LA 'CHANSON DE ROLAND'

Per: David González

LA VANGUARDIA 14/III/2015

"QUE ningú no caigui en l'engany matusser de parlar del gihadisme com a representant de l'islam. Que ningú no es deixi arrossegar per la fal·làcia que ens parla d'una lluita de l'islam contra Occident. Els terroristes constitueixen un desafiament per a tothom i el món islàmic és tan víctima com els altres del flagell terrorista". Ho va dir ahir Mariano Rajoy, en la seva intervenció a la cimera celebrada a Barcelona, que, per primera vegada en set anys, va reunir països veïns de les dues riberes, del flanc sud de la Unió Europea i del món islàmic més pròxim. Un àmbit en el qual Catalunya, com va assenyalar Artur Mas, té veu pròpia. Sigui dit de passada, tant la correcció institucional com la coincidència política de fons entre els dos presidents davant l'auge del gihadisme o de la immigració il·legal evidencia que les fronteres, enteses com a línies de permeabilitat, no necessàriament divideixen, sinó que de vegades uneixen contra vent i marea, fins i tot en plena controvèrsia sobiranista. Les fronteres, no els murs.

Però tornem a les paraules de Rajoy. Són paraules necessàries. La pedagogia sobre l'altre emergeix avui com a condició sine qua non per afrontar el problema del gihadisme. Possiblement fem tard, 900 anys tard. Pensem en la imatge que s'ha difós del nostre altre musulmà des de l'Edat Mitjana; d'aquests "infidels", "sarraïns", "moros", "pagans" ("el dret és nostre; l'error és seu"), a mig camí entre l'inhumà i el diabòlic descrits en autèntics monuments de la cultura europea com la Chanson de Roland , el gran poema de l'èpica medieval francesa. Quan els croats es van presentar per primera vegada a Terra Santa, la majoria mai no havien vist un seguidor de Mahoma: però ja en tenien una imatge, obertament deformada, gravada a foc al cervell. Com tot poema èpic, el nucli històric va ser readaptat a la mentalitat dels temps. A la Chanson , els bascos que van atacar la rereguarda de Carlemany a Roncesvalls, el 778, es van convertir 300 anys després en "mahometans pèrfids"; i un assumpte de deslleialtats entre cristians -la traïció de Ganeló, el padrastre de Rotllan- va esdevenir una exhortació a la guerra santa, gairebé una crida a la croada en defensa de la "fe veritable".

Fa uns dies, en plena operació dels Mossos contra una perillosa cèl·lula gihadista disposada a atemptar, vaig sentir el ministre de l'Interior vincular islamisme violent i sobiranisme català i vaig recordar la Chanson . Entre els onze arrestats no hi havia cap sobiranista català malgrat que el líder i quatre membres més del grup eren d'aquí. Un dels catalans, i per tant espanyols, era, a més, un nazi -només antijueu, sembla-. I hi havia també un paraguaià, cosa que deixa en franca minoria la resta, marroquins. Que el Parlament o els Mossos fossin els objectius del grup terrorista acaba de completar el quadre, certament complex. L'ombra del sobiranisme en el gihadisme català no es veu per enlloc. Però és sabut que els mites sempre responen a una lògica pròpia, singular, sempre esquiva a la plena comprensió.

Contraportada de 'La Razón' 16 abril 2015