Grans aniversaris

TOTA la història és història contemporània. Ho va dir l'historiador Benedetto Croce. La història és un relat, i com a tal és deutor del temps de l'historiador, o sigui del present, de la historicitat pròpia. Val més, doncs, no buscar sants entre els historiadors, no per això menys dignes de respecte, i encara menys entre els que recorren al passat per patentar el seu present i el seu futur. Entre els polítics, i des dels temps d'August -un dels primers governants que es va historiar a si mateix- sovintegen els que estan disposats a fer història i tot el contrari, els que fan com si la història no els hagués passat per sobre ja fa molt temps i els que esgrimeixen la pretesa fidelitat a compromisos històrics com a prova que la història els ha absolt per sempre.

Cartell nord-americà antigermànic, I Guerra Mundial

Explicar el que (segons sembla) va passar, el que passa i el que pot passar, aquesta mania de construir un relat per situar-se en el món, és una cosa molt humana. La psicologia cultural (Bruner) apunta que l'impuls narrativista és gairebé genètic. Venim al món disposats a interpretar-lo com a actors principals: "Hola, ja sóc aquí", diem ja en el primer plor, tot i que encara no sabem parlar ni menys escriure. Explicar-nos ens singularitza com a espècie. Res d'abolir la història, doncs: deixaríem de ser qui som. Però convé no perdre de vista, quan ens hi acostem, la distància entre el que hauria d'haver passat i el que més probablement va passar.

Anem per feina, doncs. El nostre 2014 serà la guerra dels mons, vull dir dels relats amb agafador històric. Els passats dels uns i dels altres lluitaran durament. I tots amb pretensió de veritat última, fonamental, inobjectable. La història ens sortirà per les orelles en format de grans aniversaris: el tricentenari del 1714, el segle de la guerra del 14 (que sempre ens havia semblat més antiga) o els 75 anys del final de la Guerra Civil. O els vuitanta anys dels Fets d'Octubre -afegeixo- i els 25 trasncorreguts des de la caiguda del Mur de Berlín. Gairebé tot el que enguany se celebrarà o no històricament se'ns fa llunyà, però massa proper alhora per no caure amb facilitat en la temptació de llegir amb les ulleres de l'avui el que pertany a l'ahir. El passat, precisament perquè és passat, no té per què repetir-se, per més que molts visquin -i sospirin- perquè mai no passi o sempre torni.

Per: David González

La Vanguardia 14/01/2014