LES GUERRES INVISIBLES

Nova York, Washington, Madrid, Londres, París, Brussel·les. Les guerres del segle XXI són guerres planetàries de guerrilla difusa, amb combatents sense rostre, amb exèrcits sense estat major ni jerarquies de comandament, amb fronts mòbils al mapa de Google que és el tot, -finalment, després de 25 segles de metafísica occidental, resulta que el tot ets tu al teu sofà navegant pel Google Maps-. Guerres subterrànies, latents, emergint en directe a la volta de la cantonada, guerres al teu mòbil, i, malgrat tot, guerres invisibles.

Guerres sense guerrers ni generals ni normes. ¿Qui les declara? ¿Hi ha manera de rendir-se? ¿Es poden negociar reparacions? Fa un segle, les guerres van deixar de tenir regles i cavallers que demanaven permís abans de disparar el primer tret. Ara ja no tenen ni papers, les guerres ja no s’anuncien, ja no es tracten, es fan. No se sap on comencen ni quan acaben, no se sap on serà la propera batalla. Això sí, mantingueu-vos connectats a la vostra pantalla.

Les grans guerres del segle XX eren hecatombes racionals. La cara fosca de la Il·lustració era Il·lustració. Algú les pensava, algú les dirigia, algú les feia, algú amb cara i ulls hi peria, en elles, algú comptava els morts, i algú pretenia anar a l’arrel del problema (per condemnar-les o per absoldre-les). Ara no hi ha arrel del problema i per això mateix no entenem aquestes guerres. Les guerres no es poden pensar amb el pensament-arbre (Deleuze i Guattari). Les que es fan ara i aquí són guerres rizomàtiques: guerres sense arrel a tallar, sense tronc a tombar, sense capçada, branques ni fulles a esbrossar. Barack: de què va servir l’operació Bin Laden? Ja heu condecorat el dron?

Després de l’11S del 2001 Bush fill va decidir esborrar l’Afganistan del mapa; Hollande, després del 13N del 2015, va bombardejar Síria. (I què faràs, tu, Angela Merkel, després de Brussel·les?) Guerra, encara, contra els enemics de la pàtria i l’Humanité. Quan la lògica vella, la dels imperis-nació respon a l’atac, topa una vegada i una altra contra un adversari subterrani, múltiple, sense centre ni perifèria (tot és centre d’alguna cosa i perifèria a la vegada), que es reprodueix i es retroalimenta en/i del tot global interconnectat fins a l’infinit. 

Quan la lògica vella, la dels imperis-nació, respon a l’atac, topa una vegada i una altra contra un adversari subterrani, múltiple, sense centre ni perifèria, interconnectat fins a l'infinit.

Quan la lògica vella, la dels imperis-nació, respon a l’atac, topa una vegada i una altra contra un adversari subterrani, múltiple, sense centre ni perifèria, interconnectat fins a l'infinit. Respostes velles, respostes en mode arbre, a guerres noves en mode rizoma. Per això no es pot tallar l’arrel: s’escampa per tot arreu, en el subsòl que comunica Bali amb Bamako i Molenbeek, no se sap on neix ni on mor, no necessita rebre ordres, se les dóna ella mateixa, no li cal ningú que assenyali un punt al mapa. No hi ha un centre de comandament. Hi ha una multiplicitat de centres d’atac. El teatre d’operacions és el tot, no hi ha direcció ni objectiu i totes les direccions i tots els objectius són possibles. Xoc de civilitzacions? Intraxoc civilitzatori.

La ciberguerra espera l’arribada de la ciberpolítica. El segle. La guerra rizomàtica no és cosa de Déu, es cosa del món en xarxa, dels discursos en xarxa, dels dispositius en xarxa. La xarxa és comunicació i moviment enxarxat de les persones per aeroports i metros, en l’interior dels gran edificis corporatius, als grans estadis, a les zones d'oci de les ciutats líquides, de les ciutats-pantalla. No hi ha punt de fuga. En la xarxa, tots som atacats i atacants, agredits i agressors, víctimes i botxins, objectius a batre: ells també.Tots som Brussel·les, tots som París, tots som Londres, tots som Madrid, tots som Nova York i Washington. 13 morts: fes una piulada, no triguis. Ja en són 30 i molts.

Hem confós el món més (auto)vigilat de la història amb el món més segur. ¿Com és possible que passi? Justament, perquè era impossible que passés. Multipliquem muralles per parar les pasteres atapeïdes d'esperança, esborrem les fronteres però les ressuscitem quan venen els refugiats “amb estudis” que fugen de “la” guerra (com si la d’ells no fos la nostra). Aviat podran atacar-nos des del mòbil que dorm i passeja amb nosaltres obert 24 hores. Tots som el xino o el paki de la cantonada.

Ells vesteixen i figura que resen i juren i convoquen les guerres santes com es feia al món vell. Però és mentida: són els únics que han entès com es fan les guerres -les maleïdes guerres invisibles- del món nou que nosaltres vam enunciar. 

David González

El Nacional.cat

23 de març 2016

Més articles de David González aquí: http://www.elnacional.cat/ca/firmes/david-gonzalez