GRÀCIES, DON GREGORIO

Gaspar de Guzmán y Pimentel Ribera y 
Velasco de Tovar (1587-1645), comte-duc d'Olivares,
per Diego Velázquez.

"TENGA V. MAJD, por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España; quiero decir, señor, que no se contente V. Majestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia (...) que si V. Majd. lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo (...) la división presente de leyes y fueros enflaquece su poder y le estorba conseguir fin tan justo y glorioso"

"Porque hoy el vulgo mira a cada uno de los nacionales con poca diferencia de los extraños. (...) El día que Castilla sea feudataria de Aragón y Aragón de Castilla, Portugal de entrambas y entrambas de Portugal; y esto mismo respecto de los reinos de España, los de Italia y los de Flandes (...) es necesario precisamente que esta sequedad y separación de corazones que hasta ahora ha habido, se una con estrecho vínculo naturalmente por medio de la correspondencia de las armas"


Memorial adreçat pel Comte-duc d'Olivares a Felip IV (1.624), a J.H.Elliot; J.F. de la Peña, "Unión de Armas", vol. I, pàgs. 96-97 i 186-87; FUOC

Pau Claris i Casademunt (1586-1641)
 president de la Diputació del General 

"HEUS ACÍ CATALUNYA, esclava d’insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d’or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres [...].

Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre país serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep. les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts.  [...]. Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d’aquest Imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l’esclavitud; a aquesta seguiran les altres [...].

Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions [...]. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat?  [...] Si us detura la grandesa del Rei Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por [...]. No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s’ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou."

Discurs de Pau Claris, president de la Diputació del general, cridant a la revolta catalana contra els exèrcits del Comte-duc d'Olivares (1640)
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/monarquia-hispanica-dels-austries/

                                         

Gregorio Peces-Barba Martínez, expresident
 del Congrés dels Diputats

"DESDE QUE EL CONDE-DUQUE de Olivares se encontró con el levantamiento de los catalanes, que por cierto celebran sus fiestas nacionales por derrotas, se tomó una decisión: dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes. Yo siempre digo en broma qué hubiera pasado si nos quedamos con los portugueses y dejamos a los catalanes. Quizás nos hubiera ido mejor"


"NO SOY PESIMISTA. Estaremos en mejores condiciones que en otras épocas. No sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona (...) Creo que esta vez se resolverá sin bombardearla"

Discurs al Congreso Nacional de la Advocacía. Gregorio Peces-Barba, expresident del Congrés dels Diputats, "pare" de la Constitució espanyola del 1.978. 27/10/2011


PD: Gràcies, don Gregorio, moltes gràcies per fer-nos memòria de perquè som on som.

LES VÍCTIMES, I ELS BOTXINS

Baleners bascos (P-J. Guéroult du Pas, 1710) / GIPUZCOAMUSEOORBITUALA.NET

Per: David González

LA TRANSICIÓ ESPANYOLA S'HAURÀ ACABAT –el moment sembla més proper que mai- així que ETA anunciï que es dissol, que renuncia a les armes feliçment silenciades des de fa molts mesos. ETA és una herència del franquisme, però l’Espanya postfranquista i democràtica haurà trigat almenys tants anys a desactivar-la, i integrar en la vida institucional el seu entorn civil, com anys va estar-se en el càrrec el dictador: 36. Massa anys per esborrar-los de la memòria amb una declaració “històrica” que diuen que pot ser cosa de dies, encara que el desig de pau s’imposi al record del dolor. Compte amb confondre l’amnèsia amb la convivència. El final de la “lluita armada” és també el del “combat democràtic contra el terrorisme”. És la fi de dos relats. Però hi haurà d’haver un punt i seguit: la construcció d’una memòria col·lectiva, que inclogui tant els botxins com les víctimes. La memòria és l’únic espai que poden compartir les “veritats” –no confondre sisplau amb “la veritat”-  dels uns i els altres, dels altres i els uns.

LA PAU SERÀ UN ÈXIT de (gairebé) tothom però no pot amagar un fracàs col·lectiu de la democràcia espanyola. Dels 828 assassinats per ETA des del 1.968 a l’Estat, 783 ho van ser entre els anys 1976 i 2009. Espanya és l’únic país democràtic de l’Europa occidental que durant tres dècades i mitja ha estat incapaç de protegir d’una manera efectiva el dret a la vida i la propietat del conjunt dels seus ciutadans. Incloses les víctimes directes o indirectes del terrorisme d’ETA, però també tota la resta. Sona dur. I molts ho trobaran injust. Però possiblement és ara que hem de parlar més clar que mai. És evident que el problema ha existit perquè algú ha perseverat a posar bombes: ETA, més que ningú. Però la persistència del terrorisme durant els últims 36 anys ha estat també un fracàs de la política espanyola. Un fracàs amb terribles errors: el terrorisme d’Estat, que fins a finals dels anys 80 va alimentar l’espiral violenta i va relegitimar ETA, a Euskadi i fora d’Euskadi. Però també el mite del preu polític de la pau: ja fos per acció o reacció, ja fos per intentar arreplegar les nous o per tallar l’arbre de soca-rel. Ja fos l’exigència “política” de l’autodeterminació o la territorialitat basc-navarresa com a condició sine qua non per fer callar les armes; ja fos l’agitació electoralista de l’espantall de l’“Espanya que es trenca”. Com també l’emmirallament exterior, la fascinació pels suposats rèdits en termes d’autogovern de la pressió del lobby de les pistoles o l’exabrupte nacionalista basc, la fascinació substitutòria d’impotències i mancances pròpies d’estratègia nacional en d’altres nacions sense Estat propi com aquella. O és que potser no té Euskadi idèntiques competències que el 1.980, 606 morts per ETA després?    

IRONIES DE LA HISTÒRIA, el palau d’Aiete era la residència donostiarra on Franco va escollir els 40 consejeros nacionales del Movimiento de la seva màxima confiança, Los 40 de Ayete. Dilluns 17 d’octubre s’hi van reunir, al mateix escenari, un grup de mediadors internacionals, des d’un exsecretari general de l’ONU fins a un exministre de l’Interior de França, per exigir a ETA que plegui i als governs de Madrid i París que obrin un diàleg sobre qüestions tècniques (presos i desarmament). La intervenció d’aquestes personalitats, que tant ha escandalitzat els guardians de l’ortodòxia politicomediàtica sobre la qüestió basca, és, certament, una “vergonya nacional”: és la prova fefaent del fracàs continuat de les institucions democràtiques espanyoles en la resolució del problema. Un fracàs reblat, encara avui, per l’immobilisme de les proclames sobre l’enèsima “trampa” d’ETA, malgrat l’evidència de la derrota operativa  a còpia de cops policials i político-legals (Llei de partits); però, sobretot, per l’extensió del paradigma internacional de seguretat global forçat pels atemptats gihadistes des de l’11-S. Des de llavors, almenys en sòl europeu i dels EUA, no s’hi fan distincions entre “terroristes”. De poc ha anat que ETA no es mori al llit, com Franco.

ELS MEDIADORS DE LA CONFERÈNCIA de pau també han “suggerit” que “els actors no-violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques, així com d’altres de relacionades, amb consulta a la ciutadania”. Tot això és el que ha aconseguit ETA en 36 anys de violència en democràcia: una “suggerència”. Hi ha qui alerta del risc que hi tornem a ser. Però gosaria dir que no hi ha camí de tornada. ETA sap que la pau no té més preu que el derivat dels costos morals de la reinserció dels seus membres. I que el futur serà el que lliurement decideixin els bascos, incloses les víctimes, i els botxins.

(Publicat al blog "Fem un reset" La Vanguardia.cat, 18/10/2011)

DOCUMENTS SOBRE EL CONFLICTE BASC
Pacte d'Ajuria Enea
Pla Ardanza
Pla Ibarretxe
Acord de Lizarra-Garazi
Declaració d'Anoeta
Declaració de la conferència de pau de Sant Sebastià

http://www.gara.net/index-euskaraz.php

DECLARACIÓN DE ETA

Euskadi Ta Askatasuna, organización socialista revolucionaria vasca de liberación nacional, desea mediante esta Declaración dar a conocer su decisión:
ETA considera que la Conferencia Internacional celebrada recientemente en Euskal Herria es una iniciativa de gran trascendencia política. La resolución acordada reúne los ingredientes para una solución integral del conflicto y cuenta con el apoyo de amplios sectores de la sociedad vasca y de la comunidad internacional.
En Euskal Herria se está abriendo un nuevo tiempo político. Estamos ante una oportunidad histórica para dar una solución justa y democrática al secular conflicto político. Frente a la violencia y la represión, el diálogo y el acuerdo deben caracterizar el nuevo ciclo. El reconocimiento de Euskal Herria y el respeto a la voluntad popular deben prevalecer sobre la imposición. Ese es el deseo de la mayoría de la ciudadanía vasca.
La lucha de largos años ha creado esta oportunidad. No ha sido un camino fácil. La crudeza de la lucha se ha llevado a muchas compañeras y compañeros para siempre. Otros están sufriendo la cárcel o el exilio. Para ellos y ellas nuestro reconocimiento y más sentido homenaje.
En adelante, el camino tampoco será fácil. Ante la imposición que aún perdura, cada paso, cada logro, será fruto del esfuerzo y de la lucha de la ciudadanía vasca. A lo largo de estos años Euskal Herria ha acumulado la experiencia y fuerza necesaria para afrontar este camino y tiene también la determinación para hacerlo.
Es tiempo de mirar al futuro con esperanza. Es tiempo también de actuar con responsabilidad y valentía.
Por todo ello,
ETA ha decidido el cese definitivo de su actividad armada. ETA hace un llamamiento a los gobiernos de España y Francia para abrir un proceso de diálogo directo que tenga por objetivo la resolución de las consecuencias del conflicto y, así, la superación de la confrontación armada. ETA con esta declaración histórica muestra su compromiso claro, firme y definitivo.
ETA, por último, hace un llamamiento a la sociedad vasca para que se implique en este proceso de soluciones hasta construir un escenario de paz y libertad.


GORA EUSKAL HERRIA ASKATUTA! GORA EUSKAL HERRIA SOZIALISTA!
JO TA KE INDEPENDENTZIA ETA SOZIALISMOA LORTU ARTE!
En Euskal Herria, a 20 de octubre de 2011
Euskadi Ta Askatasuna
E.T.A.

APUNTS (20)

"America in color, 1939-43"

http://blogs.denverpost.com/captured/2010/07/26/captured-america-in-color-from-1939-1943/

APUNTS (19)

"L' Estat és l'organització que exerceix el monopoli legítim de la violència sobre un determinat territori i una determinada població"  (Max Weber: El polític i el científic)  

"No diem que un home que no s'interessi per la política és un home que no s'ocupi dels seus propis afers; diem que aquí no té res a fer" (Pèricles, citat per Tucídides: Història de la guerra del Peloponès)  


"La política és un fenomen que es troba en tots i entre tots els grups, institucions formals i informals i societats, tant a la vida pública com a la vida privada"
(David Held: Modelos de democracia)




                             

EL MAG JOBS

Per: David González


A principis dels anys 90, pobre de mi, jo no tenia ni la més remota idea de qui era el senyor Steve Jobs, el fundador d’Apple Computers, ara en camí d’esdevenir el primer sant de l’era global, però recordo que era un anti-Mac insubornable. Per alguna raó (que sospito pot tenir a veure amb la cultura mecanogràfica), em repel·lia –i encara em repèl- el teclat tou dels Macintosh, primera fase en l’evolució cap a la pantalla tàctil. Llavors tenia l’estranya sensació que havia de prémer dues vegades perquè el signe corresponent s’imprimís a la pantalla. Trobava inconcebible que un “ordinador” fos més lent que una Olivetti Lettera, una de les màquines d’escriure més populars dels anys 80. I enlloc del silenciós Mac preferia el martelleig controlat dels teclats durs, versió domèstica del “so de la ciutat”; aquella extensió al carrer del “so de la fàbrica”, que, com va teoritzar Charlie Gillet, el rock’n’roll va convertir en sintonia global a mitjan dels anys 50.

Amb el terme Mac identificàvem, esclar, els ordinadors de la poma, que, llavors, en una clara reminiscència de l’esperit hippy dels seu creador, exhibia tots els colors de l’arc de Sant Martí; una meravella tecnològica que va cimentar el seu èxit massiu en el fet d’haver aparegut en el lloc precís i el moment més oportú: el món que començava a hiperglobalitzar-se quan, amb l’esfondrament del bloc soviètic, l’única alternativa sistèmica al capitalisme, el comunisme realment existent, s’escolava pel forat de la història. La poma emergia com a icona substitutòria de la falç i el martell just quan Fukuyama i el Departament d’Estat, precedits per la visionària plèiade postmoderna dels Lyotard i companyia, declaraven la (bona nova) del final de la història.

Més de 20 anys després confesso que, en el terreny pràctic, encara dubto de si comprar-me un Ipad o una Samsung Galaxy; i també que, en el terreny ideacional, mantinc seriosos dubtes de si l’última revolució tecnològica, (em nego a donar per acabada la història perquè dec ser un modern passat de voltes), aquesta revolució tant lligada icònica i fàcticament a la famosa poma d’Apple -també coneguda com la poma d’or de l’era internet (entre el 1.980 i el 2.011 la cotització en borsa de les accions de la companyia ha passat de 3,59 a 377,3 dòlars-, no és en realitat una “ficció” més. Una "ficció més" (com diria un postymodern) que, mentrestant, ens permet omplir els immensos cràters oberts pels gran fracassos del segle XX. El segle XX: “El segle dels somnis trencats”, com el va batejar l’antropòleg Marvin Harris enmig de la marea hiperrelativista. El segle que va morir amb el Mag Jobs.

APUNTS (18)

                   
L'atur a Europa, tardor del 2011. 
Font: Eurostat

APUNTS (17)

CIÈNCIA, BIOLOGIA, CULTURA

"El saber siempre está en entredicho, y es cierto (...) que el saber no es una garantía de libertad; pero la libertad es impensable sin él"

"La razón de que los científicos prefieran el conocimiento producido de conformidad con los principios epistemológicos de la ciencia no es que la ciencia garantice una verdad absoluta, exenta de sesgos, errores, falsedades, mentiras y fraudes subjetivos, sino que la ciencia es el mejor sistema descubierto hasta el momento para reducir los sesgos, errores, falsedades, mentiras y fraudes objectivos"

Evo Morales i Hugo Chávez, presidents de Bolívia i Veneçuela

"La raciología (...) y el racismo no son sólo populares entre las mayorías dominantes. Con sus pretensiones de superioridad física y moral (...) y su insistencia en que son las únicas que tienen la autoridad y la competencia para comprender sus culturas y escribir su propia historia, las minorías dominadas son a menudo quienes más desvirtúan la realidad"

"En el momento de nacer, cada bebé sano, independientemente de su raza o etnicidad, tiene la capacidad de adquirir las tradiciones, prácticas, valores y lenguas de las aproximadamente cinco mil culturas diferentes de nuestro planeta"

M. HARRIS. Teorías sobre la cultura en la era posmoderna. (1.998)

ÉS L'ÈTICA, ESTÚPIDS!

El casament desigual. Quentin Metsys (1525-30)

PER: DAVID GONZÁLEZ

Les votacions del debat de política general al Parlament de Catalunya van haver de ser suspeses dijous per la impossibilitat de la mesa de tramitat el mig miler de propostes de resolució presentades per ses senyories. No és només una anècdota, com alguns han pretès presentar-ho. L’episodi és revelador de la crisi profunda de la política i els mecanismes que la sustenten. Com va advertir oportunament un diputat del PP, n’haurien calgut 50 hores, per votar-ho tot. Som a l’era d’internet però els parlaments funcionen al ritme del telègraf. Diputats i diputades que arreglen el món amb un tuit són incapaços de dir el que volen dir en menys de dues hores quan pugen a una tribuna. O d’estalviar-se un torn de rèplica si no tenen res més a afegir. O, agafats a la seva (suposada) veritat com a un clau roent, de transaccionar amb el grup del costat una proposta que sovint difereix en dos adjectius i un punt a part. I és així com un parlament que pretén ser àgil i resolutiu esdevé una assemblea d’indignats amb corbata i modelets divinos de la muerte en què tothom parla i demana dret a rèplica i massa sovint ningú pacta ni ningú no dirigeix. Perquè pactar és renunciar, i dirigir és obligar-se i obligar (els altres) a decidir.

En aquest clima de final caòtic de la sessió parlamentària, no sorprèn que al president Artur Mas se’l veiés enfadat. Mas ha decidit dirigir la retallada del dèficit de la Generalitat –i, per tant, assumir-ne els costos que comporta- i de fer-ho ràpid perquè no s’hi val a badar (se’n recorden, de Zapatero?). També ha decidit –l’obliga l’aritmètica parlamentària, li falten sis diputats; però també la magnitud de la tragèdia, els més de 8.000 milions de dèficit heretats, i els que, tot i les retallades, se’n generen cada dia– que no ho vol fer sol: per això va convidar els grups de l’oposició a compartir el desafiament. Però també a la societat. No seria sostenible, va advertir el president, traspassar la insostenibilitat de l’asfixiant deute públic a les generacions que vindran com ja els hem traspassat la insostenibilitat hipotecària. Però encara va fer curt. S’imaginen on seríem ara si tothom hagués fet com alguns individus, alguns polítics i alguns bancs i directius?

No és només l’economia –que també–: és l’ètica, estúpids! La col·lectiva i la individual, la de l’administració i la de les empreses. L’ètica que haurien de revisar els bancs i entitats financeres que han cobert amb fons i avals públics -250.000 milions d’euros a Europa- els cràters siderals oberts per la incompetència (individual i corporativa). L’ètica que s’haurien d’imposar els constructors i especuladors del sòl que ja frisen amb la propera bombolla immobiliària, com aquell patètic broker anglès que l’altra dia explicava el seu somni a la BBC. L’ètica que van oblidar governs suposadament progressistes que mantenien buits i tancats amb pany i forrellat milers d’habitatges de promoció pública mentre toleraven l’ocupació il·legal de pisets pagats amb sang, suor, treball i impostos durant dècades. L’ètica exigible també a les forces polítiques que s’hi posen de cul o fan com si sentissin ploure davant l’insostenible dèficit fiscal Catalunya-Espanya. L’ètica i la dignitat, la dignitat també.

(Publicat al blog "Fem un reset", edició digital de La Vanguardia)