ÉS L'ÈTICA, ESTÚPIDS!

El casament desigual. Quentin Metsys (1525-30)

PER: DAVID GONZÁLEZ

Les votacions del debat de política general al Parlament de Catalunya van haver de ser suspeses dijous per la impossibilitat de la mesa de tramitat el mig miler de propostes de resolució presentades per ses senyories. No és només una anècdota, com alguns han pretès presentar-ho. L’episodi és revelador de la crisi profunda de la política i els mecanismes que la sustenten. Com va advertir oportunament un diputat del PP, n’haurien calgut 50 hores, per votar-ho tot. Som a l’era d’internet però els parlaments funcionen al ritme del telègraf. Diputats i diputades que arreglen el món amb un tuit són incapaços de dir el que volen dir en menys de dues hores quan pugen a una tribuna. O d’estalviar-se un torn de rèplica si no tenen res més a afegir. O, agafats a la seva (suposada) veritat com a un clau roent, de transaccionar amb el grup del costat una proposta que sovint difereix en dos adjectius i un punt a part. I és així com un parlament que pretén ser àgil i resolutiu esdevé una assemblea d’indignats amb corbata i modelets divinos de la muerte en què tothom parla i demana dret a rèplica i massa sovint ningú pacta ni ningú no dirigeix. Perquè pactar és renunciar, i dirigir és obligar-se i obligar (els altres) a decidir.

En aquest clima de final caòtic de la sessió parlamentària, no sorprèn que al president Artur Mas se’l veiés enfadat. Mas ha decidit dirigir la retallada del dèficit de la Generalitat –i, per tant, assumir-ne els costos que comporta- i de fer-ho ràpid perquè no s’hi val a badar (se’n recorden, de Zapatero?). També ha decidit –l’obliga l’aritmètica parlamentària, li falten sis diputats; però també la magnitud de la tragèdia, els més de 8.000 milions de dèficit heretats, i els que, tot i les retallades, se’n generen cada dia– que no ho vol fer sol: per això va convidar els grups de l’oposició a compartir el desafiament. Però també a la societat. No seria sostenible, va advertir el president, traspassar la insostenibilitat de l’asfixiant deute públic a les generacions que vindran com ja els hem traspassat la insostenibilitat hipotecària. Però encara va fer curt. S’imaginen on seríem ara si tothom hagués fet com alguns individus, alguns polítics i alguns bancs i directius?

No és només l’economia –que també–: és l’ètica, estúpids! La col·lectiva i la individual, la de l’administració i la de les empreses. L’ètica que haurien de revisar els bancs i entitats financeres que han cobert amb fons i avals públics -250.000 milions d’euros a Europa- els cràters siderals oberts per la incompetència (individual i corporativa). L’ètica que s’haurien d’imposar els constructors i especuladors del sòl que ja frisen amb la propera bombolla immobiliària, com aquell patètic broker anglès que l’altra dia explicava el seu somni a la BBC. L’ètica que van oblidar governs suposadament progressistes que mantenien buits i tancats amb pany i forrellat milers d’habitatges de promoció pública mentre toleraven l’ocupació il·legal de pisets pagats amb sang, suor, treball i impostos durant dècades. L’ètica exigible també a les forces polítiques que s’hi posen de cul o fan com si sentissin ploure davant l’insostenible dèficit fiscal Catalunya-Espanya. L’ètica i la dignitat, la dignitat també.

(Publicat al blog "Fem un reset", edició digital de La Vanguardia)