queda.

Merkozy és l’espasa i el PP és la creu de CiU: el PP no agrada a Catalunya (tot i que ja no fa tanta por; pregunteu al PSC). I no agrada a la majoria del segment central de l’electorat de què es nodreix CiU –i, per descomptat, el més sobiranista- que el PP marqui aquí també l’agenda del Govern. Serà perquè ens perd l’estètica, serà perquè venim d’on venim, però el cas és que en l’imaginari mitjà del catalanisme, el PP continua sent una mala companyia majestàtica (de Majèstic). És per això també, per posar les coses al seu lloc i desfer alguns malentesos visuals –en l’era de l’Homo videns el que es visualitza és el que compta- que CiU tenia necessitat de rectificar el no de Duran a la investidura de Rajoy. Pot semblar una paradoxa, però el grau de suport de CiU al PP a Madrid és inversament proporcional a la dependència del PP que CiU, sense majoria absoluta, té al Parlament. Com més avals dóni CiU a la política de Rajoy a Madrid, en clau de suport forçat per la crisi, menys dependrà l’agenda de Mas (i Trias) d’Alícia Sánchez-Camacho (i d’Alberto Fernández). La solució no és nova i la van aplicar Pujol (i Roca) amb el PSOE: com més s’acostava CiU a Felipe, més prescindible esdevenia el PSC al Parlament. Els primers efectes de l’entesa, batejada per Mas a Madrid com a “dipòsit (de confiança) a terminis”, s’han fet notar abans de començar: Sánchez-Camacho ha admès que la nova relació CiU-PP a Madrid “suavitza” les coses a Catalunya i Alberto Fernández s’ha resignat a quedar-se a l’oposició a Barcelona malgrat la precarietat del govern Trias.

El segment central de l’electorat de CiU pot admetre que la federació avali una retallada general de despeses autonòmiques a les Espanyes a cop d’article 135 de la Constitució –aquell que va reformar Zapatero amb el placet de Rajoy-. Al capdavall, la Generalitat pot gastar millor o pitjor, però que se sàpigui ningú ha derogat la llei de ferro que diu que el dèficit fiscal català (la diferència entre el que aporten els ciutadans d’aquí a l’Estat i el que aquest els retorna en inversions i serveis) sempre paga les misses dels altres les cantin com les cantin. Ara bé: el que no acceptarà el segment central de l’electorat de CiU -el que potser no sap massa ben bé a què aspira nacionalment parlant però tampoc renuncia a res- és que la política pressupostària de Mas hagi de rebre el vistiplau de Montoro; el de Merkozy és una altra cosa (aquí sempre hem estat l’avançada peninsular de les Europes). Entre la creu i l’espasa hi ha poc marge, però més enllà del pacte de socors mutu Rajoy-Mas davant les incerteses del dia a dia –llegiu amortització del dèficit de la Generalitat, pagament de les nòmines dels funcionaris i deute sobirà espanyol-, CiU se les haurà de compondre per fer entendre al PP que aquest cop, la recentralització , si arriba, haurà de passar de llarg de Catalunya. Primer, perquè no és Catalunya qui va decidir crear 17 autonomies. I segon, perquè CiU pot permetre’s no aconseguir la independència, però de cap manera pot gestionar una autonomia de fireta amb la caixa buida, s’hauria acabat CiU.

Si el criteri per continuar sent una autonomia a Espanya –com el criteri per continuar sent un Estat a l’Europa de Merkozy- és el compliment del dèficit, potser sí que caldrà redissenyar l’Estat autonòmic. Sempre que el redisseny passi per ajustar el nivell de competències amb el nivell d’ingressos propis. Pot pagar-se Catalunya l’autonomia, i, per tant, el seu model de benestar? Tots els estudis indiquen que sí que pot –l’autonomia i alguna cosa més- sempre que deixi de pagar les autonomies dels altres. Se’n diu recentralització+pacte fiscal. Això ho, dit pel broc gros, “que (es) recentralitzin ells”. Sembla una equació molt difícil, però no cal ser Einstein per resoldre-la. 


(Publicat al blog "Fem un reset", La Vanguardia digital, el 12/01/2012)