TOTA la història és història contemporània. Ho va dir
l'historiador Benedetto Croce. La història és un relat, i com a tal és deutor
del temps de l'historiador, o sigui del present, de la historicitat pròpia. Val
més, doncs, no buscar sants entre els historiadors, no per això menys dignes de
respecte, i encara menys entre els que recorren al passat per patentar el seu
present i el seu futur. Entre els polítics, i des dels temps d'August -un dels
primers governants que es va historiar a si mateix- sovintegen els que estan
disposats a fer història i tot el contrari, els que fan com si la història no
els hagués passat per sobre ja fa molt temps i els que esgrimeixen la pretesa fidelitat a
compromisos històrics com a prova que la història els ha absolt per sempre.
Explicar el que (segons sembla) va passar, el que passa i el que
pot passar, aquesta mania de construir un relat per situar-se en el món, és una
cosa molt humana. La psicologia cultural (Bruner) apunta que l'impuls
narrativista és gairebé genètic. Venim al món disposats a interpretar-lo com a
actors principals: "Hola, ja sóc aquí", diem ja en el primer plor,
tot i que encara no sabem parlar ni menys escriure. Explicar-nos ens
singularitza com a espècie. Res d'abolir la història, doncs: deixaríem de ser
qui som. Però convé no perdre de vista, quan ens hi acostem, la distància entre
el que hauria d'haver passat i el que més probablement va passar.
Anem per feina, doncs. El nostre 2014 serà la guerra dels mons,
vull dir dels relats amb agafador històric. Els passats dels uns i dels altres
lluitaran durament. I tots amb pretensió de veritat última, fonamental,
inobjectable. La història ens sortirà per les orelles en format de grans
aniversaris: el tricentenari del 1714, el segle de la guerra del 14 (que sempre
ens havia semblat més antiga) o els 75 anys del final de la Guerra Civil. O els
vuitanta anys dels Fets d'Octubre -afegeixo- i els 25 trasncorreguts des de la caiguda del Mur de Berlín. Gairebé
tot el que enguany se celebrarà o no històricament se'ns fa llunyà, però massa
proper alhora per no caure amb facilitat en la temptació de llegir amb les ulleres de l'avui
el que pertany a l'ahir. El passat, precisament perquè és passat, no té per què
repetir-se, per més que molts visquin -i sospirin- perquè mai no passi o sempre
torni.
Per: David González
La Vanguardia 14/01/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada