QUI MANA AL PSC?

Per: David González

LA PRIMERA DE LES SIDERALS INCÒGNITES o incògnites siderals que haurà d'aclarir el PSC a partir d'avui, l'endemà del seu XIIè. congrés nacional, és qui mana al PSC. Si el PSC ha tingut una virtut els últims 15 anys és precisament aquesta: que la cadena de comandament -la cadena de comandament real, no la figurada- ha estat meridianament clara: al PSC ha manat en Zaragoza, en Zaragoza i en Zaragoza. Després, a la Generalitat hi van ser Pasqual Maragall i José Montilla, presidents breus -el primer més que el segon- en tant que presidents tripartits (algun dia se n'haurà d'analitzar la naturalesa, dels tripartits, amb l'esquema trifuncional de Dumézil: per saber qui manava/resava, qui vetllava i quines ànimes càndides fecunditzaven i nodrien l'invent); i als ajuntaments s'hi van mantenir durant anys i panys molts dels que ara continuen sent a la flamant executiva de Pere Navarro: o sigui, els alcaldes. El PSC, partit d'alcaldes; però passa que el PSC té menys alcaldes que mai. De fet, té menys de tot que mai.

EL 2006, QUAN ZARAGOZA ES VA ENTESTAR a col·locar Montilla a la presidència de la Generalitat, malgrat o precisament per la patacada electoral (37 diputats en un Parlament de 135, 11 menys que el guanyador que llavors no va ser president, Mas) alguns aquests alcaldes que ara són a la primera filera del  "nou PSC" van posar el crit al cel: la revolta va durar unes hores. Zapatero, referent llunyà dels Bustos i els Corbachos era a Xile. Zaragoza, en canvi, era a Nicaragua -a la seu del PSC del carrer Nicaragua de Barcelona-, com sempre. I va ser allà, no al carrer Ferraz de Madrid, on es va decidir servir el cafè del tripartit exprès. Manaran ara en el PSC aquells alcaldes que no van veure clara la segona jugada tripartida, comandats per Navarro, alcalde de Terrassa i ara primer secretari, i, per tant, s'obrirà la veda d'una treva de "responsabilitat" amb CiU -potser un cert compromís amb la governabilitat? (1) Manarà l'alcalde Balmón, el segon del nou triumvirat directiu, amb Navarro i el diputat Daniel Fernández; Balmón, successor i amic de Montilla a l'alcaldia de Cornellà de Llobregat? O ho farà Núria Marin, successora de Corbacho a l'Hospitalet de Llobregat? Tots ells, tret de Jordi Hereu -a les últimes municipals també va caure Barcelona- poden acreditar els mateixos mèrits que el de Terrassa: haver resistit el naufragi municipal del maig passat amb majories absolutes "com les de tota la vida". Manarà Fernández, el nou secretari d'organització, antic cap de gabinet de Montilla i deixarà de manar a Madrid ara que Zaragoza hi ha instal·lat allà el quarter general, atent al que ha de passar al partit germà a les Espanyes, o sigui, el PSOE? De veritat que serà Navarro, qui manarà a partir d'ara al PSC?  En tot cas, Zaragoza ja va deixar clar després del desastre (llargament anunciat) de les últimes eleccions al Parlament que el nou líder del PSC sortiria de les eleccions municipals (o sigui, del següent desastre llargament anunciat, i just abans del definitiu: les generals de Chacón). Així havia de ser -i així ha estat- llevat, esclar, que el líder municipal fos de Lleida, és a dir, de més enllà dels confins de la segona corona metropolitana, i declaradament catalanista, i catòlic, i "de dretes" (Llegiu Àngel Ros)

HE ESCRIT "CATALANISTA"?  El catalanisme bé, gràcies (2)  El PSC és cada cop més un partit d'una sola ànima, però partía:  de l'ànima catalanista il·lustrada poca cosa en queda; quant a l'altra, l'ànima obrerista baixllobregatina, el PP l'ha dividit en dos. Mala peça al teler (nacionalment parlant). El cas és que quan toqui fer les primàries obertes a la francesa, llegat pòstum a la causa de la democratització del PSC del candidat frustrat Miquel Iceta ("més aparell que jo no hi ha ningú", ha dit aquests dies) amb el nihil obstant de Zaragoza, que va seguir in situ el procés del partit germà ultrapirinenc, el PSF, com a observador internacional, quan toquin les primàries obertes, dic, seran almenys dos els candidats "catalanistes" davant Navarro: Ros (patrocinat per la vella guàrdia del maragallisme i aliat amb l'obiolista Elena al congrés) i l'exconsellera Tura, l'eterna aspirant a primera dona candidata del PSC a la presidència de la Generalitat que, pel que pugui ser, s'ha quedat fora de la nova executiva. Quant a Carme Chacón, ja se sap que el seu regne no és d'eixe món. O hi pot aspirar també al lideratge electoral la parlamentària Martinéz-Sampere, la icona de l'anomenada generació Blackberry? El parlament: una altra incògnita sideral. Manarà, per fi, Quim Nadal, o haurà de plegar veles amb mal vent? Es retirarà del tot Iceta, que encara continua a la nova executiva en tant que membre de l'executiva del PSOE o es retirarà a la Fundació Campalans? I què diu Zaragoza (des de Madrid) de tot plegat? Que ell ja no mana, al PSC... 

 NOTES:

(1) "Presentaré a Mas la meva proposta per reactivar el país", titulava El Periódico de Catalunya una entrevista amb Navarro, l'endemà del cònclave socialista. "Navarro tiende la mano a CiU y  no descarta gobernar juntos", informava El País el mateix dia. "Navarro es mostra obert a pactar amb Mas", apuntava La Vanguardia.  

(2) El congrés del PSC va aprovar una esmena que regula una eventual discrepància de vot amb el PSOE al Congrés dels Diputats previ debat en una comissió bilateral (la creació de la qual és una incògnita perquè requerirà, òbviament, l'acord del "partit germà"), dins del protocol de relació amb el PSOE. La recuperació del grup parlamentari propi, doncs, queda ajornada un cop més. L'esmena diu: "Els i les diputats/ades del PSC en el grup parlamentari federal del PSOE observaran una disciplina comuna d'acció, veu i vot, tret de casos excepcionals relatius als temes d'especial interès per a Catalunya i el seu autogovern en què no hi hagi hagut acord a la Comissió Permanent. Aquesta comissió, de nou encuny,serà paritària amb membres del PSOE i del PSC". 

(Versió revisada del post "Qui mana al PSC?" publicat al blog "Fem un reset", http://blogs.lavanguardia.com)