dimecres, 29 de juliol del 2015

RAÜL ROMEVA: "L'ESTAT NOMÉS NEGOCIARÀ SI GUANYA EL SÍ"

MANÉ ESPINOSA/ LA VANGUARDIA
Per: David González
La Vanguardia 18/07/2015

Deixi'm dir-li una cosa: vostè és una mica... Varufakis, oi?
Per què sóc calb? [riu]

Els dos són calbs, els dos són economistes molt preparats...
Ell és un insigne professor...

Vostè també és professor. Els dos són molt d'esquerres...
Ell és conegut per l'últim que ha fet, d'un valor enorme. Al meu últim llibre, Som una nació europea, hi ha un capítol sobre la tesi de Varufakis de com salvar Europa, que jo comparteixo.

Una Catalunya independent també tindrà al davant el Minotaure de l'economia global, que descriu l'exministre grec?
Segurament, com tothom. Avui, el poder de decidir està en un lloc i el poder d'executar, en un altre. Aquest és el gran drama d'Europa, de Grècia i de Catalunya. Tenir un Estat no és cap fórmula màgica per fer el que has de fer, però sense Estat és pitjor.

Vostè ha estat durant una dècada la cara d'Iniciativa al Parlament Europeu i ara encapçalarà la llista unitària del sobiranisme pactada per CDC, ERC i les entitats. Realment es pot ser d'esquerres i independentista?
Els grans moviments independentistes del món són d'esquerres, com l'escocès. Jo sóc molt d'esquerres, i no me n'amago. Els meus valors són la justícia social, la justícia mediambiental, la bona gestió dels béns comuns, però per fer tot això necessites eines. A ­Catalunya ha crescut molt l'independentisme, però no el nacionalisme. L'independentisme és circumstancial. Quan tens un Estat, entres en una normalitat en la qual es confronten projectes polítics com en qualsevol Estat. Ara estem en un moment excepcional. I ser independentista i d'esquerres és tan absolutament coherent com ser d'esquerres i no independentista, només faltaria.

Com ara, majoritàriament, els seus antics companys d'ICV. Vostè va marxar per això?
Jo respecto totes les opcions, però vaig marxar d'Iniciativa perquè entenia que era el més coherent per tothom. Ningú no em va fer fora. I segueixo pensant i defensant que ICV ha d'existir en qualsevol escenari. Estem en una transició: no podem decidir de quin color pintem les habitacions sense tenir primer el pis!

Fa 15 dies vostè s'imaginava que lideraria la llista unitària?
No, i fa quatre, tampoc.

Quan ho va saber?
Quan es va tancar l'acord.

El va trucar Artur Mas?
Bé, això és igual ara. Jo vaig manifestar molts dubtes, hauria volgut que fos un espai molt més obert, més ampli, amb moltes més sensibilitats. Però el que em motiva és superar un debat que ens impedeix fer el que hem de fer. I més, després de les mobilitza­cions que hem tingut, perquè generes una frustració difícil de controlar. I per la reacció absolutament a la contra de l'Estat. I que utilitzarà aquesta situació per encara pressionar més, per collar-nos i humiliar-nos més.

El president Mas té una querella de la Fiscalia pel 9-N. Podria ser inhabilitat. Ha pensat que, si guanyen el 27-S, podria ser vostè, el president?
No especulem. Això ens preocupa, però no ens ha de paralitzar. Quan algú emprèn la via penal per fer front a un debat polític envia un missatge molt clar. El president Mas té una querella per fer una cosa que se li va demanar des del carrer. En realitat, és el poble qui té la querella, tothom que es va mobilitzar per fer una cosa tan democràtica com és votar. Les eleccions del 27 suposen la possibilitat de fer el que no vam poder fer el 9 de novembre. I, per tant, és cert, aquesta llista és estranya.

Tan estranya com el fet que vostè la comparteixi amb Mas, les polítiques del qual ha denunciat a manta...
I ell amb mi, no ho oblidem. No és que jo vagi a la llista del president Mas, és que ell també va a la meva llista. Hi anem tots.

Quina relació tenien amb el president de la Generalitat?
Sempre provo de ser respectuós amb tothom, i més encara si es tracta del president del meu país. Però això és irrellevant. Les persones, en el context en què estem, són secundàries.

Amb Oriol Junqueras són amics...
Amb l'Oriol hem tingut una relació molt més estreta, de fa molt temps. Ell també va entrar en política per responsabilitat, i el vaig felicitar pel seu coratge. A vegades preferiries situar-te en una posició de confort, tens la teva feina, la família, pots anar a la platja, ningú t'empipa... El cost que assumim és alt, però el de no fer-ho ho és encara més. Tot té un preu. Però el preu moral de no fer una cosa que molta gent sent que cal provar de fer és molt superior. No ens ho perdonaríem mai.

Catalunya pot ser un Estat independent d'aquí a 18 mesos?
Aquí hi ha una part juridicotèc­nica i una part política. La pri­mera és perfectament factible, el cos jurídic, el marc legislatiu, està molt ben preparat.

En una confrontació amb la legalitat espanyola?
Aquesta és la vessant política. Tot seria molt diferent en un marc d'acord, d'entesa, com ha sigut el del procés britànic-escocès o escocès-britànic. Si a mi em fas triar, és l'escenari que hauria volgut. Jo, d'èpiques, cap, zero; no tinc cap necessitat d'un enfrontament que és innecessari, dolorós, penós i car. Si haguéssim tingut davant un govern de l'Estat amb una capacitat de diàleg mínima, d'entendre què està passant a Catalunya, possiblement no hauríem arribat on estem ara. Però percebo que qualsevol canvi que vingui o hagi de venir de l'Estat només vindrà si hi ha una convicció clara que a Catalunya farem el que hem de fer. Per què haurien de negociar si a Catalunya no estem disposats a anar fins al final? Si hi ha d'haver una oferta per part de l'Estat, que no sé si hi serà, i si serà acceptable o no, només hi serà si veuen que a Catalunya la cosa està clarament engegada.

És a dir, l'Estat només nego­ciarà si el pla sobiranista es porta fins al final, si guanya el sí?
Esclar, si no, per què haurien de negociar? Per què han de canviar l'estatus que ja els està bé? Quan va canviar el to Cameron? Quan va oferir devolution? Quan va veure que el sí estava a punt de guanyar a Escòcia. Fins i tot els federalistes n'haurien de ser conscients.
Vostè és doctor en Relacions Internacionals.

El veurem negociant la independència a Europa, d'ambaixador a l'ONU...?
Això és irrellevant, transcendeix les persones. El que sí que veig és Catalunya negociant. En qualsevol escenari caldrà negociar. Aventures unilaterals són impossibles, tard o d'hora haurem de negociar. Però per negociar cal tenir capacitat negociadora.

Quan a Grècia va guanyar Syriza, vostè va escriure: "Molt millor un futur incert que la incertesa d'un no-futur".
I ho mantinc. I també per al cas de Catalunya. A vegades hem d'assumir riscos. Òbviament, quan tu avances vas una mica en fals, però tens clar que no et pots quedar on estàs.

El Govern grec al final ha ­hagut d'acotar el cap davant la pressió de les institucions eu­ropees...
És cert que hi ha hagut una frenada. Però si Siryza no hagués fet el que ha fet no s'hauria posat el tema sobre la taula. I això val també per a Catalunya, estem fent una vindicació de la democràcia.

A vostè l'han fitxat per frenar la confluència d'esquerres a les eleccions del 27-S?

Dins d'Iniciativa hi ha molta gent que coincideix que això deu anar cap a aquí i que ho vol defensar des de dins. I jo no faré cap campanya contra cap demòcrata. No penso ni frenar res ni anar en contra de ningú que vagi a favor d'aquesta dinàmica. El dia 28 intentaré que les portes estiguin el màxim d'obertes possible per a tothom.

divendres, 17 de juliol del 2015

SENSE POLÍTICS NO HI HA ELECCIONS


El president de la Generalitat, Artur Mas, de camí cap a Madrid, on el va rebre el rei d'Espanya, Felip VI, el 17 de juliol del 2015, pocs dies deprés de l'acord sobre la llista d'unitat sobiranista per a les eleccions catalanes del 27-S. / FOTO: JOAN M. PIQUÉ
O hi ha polítics a la llista o no hi ha 27-S. Aquesta va ser la disjuntiva que Artur Mas va plantejar dilluns al president d'ERC, Oriol Junqueras, en el tram decisiu de la maratoniana jornada de reunions al Palau de la Generalitat que va fructificar en l'històric acord entre els dos líders, auspiciat per les entitats sobiranistes, l'ANC, Òmnium i l'AMI, per presentar-se junts en una candidatura per al 27-S. Excepte pel fet en absolut fútil que la llista l'encapçalarà un trident de personalitats de la societat civil, darrera el qual aniran Mas i Junqueras, l'acord s'assembla molt a aquella opa -la primera proposta de candidatura unitària- que el president va llançar per sorpresa davant el líder d'ERC en la conferència del Fòrum del 25 de novembre. I que l'interpel·lat va rebutjar taxativament en la seva conferència de resposta que va situar el procés en la via morta. Les coses han canviat tant que ahir Junqueras i la seva número dos, Marta Rovira, van desconvocar sengles conferències, la primera de la qual l'anava a protagonitzar avui el líder d'ERC, que fàcilment haguessin reeditat aquelles dures jornades de tensió i fredor entre els dos líders sobiranistes si no hagués existit l'entesa assolida a tocar de la mitjanit de dilluns.

Mas ja ho va advertir la setmana passada en l'entrevista amb Josep Cuní a 8tv: "No faré qualsevol cosa". I dilluns ho va repetir als seus interlocutors d'ERC després d'haver-ho plantejat en un contacte previ amb les entitats sobiranistes. Davant un envit tan gran, la possibilitat d'ajornar la convocatòria de les plebiscitàries per la falta d'acord i el desafiament al seu torn llançat pels republicans i la CUP -la llista sense polítics que deixava a Mas com a president interí per convocar altres eleccions amb llistes separades, les "constituents"-, els de Junqueras van optar per la via més difícil per, asseguren les fonts consultades, "salvar el ­procés". Una decisió que va marcar el desenvolupament de tota la negociació.

Mas va rebre abans del migdia de dilluns al Palau de la Generalitat els presidents de l'ANC, Jordi Sànchez; Omnium, Muriel Casals, i l'AMI, Josep Maria Vila d'Abadal, que encapçalaven una delegació de les seves directives integrada per deu persones. La cita estava prevista per endavant, per rebre de viva veu les propostes de les entitats. Allà es va produir el primer gir decisiu: el vicepresident d'Òmnium Quim Torra, pare de la idea de la llista sense polítics recollida per Junqueras i que també va fer seva la CUP, va oferir retirar-la davant el rebuig de CDC i el president, fet que impossibilitava el ple consens. Mas va plantejar els riscos d'impugnació jurídica per part de l'Estat -en cas de ser la llista guanyadora no s'elegiria president i Mas, com a president en funcions, convocaria eleccions dos mesos després- i la possibilitat d'anar a una legislatura sense polítics sobiranistes en el Parlament, si la candidatura de personalitats civils no fos la guanyadora. La reunió, d'uns 25 minuts, va servir així per obrir de bat a bat el camí d'una negociació que semblava del tot encegat.

Rebutjada aquesta pilota, Mas va activar l'anunciada cita amb els polítics. Malgrat que la cimera estava convocada al principi per a les cinc de la tarda, poc abans de les dues del migdia accedien al Palau per la porta de la Casa dels Canonges Junqueras i Rovira, mentre que David Fernàndez i Xevi Generó de la CUP ho feien per l'entrada del carrer Sant Honorat. Prèviament, Josep Rull, coordinador general de CDC, entrava per la porta principal.

A la taula, Mas, CDC, ERC, la CUP i els responsables de les tres entitats sobiranistes. La reunió comença immediatament amb una exposició inicial del president en la qual planteja la proposta de llista civil amb polítics, sense donar marge a conformar una llista avalada pels partits però exclusivament civil.

És el "canvi de tauler" amb el qual Fernàndez va assegurar ahir en roda de premsa que es va trobar. La CUP pren la paraula disposada a estudiar i acceptar únicament l'opció avalada també per ERC, Òmnium i l'ANC. Tot i això veu que queda desestimada de seguida, sense que les entitats exerceixin cap pressió.

A partir d'aquí, la CUP i ERC es troben soles davant la proposta de Mas i s'obre un debat de gairebé dues hores. En apropar-se a les tres hores, els reunits fan una aturada, durant la qual s'entaulen converses bilaterals. L'executiva d'ERC obre un debat davant la fermesa del president, que sembla decidit a no convocar eleccions si no es configura una llista unitària amb membres de les societat civil i polítics. Només el president pot dissoldre el Parlament, ningú més ho pot fer.

Tot just abans de reprendre la negociació es produeix el moment clau: Mas i Junqueras fan un apart després del qual, i ja una altra vegada sobre la taula, els negociadors de CDC inquireixen: "La CUP ja ha dit que no. Què fa Esquerra?". El líder dels republicans suggereix llavors davant els presents la possibilitat d'arribar a un principi d'acord. Durant la mitja hora següent elaboren un informe de la situació per fer-ne partícips Demòcrates de Catalunya, escissió d'Unió, i Moviment d'Esquerres (MES), grup escindit del PSC, del parlat fins al moment.

Toni Castellà, per part dels democristians independentistes, i Magda Casamitjana i Pere Almelda, de MES, s'afegeixen a la cimera al Palau de la Generalitat cap a les sis de la tarda. Les dues formacions subscriuen l'opció plante­jada pel president i de la qual la CUP es desmarca, però amb el compromís de formar la seva pròpia llista, CUP-Crida Constituent assumint el caràcter plebiscitari del 27-S.

Cap a les set de la vespre surten per la porta principal Jordi Sànchez (ANC), Muriel Casals (Òmnium) i Josep M. Vila d'Abadal (AMI). "Ara us toca a vosaltres", havien indicat els líders de les entitats a Mas i a Junqueras. Ja a la plaça, Sànchez destaca el caràcter "constructiu" de la cimera. Casals ja deixa entreveure que només "falta tancar alguns serrells". Els membres de la CUP aprofiten per sortir del Palau pel Pati dels Tarongers. També se'n van els representants de Moviment d'Esquerres i Demòcrates de Catalunya. Mas i Junqueras es queden sols, acompanyats dels seus segons: Rull, Corominas i Rovira. Passades les onze de la nit Junqueras i Rull van fer públic el desenllaç : "Principi d'acord".

Per: David González i Àlex Tort
La Vanguardia

15/07/2015

DECIDIR-(SE)

El paisatge polític català conegut des de la transició (1980, primeres eleccions al Parlament) i el seu llarg epíleg (adéu de Pujol, tripartits i retorn de CiU al poder 2003-2010) és ja història; temps viscut, relat a reconstruir i reelaborar, però passat. En els últims sis mesos, l'etapa que va des de la no consulta del 9-N fins al principi d'acord que van enfilar ahir el president Artur Mas, el líder d'ERC, Oriol Junqueras, i els responsables de les entitats sobiranistes -la CUP ha escollit un grau d'implicació menor- ha sotmès aquest paisatge a una transformació radical. L'ecosistema polític català ja és un altre: CiU no existeix, Unió són dos partits, ICV està en fase de podemització, el PSC és un partit municipal i C's aspira a decidir el pròxim president d'Espanya.

Implosionat el marc polític i electoral català (l'espanyol va pel mateix camí), tenia sentit que CDC i ERC, ERC i CDC, els dos grans actors polítics del procés sobiranista, dinamitessin les possibilitats de liderar la nova etapa amb un no-acord sobre la llista per al 27-S? Amb quina finalitat s'allargaria en clau autonòmica o ideològica la lluita per l'hegemonia del catalanisme quan ja res no és el que era, inclòs el catalanisme, i sens dubte la dreta i l'esquerra, com han dit Iglesias i Errejón, que la saben ben llarga? Realment podien -poden- alçar-se de la taula Mas i Junqueras sense arribar a un acord? Els hooligans d'una i una altra part potser els haurien aplaudit, la gent que va omplir les manifestacions, els que van votar el 9-N, mai no els ho haurien perdonat. Bàsicament, perquè no tenen ganes de perdre. És temps de decidir i decidir-(se).

Això no només va del procés. Aquí també està en joc l'articulació política del nou catalanisme. El nou catalanisme: l'expressió majoritària, que no vol dir única, del catalanisme de principis del segle XXI. Un catalanisme principalment sobiranista perquè no deixen que sigui una altra cosa: la bandera de Sánchez, per més que es vesteixi d'Habermas, continua tancant tota altra via. La gent ho vol decidir tot, i en alguns llocs, com és el cas de Catalunya, fins i tot la creació d'un nou Estat a Europa. Encara que a Iglesias i els apòstols locals de l'empoderament limitat a l'agenda que ells defineixen, els estarrufi el borrissol.

Quin significat tenen les llistes formades "per la gent", dit en argot Podem, en el cas de la llista del 27-S pel "món civil" del sobiranisme? És la psicopolítica, la política basada en el control de les emocions, com teoritza el filòsof Byung-Chul Han), el que emergeix? El "m'agrada" del Facebook o el "favorit" del Twitter com a substitut de l'elecció "racional" a peu d'urna entre opcions polítiques clàssiques? Potser. Però és el que hi ha. Fins i tot el PP de Rajoy s'ha fet decisionista: ben aviat, els seus militants podran elegir directament els candidats a la presidència del partit des del nivell local a l'estatal, fet que vol dir el candidat a la Moncloa. Encara que no en diguin "primàries", fins i tot PP vol decidir-(se).

Per: David González
LA VANGUARDIA

14/07/2015

dimecres, 8 de juliol del 2015

LA LLISTA i LES LLISTES



Soldats britànics amb un tanc. Primera Guerra Mundial
ELS catalans i les catalanes avui estan bastant més a prop que fa 15 dies de poder participar en unes eleccions plebiscitàries sobre la independència de Catalunya. Res no és del tot segur i molt menys encara en la qüestió que ens ocupa, però el clima que es respira als estats majors dels partits i entitats sobiranistes implicats és, en general, de confiança que serà possible l'acord sobre una llista impulsada i integrada per personalitats de la societat civil, amb polítics o sense. La presència d'aquesta candidatura és el mecanisme que garantiria el caràcter plebiscitari de fet, encara que no de dret, dels propers comicis al Parlament. Per tant, l'acord és del tot crucial per al futur del projecte sobiranista, dels partits i entitats que el sustenten, CDC, ERC, la CUP, l'ANC, Òmnium i l'AMI. És ara o mai. Però també ho és per al conjunt de la societat catalana, i per tant de l'espanyola i l'europea, se simpatitzi o no amb la causa dels promotors del procés.

A falta d'una consulta a l'escocesa, pactada entre l'Estat i la Generalitat, i atesa la reacció de l'executiu del PP contra el "procés participatiu" del 9-N, querelles incloses contra el president Mas, la llavors vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, les "plebiscitàries" del 27-S són l'única via de què disposa la ciutadania per manifestar-se a les urnes amb plenes garanties sobre si té sentit o no mantenir el plet entre Catalunya i l'Estat. Tret que a algú se li acudeixi impedir la celebració dels comicis per activa o per passiva -per la via judicial o de la coincidència amb unes eleccions generals-, el del 27-S es tractarà d'un procés electoral en tota regla, no de cap succedani de res. I alguns se n'han començat a adonar.

C's ha agafat el bou per les banyes i ha acceptat comptar els vots que facin falta el 27-S. I el PSC de Miquel Iceta ha aclarit la seva oferta sense cap matís de divergència amb el PSOE: de consultes les justes. Fins i tot un alt membre del nucli dur dels poders de l'Estat, el president del Tribunal Suprem i del CGPJ, el conservador Carlos Lesmes, advertia ahir clarament que la solució del "problema català" és "política", no "judicial", i que la feina dels jutges -atenció, Rajoy- no és resoldre'l.

El 27-S se la juga tothom. També els partits que defensen l'statu quo territorial, com el PP; els que propugnen reformes limitades, com C's i el PSC, o la consulta acordada, com UDC, opcions totes legítimes, encara que dues últimes impracticables fins ara. I se la juguen també els del dret a decidir sobre tot, Podem i els seus aliats locals (servidor es demana de decidir sobre si ser Elvis i si pot ser morir de vell a Mart).

Ergo el primer repte del bloc sobiranista no és només posar-se d'acord sinó fer comprensible i per tant votable sense cap bri de dubte una llista unitària que haurà de servir per fer política a partir del 28-S, és a dir, com tota la resta. Que això sigui possible amb polítics o sense ho deixo a la interpretació de cadascú.

Per: David González
La Vanguardia
07/07/2015

QUEDEN 96 DIES



@ArchivosEst
LA hiperacceleració del temps polític a Catalunya és tal que el Govern nomenat ahir per Artur Mas gairebé no pot cobrir ni els cent dies de gràcia per posar-se en situació. No s'ho prenguin com un mal auguri, però és que és veritat. I ho és en el sentit foucaltià: la veritat és sempre relativa a un temps i un lloc. Des d'avui queden 96 dies per al 27-S, així que, si em permeten la ironia, tranquil·les i tranquils, conselleres i consellers: el millor de tot plegat és que no tindran temps d'equivocar-se.

La veritat és un moment. Retinguin la imatge del traspàs de poders entre la ja exvicepresidenta, Joana Ortega, i la seva successora, Neus Munté. La democristiana va lliurar com a obsequi a la convergent un pot de llaminadures i una urna de cartró a escala de les del 9-N. 2,3 milions de persones van respondre aquell dia una pregunta endimoniada sobre si Catalunya se n'hauria d'anar o quedar-se. Una pregunta que, reformulada per la direcció del partit d'Ortega, i sotmesa a consulta de la seva militància el 14 de juny, ha fracturat Unió i la coalició CiU, 37 anys després, i ha obligat la vicepresidenta i els ja també exconsellers Espadaler i Pelegrí a abandonar els càrrecs al Govern. Fet que, al seu torn, ha permès confeccionar a Mas el primer Executiu "100% sí-sí", que és el mateix que dir nítidament independentista (o gairebé) de la història recent. Ortega, que se'n va a casa amb la feina feta, va rebre ahir Munté amb una urna perquè hi ha coses que sempre estaran per davant de totes les altres. I perquè com diu Duran i subscriu Iceta, això només es podrà arreglar algun dia posant les urnes de veritat.

100 dies passen en un tres i no res. Per això, Mas va analitzar ahir amb els responsables de les principals entitats sobiranistes, l'ANC, Òmnium i l'AMI, la seva insòlita proposta, formulada dissabte, que siguin elles les encarregades de proposar una candidatura transversal pel sí-sí per tal de fer de les eleccions al Parlament del 27-S un referèndum sobre la independència. Si el 19 d'octubre del 2014 va ser la llavors presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, qui va instar el president de la Generalitat a "posar les urnes" -cosa que va fer el 9-N- ara és Mas qui ha dit a les entitats: "feu la llista (i poseu-me on vulgueu)".


Tenim un "Govern 100% sí-sí" en espera d'una llista del sí-sí que no acaba de néixer i que ja ha passat pels formats també no nats de "llista unitària" de partits (25-N), "llista del president" (oficialment no formulada) i algun més que em deixo. I la incògnita es manté malgrat que tothom sap que 100 de cada 100 sobiranistes del sí-sí a Catalunya tornaran a omplir les urnes el 27-S si, com el 9-N, es troben a sobre de la taula una papereta que resi sí-sí. Una candidatura. I que perquè això succeeixi, perquè el sí-sí sigui incontestable el 27-S, Oriol Junqueras i David Fernández, com Mas, també s'hauran de fer a un costat. Amb tres paperetes, les urnes també s'ompliran, però aquesta és una altra història.

Per: David González
La Vanguardia 23/06/2015

dilluns, 22 de juny del 2015

I MAS ES VA POSAR LA CAMISA BLANCA

En els temps dels nostres pares, i dels nostres avis –parlo dels meus, però estic segur que molts de vosaltres us identificareu amb el que diré–, la gent senzilla, del camp, o de les fàbriques, o de les botigues de poble o de barri, se solia reservar una camisa blanca, o un parell, amb una mica de sort una corbata, per a les petites grans ocasions. Ja fos per anar a missa –una cosa gairebé obligatòria a la Catalunya i l’Espanya del  terrible segle XX que va descriure el gran historiador marxista Eric Hobsbawm–, el passeig amb la família, les visites, o la partida amb els amics. I, per descomptat, el casaments, els batejos, les comunions, les festes més assenyalades.

En temps de privacions, afaitar­-se i posar­-se la camisa blanca, impol∙luta o gairebé, emmidonada i desada amb cura a l’armari, era repetir un ritual de civilitat, de dignitat. I fins i tot d’orgull de working class amb la “feina feta”. Almenys, fins dilluns. Eren temps de camises blaves, i negres, i roges, però la camisa blanca unia això que se sol anomenar “la gent”, el “poble”, “els de baix”, “els humils”. Cada diumenge, cada festa major, era un nou començament, que diria Willy Brandt.

Avui la camisa blanca es va ensenyorint de l’armari dels nous líders polítics o dels menys nous, però en tot cas en procés accelerat de reconnexió amb la gent a peu d’obra: vet aquí Matteo Renzi, però també Pedro Sánchez. Se les posa Pablo Iglesias i dissabte, se la va posar Artur Mas i no va ser precisament per passejar un vespre d’estiu pel tranquil port de Fornells, a Menorca, el seu refugi de vacances. Va ser per dir: “Sóc aquí. Comencem de nou. Poseu­-me on vulgueu (en la vostra llista) o no em poseu. Però decidiu-­ho ara perquè això s’acaba”.

CiU ja no existeix: va morir avui fa vuit dies en una consulta d’Unió per poc més de 100 vots a favor de no posar el turbo al procés, just el contrari del que va defensar ahir a Molins de Rei el seu excandidat, diguem-­ho ja així. Cal fer les preguntes al revés: fins ara, la qüestió era si Unió Democràtica podia anar enlloc sense Convergència. Els democristians han decidit que sí. Es veurà el 27-­S. Però la qüestió –aquesta ha estat la qüestió des del principi– és si Convergència podia anar enlloc sense l’antiga gent de la camisa blanca que avui es posen les samarretes de tots els colors que llueix el cupaire David Fernàndez. I, esclar les samarretes grogues de la Via Catalana, de la V de les grans mobilitzacions per la indepèndència que s’han succeït des del 2012.

N’hi ha que directament s’estripen la camisa i fins i tot la samarreta: els del “sí se puede” (la versió post-post d’aquells “descamisaos” de l’il·lustre Alfonso Guerra). El colauisme-­podemisme que va prendre també fa vuit dies la plaça Sant Jaume per entronitzar Ada Colau com a nova alcaldessa de Barcelona amb la benedicció del vell maragallisme, el que queda del PSC i l’atribolada ERC. En aquesta clau va llançar Mas el que serà qualificat per molts d’últim envit del president al sobiranisme, l’últim desafiament: a les entitats, l’ANC, Òmnium i l’AMI, i, sens dubte, a ERC. “O decidiu vosaltres o ho faran ells: això no va de lluita de classes, això va de la llibertat de tots”. ¿Pot sortir Junqueras, i fins i tot la CUP, a competir a les urnes el 27-­S amb una llista no només avalada sinó directament impulsada pel sobiranisme civil que a més no serà “la” llista del president sinó una llista “amb” president? La corrupció de Convergència? Camisa blanca. Nou començament. Reset.


L’últim repte d’un Mas que juga al límit, que surt, de nou, a guanyar. Perquè sap que, d’una manera o altra, fins i tot guanyant (ja va succeir el 2003 i el 2006) pot perdre. I sobretot, perquè el procés té el motor “gripat”, com molt bé va assenyalar dissabte la flamant responsable d’estudis i programes del PP, Andrea Levy Soler, encara que òbviament a la contra i –atenció– mirant amb els seus grans ulls els de Duran i Espadaler. Sobretot –aquestes coses també estan canviant–, els d’Espadaler.

Per: David González
La Vanguardia, 21/06/2015
(Versió revisada)


dimecres, 17 de juny del 2015

PROCÉS EN TIC-TAC

SALVADOR DALÍ, 'Persistència de la memòria' (1931)

LA MONJA Teresa Forcades ha dit que cal anar a la independència sense CiU. Forcades és la virtual candidata de Procés Constituent per a les eleccions del 27-S, i propugna una llista de confluència de l'esquerra colauista-podemista i de l'ecosocialisme i el postcomunisme clàssic (ICV-EUiA) que potser també abraçarà la CUP, l'altra força emergent del panorama català. Sí, tal com ho llegiu: a la independència sense CiU. Alguns, des de Pablo Iglesias fins a Mariano Rajoy, passant per Albert Rivera i els que no esmentaré, fins i tot pot ser que se n'hagin alegrat. L'equació és molt simple: sense CiU, sense l'espai polític, sociològic i electoral que representa la federació nacionalista, o que pugui representar l'anomenada llista del president Mas, no hi haurà independència, ni Estat català, ni res que s'hi acosti o s'hi assembli. I no sembla que les matemàtiques electorals siguin el fort de Forcades. Vet aquí l'arravatament i l'oferta de l'exclaustrada: del Procés Constituent al Procés Excloent.

Va passar diumenge, dia del Senyor, quan encara no s'havien apagat els ecos del "Sí se puede" de la plaça Sant Jaume que van acompanyar l'entronització d'Ada Colau -laica- com a nova alcaldessa de Barcelona. Els ecos i els xiulets de la gent congregada en un dia tan assenyalat dirigits a l'exalcalde Xavier Trias, i als representants de Ciutadans i del PP. També al president de la Generalitat, Artur Mas, que, en la seva rebuda a la nova veïna del davant -en un dels millors discursos que se li han sentit els últims temps­- li va venir a recordar que la col·laboració institucional sempre éscosa (almenys) de dos. I que la Genera­litat és el comú per antonomàsia de la ciutadania catalana des de fa uns set segles. No hi havia estelades a la plaça Sant Jaume, tampoc no vaig aconseguir albirar cap ensenya de les agrupacions socialistes, malgrat que Colau, després de la seva victòria pírrica (11 de 41 regidors) va ser elevada als altars amb una majoria absolutíssima gràcies als vots a canvi de gairebé res d'Alfred Bosch (ERC) i Jaume Collboni (PSC). Estrany tripartitmunicipal +1, l'únic vot dels tres possibles que, com a Eurovisió, va donar la CUP a Colau.

I, en fi, el diumenge del 14-J, la direcció d'Unió Democràtica va decidir sotmetre la seva militància al test del sí o no a no se sap ben bé què. Exercicilloable de democràcia interna però de magres resultats per a la cohesió de la formació socialcristiana: Josep Antoni Duran Lleida va guanyar el seu plebiscit per la mínima, exactament 95 vots, i el sector independentista, liderat per Antoni Castellà i els històrics que reclamen la memòria de la Unió del 1931,  va evidenciar la seva fortalesa creixent, tot i que encara insuficient per portar el partit on mai no ha estat. Sigui com sigui, Unió en surt partida en dos, i la direcció, debilitada -també de cara a la negociació del full de ruta sobiranista amb CDC-. I, quant a CiU, potser no farà falta que Forcades l'exclogui de res, ja que no hi haurà res a excloure. Quant al procés, allà al fons se sent un tic-tac, tic-tac...

Per: David González
La Vanguardia 16/06/2015


dimarts, 16 de juny del 2015

PLURALS TOTS

Quan les majories absolutes salten per la finestra, la senyora aritmètica entra per la porta i l'edifici tremola. Es pot guanyar a les urnes, i fins i tot bastant bé, i perdre estrepitosament la batalla dels despatxos. Encara que ara la moda és repartir-se el pastís a les places públiques o aYouTube, on les forces de la nova política ultratransparent, com els vestits de les celebrities a les nits de gala, retransmeten les negociacions dels pactes postelectorals en viu i/o gairebé en directe. Aquesta vegada, li ha tocat al PP. Malgrat haver guanyat les eleccions, les aliances d'esquerra, del PSOE i les plataformes podemistes , desallotjaran els de Mariano Rajoy de grans centres de poder municipal i/o autonòmic quan falten sis mesos per les generals. Si Ciutadans no hi posa remei en algunes places, la semblança entre el mapa de resultats del 24-M i la resultant dels pactes posteriors serà mera casualitat.

A l'escenari polític espanyol les aliances dels segons i els tercers i fins i tot els quarts contra el primer, el primat a les urnes pels ciutadans però no prou, han estat gairebé una excepció -els tripartits de Catalunya, les Balears i Galícia¬ però des de dissabte vinent seran gairebé la norma en els nivells de poder local i autonòmic de Badalona a Valladolid. A més d'un gir polític en tota regla, això canviarà en part un paisatge mental acostumat principalment durant dècades al blau i el roig, el roig i el blau, encara que els dos grans partits espanyols continuaran ostentant la vara de comandament, ja sigui en solitari, o, en el cas del PSOE, al capdavant de coalicions més o menys multicolors. Així que benvinguts tots a la pluralitat i la contradicció.

I el panorama resultarà encara més enriquit en termes de complexitat en alguns llocs, pocs, on la diferència era ja marca de la casa. Així, fins i tot hi ha la possibilitat que la primera força en vots es garanteixi una alcaldia malgrat quedar molt i molt lluny de la majoria, i fins i tot, amb l'eventualitat de no sumar amb ningú més, com li pot passar a BComú a Barcelona. Encara que ERC i el PSC finalment no donessin els vots a Ada Colau, el desacord entre tots els altres possibilitarà que l'exlíder de la PAH sigui elegida automàticament alcaldessa. Només té 11 de 41 regidors i 17.000 vots més que la segona força, CiU, però a Bcomú s'agrupen ni més ni menys que representants de fins a sis formacions polítiques i parapolítiques. És a dir: Guanyem -la plataforma de l'alcaldessa in péctore, el nucli fundador de la qual l'integren activistes antidesnonaments-; la històrica ICV-EUiA -algú havia de tenir els plànols de l'Ajuntament-; Podem -franquícia local del partit de Pablo Iglesias-; Procés Constituent -la plataforma de la monja Teresa Forcades- i Equo, partit ecologista i ecosocialista, que es va estrenar el 2011 amb un escó al Congrés dels Diputats. Així que no pateixin, la pluralitat del futur govern de Barcelona, malgrat haver assolit un suport popular més que exigu, està garantida amb escreix. La governabilitat deixem-la per a un altre dia.

David González

La Vanguardia 9/06/2015