DECIDIR-(SE)

El paisatge polític català conegut des de la transició (1980, primeres eleccions al Parlament) i el seu llarg epíleg (adéu de Pujol, tripartits i retorn de CiU al poder 2003-2010) és ja història; temps viscut, relat a reconstruir i reelaborar, però passat. En els últims sis mesos, l'etapa que va des de la no consulta del 9-N fins al principi d'acord que van enfilar ahir el president Artur Mas, el líder d'ERC, Oriol Junqueras, i els responsables de les entitats sobiranistes -la CUP ha escollit un grau d'implicació menor- ha sotmès aquest paisatge a una transformació radical. L'ecosistema polític català ja és un altre: CiU no existeix, Unió són dos partits, ICV està en fase de podemització, el PSC és un partit municipal i C's aspira a decidir el pròxim president d'Espanya.

Implosionat el marc polític i electoral català (l'espanyol va pel mateix camí), tenia sentit que CDC i ERC, ERC i CDC, els dos grans actors polítics del procés sobiranista, dinamitessin les possibilitats de liderar la nova etapa amb un no-acord sobre la llista per al 27-S? Amb quina finalitat s'allargaria en clau autonòmica o ideològica la lluita per l'hegemonia del catalanisme quan ja res no és el que era, inclòs el catalanisme, i sens dubte la dreta i l'esquerra, com han dit Iglesias i Errejón, que la saben ben llarga? Realment podien -poden- alçar-se de la taula Mas i Junqueras sense arribar a un acord? Els hooligans d'una i una altra part potser els haurien aplaudit, la gent que va omplir les manifestacions, els que van votar el 9-N, mai no els ho haurien perdonat. Bàsicament, perquè no tenen ganes de perdre. És temps de decidir i decidir-(se).

Això no només va del procés. Aquí també està en joc l'articulació política del nou catalanisme. El nou catalanisme: l'expressió majoritària, que no vol dir única, del catalanisme de principis del segle XXI. Un catalanisme principalment sobiranista perquè no deixen que sigui una altra cosa: la bandera de Sánchez, per més que es vesteixi d'Habermas, continua tancant tota altra via. La gent ho vol decidir tot, i en alguns llocs, com és el cas de Catalunya, fins i tot la creació d'un nou Estat a Europa. Encara que a Iglesias i els apòstols locals de l'empoderament limitat a l'agenda que ells defineixen, els estarrufi el borrissol.

Quin significat tenen les llistes formades "per la gent", dit en argot Podem, en el cas de la llista del 27-S pel "món civil" del sobiranisme? És la psicopolítica, la política basada en el control de les emocions, com teoritza el filòsof Byung-Chul Han), el que emergeix? El "m'agrada" del Facebook o el "favorit" del Twitter com a substitut de l'elecció "racional" a peu d'urna entre opcions polítiques clàssiques? Potser. Però és el que hi ha. Fins i tot el PP de Rajoy s'ha fet decisionista: ben aviat, els seus militants podran elegir directament els candidats a la presidència del partit des del nivell local a l'estatal, fet que vol dir el candidat a la Moncloa. Encara que no en diguin "primàries", fins i tot PP vol decidir-(se).

Per: David González

LA VANGUARDIA

14/07/2015

LA LLISTA i LES LLISTES

Soldats britànics amb un tanc. Primera Guerra Mundial

ELS catalans i les catalanes avui estan bastant més a prop que fa 15 dies de poder participar en unes eleccions plebiscitàries sobre la independència de Catalunya. Res no és del tot segur i molt menys encara en la qüestió que ens ocupa, però el clima que es respira als estats majors dels partits i entitats sobiranistes implicats és, en general, de confiança que serà possible l'acord sobre una llista impulsada i integrada per personalitats de la societat civil, amb polítics o sense. La presència d'aquesta candidatura és el mecanisme que garantiria el caràcter plebiscitari de fet, encara que no de dret, dels propers comicis al Parlament. Per tant, l'acord és del tot crucial per al futur del projecte sobiranista, dels partits i entitats que el sustenten, CDC, ERC, la CUP, l'ANC, Òmnium i l'AMI. És ara o mai. Però també ho és per al conjunt de la societat catalana, i per tant de l'espanyola i l'europea, se simpatitzi o no amb la causa dels promotors del procés.

A falta d'una consulta a l'escocesa, pactada entre l'Estat i la Generalitat, i atesa la reacció de l'executiu del PP contra el "procés participatiu" del 9-N, querelles incloses contra el president Mas, la llavors vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, les "plebiscitàries" del 27-S són l'única via de què disposa la ciutadania per manifestar-se a les urnes amb plenes garanties sobre si té sentit o no mantenir el plet entre Catalunya i l'Estat. Tret que a algú se li acudeixi impedir la celebració dels comicis per activa o per passiva -per la via judicial o de la coincidència amb unes eleccions generals-, el del 27-S es tractarà d'un procés electoral en tota regla, no de cap succedani de res. I alguns se n'han començat a adonar.

C's ha agafat el bou per les banyes i ha acceptat comptar els vots que facin falta el 27-S. I el PSC de Miquel Iceta ha aclarit la seva oferta sense cap matís de divergència amb el PSOE: de consultes les justes. Fins i tot un alt membre del nucli dur dels poders de l'Estat, el president del Tribunal Suprem i del CGPJ, el conservador Carlos Lesmes, advertia ahir clarament que la solució del "problema català" és "política", no "judicial", i que la feina dels jutges -atenció, Rajoy- no és resoldre'l.

El 27-S se la juga tothom. També els partits que defensen l'statu quo territorial, com el PP; els que propugnen reformes limitades, com C's i el PSC, o la consulta acordada, com UDC, opcions totes legítimes, encara que dues últimes impracticables fins ara. I se la juguen també els del dret a decidir sobre tot, Podem i els seus aliats locals (servidor es demana de decidir sobre si ser Elvis i si pot ser morir de vell a Mart).

Ergo el primer repte del bloc sobiranista no és només posar-se d'acord sinó fer comprensible i per tant votable sense cap bri de dubte una llista unitària que haurà de servir per fer política a partir del 28-S, és a dir, com tota la resta. Que això sigui possible amb polítics o sense ho deixo a la interpretació de cadascú.

Per: David González

La Vanguardia

07/07/2015

QUEDEN 96 DIES

@ArchivosEst

LA hiperacceleració del temps polític a Catalunya és tal que el Govern nomenat ahir per Artur Mas gairebé no pot cobrir ni els cent dies de gràcia per posar-se en situació. No s'ho prenguin com un mal auguri, però és que és veritat. I ho és en el sentit foucaltià: la veritat és sempre relativa a un temps i un lloc. Des d'avui queden 96 dies per al 27-S, així que, si em permeten la ironia, tranquil·les i tranquils, conselleres i consellers: el millor de tot plegat és que no tindran temps d'equivocar-se.

La veritat és un moment. Retinguin la imatge del traspàs de poders entre la ja exvicepresidenta, Joana Ortega, i la seva successora, Neus Munté. La democristiana va lliurar com a obsequi a la convergent un pot de llaminadures i una urna de cartró a escala de les del 9-N. 2,3 milions de persones van respondre aquell dia una pregunta endimoniada sobre si Catalunya se n'hauria d'anar o quedar-se. Una pregunta que, reformulada per la direcció del partit d'Ortega, i sotmesa a consulta de la seva militància el 14 de juny, ha fracturat Unió i la coalició CiU, 37 anys després, i ha obligat la vicepresidenta i els ja també exconsellers Espadaler i Pelegrí a abandonar els càrrecs al Govern. Fet que, al seu torn, ha permès confeccionar a Mas el primer Executiu "100% sí-sí", que és el mateix que dir nítidament independentista (o gairebé) de la història recent. Ortega, que se'n va a casa amb la feina feta, va rebre ahir Munté amb una urna perquè hi ha coses que sempre estaran per davant de totes les altres. I perquè com diu Duran i subscriu Iceta, això només es podrà arreglar algun dia posant les urnes de veritat.

100 dies passen en un tres i no res. Per això, Mas va analitzar ahir amb els responsables de les principals entitats sobiranistes, l'ANC, Òmnium i l'AMI, la seva insòlita proposta, formulada dissabte, que siguin elles les encarregades de proposar una candidatura transversal pel sí-sí per tal de fer de les eleccions al Parlament del 27-S un referèndum sobre la independència. Si el 19 d'octubre del 2014 va ser la llavors presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, qui va instar el president de la Generalitat a "posar les urnes" -cosa que va fer el 9-N- ara és Mas qui ha dit a les entitats: "feu la llista (i poseu-me on vulgueu)".

Tenim un "Govern 100% sí-sí" en espera d'una llista del sí-sí que no acaba de néixer i que ja ha passat pels formats també no nats de "llista unitària" de partits (25-N), "llista del president" (oficialment no formulada) i algun més que em deixo. I la incògnita es manté malgrat que tothom sap que 100 de cada 100 sobiranistes del sí-sí a Catalunya tornaran a omplir les urnes el 27-S si, com el 9-N, es troben a sobre de la taula una papereta que resi sí-sí. Una candidatura. I que perquè això succeeixi, perquè el sí-sí sigui incontestable el 27-S, Oriol Junqueras i David Fernández, com Mas, també s'hauran de fer a un costat. Amb tres paperetes, les urnes també s'ompliran, però aquesta és una altra història.

Per: David González

La Vanguardia 23/06/2015

I MAS ES VA POSAR LA CAMISA BLANCA

En els temps dels nostres pares, i dels nostres avis –parlo dels meus, però estic segur que molts de vosaltres us identificareu amb el que diré–, la gent senzilla, del camp, o de les fàbriques, o de les botigues de poble o de barri, se solia reservar una camisa blanca, o un parell, amb una mica de sort una corbata, per a les petites grans ocasions. Ja fos per anar a missa –una cosa gairebé obligatòria a la Catalunya i l’Espanya del  terrible segle XX que va descriure el gran historiador marxista Eric Hobsbawm–, el passeig amb la família, les visites, o la partida amb els amics. I, per descomptat, el casaments, els batejos, les comunions, les festes més assenyalades.

En temps de privacions, afaitar­-se i posar­-se la camisa blanca, impol∙luta o gairebé, emmidonada i desada amb cura a l’armari, era repetir un ritual de civilitat, de dignitat. I fins i tot d’orgull de working class amb la “feina feta”. Almenys, fins dilluns. Eren temps de camises blaves, i negres, i roges, però la camisa blanca unia això que se sol anomenar “la gent”, el “poble”, “els de baix”, “els humils”. Cada diumenge, cada festa major, era un nou començament, que diria Willy Brandt.

Avui la camisa blanca es va ensenyorint de l’armari dels nous líders polítics o dels menys nous, però en tot cas en procés accelerat de reconnexió amb la gent a peu d’obra: vet aquí Matteo Renzi, però també Pedro Sánchez. Se les posa Pablo Iglesias i dissabte, se la va posar Artur Mas i no va ser precisament per passejar un vespre d’estiu pel tranquil port de Fornells, a Menorca, el seu refugi de vacances. Va ser per dir: “Sóc aquí. Comencem de nou. Poseu­-me on vulgueu (en la vostra llista) o no em poseu. Però decidiu-­ho ara perquè això s’acaba”.

CiU ja no existeix: va morir avui fa vuit dies en una consulta d’Unió per poc més de 100 vots a favor de no posar el turbo al procés, just el contrari del que va defensar ahir a Molins de Rei el seu excandidat, diguem-­ho ja així. Cal fer les preguntes al revés: fins ara, la qüestió era si Unió Democràtica podia anar enlloc sense Convergència. Els democristians han decidit que sí. Es veurà el 27-­S. Però la qüestió –aquesta ha estat la qüestió des del principi– és si Convergència podia anar enlloc sense l’antiga gent de la camisa blanca que avui es posen les samarretes de tots els colors que llueix el cupaire David Fernàndez. I, esclar les samarretes grogues de la Via Catalana, de la V de les grans mobilitzacions per la indepèndència que s’han succeït des del 2012.

N’hi ha que directament s’estripen la camisa i fins i tot la samarreta: els del “sí se puede” (la versió post-post d’aquells “descamisaos” de l’il·lustre Alfonso Guerra). El colauisme-­podemisme que va prendre també fa vuit dies la plaça Sant Jaume per entronitzar Ada Colau com a nova alcaldessa de Barcelona amb la benedicció del vell maragallisme, el que queda del PSC i l’atribolada ERC. En aquesta clau va llançar Mas el que serà qualificat per molts d’últim envit del president al sobiranisme, l’últim desafiament: a les entitats, l’ANC, Òmnium i l’AMI, i, sens dubte, a ERC. “O decidiu vosaltres o ho faran ells: això no va de lluita de classes, això va de la llibertat de tots”. ¿Pot sortir Junqueras, i fins i tot la CUP, a competir a les urnes el 27-­S amb una llista no només avalada sinó directament impulsada pel sobiranisme civil que a més no serà “la” llista del president sinó una llista “amb” president? La corrupció de Convergència? Camisa blanca. Nou començament. Reset.

L’últim repte d’un Mas que juga al límit, que surt, de nou, a guanyar. Perquè sap que, d’una manera o altra, fins i tot guanyant (ja va succeir el 2003 i el 2006) pot perdre. I sobretot, perquè el procés té el motor “gripat”, com molt bé va assenyalar dissabte la flamant responsable d’estudis i programes del PP, Andrea Levy Soler, encara que òbviament a la contra i –atenció– mirant amb els seus grans ulls els de Duran i Espadaler. Sobretot –aquestes coses també estan canviant–, els d’Espadaler.

Per: David González

La Vanguardia, 21/06/2015

(Versió revisada)

PROCÉS EN TIC-TAC

SALVADOR DALÍ, 'Persistència de la memòria' (1931)

LA MONJA Teresa Forcades ha dit que cal anar a la independència sense CiU. Forcades és la virtual candidata de Procés Constituent per a les eleccions del 27-S, i propugna una llista de confluència de l'esquerra colauista-podemista i de l'ecosocialisme i el postcomunisme clàssic (ICV-EUiA) que potser també abraçarà la CUP, l'altra força emergent del panorama català. Sí, tal com ho llegiu: a la independència sense CiU. Alguns, des de Pablo Iglesias fins a Mariano Rajoy, passant per Albert Rivera i els que no esmentaré, fins i tot pot ser que se n'hagin alegrat. L'equació és molt simple: sense CiU, sense l'espai polític, sociològic i electoral que representa la federació nacionalista, o que pugui representar l'anomenada llista del president Mas, no hi haurà independència, ni Estat català, ni res que s'hi acosti o s'hi assembli. I no sembla que les matemàtiques electorals siguin el fort de Forcades. Vet aquí l'arravatament i l'oferta de l'exclaustrada: del Procés Constituent al Procés Excloent.

Va passar diumenge, dia del Senyor, quan encara no s'havien apagat els ecos del "Sí se puede" de la plaça Sant Jaume que van acompanyar l'entronització d'Ada Colau -laica- com a nova alcaldessa de Barcelona. Els ecos i els xiulets de la gent congregada en un dia tan assenyalat dirigits a l'exalcalde Xavier Trias, i als representants de Ciutadans i del PP. També al president de la Generalitat, Artur Mas, que, en la seva rebuda a la nova veïna del davant -en un dels millors discursos que se li han sentit els últims temps­- li va venir a recordar que la col·laboració institucional sempre éscosa (almenys) de dos. I que la Genera­litat és el comú per antonomàsia de la ciutadania catalana des de fa uns set segles. No hi havia estelades a la plaça Sant Jaume, tampoc no vaig aconseguir albirar cap ensenya de les agrupacions socialistes, malgrat que Colau, després de la seva victòria pírrica (11 de 41 regidors) va ser elevada als altars amb una majoria absolutíssima gràcies als vots a canvi de gairebé res d'Alfred Bosch (ERC) i Jaume Collboni (PSC). Estrany tripartitmunicipal +1, l'únic vot dels tres possibles que, com a Eurovisió, va donar la CUP a Colau.

I, en fi, el diumenge del 14-J, la direcció d'Unió Democràtica va decidir sotmetre la seva militància al test del sí o no a no se sap ben bé què. Exercicilloable de democràcia interna però de magres resultats per a la cohesió de la formació socialcristiana: Josep Antoni Duran Lleida va guanyar el seu plebiscit per la mínima, exactament 95 vots, i el sector independentista, liderat per Antoni Castellà i els històrics que reclamen la memòria de la Unió del 1931,  va evidenciar la seva fortalesa creixent, tot i que encara insuficient per portar el partit on mai no ha estat. Sigui com sigui, Unió en surt partida en dos, i la direcció, debilitada -també de cara a la negociació del full de ruta sobiranista amb CDC-. I, quant a CiU, potser no farà falta que Forcades l'exclogui de res, ja que no hi haurà res a excloure. Quant al procés, allà al fons se sent un tic-tac, tic-tac...

Per: David González

La Vanguardia 16/06/2015

PLURALS TOTS

Quan les majories absolutes salten per la finestra, la senyora aritmètica entra per la porta i l'edifici tremola. Es pot guanyar a les urnes, i fins i tot bastant bé, i perdre estrepitosament la batalla dels despatxos. Encara que ara la moda és repartir-se el pastís a les places públiques o aYouTube, on les forces de la nova política ultratransparent, com els vestits de les celebrities a les nits de gala, retransmeten les negociacions dels pactes postelectorals en viu i/o gairebé en directe. Aquesta vegada, li ha tocat al PP. Malgrat haver guanyat les eleccions, les aliances d'esquerra, del PSOE i les plataformes podemistes , desallotjaran els de Mariano Rajoy de grans centres de poder municipal i/o autonòmic quan falten sis mesos per les generals. Si Ciutadans no hi posa remei en algunes places, la semblança entre el mapa de resultats del 24-M i la resultant dels pactes posteriors serà mera casualitat.

A l'escenari polític espanyol les aliances dels segons i els tercers i fins i tot els quarts contra el primer, el primat a les urnes pels ciutadans però no prou, han estat gairebé una excepció -els tripartits de Catalunya, les Balears i Galícia¬ però des de dissabte vinent seran gairebé la norma en els nivells de poder local i autonòmic de Badalona a Valladolid. A més d'un gir polític en tota regla, això canviarà en part un paisatge mental acostumat principalment durant dècades al blau i el roig, el roig i el blau, encara que els dos grans partits espanyols continuaran ostentant la vara de comandament, ja sigui en solitari, o, en el cas del PSOE, al capdavant de coalicions més o menys multicolors. Així que benvinguts tots a la pluralitat i la contradicció.

I el panorama resultarà encara més enriquit en termes de complexitat en alguns llocs, pocs, on la diferència era ja marca de la casa. Així, fins i tot hi ha la possibilitat que la primera força en vots es garanteixi una alcaldia malgrat quedar molt i molt lluny de la majoria, i fins i tot, amb l'eventualitat de no sumar amb ningú més, com li pot passar a BComú a Barcelona. Encara que ERC i el PSC finalment no donessin els vots a Ada Colau, el desacord entre tots els altres possibilitarà que l'exlíder de la PAH sigui elegida automàticament alcaldessa. Només té 11 de 41 regidors i 17.000 vots més que la segona força, CiU, però a Bcomú s'agrupen ni més ni menys que representants de fins a sis formacions polítiques i parapolítiques. És a dir: Guanyem -la plataforma de l'alcaldessa in péctore, el nucli fundador de la qual l'integren activistes antidesnonaments-; la històrica ICV-EUiA -algú havia de tenir els plànols de l'Ajuntament-; Podem -franquícia local del partit de Pablo Iglesias-; Procés Constituent -la plataforma de la monja Teresa Forcades- i Equo, partit ecologista i ecosocialista, que es va estrenar el 2011 amb un escó al Congrés dels Diputats. Així que no pateixin, la pluralitat del futur govern de Barcelona, malgrat haver assolit un suport popular més que exigu, està garantida amb escreix. La governabilitat deixem-la per a un altre dia.

David González

La Vanguardia 9/06/2015

SOMRIURES i XIULETS

Dissabte, a la final de la Copa del Rei de futbol, el president Artur Mas va apuntar un mig somriure molt contingut durant la descomunal xiulada a l'himne espanyol, mentre Felip VI aguantava el xàfec amb la dignitat institucional que li correspon. A l'altre president, a Mariano Rajoy, no se'l va veure per la llotja. El Govern de la Nació segons sembla única i existent encara que els xiulets ho desmenteixin el representava el ministre Wert. Excepció feta del cap de l'Estat, aquest Estat gairebé políticament absent en un esdeveniment esportiu de màxim nivell -i això que Rajoy va participar aquell mateix dia a Sitges en les jornades del Cercle d'Economia- va tornar a patir una derrota simbòlica duríssima, idèntica a la que va encaixar amb la no-consulta del 9 de novembre. On era l'Estat?, es van preguntar amb encert -i desesperació- la gent del PP de Catalunya davant la sobtada aparició de les urnes de la no-consulta. Si llavors van ser les querelles contra el president de la Generalitat i membres del seu Govern per permetre que la gent votés en una consulta sense cap valor legal, ara el rigorisme reglamentista marca de la casa monclovita ha reaccionat convocant la comissió "antiviolència" del futbol, i igualment amb veredicte gairebé dictat per endavant, per tractar els aficionats del Barça i l'Athletic com una colla de hooligans eixelebrats i a més independentistes -sobretot això- en lloc de ciutadans amb el dret a xiular el que els vingui de gust. D'altra banda, i com també va passar el 9-N, més enllà del minut musical incòmode no es va registrar cap altre incident digne d'esment.

El somriure murri de Mas -"taimada sonrisa", titula la premsa espanyolista més recalcitrant- ja s'ha convertit en un nou motiu de criminalització del que és català (del que és basc, bastant menys). Quan escrivia aquesta columna s'esperaven les sancions, tot i que segons sembla la Comissió Antiviolència estava desbordada: castigar la Federació? Els clubs? Els qui van brandar el xiulet? El Govern central, el PP i els mitjans afins recorren a l'exemple francès. Que potser la simpàtica Marsellesa és més respectada des que es va prohibir xiular-la als camps de futbol? I, tornant al sud dels Pirineus, podem formular-nos algunes preguntes més: actuarà també la susdita Comissió Antiviolència contra els que criden de tot als catalans o directament envien el seu president "a la cambra de gas" a través de les xarxes socials i a cara descoberta perquè el seu himne va ser protestat? O bé el calibre de l'"ofensa" feta a "Espanya" també justifica aquests improperis?

La campanya del 27-S va començar divendres amb Colau tornant-se a posar la samarreta d'indignada i va continuar dissabte amb el somriure murri de Mas al Camp Nou. Ahir Junqueras va marcar les línies grogues d'ERC per a un acord a la futura alcaldessa de Barcelona: el suport sí o sí al full de ruta sobiranista. Aquesta vegada no es tracta de tenir la clau, sinó el xiulet.

Per: David González

La Vanguardia 2/06/2015

APUNTS (87)

                                          DEBAT M.FOUCAULT-N.CHOMSKY
                                          Estructures, dispositius, discurs, Poder