Per: David González
EL 23 DE FEBRER -data de ressonàncies inequívoques en el passat recent- sortirà al carrer el tercer i últim volum de les memòries de Jordi Pujol, editat per Proa i amb la col.laboració del periodista Manuel Cuyàs. El llibre, subtitulat De la bonança a un repte nou (1993-2011) , arrenca en l’etapa de màxima implicació de CiU en la política espanyola, amb l’últim govern de González i el primer d’Aznar; es deté en la retirada de Pujol i la designació de Mas com a successor i la sortida de CiU dela Generalitat i transita fins ara mateix, quan els tripartits i el que Pujol anomena “la dècada de les decepcions” han entregat a CiU la quota de poder institucional més gran de la seva història en un dels moments més incerts de la història del catalanisme. L’expresident va enllestir el gruix del volum el 2010, però va ajornar-ne la publicació amb l’ànim de no interferir en la campanya electoral de Mas i les primeres passes del nou Govern. Clou el text un epíleg en què, després de la patacada de la sentència de l’Estatut -que ell mai no hauria reformat- Pujol planteja una Catalunya abocada a la residualització o la independència. Quan va formular per primer cop aquest horitzó, en la conferència Residuals o independents? O alguna altra solució? , el 29 de març del 2011, molts es van afanyar a disculpar el Pujol “independentista” que, al capdavall, ja no manava i, altres, el van rebre com un fill pròdig que tornava a casa. Però ni Pujol ni les coses no són tan senzilles.
EL 23 DE FEBRER -data de ressonàncies inequívoques en el passat recent- sortirà al carrer el tercer i últim volum de les memòries de Jordi Pujol, editat per Proa i amb la col.laboració del periodista Manuel Cuyàs. El llibre, subtitulat De la bonança a un repte nou (1993-2011) , arrenca en l’etapa de màxima implicació de CiU en la política espanyola, amb l’últim govern de González i el primer d’Aznar; es deté en la retirada de Pujol i la designació de Mas com a successor i la sortida de CiU de
La reflexió té poc a veure amb la pulsió estèril del pit i collons i el calem-li foc a la barraca i sí molt amb el destí del catalanisme com una política i una moral de construcció. Pujol va entomar el cop del TC com el final del camí de Sepharad, la mítica llar hispànica habitable per una Catalunya plena que la generació d’Espriu i Vicens, i ell mateix i el catalanisme derrotat de la postguerra, van maldar per posar dempeus en ple franquisme. És aquest final del trajecte el que l’inquieta ara, perquè comporta un repte nou: el de caminar sense camí.
El 2010, en un sopar a Barcelona, vaig gosar preguntar-li, amb un punt de provocació, si l’ensorrada dels ponts entre Catalunya i Espanya no suposava també el seu fracàs i el de CiU. “Tu també has fracassat”, em va respondre el Pujol més felí, més polític, amb un punt d’enuig. La resposta em va colpir, però tenim un repte nou.
(Publicat a La Vanguardia, edicions en català i castellà i el blog "Fem un reset", 31/01/2012)
[XXX]
(Publicat a La Vanguardia, edicions en català i castellà i el blog "Fem un reset", 31/01/2012)
[XXX]
Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."
[XXXVIII]
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
[XLVI]
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
SALVADOR ESPRIU. La pell de brau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada