CURES D'HUMILITAT

1) Estava escrit aquí (ho va dir Derrida) que el que és (im)posible és el que ocorre; estava escrit aquí ('Les indignés') que Ada Colau, la candidata de BComú, va llançar en els últims dies de la seva gran campanya una opa immisericordiosa sobre el centre de l'esquerra, el maragallisme (a la cara d'Iceta i Collboni), que, finalment, li ha donat la victòria. Colau guanya perquè el PSC s'ensorra (més): 67.000 vots menys i 7 regidors. Què va deixar de fer l'esquerra "responsable" quan la crisi va enviar els seus votants al carrer? Però la líder de la PAH aconsegueix una victòria tan històrica com lleugeríssima d'equipatge: 17.000 vots i un regidor més que Trias. Governarà, però no se sap ben bé com. Noteu que el 75% dels electors barcelonins li han donat l'esquena. I que només suma 11 dels 41 regidors. Que la humilitat, acompanyi doncs, la futura alcaldessa del Cap i Casal en la gestió de la realitat.

2) CiU torna a guanyar les municipals, però perd més de 100.000 vots i 540 regidors en el còmput global de Catalunya. Arran de la caiguda de Barcelona, Girona (97.000 habitants) i Sant Cugat (87.000) esdevenen les joies de la corona municipal convergent/unionenca. La consolidació d'ERC -500.000 vots a Catalunya i la seva reaparició a l'àrea metropolitana, amb la qual cosa Junqueras rendibilitza l'aposta per donar la batalla al territori més refractari a l'independentisme, malgrat el discret resultat a la capital-, i l'emergència de la CUP, peça imprescindible per formar govern en feus convergents revalidats com Girona (tercera força) o Sant Cugat (segona força), suposen un cop per a CiU i per a Artur Mas. La federació ha resistit a les ciutats mitjanes on ja estava assentada, però recula en les mitjanes-grans i grans a les quals va arribar el 2011 amb l'ensulsiada del tripartit. Que la humilitat, així doncs, acompanyi CDC, i Unió, en la lectura dels resultats, i en les decisions que hauran de prendre, entre les quals la inajornable refundació de CiU com a espai polític en la perspectiva del 27-S, de les generals, i de tot el que vingui.

3) A Barcelona hi ha qui va votar Colau per enfonsar Mas. Trias s'ho va ensumar i va mantenir les estelades lluny de la seva campanya silent confiant que el "vot d'ordre" i el "tercerviïsme" li donarien una segona oportunitat. Però el resultat de CiU no llasta el còmput global del sobiranisme, que creix. Fa quatre anys, CiU, ERC i la CUP van sumar el 38,3% a Catalunya i 5.343 regidors; diumenge, el 45% i 6.077 actes. El pertinaç suflé no depassa el 50% però tampoc no se n'allunya gaire. A Barcelona, el sobiranisme puja del 36,1% al 41,1%, de 16 a 18 regidors. I l'"unionisme" baixa del 41,2% al 29,38%. Colau és al mig, i es pot veure en el seu èxit un fre al 27-S, si no tenim en compte que ella (com mitja ICV i alguns del PSC) també va votar sí-sí el 9-N. El que sí que es confirma és un gir del sobiranisme cap al centreesquerra i l'esquerra radical: 400.000 vots més per a ERC i la CUP. Ergo el sobiranisme no navega per cap galàxia: està molt enganxat a la realitat. A la realitat del sobirà emprenyament de la classe mitjana/treballadora: "Els fills dels convergents s'estan passant a la CUP", em va dir un alt dirigent d'ERC en plena campanya. Altressí, el resultat de l'ofensiva del Govern de Mariano Rajoy per terra, mar i tribunals contra Mas i el 45% i la meitat dels catalans és més radicalisme indepe i més esquerra. El PP perd 1/3 dels seus vots, 259 regidors i pot ser que fins i tot Badalona. Que la humilitat acompanyi l'"unionisme" i tots els partidaris que res no es mogui i a poder ser mai de la vida.

David González

LA VANGUARDIA 26/05/2014

'LES INDIGNÉS'

Ada Colau va presumir ahir del suport de 300 intel·lectuals a la candidatura que lidera per a l'alcaldia de Barcelona. Singularment, del maragallisme: gràfic (Javier Mariscal), polític (l'exconseller Josep Maria Vallès) i artístic, inclosos noms de bandera de la movida madrilenya (Santiago Auserón). Mariscal, el pare d'en Cobi, el simpàtic gosset del 1992, entre el pop pàl·lid-línia clara i el postcubisme desconstruït -el gosset-, ho va deixar ben clar: la candidata de BComú recull el testimoni de l'alcalde olímpic, encarna "l'esperit de Maragall". Al costat de noms de categoria ancorats a la divina esquerra local, de filiació psuquera revolucionària, Ada també suma -gràcies, Joan Herrera-, el més granat del progressisme intel·lectual dellà mar (llegiu Noam Chomsky, un clàssic vivent superat fa dècades però no per això menys clàssic) i de l'esquerra europea anticapitalista actualment actuant (Ska Keller, del Partit Verd Europeu; Stavros Karagunis, de Syriza, o Jean-Luc Mélenchon, del Front d'Esquerra -que, per cert, diu unes coses horroroses de la senyora Merkel: si jo fos d'ell aniria amb compte-).

Què passa al sud del Pirineu? L'agència France Presse va llançar ahir un teletip que situava "les indignés" a les portes de l'alcaldia de Barcelona. Sens dubte, l'alcaldable de BComú no ha abandonat els extrems, que per això continua sent la líder carismàtica de la PAH (greu error, Mariano, això de fer màrtirs a cop de banderot) i, des d'ahir, dels anti-Movistar, en una campanya a què es van sumar María José Lecha (CUP) i, atenció, Alfred Bosch (ERC). Però, en entrar a la recta final del 24-M, Colau s'està acostant a la zona temperada a cop de manifest maragallista. Aquest centre de l'esquerra, el maragallisme, que, a banda de totes les altres coses que ningú no li nega, va funcionar la mar de bé com a fre i dic de contenció del nacionalisme pujolista -avui transmutat en sobiranisme masista- des de l'altre costat de la plaça Sant Jaume. Colau va votar sí-sí el 9-N, com Trias, però ella tampoc no és indepe , i, si ho havia estat, des d'ahir està perdonada. M'ho va dir ahir un del PP: "Tant de bo guanyi".

Altrament, i com tothom sap, Pasqual Maragall va ser alcalde -i president de la Generalitat- per un partit que tan sols fa cinc anys tallava el bacallà en absolutament tots els nivells de govern aquí i a la Xina Popular: el PSC. Colau va llançar ahir la seva opa maragallista a la cara de Jaume Collboni i Miquel Iceta, que, federalment abraçats a l'amic Pedro Sánchez, van intentar donar el millor de si mateixos al Fòrum universal de les velles fraternitats.

Per: David González

La Vanguardia

20/05/2015

L'(IM)POSSIBLE ÉS EL QUE PASSA

L'impossible és el que passa. Això va dir Jacques Derrida, pare del deconstruccionisme, i se m'acut que la sentència casa bé amb el moment. L'impossible és el contrari del previsible: el previsible és que a Barcelona guanyi Xavier Trias, de manera treballosa, i que revalidi l'alcaldia de manera provisional. D'aquí uns mesos es veurà, potser després de les eleccions catalanes del 27-S (sempre que els presidents Mas i Rajoy mantinguin el calendari, que, es diu, torna a trontollar), si el candidat de CiU articula el tripartit Casa Gran amb el PSC i ERC que Ada Colau, o sigui, l'alcaldessa "(im)possible", assenyala amb el dit. Té la seva gràcia que Iniciativa, aparentment diluïda a la llista de BComú, avali aquesta denúncia de pacte precuinat després d'haver governat amb socialistes i republicans tants anys a l'Ajuntament i la Generalitat.

Com també té la seva gràcia que Trias -i atenció, Alberto Fernández- xiulin quan se'ls pregunta si a Barcelona ha de ser alcalde el candidat de la llista més votada. Aquesta és una llarga tradició, m'expliquen els que en saben, encara que també és veritat que fins ara no s'han produït combinatòries que permetessin el contrari. Aquests silencis remeten a la possibilitat que una "(im)possible" victòria justa de Colau no es tradueixi en la consecució de l'alcaldia. O que, Trias, encara que quedi segon, continuï d'alcalde. I, sens dubte, al revés: que Colau aconsegueixi l'alcaldia, encara que la seva llista no sigui la més votada. Un altre (im)possible que podria passar si el PSC i ERC, i potser la CUP, completessin la suma.

'LEÓN COME GAMBA'

Podria permetre's Barcelona que qui lideri l'opció més votada no obtingui l'alcaldia? Podria permetre's Trias mantenir l'alcaldia si no arriba primer però suma amb una "coalició de perdedors", com qualificava el seu partit els tripartits de Maragall i Montilla? Podria permetre's el republicà Bosch fer alcaldessa Colau, podent decantar-se per Trias, si la llista més votada és finalment la de BComú? Pot el bloc sobiranista fer-se l'harakiri a la capital del "futur" Estat o República catalana?

Tot això pot semblar (im)possible però, per això precisament, potser passa. L'horitzó immediat continua sent molt volàtil, hi ha massa electors indecisos i en l'únic que coincideixen totes les enquestes i observadors és que el 24-M obrirà un escenari inèdit d'hiperfragmentació política. Així que, sobretot, molta calma. Però com es va veure en el cas de les eleccions catalanes del 2003 i el 2006, es trien parlaments, ajuntaments, que, al seu torn, trien presidents i alcaldes. Aquesta no és una democràcia presidencialista. Que ningú no es confongui.

Per: David González

La Vanguardia 19/05/2015

EL SENYOR POLIT I LA SENYORA MORAL

L'higienisme va ser una doctrina il·lustrada, positivista, que al XIX va servir per sanejar l'espai i els usos i costums de les grans ciutats europees. Primer es van higienitzar les vies urbanes ensorrant murs medievals i eixamplant els carrers perquè hi entrés la llum i, si feia falta, la policia a cavall per reprimir a pler obrers i estudiants revoltats: el pla Haussmann a París, el pla Cerdà del qual Barcelona és filla, però també els balnearis modernistes o la moda de fer esport o banyar-se a les platges de les ciutats. La brutícia, el que no era net, va continuar-hi sent -als carrers on encara avui el sol pateix per obrir-se pas-, però va ser degudament delimitat -ergo exclòs, apartat, guetitzat- dins del perímetre de la ciutat radiant dels grans passejos i bulevards. La resta no eren pas immundícies, però el discurs del senyor Polit vuitcentista ho va convertir en coses: prostitutes i prostituts, pobres de solemnitat, malalts mentals sense plaça als manicomis, carteristes, drogoaddictes, gent de pas i de mala vida. Espais de reclusió a cel obert on la ciutat es fa ciutat perquè hi perd el nom. Allà va ser on l'higienisme es va tenyir de moralitat. Amb el temps hi va haver qui va voler fumigar països sencers i aïllar genèticament els bons -els nostres- dels altres pudents.

A la primeria dels anys noranta del segle XX, a la Barcelona olímpica, l'higienisme va renovar el seu antic ADN modernitzador amb aquell meravellós balcó dels cartells maragallians: "Barcelona, posa't guapa ". Pur màrqueting, però màrqueting civilitzador. Potser sí que Habermas -contra Horkheimer i Adorno- tenia raó: val més rescatar la Il·lustració -la seva llum­- que no tirar-nos la runa pel cap. Però sempre que Europa tremola li dóna pel màrqueting bàrbar: "Estem netejant Badalona", proclama des dels cartells electorals a peu d'autopista l'higienista barroer, la dreta profilàctica. "Es tracta de triar entre la màfia i la gent", diu la senyora Moral, l'esquerra ressentida que fa trenta anys que cobra dels instituts municipals d'observació de la misèria. Pot definir brutícia, candidat Albiol? Amb què netejarà, amb escombra, amb porra, amb zotal o, com diu a Twitter Meritxell R. Lavall, amb hondurenya a dos euros l'hora? Són mafiosos el 80% llarg dels electors barcelonins que no la votaran, candidata Colau? O és que, simplement, allò de la "casta" made in Vallecas amb parada a Caracas ja no cola? Em posaré unes gotetes de Chanel, aniré a imaginar-me que em pelen el serrell i després posaré una altra vegada El Padrí (de Coppola), un home, no cal ni dir-ho, net i polit. El cap de cavall, sisplau, porteu-me'l desinfectat, gràcies.

David González

La Vanguardia

12/05/2015

APUNTS (86)

                 "Del que no es pot parlar, millor callar"

                                          L. WITTGENSTEIN

LA LLUITA PEL CENTRE

DISCREPO de la tesi que el centre català i/o espanyol està orfe. El que està és emprenyat i a la recerca de qui el desemprenyi. O li faci justícia. Si no un relleu en tota regla dels descentrats, els populars després dels socialistes, en certa mesura els convergents, almenys una bona cullerada de xarop de pacte, més o menys amarga; un purgant per als pecats comesos contra els del mig: els que aguanten el tinglado amb les seves hores de més i els seus impostos i les seves renúncies a paradisos en altre temps possibles. Els que esperen que algú repari l'ascensor avariat, encara que sigui acceptant pop com a animal de companyia. Aquests als quals se'ls demana encara que confiïn en els de sempre mentre se'ls retalla tot i el corrupte i el llest ballen sobre les ruïnes del principi d'equitat. El centre està a tot arreu, com el poder mateix, i allà continua. Però sobretot, el centre, la centralitat o com en vulgueu dir-ne, el que està és bàsicament fart.

Totes les enquestes coincideixen -en temps d'incertesa sempre manen els àugurs- que els arxicremats polítics de centre, amb els seus matisos, guanyaran les eleccions que vénen i, sobretot, continuaran al centre del tauler, encara que s'assembli més a una zona zero que a una lluent quadrícula del joc d'escacs. Malgrat la caiguda anunciada i pronunciada, no es dibuixa cap majoria alternativa ni a Rajoy, ni a Mas, ni a Trias, ni a Díaz. Repareu en la dada (insisteixo: demoscòpic). Fa tot just sis mesos, al novembre, Podem liderava la pole position i Mas portava al límit la pugna sobiranista amb l'Estat. Es dibuixava llavors una ruptura o demolició del sistema del 78 que ara s'orienta cap a una voladura controlada del bipartidisme per la via de les aliances postelectorals, una reforma. La segona transició discorrerà pel camí de la primera: el carril del mig amb actors nous.

Rajoy reclama per al PP el centredreta històric (castigat pels vents de l'austericidi), Sánchez parla de canvi en ordre i concert, Trias vol guanyar-li bé a Colau i pactar amb Collboni i Bosch, i Mas imposar-se a ERC el 27-S, condició sine qua non per continuar dirigint el procés sobiranista sense trencar res. També Unió vetlla armes en la batalla i sembla disposada, si cal, a plantar-li cara a Convergència. I és el centre el claríssim objecte del desig dels emergents, Podem i Ciutadans. L'expulsió de Monedero, suposat guardià intel·lectual de les essències de l'en altre temps partit chavista de Vallecas, subratlla on està en veritat Iglesias: en la socialdemocràcia felipista de fa tres dècades. I és pel centre, pel centre emprenyat -de perímetre una mica més ampli que el centre indignat-, on Rivera lliura el seu combat amb Iglesias, amb Rajoy i fins i tot amb Mas.

Venim d'una història, d'una tradició, d'uns prejudicis, d'unes inèrcies. Aquesta motxilla no atura la marxa però sempre pesa (H.G. Gadamer davant J. Habermas).¿Orfes de centre? Més aviat desorientats, potser una mica més tranquil·lament emprenyats, resignadament farts i un pèl fatigats.

David González

La Vanguardia 5/05/2015

XOC D'URNES

"La transformació contínua de la producció, la sacsejada incessant de tots els estats socials, la in­seguretat eterna i el moviment, això és el que caracteritza l'època burgesa respecte de totes les altres". 

Ho van es­criure Marx i Engels al Manifest comunista fa un segle i mig llarg, i sembla que fos abans-d'ahir. Si de cas, la diferència és en el fet que tot s'ha accelerat, -"turboaccelerat", en expressió del filòsof Gonçal Mayos-. Avui no hi ha res més insegur que el calendari, que els terminis, que les previsions, i potser per això els polítics -i els gestors, i fins i tot el ciutadà enganxat al Google Calendar com aquell home de Quevedo al seu nas- no tenen més remei que aferrar-se a cada minut del calendari, els terminis, les previsions -les enquestes incloses-, com si això de marcar dates amb cercles vermells garantís que efectivament es compliran el calendari, els terminis i les previsions. Intent en va d'atrapar el tigre del temps abans que passi/ens passi per sobre.

Anem a pams. Se suposa que les pròximes eleccions al Parlament, les anomenades "plebiscitàries" pels partits sobiranistes, seran el 27 de setembre. Així ho van anunciar Artur Mas -encara que només ell té competències per fixar la data- i Oriol Junqueras, després de l'acord del 15 de gener per donar continuïtat a la legislatura fins aleshores. Quant a les generals, Mariano Rajoy vol convocar-les per al ­novembre/desembre, quan toquen. Però passa que entremig hi ha les municipals i ­autonòmiques del 24 de maig i la possible desfeta del PP podria alterar el timing. Ahir Rajoy va dir que no vol tancar-se cap porta, incloent-hi la de convocar les legislatives coincidint amb les catalanes. I Mas, en un missatge en dos temps coincidint amb la diada de Sant Jordi, va deixar anar que el 27-S no només depèn d'ell: també d'ERC... i de Rajoy. Si Rajoy avança les "seves" eleccions, Mas podria replantejar-se les "seves".

                                                                              Tapís de Bayeux

Una llei no escrita estableix que celebrar alhora unes eleccions generals i unes catalanes no interessa a cap de les dues parts (i encara menys a la part catalana). "En temps de tribulació, no feu mudança", prescriu la màxima ignasiana, i Rajoy afirma que ell no té entre els seus "molts defectes" el de "fer cosetes a curt termini". Però la inseguretat eterna i el moviment podrien triturar els calendaris electorals i encara més en aquesta hora. Així, el calendari electoral postmunicipals s'ha colat en la pugna Mas-Rajoy. I si no hi ha un pacte explícit o tàcit entre els dos presidents, podria passar qualsevol cosa. Per això no es pot descartar del tot un xoc d'urnes el 27-S en dos escenaris simultanis, l'espanyol i el català, que són un. Unes plebiscitàries Catalunya-Espanya en tota regla i a tot risc. (No es tractava de votar la cosa aquí i allà?) Eventualitat que, tenint en compte l'interès de sectors d'ERC i CDC per una candidatura conjunta per a les generals, no casa gens, gens ni mica, amb les llistes separades per al 27-S. La solució, cap al 5 d'agost (segons marca el calendari).

David González
La Vanguardia
28/04/2015

Píndola a El món a RAC1: http://www.rac1.org/elmon/temes/mariano-rajoy/

CONDEMNATS A SER LLIURES ("FER-SE UN SANT JORDI")

Per: David González

La Vanguardia 25/04/2015

A Catalunya hi va haver un temps, un parell de dècades llargues, que tan sols un partit podia permetre's el luxe de -i perdoneu l'expressió- "fer-se un Sant Jordi". Aquest partit era el PSC, "els socialistes", i "fer-se un Sant Jordi" no era res més que omplir fins a la bandera en els mítings finals de campanya el mític pavelló que Arata Isozaki va dissenyar per als Jocs de Barcelona -aforament màxim: 20.000 persones-. Orgull de la ciutat, i orgull del socialisme ciutadà català -o sigui, del maragallisme-, l'aparell del PSC va convertir aquest escenari en un sancta santòrum vedat a tots els altres fins a les eleccions del 2010, que Artur Mas va guanyar de manera incontestable després de set anys de calvari tripartit i un ple joiós del Sant Jordi.

Era el "termòmetre", deia en els seus temps el totpoderós José Zaragoza. Avui el PSC, esfilagarsat, ni s'acosta a l'anell de Montjuïc ,i quant a CiU, el dubte queda pendent. I, tot i això, el Sant Jordi és al mateix lloc, com la porta d'Alcalá a la cançó de Víctor Manuel i Ana Belén, i hi és per continuar-se omplint, tot i que ja no són les banderes vermelles -suaus- dels socialistes les que onegen en la immensitat de les grades, sinó les estelades del sobiranisme. Hi continua havent qui,com van demostrar ahir l'ANC, Òmnium i l'AMI, és capaç de "fer-se un Sant Jordi" a les portes d'unes eleccions.

També va ser al mateix escenari on, un 13 de novembre del 2003, Zapatero va deixar anar el seu famós apoyaré : " Donaré suport a l'Estatut que aprovi el Parlament". Cal tornar a aquell moment per saber on som. Per què el Sant Jordi ha passat del vermell -suau- al groc Forcadell. I, tot i això, la processó va per dins. "És un acte -el d'ahir- per mobilitzar els convençuts", em van dir des de l'ANC. Ombres sobre el Sant Jordi estelat.

Deia Sartre que l'home és pur no-res, i que per ser alguna cosa ha de triar. El 24-M, les bases del sobiranisme civil, el sobiranisme en estat pur, es veuran en la tessitura de decidir entre alcalde per avui o procés per a demà (i sempre). Angoixa (sartriana) en un país existencialista fins al moll de l'os. Estem condemnats a ser lliures.