QUEDEN 96 DIES

@ArchivosEst

LA hiperacceleració del temps polític a Catalunya és tal que el Govern nomenat ahir per Artur Mas gairebé no pot cobrir ni els cent dies de gràcia per posar-se en situació. No s'ho prenguin com un mal auguri, però és que és veritat. I ho és en el sentit foucaltià: la veritat és sempre relativa a un temps i un lloc. Des d'avui queden 96 dies per al 27-S, així que, si em permeten la ironia, tranquil·les i tranquils, conselleres i consellers: el millor de tot plegat és que no tindran temps d'equivocar-se.

La veritat és un moment. Retinguin la imatge del traspàs de poders entre la ja exvicepresidenta, Joana Ortega, i la seva successora, Neus Munté. La democristiana va lliurar com a obsequi a la convergent un pot de llaminadures i una urna de cartró a escala de les del 9-N. 2,3 milions de persones van respondre aquell dia una pregunta endimoniada sobre si Catalunya se n'hauria d'anar o quedar-se. Una pregunta que, reformulada per la direcció del partit d'Ortega, i sotmesa a consulta de la seva militància el 14 de juny, ha fracturat Unió i la coalició CiU, 37 anys després, i ha obligat la vicepresidenta i els ja també exconsellers Espadaler i Pelegrí a abandonar els càrrecs al Govern. Fet que, al seu torn, ha permès confeccionar a Mas el primer Executiu "100% sí-sí", que és el mateix que dir nítidament independentista (o gairebé) de la història recent. Ortega, que se'n va a casa amb la feina feta, va rebre ahir Munté amb una urna perquè hi ha coses que sempre estaran per davant de totes les altres. I perquè com diu Duran i subscriu Iceta, això només es podrà arreglar algun dia posant les urnes de veritat.

100 dies passen en un tres i no res. Per això, Mas va analitzar ahir amb els responsables de les principals entitats sobiranistes, l'ANC, Òmnium i l'AMI, la seva insòlita proposta, formulada dissabte, que siguin elles les encarregades de proposar una candidatura transversal pel sí-sí per tal de fer de les eleccions al Parlament del 27-S un referèndum sobre la independència. Si el 19 d'octubre del 2014 va ser la llavors presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, qui va instar el president de la Generalitat a "posar les urnes" -cosa que va fer el 9-N- ara és Mas qui ha dit a les entitats: "feu la llista (i poseu-me on vulgueu)".

Tenim un "Govern 100% sí-sí" en espera d'una llista del sí-sí que no acaba de néixer i que ja ha passat pels formats també no nats de "llista unitària" de partits (25-N), "llista del president" (oficialment no formulada) i algun més que em deixo. I la incògnita es manté malgrat que tothom sap que 100 de cada 100 sobiranistes del sí-sí a Catalunya tornaran a omplir les urnes el 27-S si, com el 9-N, es troben a sobre de la taula una papereta que resi sí-sí. Una candidatura. I que perquè això succeeixi, perquè el sí-sí sigui incontestable el 27-S, Oriol Junqueras i David Fernández, com Mas, també s'hauran de fer a un costat. Amb tres paperetes, les urnes també s'ompliran, però aquesta és una altra història.

Per: David González

La Vanguardia 23/06/2015

I MAS ES VA POSAR LA CAMISA BLANCA

En els temps dels nostres pares, i dels nostres avis –parlo dels meus, però estic segur que molts de vosaltres us identificareu amb el que diré–, la gent senzilla, del camp, o de les fàbriques, o de les botigues de poble o de barri, se solia reservar una camisa blanca, o un parell, amb una mica de sort una corbata, per a les petites grans ocasions. Ja fos per anar a missa –una cosa gairebé obligatòria a la Catalunya i l’Espanya del  terrible segle XX que va descriure el gran historiador marxista Eric Hobsbawm–, el passeig amb la família, les visites, o la partida amb els amics. I, per descomptat, el casaments, els batejos, les comunions, les festes més assenyalades.

En temps de privacions, afaitar­-se i posar­-se la camisa blanca, impol∙luta o gairebé, emmidonada i desada amb cura a l’armari, era repetir un ritual de civilitat, de dignitat. I fins i tot d’orgull de working class amb la “feina feta”. Almenys, fins dilluns. Eren temps de camises blaves, i negres, i roges, però la camisa blanca unia això que se sol anomenar “la gent”, el “poble”, “els de baix”, “els humils”. Cada diumenge, cada festa major, era un nou començament, que diria Willy Brandt.

Avui la camisa blanca es va ensenyorint de l’armari dels nous líders polítics o dels menys nous, però en tot cas en procés accelerat de reconnexió amb la gent a peu d’obra: vet aquí Matteo Renzi, però també Pedro Sánchez. Se les posa Pablo Iglesias i dissabte, se la va posar Artur Mas i no va ser precisament per passejar un vespre d’estiu pel tranquil port de Fornells, a Menorca, el seu refugi de vacances. Va ser per dir: “Sóc aquí. Comencem de nou. Poseu­-me on vulgueu (en la vostra llista) o no em poseu. Però decidiu-­ho ara perquè això s’acaba”.

CiU ja no existeix: va morir avui fa vuit dies en una consulta d’Unió per poc més de 100 vots a favor de no posar el turbo al procés, just el contrari del que va defensar ahir a Molins de Rei el seu excandidat, diguem-­ho ja així. Cal fer les preguntes al revés: fins ara, la qüestió era si Unió Democràtica podia anar enlloc sense Convergència. Els democristians han decidit que sí. Es veurà el 27-­S. Però la qüestió –aquesta ha estat la qüestió des del principi– és si Convergència podia anar enlloc sense l’antiga gent de la camisa blanca que avui es posen les samarretes de tots els colors que llueix el cupaire David Fernàndez. I, esclar les samarretes grogues de la Via Catalana, de la V de les grans mobilitzacions per la indepèndència que s’han succeït des del 2012.

N’hi ha que directament s’estripen la camisa i fins i tot la samarreta: els del “sí se puede” (la versió post-post d’aquells “descamisaos” de l’il·lustre Alfonso Guerra). El colauisme-­podemisme que va prendre també fa vuit dies la plaça Sant Jaume per entronitzar Ada Colau com a nova alcaldessa de Barcelona amb la benedicció del vell maragallisme, el que queda del PSC i l’atribolada ERC. En aquesta clau va llançar Mas el que serà qualificat per molts d’últim envit del president al sobiranisme, l’últim desafiament: a les entitats, l’ANC, Òmnium i l’AMI, i, sens dubte, a ERC. “O decidiu vosaltres o ho faran ells: això no va de lluita de classes, això va de la llibertat de tots”. ¿Pot sortir Junqueras, i fins i tot la CUP, a competir a les urnes el 27-­S amb una llista no només avalada sinó directament impulsada pel sobiranisme civil que a més no serà “la” llista del president sinó una llista “amb” president? La corrupció de Convergència? Camisa blanca. Nou començament. Reset.

L’últim repte d’un Mas que juga al límit, que surt, de nou, a guanyar. Perquè sap que, d’una manera o altra, fins i tot guanyant (ja va succeir el 2003 i el 2006) pot perdre. I sobretot, perquè el procés té el motor “gripat”, com molt bé va assenyalar dissabte la flamant responsable d’estudis i programes del PP, Andrea Levy Soler, encara que òbviament a la contra i –atenció– mirant amb els seus grans ulls els de Duran i Espadaler. Sobretot –aquestes coses també estan canviant–, els d’Espadaler.

Per: David González

La Vanguardia, 21/06/2015

(Versió revisada)

PROCÉS EN TIC-TAC

SALVADOR DALÍ, 'Persistència de la memòria' (1931)

LA MONJA Teresa Forcades ha dit que cal anar a la independència sense CiU. Forcades és la virtual candidata de Procés Constituent per a les eleccions del 27-S, i propugna una llista de confluència de l'esquerra colauista-podemista i de l'ecosocialisme i el postcomunisme clàssic (ICV-EUiA) que potser també abraçarà la CUP, l'altra força emergent del panorama català. Sí, tal com ho llegiu: a la independència sense CiU. Alguns, des de Pablo Iglesias fins a Mariano Rajoy, passant per Albert Rivera i els que no esmentaré, fins i tot pot ser que se n'hagin alegrat. L'equació és molt simple: sense CiU, sense l'espai polític, sociològic i electoral que representa la federació nacionalista, o que pugui representar l'anomenada llista del president Mas, no hi haurà independència, ni Estat català, ni res que s'hi acosti o s'hi assembli. I no sembla que les matemàtiques electorals siguin el fort de Forcades. Vet aquí l'arravatament i l'oferta de l'exclaustrada: del Procés Constituent al Procés Excloent.

Va passar diumenge, dia del Senyor, quan encara no s'havien apagat els ecos del "Sí se puede" de la plaça Sant Jaume que van acompanyar l'entronització d'Ada Colau -laica- com a nova alcaldessa de Barcelona. Els ecos i els xiulets de la gent congregada en un dia tan assenyalat dirigits a l'exalcalde Xavier Trias, i als representants de Ciutadans i del PP. També al president de la Generalitat, Artur Mas, que, en la seva rebuda a la nova veïna del davant -en un dels millors discursos que se li han sentit els últims temps­- li va venir a recordar que la col·laboració institucional sempre éscosa (almenys) de dos. I que la Genera­litat és el comú per antonomàsia de la ciutadania catalana des de fa uns set segles. No hi havia estelades a la plaça Sant Jaume, tampoc no vaig aconseguir albirar cap ensenya de les agrupacions socialistes, malgrat que Colau, després de la seva victòria pírrica (11 de 41 regidors) va ser elevada als altars amb una majoria absolutíssima gràcies als vots a canvi de gairebé res d'Alfred Bosch (ERC) i Jaume Collboni (PSC). Estrany tripartitmunicipal +1, l'únic vot dels tres possibles que, com a Eurovisió, va donar la CUP a Colau.

I, en fi, el diumenge del 14-J, la direcció d'Unió Democràtica va decidir sotmetre la seva militància al test del sí o no a no se sap ben bé què. Exercicilloable de democràcia interna però de magres resultats per a la cohesió de la formació socialcristiana: Josep Antoni Duran Lleida va guanyar el seu plebiscit per la mínima, exactament 95 vots, i el sector independentista, liderat per Antoni Castellà i els històrics que reclamen la memòria de la Unió del 1931,  va evidenciar la seva fortalesa creixent, tot i que encara insuficient per portar el partit on mai no ha estat. Sigui com sigui, Unió en surt partida en dos, i la direcció, debilitada -també de cara a la negociació del full de ruta sobiranista amb CDC-. I, quant a CiU, potser no farà falta que Forcades l'exclogui de res, ja que no hi haurà res a excloure. Quant al procés, allà al fons se sent un tic-tac, tic-tac...

Per: David González

La Vanguardia 16/06/2015

PLURALS TOTS

Quan les majories absolutes salten per la finestra, la senyora aritmètica entra per la porta i l'edifici tremola. Es pot guanyar a les urnes, i fins i tot bastant bé, i perdre estrepitosament la batalla dels despatxos. Encara que ara la moda és repartir-se el pastís a les places públiques o aYouTube, on les forces de la nova política ultratransparent, com els vestits de les celebrities a les nits de gala, retransmeten les negociacions dels pactes postelectorals en viu i/o gairebé en directe. Aquesta vegada, li ha tocat al PP. Malgrat haver guanyat les eleccions, les aliances d'esquerra, del PSOE i les plataformes podemistes , desallotjaran els de Mariano Rajoy de grans centres de poder municipal i/o autonòmic quan falten sis mesos per les generals. Si Ciutadans no hi posa remei en algunes places, la semblança entre el mapa de resultats del 24-M i la resultant dels pactes posteriors serà mera casualitat.

A l'escenari polític espanyol les aliances dels segons i els tercers i fins i tot els quarts contra el primer, el primat a les urnes pels ciutadans però no prou, han estat gairebé una excepció -els tripartits de Catalunya, les Balears i Galícia¬ però des de dissabte vinent seran gairebé la norma en els nivells de poder local i autonòmic de Badalona a Valladolid. A més d'un gir polític en tota regla, això canviarà en part un paisatge mental acostumat principalment durant dècades al blau i el roig, el roig i el blau, encara que els dos grans partits espanyols continuaran ostentant la vara de comandament, ja sigui en solitari, o, en el cas del PSOE, al capdavant de coalicions més o menys multicolors. Així que benvinguts tots a la pluralitat i la contradicció.

I el panorama resultarà encara més enriquit en termes de complexitat en alguns llocs, pocs, on la diferència era ja marca de la casa. Així, fins i tot hi ha la possibilitat que la primera força en vots es garanteixi una alcaldia malgrat quedar molt i molt lluny de la majoria, i fins i tot, amb l'eventualitat de no sumar amb ningú més, com li pot passar a BComú a Barcelona. Encara que ERC i el PSC finalment no donessin els vots a Ada Colau, el desacord entre tots els altres possibilitarà que l'exlíder de la PAH sigui elegida automàticament alcaldessa. Només té 11 de 41 regidors i 17.000 vots més que la segona força, CiU, però a Bcomú s'agrupen ni més ni menys que representants de fins a sis formacions polítiques i parapolítiques. És a dir: Guanyem -la plataforma de l'alcaldessa in péctore, el nucli fundador de la qual l'integren activistes antidesnonaments-; la històrica ICV-EUiA -algú havia de tenir els plànols de l'Ajuntament-; Podem -franquícia local del partit de Pablo Iglesias-; Procés Constituent -la plataforma de la monja Teresa Forcades- i Equo, partit ecologista i ecosocialista, que es va estrenar el 2011 amb un escó al Congrés dels Diputats. Així que no pateixin, la pluralitat del futur govern de Barcelona, malgrat haver assolit un suport popular més que exigu, està garantida amb escreix. La governabilitat deixem-la per a un altre dia.

David González

La Vanguardia 9/06/2015

SOMRIURES i XIULETS

Dissabte, a la final de la Copa del Rei de futbol, el president Artur Mas va apuntar un mig somriure molt contingut durant la descomunal xiulada a l'himne espanyol, mentre Felip VI aguantava el xàfec amb la dignitat institucional que li correspon. A l'altre president, a Mariano Rajoy, no se'l va veure per la llotja. El Govern de la Nació segons sembla única i existent encara que els xiulets ho desmenteixin el representava el ministre Wert. Excepció feta del cap de l'Estat, aquest Estat gairebé políticament absent en un esdeveniment esportiu de màxim nivell -i això que Rajoy va participar aquell mateix dia a Sitges en les jornades del Cercle d'Economia- va tornar a patir una derrota simbòlica duríssima, idèntica a la que va encaixar amb la no-consulta del 9 de novembre. On era l'Estat?, es van preguntar amb encert -i desesperació- la gent del PP de Catalunya davant la sobtada aparició de les urnes de la no-consulta. Si llavors van ser les querelles contra el president de la Generalitat i membres del seu Govern per permetre que la gent votés en una consulta sense cap valor legal, ara el rigorisme reglamentista marca de la casa monclovita ha reaccionat convocant la comissió "antiviolència" del futbol, i igualment amb veredicte gairebé dictat per endavant, per tractar els aficionats del Barça i l'Athletic com una colla de hooligans eixelebrats i a més independentistes -sobretot això- en lloc de ciutadans amb el dret a xiular el que els vingui de gust. D'altra banda, i com també va passar el 9-N, més enllà del minut musical incòmode no es va registrar cap altre incident digne d'esment.

El somriure murri de Mas -"taimada sonrisa", titula la premsa espanyolista més recalcitrant- ja s'ha convertit en un nou motiu de criminalització del que és català (del que és basc, bastant menys). Quan escrivia aquesta columna s'esperaven les sancions, tot i que segons sembla la Comissió Antiviolència estava desbordada: castigar la Federació? Els clubs? Els qui van brandar el xiulet? El Govern central, el PP i els mitjans afins recorren a l'exemple francès. Que potser la simpàtica Marsellesa és més respectada des que es va prohibir xiular-la als camps de futbol? I, tornant al sud dels Pirineus, podem formular-nos algunes preguntes més: actuarà també la susdita Comissió Antiviolència contra els que criden de tot als catalans o directament envien el seu president "a la cambra de gas" a través de les xarxes socials i a cara descoberta perquè el seu himne va ser protestat? O bé el calibre de l'"ofensa" feta a "Espanya" també justifica aquests improperis?

La campanya del 27-S va començar divendres amb Colau tornant-se a posar la samarreta d'indignada i va continuar dissabte amb el somriure murri de Mas al Camp Nou. Ahir Junqueras va marcar les línies grogues d'ERC per a un acord a la futura alcaldessa de Barcelona: el suport sí o sí al full de ruta sobiranista. Aquesta vegada no es tracta de tenir la clau, sinó el xiulet.

Per: David González

La Vanguardia 2/06/2015

APUNTS (87)

                                          DEBAT M.FOUCAULT-N.CHOMSKY
                                          Estructures, dispositius, discurs, Poder

CURES D'HUMILITAT

1) Estava escrit aquí (ho va dir Derrida) que el que és (im)posible és el que ocorre; estava escrit aquí ('Les indignés') que Ada Colau, la candidata de BComú, va llançar en els últims dies de la seva gran campanya una opa immisericordiosa sobre el centre de l'esquerra, el maragallisme (a la cara d'Iceta i Collboni), que, finalment, li ha donat la victòria. Colau guanya perquè el PSC s'ensorra (més): 67.000 vots menys i 7 regidors. Què va deixar de fer l'esquerra "responsable" quan la crisi va enviar els seus votants al carrer? Però la líder de la PAH aconsegueix una victòria tan històrica com lleugeríssima d'equipatge: 17.000 vots i un regidor més que Trias. Governarà, però no se sap ben bé com. Noteu que el 75% dels electors barcelonins li han donat l'esquena. I que només suma 11 dels 41 regidors. Que la humilitat, acompanyi doncs, la futura alcaldessa del Cap i Casal en la gestió de la realitat.

2) CiU torna a guanyar les municipals, però perd més de 100.000 vots i 540 regidors en el còmput global de Catalunya. Arran de la caiguda de Barcelona, Girona (97.000 habitants) i Sant Cugat (87.000) esdevenen les joies de la corona municipal convergent/unionenca. La consolidació d'ERC -500.000 vots a Catalunya i la seva reaparició a l'àrea metropolitana, amb la qual cosa Junqueras rendibilitza l'aposta per donar la batalla al territori més refractari a l'independentisme, malgrat el discret resultat a la capital-, i l'emergència de la CUP, peça imprescindible per formar govern en feus convergents revalidats com Girona (tercera força) o Sant Cugat (segona força), suposen un cop per a CiU i per a Artur Mas. La federació ha resistit a les ciutats mitjanes on ja estava assentada, però recula en les mitjanes-grans i grans a les quals va arribar el 2011 amb l'ensulsiada del tripartit. Que la humilitat, així doncs, acompanyi CDC, i Unió, en la lectura dels resultats, i en les decisions que hauran de prendre, entre les quals la inajornable refundació de CiU com a espai polític en la perspectiva del 27-S, de les generals, i de tot el que vingui.

3) A Barcelona hi ha qui va votar Colau per enfonsar Mas. Trias s'ho va ensumar i va mantenir les estelades lluny de la seva campanya silent confiant que el "vot d'ordre" i el "tercerviïsme" li donarien una segona oportunitat. Però el resultat de CiU no llasta el còmput global del sobiranisme, que creix. Fa quatre anys, CiU, ERC i la CUP van sumar el 38,3% a Catalunya i 5.343 regidors; diumenge, el 45% i 6.077 actes. El pertinaç suflé no depassa el 50% però tampoc no se n'allunya gaire. A Barcelona, el sobiranisme puja del 36,1% al 41,1%, de 16 a 18 regidors. I l'"unionisme" baixa del 41,2% al 29,38%. Colau és al mig, i es pot veure en el seu èxit un fre al 27-S, si no tenim en compte que ella (com mitja ICV i alguns del PSC) també va votar sí-sí el 9-N. El que sí que es confirma és un gir del sobiranisme cap al centreesquerra i l'esquerra radical: 400.000 vots més per a ERC i la CUP. Ergo el sobiranisme no navega per cap galàxia: està molt enganxat a la realitat. A la realitat del sobirà emprenyament de la classe mitjana/treballadora: "Els fills dels convergents s'estan passant a la CUP", em va dir un alt dirigent d'ERC en plena campanya. Altressí, el resultat de l'ofensiva del Govern de Mariano Rajoy per terra, mar i tribunals contra Mas i el 45% i la meitat dels catalans és més radicalisme indepe i més esquerra. El PP perd 1/3 dels seus vots, 259 regidors i pot ser que fins i tot Badalona. Que la humilitat acompanyi l'"unionisme" i tots els partidaris que res no es mogui i a poder ser mai de la vida.

David González

LA VANGUARDIA 26/05/2014

'LES INDIGNÉS'

Ada Colau va presumir ahir del suport de 300 intel·lectuals a la candidatura que lidera per a l'alcaldia de Barcelona. Singularment, del maragallisme: gràfic (Javier Mariscal), polític (l'exconseller Josep Maria Vallès) i artístic, inclosos noms de bandera de la movida madrilenya (Santiago Auserón). Mariscal, el pare d'en Cobi, el simpàtic gosset del 1992, entre el pop pàl·lid-línia clara i el postcubisme desconstruït -el gosset-, ho va deixar ben clar: la candidata de BComú recull el testimoni de l'alcalde olímpic, encarna "l'esperit de Maragall". Al costat de noms de categoria ancorats a la divina esquerra local, de filiació psuquera revolucionària, Ada també suma -gràcies, Joan Herrera-, el més granat del progressisme intel·lectual dellà mar (llegiu Noam Chomsky, un clàssic vivent superat fa dècades però no per això menys clàssic) i de l'esquerra europea anticapitalista actualment actuant (Ska Keller, del Partit Verd Europeu; Stavros Karagunis, de Syriza, o Jean-Luc Mélenchon, del Front d'Esquerra -que, per cert, diu unes coses horroroses de la senyora Merkel: si jo fos d'ell aniria amb compte-).

Què passa al sud del Pirineu? L'agència France Presse va llançar ahir un teletip que situava "les indignés" a les portes de l'alcaldia de Barcelona. Sens dubte, l'alcaldable de BComú no ha abandonat els extrems, que per això continua sent la líder carismàtica de la PAH (greu error, Mariano, això de fer màrtirs a cop de banderot) i, des d'ahir, dels anti-Movistar, en una campanya a què es van sumar María José Lecha (CUP) i, atenció, Alfred Bosch (ERC). Però, en entrar a la recta final del 24-M, Colau s'està acostant a la zona temperada a cop de manifest maragallista. Aquest centre de l'esquerra, el maragallisme, que, a banda de totes les altres coses que ningú no li nega, va funcionar la mar de bé com a fre i dic de contenció del nacionalisme pujolista -avui transmutat en sobiranisme masista- des de l'altre costat de la plaça Sant Jaume. Colau va votar sí-sí el 9-N, com Trias, però ella tampoc no és indepe , i, si ho havia estat, des d'ahir està perdonada. M'ho va dir ahir un del PP: "Tant de bo guanyi".

Altrament, i com tothom sap, Pasqual Maragall va ser alcalde -i president de la Generalitat- per un partit que tan sols fa cinc anys tallava el bacallà en absolutament tots els nivells de govern aquí i a la Xina Popular: el PSC. Colau va llançar ahir la seva opa maragallista a la cara de Jaume Collboni i Miquel Iceta, que, federalment abraçats a l'amic Pedro Sánchez, van intentar donar el millor de si mateixos al Fòrum universal de les velles fraternitats.

Per: David González

La Vanguardia

20/05/2015