Per: David González
La Vanguardia 16/10/2012
Diu el refrany castellà que “de raza le viene al galgo”. Llebrer (o
coniller), el ministre José Ignacio Wert fa molt temps que espanyolitza la
gent, no només els escolars catalans. El títol d'aquesta columna reprodueix el
d'un article publicat el
Des que Wert es va sincerar, a Catalunya hi ha més sobiranistes. El
ministre ha donat la raó als que pensen que el problema no rau només en el
dèficit fiscal. El que també passa és el resultat d'un fracàs històric molt
gran, el del projecte de l'Espanya uninacional de matriu castellana. Si no, per
quins set sous caldria espanyolitzar el que -segons les lleis i els homes- ja
és espanyol? Fracàs que es cova en una voluntat d'imposició reiterada i en una
certa violència antiga i no tan antiga, les fites de la qual es poden rastrejar
des de l'ocàs de la monarquia dels Àustries, al segle XVII, fins ara mateix:
des de Quevedo i Olivares a la declaració de guerra -educativa- de l'espanyolitzador
oficial del Govern de Rajoy.
Així, és difícil deixar-se espanyolitzar. Però és que, a més, això de
ser espanyol tampoc no se sap ben bé què vol dir exactament. El 1876, Cánovas
del Castillo, intentant definir la cosa indefinible, va tancar la qüestió
afirmant que "són espanyols els que no poden ser cap altra cosa". És
a dir, que s'és espanyol per descart. O bé, que se n'ha de ser perquè encara
que se sigui una altra cosa, català, per exemple, és el que més convé. I en fi,
si al fracàs espanyolitzador en l'esfera nacionalidentitària s'hi suma el de
l'Estat i la nació espanyola en termes estrictament liberaldemocràtics, almenys
fins a l'últim quart del segle XX, s'acabarà d'entendre per què molts catalans
volen poder ser el que són: per poder guanyar Anglaterra, com deia Wert.
Versión en castellano:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada