 |
| Els dominis europeus de l'emperador Carles d'Àustria (I de Castella i Aragó i V del Sacre Imperi Romà Germànic)//ELHOMBREINTRANQUILO/BLOGSPOT:COM |
Per: David González
Estava escrit que la crisi pertinaç era l’escenari idoni per a enteses “nacionals” entre els dos grans partits, PSOE i PP, però no esperàvem que es produissin tan de sobte –i amb tanta nocturnitat i traïdoria- com la que s’ha substanciat aquesta setmana per reformar la Constitució per la via exprés. El que no ha aconseguit la pressió dels denominats nacionalismes perifèrics des del 1978 a compte de la qüestió territorial –i en certa manera també els altres, els centrals, lògicament en una perspectiva diametralment oposada-, ho ha fet possible ara una bufada de la senyora Merkel a compte del drama del dèficit (i l’endeutament) a fi i efecte que el BCE compri bons espanyols amb garanties i que l’euro aguanti la vuelta al cole de mitja Europa. No direm –i dispensin- que la sacrosanta i intocable Constitució s’hagi convertit per art d’encanteri en meretriu masegada, però mai com ara s’havia evidenciat amb tanta claredat la debilitat intrínseca de la llei de lleis espanyola. No cal arribar a la conclusió que Espanya s’ha convertit en una mena de protectorat germànic, però ni en temps de l’Emperador Carles, que va morir a Yuste però era de Gant, el Sacre Imperi va poder fer i desfer sobre el conglomerat que l’integrava –incloent-hi tots els antics regnes hispànics- com des de fa any i mig proposa i disposa la cancellera sobre què s’ha de fer i què no econòmica –i políticament parlant- a l’Espanya post-aznarista i zapateril. L’Espanya que s’havia begut tota la barra lliure després d’haver hipotecat fins i tot les aspirines (Bayer, per descomptat).
Estava escrit que la crisi pertinaç era l’escenari idoni per a enteses “nacionals” entre els dos grans partits, PSOE i PP, però no esperàvem que es produissin tan de sobte –i amb tanta nocturnitat i traïdoria- com la que s’ha substanciat aquesta setmana per reformar la Constitució per la via exprés. El que no ha aconseguit la pressió dels denominats nacionalismes perifèrics des del 1978 a compte de la qüestió territorial –i en certa manera també els altres, els centrals, lògicament en una perspectiva diametralment oposada-, ho ha fet possible ara una bufada de la senyora Merkel a compte del drama del dèficit (i l’endeutament) a fi i efecte que el BCE compri bons espanyols amb garanties i que l’euro aguanti la vuelta al cole de mitja Europa. No direm –i dispensin- que la sacrosanta i intocable Constitució s’hagi convertit per art d’encanteri en meretriu masegada, però mai com ara s’havia evidenciat amb tanta claredat la debilitat intrínseca de la llei de lleis espanyola. No cal arribar a la conclusió que Espanya s’ha convertit en una mena de protectorat germànic, però ni en temps de l’Emperador Carles, que va morir a Yuste però era de Gant, el Sacre Imperi va poder fer i desfer sobre el conglomerat que l’integrava –incloent-hi tots els antics regnes hispànics- com des de fa any i mig proposa i disposa la cancellera sobre què s’ha de fer i què no econòmica –i políticament parlant- a l’Espanya post-aznarista i zapateril. L’Espanya que s’havia begut tota la barra lliure després d’haver hipotecat fins i tot les aspirines (Bayer, per descomptat).
Això no obstant, l’adaptació de la doctrina Merkel del dèficit zero a la norma suprema espanyola ha mantingut si més no un parell d’especificitats “nacionals”, com no podia ser d’una altra manera dins del perímetre de diversitat “imperial” d’Estats europeus solvents, insolvents i intervinguts. La primera, d’ordre ideològic, és que el malentès keynesianisme espanyol no ha mort: la reforma evita fixar el dèficit zero absolut com a objectiu pressupostari –l’estableix globalment en un 0,4% del PIB- i tampoc el constitucionalitza de ple –fixant les xifres no en la Constitució sinó en una llei orgànica a l’efecte-. PSOE i –atenció- PP, Rubalcaba i Rajoy, són tant keynesians com Zapatero: en el fons, cap dels dos partits renuncia a tirar de veta abans que arribi el 2020, quan s’haurà d’aplicar tant sí com no la doctrina Merkel. Hi ha temps de sobres, i, més tenint en compte que fins llavors s’hauran celebrat almenys tres eleccions generals i altres tantes convocatòries municipals i autonòmiques. Som en una democràcia més electoral que participativa, i la democràcia electoral necessita la caixa pública per funcionar –i prometre- com els bavaresos l’Oktoberfest de Calella quan se’ls acaben les vacances espanyoles. La segona especificitat de l’adaptació constitucional del model Merkel és la peculiar distribució territorial de la pena decidida per Zapatero-Rubalcaba i Rajoy: el dèficit estructural de l’administració central no podrà superar el 0,26% del PIB mentre que l’autonòmica, malgrat gestionar l’ensenyament i la sanitat, entre molts altres serveis essencials, haurà de tallar en el 0,14% Sabia la cancellera Merkel que de l’11,2% sobre el PIB, que era el dèficit del conjunt del sector públic espanyol l’any 2009, el 9,2% corresponia a l’Estat i el 2% a les comunitats autònomes (1)? Ai, ai, ai, que em sembla que aquesta vegada han guanyat els Comuneros (2).
(Publicat al blog de La Vanguardia.com "Fem un reset" 27/08/2011)
Referències:
(1) “Per mirar endavant, la meva part de veritat”. Antoni Castells. Conferència al Cercle d’Economia, 29 de juny de 2011.http://diaridemiqueliceta.files.wordpress.com/2011/06/antonicastells290611.pdf
(2) Quan el futur Emperador Carles, nét dels reis Catòlics, va prendre possessió de la seva herència hispànica va haver d’enfrontar-se amb els Comuneros, representants de la burgesia i de les classes populars de les ciutats castellanes, que s’oposaven a l’autoritat del nou rei (1521-22). La derrota del moviment es va produir a Villalar (Valladolid), fet que es commemora cada 23 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada