Ocean's Viladecans

Per: David González

La Vanguardia, 28/02/2012

JA HA PASSAT una setmana des que el president Mas va rebre mister Adelson per tractar de l'afer Eurovegas. El magnat va passejar després pels terrenys de Viladecans que li ofereix el Govern per instal.lar-hi el macrocomplex. Diuen que l'home ha repetit l'escena del sofà almenys cinc vegades amb la presidenta de Madrid, la lideressa Aguirre, tot i que també diuen que el va sorprendre gratament la visió de la Mediterrània en un dia gairebé primaveral en ple hivern. Amb tot, és altament probable que el sequeral madrileny (els macrocasinos tiren cap al desert com la cabra cap a la muntanya, i més si tenen a prop un hub aeroportuari) guanyi la partida al verd i costaner entorn metropolità barceloní. O sigui, que el final de la pel.lícula podria ser "Passi-ho bé, mister Marshall" i el continuarà del Baix Llobregat les 68.265 persones l'atur o les 175.974 del Barcelonès, per no parlar de les 81.889 del Vallès Occidental, o les 33.528 que sumen el Garraf, l'Anoia i l'Alt Penedès, les altres tres comarques limítrofes. Xifres que ja s'han corregit a l'alça en el lapse de temps transcorregut entre l'excursió catalana de mister Sheldon i la publicació d'aquestes línies. La veritat, sorprèn que en un país tan deliberatiu com Catalunya ningú no hagi pensat a demanar què en pensen aquestes 359.636 persones, més enllà d'alguns alcaldes de seny del PSC als quals la bomba de l'atur els pot esclatar ja i malgrat l'avís previ. Cert: convé dubtar del que faci falta i la falta d'informació no ajuda a veure clar. Bé, sí que ajuda els qui per sistema fugen del toro mecànic de la crua realitat perquè, ui, a més de marejar-te et fa besar el terra en un tres i no res mentre que la rossa que fuma en biquini se'n riu (o un Elvis qualsevol però fals a Ocean's Eleven et remata amb la metralladora). Sí que ajuda els apocalíptics habituals dels púlpits mediàtics i altres rentadores postmodernes de la bona -que no crítica- consciència, on es renta molt blanc però es proposa molt poc per aixecar-nos del terra. A més del "no perquè no em dóna la gana", per aquests verals s'estila molt el confondre l'aconsellable dubte cartesià amb la paralitzant ataràxia pirrònica. Això sí que són llimbs i amoralitat i no el molt impúdic Eurovegas, que almenys té la decència de no amagar res.

ENLLAÇOS

Atur per poblacions i comarques a Catalunya gener 2012

http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2012/02/02/13/10/b7eade71-3eec-409a-a366-fcd93977b756.pdf

APUNTS (27)

PAVEL 183

"Era absolutament necessari que jo, que pensava, fos alguna cosa; i advertint que aquesta veritat: PENSO, PER TANT, EXISTEIXO, era tan ferma i segura que les més extravagants suposicions dels escèptics eren incapaces de commoure-la, vaig pensar que podia acceptar aquesta veritat sense escrúpols com a primer principi de la filosofia que estava buscant"

René Descartes. Discurs del mètode (1.637)

TEMPS GÈLIDS

"Lunch atop a skyscraper" / Ch.C.Ebbets, 1932

Per: David González

La Vanguardia 14/02/12

MALEÏTS SIGUIN ELS TEMPS I LA SOCIETAT LÍQUIDA, senyor Bauman! Sí, ja sé que vostè no n’és el responsable, d’aquest desfer-se tot plegat, d’aquesta inconsistència que tot ho amara, d’aquest descobrir la fragilitat de tot el que pensàvem sòlid, de tot el que volíem mínimament definitiu, ni que fos incertament sòlid i per tant incertament definitiu: però ja se la podia haver estalviat, la metàfora. En absència de remei, millor abstenir-se de furgar la nafra. L’altre dia –amb retard manifest– em vaig decidir a comprar el seu llibre i, de pas, visitar la llibreria. No l’he llegit encara, i no sé pas si ho faré, però tant és: fa anys que me l’expliquen intel·lectuals i articulistes de referència i vostè mateix ens el desconstruïa recentment en un brillant diàleg a la contraportada d’aquest diari que, de seguida, vaig inserir sencer al blog on acumulo comunicacions i reflexions diverses. El blog: una petita –ínfima– arca de Noè, una més, en el naufragi virtual de les certeses. Llàstima, senyor Bauman, que el seu diagnòstic, “la incertesa és l’única certesa que ens queda”, ens torni un i altre cop al punt de partida líquid talment com el pobre Prometeu lligat a la columna se les havia de veure cada matí amb el fetge inflat perquè l’àliga pogués fer la feina. De fet, estem pitjor: en la penitència per haver robat el foc sagrat, Prometeu sabia, almenys, què li portarien les hores del dia següent. Quants Prometeus ha condemnat la societat líquida, senyor Bauman, sense que, abandonats pels déus, ni tant sols tinguin una pedra a què encadenar-se? Quan els temps eren líquids, nedàvem sense por; l’aquositat era la garantia del no-error perquè tot podia ser vertader o fals, o no-ser. Si fins i tot ens vam permetre apagar el foc sagrat, la veritat de la ciència, perquè no era més que un altre relat, un altre mite! Pobre Prometeu sense cadenes! La crisi no és líquida, té contorns molt clars: és de la raó (no tenim alternativa sistèmica), és ètica (s’hi valia i em temo que encara s’hi val tot) i és cultural (la cultura és de franc). Senyor Bauman, la liquiditat era mentida, o no era ben bé veritat: ara fa molt de fred i haurem de picar molt de gel abans de poder omplir la piscina un altre cop. D’acord: podria ser un (nou) començament, un (etern) començament. Però sisplau, l’aigua, deixem-la per als peixos.

NO ÉS PARTIT PER A JOVES

Per: David González

La Vanguardia 07/02/2012

LA CIÈNCIA POLÍTICA té dos conceptes amb què intenta explicar les resistències al canvi en un país, una institució o una organització. L’un és el principi de path dependance (dependència de la senda), que es refereix als límits que imposa el punt de partida. L’altre és el principi d’inèrcia, segons el qual es fa difícil, sovint molt difícil, trencar les regles del joc existents. El punt de partida del congrés del PSOE, la pitjor crisi del partit en 35 anys, era favorable a Chacón –la candidata del canvi– perquè, mal per mal, la catalana era la jove en un món cada cop més agonístic en què la joventut no és un grau sinó el grau. Però la joventut també pot ser un risc quan es té la percepció que el proper punt de partida encara pot ser pitjor. Això i les inèrcies han decidit la batalla: la mobilització in extremis de Felipe i Alfonso per decantar la balança a favor del vell Rubalcaba prova que el PSOE encara és el PSOE. El 2000, quan Zapatero va derrotar Bono per 9 vots, el vell Isidoro havia canviat de cavall a meitat de la cursa i el guerrisme havia dividit el vot del manxec amb una candidata pròpia, Matilde Fernández. Per manar al PSOE, i a Espanya, els joves de Suresnes van haver de fer-se vells abans d’hora. González i Guerra van jubilar el marxisme i una certa concepció plural de l’estat que encara bategava al PSOE de la transició: es van fer socioliberals tranquils (retòrica esquerranista a banda) i nacionalistes (espanyols). Chacón ha fet just el contrari: no només ha pretès avivar la flama del jove Zapatero sinó que ha jugat a heroïna i cavall de Troia de la jove fratria virtual del 15-M. És a dir, dels joves que, amb la seva abstenció activa –“La izquierda, al fondo a la derecha”– van entregar en safata la majoria absoluta al PP de Rajoy. Se’n diu dependència del carrer, el carrer que va encimbellar Zapatero l’11-M dels trens d’atocha i que va negar el pa i la sal a Rubalcaba el 20-N de la crisi del deute. I se’n diu inèrcia vintage, la dels vells roquers de la movida dels vuitanta que van fer del PSOE una cultura de poder. Chacón no ha perdut el combat ni per ser dona ni catalana sinó per ser jove i tuitera. Els joves de Rubalcaba, els joves valors de la nova executiva, Valenciano, Madina, Patxi López, Óscar López, ja són vells. I per això han guanyat. El PSOE no és partit per a joves.      

APUNTS (26)

"Nunca tuve, tampoco ahora, la percepción del sentimiento de mi identidad personal. Yo mismo aparezco como el lugar por cuyo intermedio suceden cosas, però el "yo" (je) no existe, no existe el yo (moi). Cada uno de nosotros es una especie de encrucijada donde suceden cosas, encrucijadas que son puramente pasivas: algo sucede en ese lugar. Otras cosas igualmente válidas suceden en otros puntos. No existe opción: es una cuestión de probabilidades".

Claude Lévi-Strauss. Mito y significado

TENIM UN REPTE

Per: David González


EL 23 DE FEBRER -data de ressonàncies inequívoques en el passat recent- sortirà al carrer el tercer i últim volum de les memòries de Jordi Pujol, editat per Proa i amb la col.laboració del periodista Manuel Cuyàs. El llibre, subtitulat De la bonança a un repte nou (1993-2011) , arrenca en l’etapa de màxima implicació de CiU en la política espanyola, amb l’últim govern de González i el primer d’Aznar; es deté en la retirada de Pujol i la designació de Mas com a successor i la sortida de CiU de la Generalitat i transita fins ara mateix, quan els tripartits i el que Pujol anomena “la dècada de les decepcions” han entregat a CiU la quota de poder institucional més gran de la seva història en un dels moments més incerts de la història del catalanisme. L’expresident va enllestir el gruix del volum el 2010, però va ajornar-ne la publicació amb l’ànim de no interferir en la campanya electoral de Mas i les primeres passes del nou Govern. Clou el text un epíleg en què, després de la patacada de la sentència de l’Estatut -que ell mai no hauria reformat- Pujol planteja una Catalunya abocada a la residualització o la independència. Quan va formular per primer cop aquest horitzó, en la conferència Residuals o independents? O alguna altra solució? , el 29 de març del 2011, molts es van afanyar a disculpar el Pujol “independentista” que, al capdavall, ja no manava i, altres, el van rebre com un fill pròdig que tornava a casa. Però ni Pujol ni les coses no són tan senzilles.

La reflexió té poc a veure amb la pulsió estèril del pit i collons i el calem-li foc a la barraca i sí molt amb el destí del catalanisme com una política i una moral de construcció. Pujol va entomar el cop del TC com el final del camí de Sepharad, la mítica llar hispànica habitable per una Catalunya plena que la generació d’Espriu i Vicens, i ell mateix i el catalanisme derrotat de la postguerra, van maldar per posar dempeus en ple franquisme. És aquest final del trajecte el que l’inquieta ara, perquè comporta un repte nou: el de caminar sense camí.

El 2010, en un sopar a Barcelona, vaig gosar preguntar-li, amb un punt de provocació, si l’ensorrada dels ponts entre Catalunya i Espanya no suposava també el seu fracàs i el de CiU. “Tu també has fracassat”, em va respondre el Pujol més felí, més polític, amb un punt d’enuig. La resposta em va colpir, però tenim un repte nou.


(Publicat a La Vanguardia, edicions en català i castellà i el blog "Fem un reset", 31/01/2012)


[XXX]

Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda

parada en la claror damunt els camps.

La terra, amb paranys de mil fines orelles,

ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres,

l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor."

[XXXVIII]

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d'alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

[XLVI]

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

SALVADOR ESPRIU. La pell de brau

APUNTS (25)

TAULETA BABILÒNICA 700-550, Museu Britànic.

 La terra és rodona vista des de dalt de tot del zigurat.

NASA, 1972. Imatge de l'Apollo 17. Vista des de l'espai exterior.
La prova irrefutable que la terra està cap per avall.

MAPAMUNDI D'AL-IDRISI, 1.154. El Nord? El Sud?
 La Meca, en el centre del món.

MAPAMUNDI CATALÀ, 1.450. Atribuït a Pere Rossell.

Escola mallorquina. Món eurasiconordafricà. Els misteris d'Àfrica -i l'or- a tocar dels dits.

MAPAMUNDI D'AMSTERDAM, 1689 de Gerard van Schagen.

  El Món global desplegat en hemisferis còmodament retallables
abans d'internet. Europa comença a patir d'una certa elefantiasi.

NASA, 2012. Imatge del satèl·lit Suomi CM.
 Sèrie "Blue Marble". Considerada la millor imatge
 de la terra (nord-americana) des de l'espai.  

                                      

Efectivament, i com van concloure els babilonis, la Terra sempre ha estat rodona, mesurable i visible. Des de l'espai exterior també, esclar.

TANATOESTÈTICA

Per: David González

LA NOTÍCIA ES VA ESCAMPAR COM LA PESTA el Nadal passat. Barbie havia mort a mans de la pèrfida nina gòtica en un núvol de sabó perfumat. Els presagis més foscos s’ensenyorien de respectadíssimes i alarmades columnes de premsa davant la inquietant aparició i ràpida desaparició de les insolents i tenebroses nines gòtiques dels hipermercats i botigues de joguines de més renom de totes les contrades del país i més enllà, i tot i la crisi –o precisament potser per això, deien-. Totes les nenes (desconec si també els nens, perdoneu-me) volien tenir la seva nina sinistra. Al principi, m’ho vaig prendre mig en broma. De fet, no podia amagar una certa satisfacció: Mortícia Adams, injustament sepultada en la boira de l’oblit, finalment havia estat venjada. Ara sé que les petites vampiresses de plàstic no van tenir prou amb deixar vidu el pobre Ken. El mal, i el seu locus natural, l’infern, com va confessar el Papa Benet XVI, no és la metàfora d’un estat de l’ànima: el mal és real com el capital i habita a les habitacions de les nostres filles, que ja no són  palauets de color de rosa xiclet sinó coves negres com la més negra de les nits negres: els pòsters de Justin Bieber han caigut de la paret d’on ara penja Nosferatu, la infame criatura de Mürnau. El vampir, vell com el temps, ha tornat per quedar-s’hi si és que mai havia marxat enlloc. I les nines gòtiques només han estat l’avançada tètrica del seu regnat etern. Els tòxics parenoels grimpaires –ja ho vaig advertir al seu dia- no podien portar res de bo: elles eren the next generation i ara ja no hi ha res a fer. Tinc les proves. Dissabte passat, al tren del capvespre, una barbie de carn i ossos comentava al seu acompanyant que s’ho va passar molt bé una vegada que li van pintar el cos de colors, però que, com ja era major d’edat i des de sempre ella podia tornar a casa seva a l’hora que li vingués de gust perquè ella així ho havia dedicit, pensava dedicar-se a la “tanatoestètica”: “jo el que vull és maquillar morts”. Així. Jo no li veia la cara, a la barbie, tot i que s’asseia al meu costat. Sí que li veia al seu interlocutor, un home més gran, qui, cada cop més astorat, els ulls oberts com taronges, mirava de seguir la conversa que Ella i només Ella, implacable, dirigia. Ella. En sentir-ho, “jo el que vull és maquillar morts”, un calfred estrany em va recórrer l’espinada. Era una veu trencada, com la veu que queda després del naufragi d’una gran ressaca, o d’un gran disgust, d’un gran plor, però extraordinàriament serena, pausada: la barbie de carn i ossos, rossa, com les barbies originals, prima, com les barbies originals, de cames llargues, com les barbies originals, amb jaqueteta-abric de pell de fantasia, i texans arrapats, i les corresponents botetes nòrdiques igualment inflamables, com les barbies evolucionades del segle XXI, gairebé lletrejava cada paraula: ta-na-to-es-tè-ti-ca, ma-qui-llar-morts. El viatger, cada cop més gelat en una tarda especialment polar, no gosava aixecar la vista del diari. La tenia posada en una crítica literària sobre una compilació de contes de vampirs de tota la vida, d’abans de Crepúsculo i tot (i d’abans del Dràcula incommensurable de B. Stoker; petites joies malèfiques de Byron, de Le Fanu, d’Hugo, de Dumas...) Si ho hagués fet, si hagués aixecat els ulls del diari, possiblement hauria pogut comprovar si la cara de la barbie es reflectia al vidre del finestral del vagó que teníem just al davant. Potser per això, pel dubte insà –o he de dir terror?- no vaig gosar de fer-ho. Però això tampoc no em va estalviar l'escena final. La definitiva. En arribar el tren a la penúltima estació, la noia que podia tornar a casa seva a l’hora que volgués perquè així ho havia decidit ella, i el seu acompanyant, es van dirigir a la porta de sortida. Just abans de baixar a l’andana, ella va girar el cap i em va clavar una mirada animal emmarcada en uns ulls certament injectats en sang; una mirada felina, tallant com un ganivet esmolat en una nit de lluna plena en un rostre blanc com les neus de l’eternitat. Foc i gel. La mirada encesa i glacial d’una princesa morta. Bé. L’endemà es va morir Manuel Fraga, que era un senyor que al seu dia feia molta por, malgrat les gaites (servidor el va entrevistar a mitjan anys 90 al Pazo de Raxoi, la seu de la presidència de la Xunta: “joven, vaya terminando”, 18 minuts de gravadora; dues planes de diari i un regal, el llibre Carles Riba e Galicia i la catedral i la plaça de l’Obradoiro quan es pon el sol); i el dia abans, o sigui, el mateix dia del tren, s’havia enfonsat el Titànic del segle XXI, i, vés a saber per quins set sous, vaig pensar en Ella, en la tanatoestètica (són exactament 400.000 entrades a Google en 37 segons) i en la invasió nadalenca de les nines gòtiques.

(Nota: aquest escrit respecta escrupolosament la realitat dels fets esdevinguts a quarts de vuit de la tarda del 14 de gener del 2012 en un tren que va sortir de Barcelona.)

Clàudia de Lioncourt amb Louis de Pointe du Lac i Lestat de Lioncourt, a Interview with the vampire (1994), versió cinematogràfica de la novel·la d'Anne Rice.