TOTS SOM GRECS

Per: David González
La Vanguardia, 29/05/2012

ENTRA DINS de la lògica més cartesiana que l'Europa alemanya receli de l'Europa grega, italiana, espanyola. Les xifres finals del forat de Bankia, aquest immens fiasco agombolat per la verborrea patriotera d'Aguirre i tots els que callen, epicentre mesetari del forat immens obert per l'apoteosi mediterrània del totxo, demanen molta fe en la capacitat de redempció de les economies del sud. Les perspectives de l'economia espanyola, amb una taxa d'atur que voreja el 25%, posen els pèls de punta. En aquest context, difícilment el BCE obrirà l'aixeta. Però si el BCE no l'obre, com demana Rajoy juntament amb Hollande, la recuperació serà una quimera.

G.G.BYRON (1788-1824)

No és qüestió de confiança. És qüestió de fe i no sé si Merkel i els seus en tindran prou amb Kierkegaard el bo, que era danès i, per tant, no gens sospitós de res. No hi havia més remei que la fe en el Déu de cadascú per rescatar el món. Però calia fer un salt al buit: calia creure en l'absurditat. D'aquí l'angoixa.

Com al segle XIX, aquest viure en l'absurd és l'angoixa d'Europa. Europa, a Merkel i a nosaltres, se'ns està escapant de les mans. Fa una setmana, banderes gregues compartien el protagonisme visual a la manifestació d'estudiants contra les retallades; la banda sonora eren els eslògans contra el capitalisme i els "xoriços". Europa és xoriço, fuet, mortadel.la i bratswurst . La intransigència germànica ha posat Grècia de moda i n'ha fet un altre cop un símbol de la llibertat. És la Grècia que va encendre la flama de la llibertat dels pobles. Byron, el gran romàntic anglès, prou bé que sabia on eren les fonts del somni. Allà, a les costes de la Jònia, que avui és Turquia -Turquia és també Europa perquè Europa és també Bizanci-, on els primers pensadors d'Occident es van formular el primer per què fa 25 segles. Rajoy, com els estudiants indignats, també demana que Grècia continuï a l'euro. Hi ha vida fora de l'euro? Tornaran la dracma, la lira, la pesseta? Girem-ho, com Kant: pot viure Alemanya fora de l'euro?

Tots som grecs, perquè Europa val molt més que un 2% del seu PIB. Entre l'euro i la llibertat, podria ser que Europa triés la llibertat. Alerta: que el cap no oblidi les raons del cor. No podem hipotecar el Partenó perquè ens hipotecarem l'ànima.

CIUTADÀ ESPANTAT

Per: David González

La Vanguardia, 23/05/2012

SEMPRE ES FA DIFÍCIL de preveure què passarà demà. L'empirisme anglès del XVIII, amb el gran Hume, ens va ensenyar que tot és relatiu: podria ser que demà no sortís el sol. És la força del costum el que ens fa pensar que això no serà així, i així és com anem vivint, però, segons aquell filòsof, no podem tenir la plena certesa que així sigui perquè mai podrem demostrar-ho al cent per cent. Les observacions de Hume -que poden semblar una ocurrència o fins i tot una pura bajanada especulativa per passar l'estona- em semblen recomanables per a aquests temps que corren. No descartin res, però alerta: també podria ser que el sol continués sortint.

Factoria Oxford Engines, 1957-58 / PASALAVIDA.ORG

Una cosa és que vostè hagi perdut la feina o no n'hagi trobat encara, i una altra és que mai més pugui recuperar-la o accedir-hi. Una cosa és que Catalunya no obtingui el pacte fiscal -o qualsevol projecte que democràticament es plantegi- i l'altra que, com li va dir el president Mas a Josep Cuní a 8 TV, ens hàgim de quedar de braços plegats si ens tanquen la porta pels nassos. Una cosa és que el senyor Krugman confongui Espanya amb l'Argentina i l'altra és que això sigui demà un corralito . Una cosa és que alguns veiessin en el Facebook l'avantguarda de la fratria universal i l'altra és que ara descobreixin que treballen de franc -i amb il.lusió- per al senyor Zuckerberg (felicitats per la boda); o per al senyor Bono, el d'U2, no l'altre, propietari del 2% de les accions d'una companyia que val en borsa 80.000 milions de dòlars. Marx (Karl) en diria ultraalienació (virtual).

En un any hem passat de ser ciutadans indignats a ciutadans espantats. Però convindria que el càlcul de possibilitats les inclogui totes, el càlcul dels polítics, dels empresaris, dels comunicadors, però també el de vostè i jo. Perquè és així com ha avançat aquest racó de món els últims 50 anys de (suposada) sobrecàrrega de felicitat en què si no ho teníem tot pagat, com aquells catalans de Francesc Pujols, poc hi faltava. En tot cas, qui pensi que malgrat tot no hem avançat menteix. Per això va sortir molta gent a les places, més lúcidament indignada o menys, ara fa un any: perquè no volem perdre aquest tros de món mitjanament habitable en què ens ha tocat viure per molt que ens l'hàgim hipotecat per uns quants anys. Fins i tot la nit en què totes les vaques són negres podria sortir el sol.

APUNTS (33)

Nova York, 1930 / SAMUEL H. GOTTSCHO

"(...) el dasein està subjecte al domini dels altres en el seu conviure quotidià. No és ell mateix qui és; els altres li han pres el ser. (...) Un mateix forma part dels altres i reforça el seu poder. Els altres -així anomenats per amagar la pròpia essencial pertinença a ells- són els que immediata i regularment existeixen en la convivència quotidiana. El qui no és aquest ni aquell, no és un mateix, ni alguns, ni la suma de tots. El qui és impersonal (...)"

MARTIN HEIDEGGER, Ser i temps (1927) 

http://www.shorpy.com/vintage-streetscape-photo-gallery

APUNTS (32)

Expectation / G. Klimt

"L'únic fi que autoritza els homes a interferir, individual o col·lectivament, en la llibertat d'acció d'un altre, és la pròpia defensa"

"L'únic propòsit pel qual el poder pot ser exercit legítimament sobre qualsevol membre d'una comunitat civilitzada en contra de la seva voluntat és el de protegir la resta. El bé d'aquest individu, ja sigui físic o moral, no és raó suficient"

"En tot allò que només té a veure amb si mateix, la independència, és, de dret, absoluta. Sobre si mateix, el seu cos i la seva ment, l'individu és sobirà"  

John Stuart Mill, On liberty (1859) 

DIARIS I COMPLEXITAT

Per: David González 
La Vanguardia, 07/05/2012

Ho explicava el director d'aquest diari, José Antich, en un acte a propòsit de l'aniversari de l'edició en català de La Vanguardia : "Els diaris són potser més imprescindibles que mai perquè el món és més complex que mai". Els diaris ja tenen una edat. Van néixer a l'Europa del XVII i el XVIII, propulsats pel capitalisme d'impremta, com a àgora d'expressió de la naixent societat civil o "burgesa". La seva missió no només era informar -noticiar- sinó també formar l'opinió pública, constituir-la com a opinió lliure i crítica: d'aquí que són consubstancials a la democràcia. Jefferson, un dels pares de la revolució nordamericana, no en tenia cap dubte: entre govern sense diaris i diaris sense govern, triava els diaris. Alerta, doncs: cada cop que tanca un diari, la democràcia també tanca una mica. La xarxa? Sí i no. Recentment va plegar un diari de paper que supera els 200.000 amics a Facebook. No vivim a la xarxa, vivim en un món en xarxa, que és una cosa diferent.

Hegel, que a més de ser filosòf va fer de periodista a la gaseta de Bamberg, va definir els diaris com "l'oració matinal de l'home modern". La primera revolució industrial, i també la creixent escissió interna i externa entre el subjecte i l'objecte, l'home i la natura, i la seva natura, definitòria de la modernitat, van fer dels diaris un artefacte imprescindible que no només servia per matar les hores al club del burgès o embolicar l'entrepà de l'obrer alienat . Els diaris eren una finestra mòbil, un enllaç individual i col.lectiu amb un món de canvis accelerats, inabastable, imprevisible: un món que era possible ordenar, explicar, interpretar i finalment entendre, o fer-se la il.lusió d'entendre, en unes poques planes impreses.

A principis del segle XXI, el que el filòsof Gonçal Mayos anomena "turboglobalització" econòmica i tecnològica no només ha fet miques el subjecte modern aguantat amb pinces en la seva precària unicitat, en l'enllaç amb l'Altre: també ha destruït tota pretensió de construir qualsevol relat coherent per abordar la complexitat quan més falta fa. Atrapats a la xarxa, cada cop estem més perduts. Necessitem entendre, entendre'ns i fer-nos entendre. (Per això també té sentit La Vanguardia en català: ens entenem millor.)

LA PENA DE PEATGE

Per: David González

La Vanguardia, 1/05/2012

Si quan vostè passi avui pel peatge de la seva autopista de referència decideix afegir-se a la campanya #novullpagar, sàpiga que el conseller Puig no li enviarà un mosso, però si la concessionària el denuncia haurà de pagar 100 euros de multa. El Govern entén que vostè no pagui perquè n'està fart o perquè està fart que allà -a la resta de l'Estat- la circulació pel 80% de les autopistes (autovies) sigui de franc, relació que aquí, a Catalunya, és justament la inversa. Ara bé: el Govern ha d'aplicar la llei, si és requerit a fer-ho per l'empresa perjudicada, i, ves per on, fins i tot podria ingressar algun euro... Resumint, que, com de seguida nota qualsevol que per primera vegada fa servir les autopistes a Catalunya, aquí no s'escapa ningú de passar per caixa, fins i tot quan toca saltar-se la barrera perquè ja n'hi ha prou de ser cornuts i pagar el beure -el senyor Duran dixit-.

Però diguem-ho tot: aquí tenim peatges, i, per tant, autopistes amb què es fa negoci privat, perquè ni a finals dels anys seixanta del segle passat ni a principis del XXI, cap administració central espanyola ha apostat per invertir en grans infraestructures viàries a Catalunya a diferència del que sí que s'ha fet a la resta de l'Estat. I com que els governs de la Generalitat tampoc han tingut prou finançament per construir vies pròpies d'alta capacitat, el model que s'ha aplicat, de grat o per força, ha estat si fa no fa el mateix: prolongar les concessions de les autopistes existents i recórrer al peatge pràcticament cada vegada que se n'ha inaugurat una de nova.

L'única manera de trencar el cercle viciós de la pena de peatge és forçar l'Estat a canviar la seva política d'infraestructures a Catalunya (m'estalvio de comentar-ne els resultats obtinguts) o assumir la plena sobirania en la gestió de les infraestructures. Però compte: fins i tot en aquest cas podria ser que les autopistes continuessin sent de peatge. L'alternativa seria pagar el triple d'impostos per mantenir autovies lliures, exactament igual que paguem ara les autovies espanyoles sense peatge i, si ens descuidem -cas del rescat dels peatges de Madrid-, les que també en tenen. En conec un munt que hi estan disposats. En tot cas, amic conductor en trànsit cap a Ítaca, pagui o no pagui avui, però no s'enganyi.

(Nota: 2.500 persones, segons fonts de la concessionària Abertis, es van negar a pagar el peatge en diverses punts de les autopistes catalanes durant la jornada de protesta de l'1 de maig) 

VÍDEO:

http://videos.lavanguardia.com/vida/20120501/54287431964/la-iniciativa-no-vull-pagar-colapsa-el-peaje-de-vilassar.html

APUNTS (31)

Pintors en el pont de Brooklyn, 1914 / E. de SALIGNAC

“¿Qué significa aquí que la existencia precede a la esencia? Significa que el hombre empieza por existir, se encuentra, surge en el mundo, y después se define. El hombre, tal como lo concibe el existencialista, si no es definible, es porque empieza por no ser nada. Sólo será después, y será tal como se haya hecho. Así pues no hay naturaleza humana, porque no hay Dios para concebirla. El hombre es el único ser que no sólo es tal como él se concibe después de la existencia; el hombre no es otra cosa que lo que él se hace. Éste es el primer principio del existencialismo.”

J.P. Sartre, El humanismo es un existencialismo

LEPENISME 2.0

Per: David González

La Vanguardia 24/04/2012

 L'increïble home minvant  (1957)

La primera volta de les presidencials franceses ha situat el socialista Hollande (28,6%) per davant de Sarkozy (27,1%), però el lepenisme 2.0 pot decidir qui presideix França en un context d'alta volatilitat política. Sarkozy, que ha passat de ser el copilot de Merkel en el disciplinament de l'Europa postbenestar a assemblar-se a l'increïble home minvant, seria el segon gran líder de la dreta europea -després de l'impresentable Berlusconi- descavalcat del poder per la impaciència dels mercats. Queda clar -compte, Rajoy- que els mercats no tenen ideologia. I ara, menys que mai. Per molt que la socialdemocràcia crepuscular s'emocioni amb Hollande (no sé per què em sembla un clàssic socialista de dretes), el candidat socialista arribarà a l'Elisi sobre les mateixes arenes movedisses que trepitja Rajoy a la Moncloa; només Merkel sembla a recer dels sismes borsaris a la cabina de comandament del germanitzat BCE. La partida francesa encara està oberta. La clau la té la ultradreta xenòfoba liderada per la filla de Le Pen, Marine, tercera força amb un 17,9% dels vots. Són 7,9 punts més que els que va assolir el seu pare el 2007 -arran de la fuga de vots a Sarkozy-, però també són 3,2 més que els que va obtenir el 2002, quan es va colar a la segona volta en deixar enrere el socialista Jospin. Sarkozy intentarà ara que el vot emprenyat de dretes i el netament xenòfob antisistema torni a casa per fer descarrilar Hollande. Però resulta que Le Pen vol que guanyi Hollande per enfonsar Sarkozy i erigir-se en referent de totes les dretes. D'entrada, ja s'ha apuntat la dolça derrota de Sarko. És una perspectiva in- quietant, afavorida per la crisi del benestar, pel populisme xenòfob cultivat pel mateix Sarkozy i pel bonisme rousseaunià de molta esquerra; però sobretot pel que V. Stolcke anomena "la nova retòrica de l'exclusió a Europa". És un racisme light que ja no incideix tant en el desfasat discurs racial o biologista sinó en un culturalisme trampós segons el qual cada cultura s'ha de desenvolupar al seu territori "natural". És una manera respectuosa de dir a un immigrant que marxi de França o que no surti del país d'origen pel bé de la seva cultura! Un racisme honorable que permet votar Le Pen, Sarkozy, Hollande...