dimarts, 21 de juny del 2011

AIXÍ NO JUGO (I M'INDIGNO)



Llegeixo en un diari que “El 15-M convocarà un referèndum sobre com millorar la democràcia”. I que una de les preguntes que se sotmetrà a referèndum, via urnes i via internet (com correspon en un règim de democràcia 2.0) és: “Vols que el teu vot tingui un valor just i poder elegir lliurement els teus representants?”.

La primera reacció que em ve a l’estómac és d’indignació. Aquí alguns han confós el règim filonazi de la pel·lícula V de vendetta amb la democràcia (manifestament perfectible) que hem heretat dels nostres pares. Considero que el meu vot té el mateix valor que el de vostè i crec –cadascú ja s’ho farà amb la seva consciència– que els meus representants els elegeixo lliurement. Del vot de vostè –i del meu– en pot dependre que es formi una majoria de govern o una altra, o que s’aprovi una llei o una altra, o que es pugui convocar un referèndum per al que (democràticament) convingui. Per exemple, un referèndum en què la gent del meu país pugui decidir lliurement si vol continuar sent una comunitat autònoma espanyola o un Estat d’Europa, encara que em temo molt que aquesta qüestió no forma part de l’agenda democràtica de tant d’il·lustre indignat de la spanishrevolution.

Quant a l’elecció en llibertat dels representants polítics, m’avergonyeix haver de recordar que, contra el que insinua la pregunta indignada, no tan sols els elegeixo sense que ningú em posi una pistola al pit, sinó que, si vull, ni tan sols els elegeixo: m’abstinc o voto en blanc o pinto de verd la papereta, i tal dia farà un any. I fins i tot podria donar-se el cas que algun dia em plantegés donar als meus conciutadans l’oportunitat d’elegir-me a mi (o no). Un camí ple d’obstacles, el de presentar-se a les eleccions, que, curiosament, es neguen a transitar per principi molts dels il·lustres indignats (i, sisplau, no confongueu els il·lustres indignats amb la gent que realment i pacientment està pagant els plats trencats de tot plegat).

La segona reacció que em ve al cap és que el sistema electoral es pot millorar. Sens dubte. Podem canviar la llei electoral (jo, que fumo, home, fumar-me-la no me la fumaria, contra el que aconsella algun columnista indignat). Podem canviar-la per millorar la relació, el vincle, el contracte entre administrats i administradors; per fer-la més transparent; més exigent, més oberta. Podem ponderar l’assignació d’escons de manera que les minories millorin la seva representació al Parlament. Podem corregir desequilibris de representació territorial. Fins i tot podem visualitzar als parlaments la no-decisió (el vot en blanc i l’abstenció) amb escons buits. Tot això és possible fer-ho ara gràcies al sistema imperfecte que tenim. Tan imperfecte, sigui dit de passada, que permet que la meitat dels ajuntaments del país, de tan plurals que són, voregin la ingovernabilitat en uns moments com els que vivim.
 

Però compte: si hem de canviar res, ho haurem de fer per majoria, perquè les regles del joc, per definició, ens afecten a tots; i si ho fem, ho haurem de fer per a una bona temporada. No s’hi val a canviar les regles només quan els meus no arriben al mínim per entrar en un parlament (cas de l’únic diputat obtingut per IU a les generals del 2008); quan els meus depenen del vot d’un tercer per tenir majoria absoluta (cas del PSOE i el PP a les generals del 1993 i el 1996, en què van quedar en mans dels pèrfids nacionalistes de CiU i PNB); quan no hi ha manera que els meus guanyin unes eleccions com Déu mana (cas del PSC i els tripartits 1 i 2), ni tampoc quan els meus estan a punt d’ensorrar-se del tot, de perdre tot el poder maldestrament administrat (com ara el PSOE de Zapatero).

Parlem-ne, doncs. Però, en tot cas, canviarem el que convingui si així ho decideix democràticament un parlament i no una assemblea d’anonymous que precisament perquè són anonymous no sé qui són i, per tant, no els puc controlar amb el meu vot. Jo, si no és així, no jugo (i m’indigno).

David González

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada