PER: DAVID GONZÁLEZ
COM DIU DURAN (i Pujol -Jordi-), pot ser que la continuïtat o el
reingrés de Catalunya a la UE,
no com a autonomia espanyola, sinó com a Estat sobirà, sigui molt difícil. I,
fins i tot, que no pugui ser. Més que res, perquè podria donar-se la paradoxa
que 26 estats actuals de la UE
aprovessin el (re)ingrés català i només un, Espanya, ho impedís. Així que
Europa és la solució però també el problema..., per als uns i per als altres.
En un cas d'hipotètica secessió unilateral, que, de dur-se a terme el
plantejament del president Mas i dels partits que li fan costat només es
donaria per desacord amb Espanya, difícilment Madrid podria recórrer a
l'exèrcit. Europa, com a marc de drets democràtics els titulars dels quals són
els ciutadans, inclosos els catalans, és un poderós inhibidor davant qualsevol
temptació casernària dels estats existents, per constitucional que sigui. Però,
alhora, és la renúncia de l'Estat espanyol i de qualsevol altre soci a fer
servir la força contra la voluntat democràtica dels seus nacionals, inclosos
els catalans, el que també valida les seves fronteres a Europa. Aquest és
l'equilibri. Per aquesta raó, la UE
sempre deriva cap a l'àmbit decisional intern dels estats qualsevol canvi. La
prova, la neutralitat exquisida de Brussel·les davant el referèndum escocès del
2014 pactat per Cameron i Salmond.
L'AMBIGÜITAT DEL CONSTRUCTE político-econòmic anomenat UE permet al PP i
al PSOE agitar l'espantall europeu contra el sobiranisme català. Però la
primacia del principi democràtic és el que funda la via escocesa i no pas, com
sosté el Govern de Mariano Rajoy, l'existència d'un regne d'Escòcia fins a la
unió amb Anglaterra el 1707. Cert. Catalunya no era regne. Era principat. I no
es va unir amb Castella: va ser assimilada per "just dret de
conquesta", cosa que el PP no diu. Com també calla que el que van anul·lar
els decrets de Nova Planta de Felip V el 1714-16 (als regnes de València, després
de la derrota d’Almansa de les tropes austriacistes, i d’Aragó, a partir del
1707) era més estructura d'Estat que la que té ara Espanya a la UE: Corts, legislació, dret
públic, administració judicial i municipal, fiscalitat, moneda, duanes, règim
lingüístic i defensa pròpia catalanes en
el marc de la Corona
d’Aragó i en el marc de la monarquia
dels Àustries hispànics.
UNA PROVA MÉS QUE CASTELLA i els territoris de la Corona d’Aragó, entre els
quals Catalunya, eren el que avui anomenaríem Estats o realitats juridico-polítiques diferents és que,
a partir de la Nova Planta
va ser en teoria possible que els castellans ocupessin càrrecs a Catalunya i
que els catalans els ocupessin a Castella en haver-se unificat la legislació de
tots els territoris d’acord amb el patró castellà (la vella aspiració del
comte-duc d’Olivares en l’època de la guerra dels Segadors). El 1760, durant el
regnat de Carles III, un grup de diputats dels antics territoris de la Corona d’Aragó van
plantejar al monarca un Memorial de Greuges –el primer dels que se’n té constància
en l’època contemporània- en què expressaven el malestar perquè aquesta
disposició reial en els decrets de Nova Planta, que consideraven positiva, s’havia
incomplert de manera flagrant i eren els castellans els que ocupaven tots els càrrecs
administratius, judicials o eclesiàstics en el conjunt de la monarquia
espanyola. Una monarquia, ara sí, territorial i políticament
unificada –o gairebé: l’excepció foral basca era plenament vigent; la raó és
que els bascos no s’havien rebel·lat contra Felip V a diferència dels catalans,
els valencians, els aragonesos, els balears i una part dels castellans austracistes
que també feien costat a l’arxiduc Carles d’Àustria-.
A EUROPA EN SABEN MOLT, d'història: l'han patit en carn viva. Per això,
des de fa 60 anys, anteposen la democràcia a qualsevol altre manament. Europa
ja no "implosiona", per més que el ministre García-Margallo
ressusciti el verb postsoviètic i balcànic: es refà.
"NUEVA PLANTA DE LA REAL AUDIENCIA DEL PRINCIPADO DE CATALUÑA" (1716)
