TANATOESTÈTICA

Per: David González

LA NOTÍCIA ES VA ESCAMPAR COM LA PESTA el Nadal passat. Barbie havia mort a mans de la pèrfida nina gòtica en un núvol de sabó perfumat. Els presagis més foscos s’ensenyorien de respectadíssimes i alarmades columnes de premsa davant la inquietant aparició i ràpida desaparició de les insolents i tenebroses nines gòtiques dels hipermercats i botigues de joguines de més renom de totes les contrades del país i més enllà, i tot i la crisi –o precisament potser per això, deien-. Totes les nenes (desconec si també els nens, perdoneu-me) volien tenir la seva nina sinistra. Al principi, m’ho vaig prendre mig en broma. De fet, no podia amagar una certa satisfacció: Mortícia Adams, injustament sepultada en la boira de l’oblit, finalment havia estat venjada. Ara sé que les petites vampiresses de plàstic no van tenir prou amb deixar vidu el pobre Ken. El mal, i el seu locus natural, l’infern, com va confessar el Papa Benet XVI, no és la metàfora d’un estat de l’ànima: el mal és real com el capital i habita a les habitacions de les nostres filles, que ja no són  palauets de color de rosa xiclet sinó coves negres com la més negra de les nits negres: els pòsters de Justin Bieber han caigut de la paret d’on ara penja Nosferatu, la infame criatura de Mürnau. El vampir, vell com el temps, ha tornat per quedar-s’hi si és que mai havia marxat enlloc. I les nines gòtiques només han estat l’avançada tètrica del seu regnat etern. Els tòxics parenoels grimpaires –ja ho vaig advertir al seu dia- no podien portar res de bo: elles eren the next generation i ara ja no hi ha res a fer. Tinc les proves. Dissabte passat, al tren del capvespre, una barbie de carn i ossos comentava al seu acompanyant que s’ho va passar molt bé una vegada que li van pintar el cos de colors, però que, com ja era major d’edat i des de sempre ella podia tornar a casa seva a l’hora que li vingués de gust perquè ella així ho havia dedicit, pensava dedicar-se a la “tanatoestètica”: “jo el que vull és maquillar morts”. Així. Jo no li veia la cara, a la barbie, tot i que s’asseia al meu costat. Sí que li veia al seu interlocutor, un home més gran, qui, cada cop més astorat, els ulls oberts com taronges, mirava de seguir la conversa que Ella i només Ella, implacable, dirigia. Ella. En sentir-ho, “jo el que vull és maquillar morts”, un calfred estrany em va recórrer l’espinada. Era una veu trencada, com la veu que queda després del naufragi d’una gran ressaca, o d’un gran disgust, d’un gran plor, però extraordinàriament serena, pausada: la barbie de carn i ossos, rossa, com les barbies originals, prima, com les barbies originals, de cames llargues, com les barbies originals, amb jaqueteta-abric de pell de fantasia, i texans arrapats, i les corresponents botetes nòrdiques igualment inflamables, com les barbies evolucionades del segle XXI, gairebé lletrejava cada paraula: ta-na-to-es-tè-ti-ca, ma-qui-llar-morts. El viatger, cada cop més gelat en una tarda especialment polar, no gosava aixecar la vista del diari. La tenia posada en una crítica literària sobre una compilació de contes de vampirs de tota la vida, d’abans de Crepúsculo i tot (i d’abans del Dràcula incommensurable de B. Stoker; petites joies malèfiques de Byron, de Le Fanu, d’Hugo, de Dumas...) Si ho hagués fet, si hagués aixecat els ulls del diari, possiblement hauria pogut comprovar si la cara de la barbie es reflectia al vidre del finestral del vagó que teníem just al davant. Potser per això, pel dubte insà –o he de dir terror?- no vaig gosar de fer-ho. Però això tampoc no em va estalviar l'escena final. La definitiva. En arribar el tren a la penúltima estació, la noia que podia tornar a casa seva a l’hora que volgués perquè així ho havia decidit ella, i el seu acompanyant, es van dirigir a la porta de sortida. Just abans de baixar a l’andana, ella va girar el cap i em va clavar una mirada animal emmarcada en uns ulls certament injectats en sang; una mirada felina, tallant com un ganivet esmolat en una nit de lluna plena en un rostre blanc com les neus de l’eternitat. Foc i gel. La mirada encesa i glacial d’una princesa morta. Bé. L’endemà es va morir Manuel Fraga, que era un senyor que al seu dia feia molta por, malgrat les gaites (servidor el va entrevistar a mitjan anys 90 al Pazo de Raxoi, la seu de la presidència de la Xunta: “joven, vaya terminando”, 18 minuts de gravadora; dues planes de diari i un regal, el llibre Carles Riba e Galicia i la catedral i la plaça de l’Obradoiro quan es pon el sol); i el dia abans, o sigui, el mateix dia del tren, s’havia enfonsat el Titànic del segle XXI, i, vés a saber per quins set sous, vaig pensar en Ella, en la tanatoestètica (són exactament 400.000 entrades a Google en 37 segons) i en la invasió nadalenca de les nines gòtiques.

(Nota: aquest escrit respecta escrupolosament la realitat dels fets esdevinguts a quarts de vuit de la tarda del 14 de gener del 2012 en un tren que va sortir de Barcelona.)

Clàudia de Lioncourt amb Louis de Pointe du Lac i Lestat de Lioncourt, a Interview with the vampire (1994), versió cinematogràfica de la novel·la d'Anne Rice. 

QUE (ES) RECENTRALITZIN ELLS

El govern Rajoy ha validat al parlament espanyol el Primer Gran Ajustament en l’any cinquè de la crisi, increment progressiu de l’IRPF i de l’IBI i congelació dels sous dels funcionaris, amb el vot de qualitat de CiU. El suport aritmètic de la federació nacionalista, atesa la majoria absolutíssima del PP, és irrellevant: vet aquí perquè, si els de Mas i Duran volen pintar alguna cosa en l’incert escenari prepostcrisi –el màxim a què pot aspirar ara com ara qualsevol política econòmica i fiscal seriosa que es pretengui- no tindran més remei que jugar el partit amb el partit que mana. Que mana però decideix sota l’espasa de Merkozy. No hi ha més cera que la que crema. Rajoy no està sol al Congrés amb l’absolutíssima i CiU torna a recuperar el mig camp sense descuidar la defensa: és més fàcil parar el cop veient-les venir, naturalment sense que això garanteixi res. Però, com deia a La Vanguardia Zygmunt Bauman, en aquests temps líquids, la incertesa és l’única certesa que ens queda.

Merkozy és l’espasa i el PP és la creu de CiU: el PP no agrada a Catalunya (tot i que ja no fa tanta por; pregunteu al PSC). I no agrada a la majoria del segment central de l’electorat de què es nodreix CiU –i, per descomptat, el més sobiranista- que el PP marqui aquí també l’agenda del Govern. Serà perquè ens perd l’estètica, serà perquè venim d’on venim, però el cas és que en l’imaginari mitjà del catalanisme, el PP continua sent una mala companyia majestàtica (de Majèstic). És per això també, per posar les coses al seu lloc i desfer alguns malentesos visuals –en l’era de l’Homo videns el que es visualitza és el que compta- que CiU tenia necessitat de rectificar el no de Duran a la investidura de Rajoy. Pot semblar una paradoxa, però el grau de suport de CiU al PP a Madrid és inversament proporcional a la dependència del PP que CiU, sense majoria absoluta, té al Parlament. Com més avals dóni CiU a la política de Rajoy a Madrid, en clau de suport forçat per la crisi, menys dependrà l’agenda de Mas (i Trias) d’Alícia Sánchez-Camacho (i d’Alberto Fernández). La solució no és nova i la van aplicar Pujol (i Roca) amb el PSOE: com més s’acostava CiU a Felipe, més prescindible esdevenia el PSC al Parlament. Els primers efectes de l’entesa, batejada per Mas a Madrid com a “dipòsit (de confiança) a terminis”, s’han fet notar abans de començar: Sánchez-Camacho ha admès que la nova relació CiU-PP a Madrid “suavitza” les coses a Catalunya i Alberto Fernández s’ha resignat a quedar-se a l’oposició a Barcelona malgrat la precarietat del govern Trias.

El segment central de l’electorat de CiU pot admetre que la federació avali una retallada general de despeses autonòmiques a les Espanyes a cop d’article 135 de la Constitució –aquell que va reformar Zapatero amb el placet de Rajoy-. Al capdavall, la Generalitat pot gastar millor o pitjor, però que se sàpigui ningú ha derogat la llei de ferro que diu que el dèficit fiscal català (la diferència entre el que aporten els ciutadans d’aquí a l’Estat i el que aquest els retorna en inversions i serveis) sempre paga les misses dels altres les cantin com les cantin. Ara bé: el que no acceptarà el segment central de l’electorat de CiU -el que potser no sap massa ben bé a què aspira nacionalment parlant però tampoc renuncia a res- és que la política pressupostària de Mas hagi de rebre el vistiplau de Montoro; el de Merkozy és una altra cosa (aquí sempre hem estat l’avançada peninsular de les Europes). Entre la creu i l’espasa hi ha poc marge, però més enllà del pacte de socors mutu Rajoy-Mas davant les incerteses del dia a dia –llegiu amortització del dèficit de la Generalitat, pagament de les nòmines dels funcionaris i deute sobirà espanyol-, CiU se les haurà de compondre per fer entendre al PP que aquest cop, la recentralització , si arriba, haurà de passar de llarg de Catalunya. Primer, perquè no és Catalunya qui va decidir crear 17 autonomies. I segon, perquè CiU pot permetre’s no aconseguir la independència, però de cap manera pot gestionar una autonomia de fireta amb la caixa buida, s’hauria acabat CiU.

Si el criteri per continuar sent una autonomia a Espanya –com el criteri per continuar sent un Estat a l’Europa de Merkozy- és el compliment del dèficit, potser sí que caldrà redissenyar l’Estat autonòmic. Sempre que el redisseny passi per ajustar el nivell de competències amb el nivell d’ingressos propis. Pot pagar-se Catalunya l’autonomia, i, per tant, el seu model de benestar? Tots els estudis indiquen que sí que pot –l’autonomia i alguna cosa més- sempre que deixi de pagar les autonomies dels altres. Se’n diu recentralització+pacte fiscal. Això ho, dit pel broc gros, “que (es) recentralitzin ells”. Sembla una equació molt difícil, però no cal ser Einstein per resoldre-la. 


(Publicat al blog "Fem un reset", La Vanguardia digital, el 12/01/2012)

APUNTS (24)

Zygmunt Bauman, sociólogo, filósofo y ensayista, premio Príncipe de Asturias 2010

Victor-M Amela, Ima Sanchís, Lluís Amiguet

"Hoy nuestra única certeza es la incertidumbre"

El hombre líquido

Doctor honoris causa por 15 universidades, sigue ejerciendo de profesor (Universidad de Leeds), y se nota: es de esos entrevistados que, con su pipa en ristre y amablemente, apenas te dejan meter baza en la conversación. Su pensamiento y su obra han sido analizados en una docena de libros. Hijo de una familia judía humilde, ex marxista polaco huido del estalinismo, se refugió en la universidad británica y se convirtió en un superventas filosófico. Tirando del hilo de su concepto de modernidad líquida, que define los rasgos característicos de nuestra época, ha escrito sobre la vida líquida, el amor líquido, los miedos líquidos. Participó en Converses a la Pedrera (Obra Social Catalunya Caixa).

Cuál es su descubrimiento más reciente?

Con un pie en la tumba intento hacer balance, y mi constatación es que acabaré donde empecé.

¿Buscando una sociedad perfecta?

Sí, hospitalaria para los seres humanos.

¿Qué ha aprendido en el trayecto?

He vivido bajo diferentes regímenes, ideologías, modas..., y lo que me resulta más sorprendente es que hay dos valores sin los cuales la vida humana sería impensable: la seguridad y la libertad.

Reconciliarlos es imposible, dice usted.

Cuanta más libertad tengamos menos seguridad, y cuanta más seguridad menos libertad. En la sociedad, la conquista de libertades nos lleva a una gran cantidad de riesgos e incertidumbres, y a desear la seguridad.

Y entonces nos sentimos ahogados.

Sí, conseguimos que no nos atraquen por la calle, que si caemos enfermos nos atiendan, pero nos volvemos dependientes, subordinados, y eso nos hace sufrir. Así que volvemos a evolucionar a una mayor libertad.

¿En qué punto estamos hoy?

Estamos asustados por la fragilidad y la vacilación de nuestra situación social, vivimos en la incertidumbre y en la desconfianza en nuestros políticos e instituciones. Estudiar una carrera ya no se corresponde con adquirir unas habilidades que serán apreciadas por la sociedad, no es un esfuerzo que se traduzca en frutos. Toda esta precariedad se expresa en problemas de identidad, como quién soy yo, qué pasará con mi futuro.

Y así llegamos a sus fluidos: sociedad líquida, amor líquido, miedo líquido...

Sí, la modernidad líquida, en la que todo es inestable: el trabajo, el amor, la política, la amistad; los vínculos humanos provisionales, y el único largo plazo es uno mismo.

Todo lo demás es corto plazo.

No se da el tiempo para que ninguna idea o pacto solidifique. Este enfoque ya forma parte de la filosofía de vida: hagamos lo que hagamos es de momento, por ahora.

Nada dura para siempre, ni siquiera el futuro.

Hoy nadie construye catedrales góticas, vivimos más bien en tiendas y moteles.

¿Y por qué lo considera un problema?

Objetos y personas son bienes de consumo, y como tales pierden su utilidad una vez usados. La vida líquida conlleva una autocrítica y autocensura constantes; se alimenta de la insatisfacción del yo consigo mismo.

Nos hemos quedado sin utopías.

La felicidad ha pasado de aspiración para todo el genero humano a deseo individual. Se trata de una búsqueda impulsada por la insatisfacción en la que el exceso de los bienes de consumo nunca será suficiente.

Y llegamos al consumidor consumido.

Hemos trasplantado unos patrones de comportamiento creados para servir a las relaciones entre cliente y producto, a otros órdenes del mundo. Tratamos al mundo como si fuera un contenedor lleno de juguetes con los que jugar a voluntad. Cuando nos aburrimos de ellos, los tiramos y sustituimos por algo nuevo, y así ocurre con los juguetes inanimados y con los animados.

Es decir, otros seres humanos.

Sí, hoy una pareja dura lo que dura la gratificación. Es lo mismo que cuando uno se compra un teléfono móvil: no juras fidelidad a ese producto, si llega una versión mejor al mercado, con más trastos, tiras lo viejo y te compras lo nuevo.

¿Qué efectos tiene en el ser humano?

Una actitud racional para con un objeto es una actitud muy cruel para con otros seres humanos. El consumismo es una catástrofe que afecta a la calidad de nuestras vidas y de nuestra convivencia. Creemos que para todos los problemas siempre hay una solución esperando en la tienda, que todos los problemas se pueden resolver comprando, y esto induce a error, nos debilita.

¿Por qué nos debilita?

Porque nos priva de nuestras habilidades sociales, en las que ya no creemos.

¿Cómo construirse a uno mismo, hallar la felicidad en este mundo líquido?

Hay dos factores que cooperan para modelar el camino de la vida humana, uno es el destino, algo que no podemos cambiar, pero el otro elemento es el carácter.

Ese sí lo podemos moldear.

El destino dibuja el conjunto de opciones que tienes disponible, siempre hay más de una opción. Luego el carácter es el que te hace escoger entre esas opciones. Así que hay un elemento de determinación y otro de libertad.

¿Hay que resistirse para ser libre?

Viviendo en una sociedad de consumidores, resistirse a ser un consumidor es una opción posible pero muy difícil. Por lo tanto, la probabilidad de que la mayoría de las personas decida resistirse al consumismo es una probabilidad muy lejana, aunque todas las mayorías empezaron siendo minorías.

¿Alguna solución individual?

Uno no sólo puede, sino que debe vivir su propia vida y el modelo de vida que le encaje, consciente de las consecuencias y costes que acarrea. Y el problema de mejorar la sociedad, y esta es la respuesta a todas las preguntas futuras que me pueda hacer usted.

¿...?

Se resume en hacer que la sociedad sea más benevolente, menos hostil, más hospitalaria a las opciones más humanas. Una buena sociedad sería la que hace que las decisiones correctas sean las más fáciles de tomar.

IMA SANCHÍS/LA VANGUARDIA 12/01/2012

2011

   

L’ANY QUE VAM ENTERRAR LA POLÍTICA sota les ruïnes de l’economia. L’any de la traïció dels polítics (de veritat ens els crèiem, els polítics?). L’any de l’arribada dels retalladors. El final de la gran festa (de veritat, que s’estava celebrant una festa?) L’any que el gran germà Mercat ens va vendre per tres rals i un euro. L’any que Europa va hipotecar el Partenó. L’any que vam descobrir que la veritat tampoc estava fora de la caverna. Prohibit preguntar: l’any de les places plenes sense respostes. L’any que un tal Zapatero es va escolar pel forat de la història. L’any que un senyor de Pontevedra es va fumar un puro a La Moncloa. L’any que el rei d’Espanya va fer de sogre, pare, jutge i auditor. L’any que el govern dels millors es va equivocar amb les nòmines. L’any que vam tenir por de no poder retirar els diners del banc; l’any que vam esbroncar la noia del banc; l’any que vam tractar el director del banc com un indesitjable perquè tot era una gran mentida (i ens l’havíem cregut, i sabíem que era una gran mentida). L’any que tenir una feina era un privilegi que no podíem celebrar: l’any que ens van ferir mirades fredes com punyals perquè teníem una feina. L’any que no podíem celebrar premis, i també alguns somnis realitzats, per algunes coses (mitjanament) ben fetes en què havíem pogut participar. L’any que miràvem els  nens, els nostres fills, i no parlàvem de futur, i sepultàvem el futur però els Sex Pistols ja no ens feien ni puta gràcia. L’any que no vam deixar de pensar en la nostra quota part del desastre, personal i intransferible. L’any que vam saber que necessitem antropòlegs (i filòsofs, i historiadors, i artistes, i escriptors) que ens expliquin amb urgència un altre cop qui som, d’on coi hem vingut i cap on diantre anem si és que anem enlloc. L’any que vam pensar que una cosa és un titular i una altra de ben diferent un tuitular; i que tothom fem tuitulars però cada cop són menys els que fan titulars i menys encara titulars interessants. L’any que ens vam fer més vells i molt dubtosament més savis (de fet, com deia Erasme, de savis sempre n’hi ha hagut ben pocs: a Grècia només eren set). L’any que Amy Winehouse se’n va anar d’un mal trago i Déu li va comprar un Ipad a Steve Jobs. L’any que tu no vas perdre el somriure.

BON NADAL

APUNTS (23)

"(...) Tenía ganas de meterme un poco con los reyes y cortesanos quienes me rinden culto sincero, con ese candor que uno espera de personas de noble cuna. ¿Puede haber vida más tristes y deleznable que la suya, caso de tener tan sólo media onza de buen sentido? (...) Quien toma las riendas del gobierno se ha de entregar a los asuntos de Estado, no a los suyos propios, y ha de pensar solamente en el bienestar de su pueblo. No se puede desviar ni lo ancho ni un dedo de las leyes que él  mismo ha promulgado y de las que es ejecutor y ha de garantizar personalmente la integridad de los magistrados y funcionarios. Expuesto a las miradas de todos puede ser o astro benéfico que, con su integridad lleva la máxima dicha a los problemas humanos, o cometa de muerte que causa la ruina total. Los vicios de otros hombres ni son conocidos ni tan extensos en sus efectos (...)

 ERASME DE ROTTERDAM. Elogi de la Follia. 1511-2011.

APUNTS (22)

                                           

ARTEFACTES:  Computadora

"La cultura és una ampliació protèsica de les capacitats biològiques de l'home"

P. BOHANNAN (Para raros, nosotros)

QUI MANA AL PSC?

Per: David González

LA PRIMERA DE LES SIDERALS INCÒGNITES o incògnites siderals que haurà d'aclarir el PSC a partir d'avui, l'endemà del seu XIIè. congrés nacional, és qui mana al PSC. Si el PSC ha tingut una virtut els últims 15 anys és precisament aquesta: que la cadena de comandament -la cadena de comandament real, no la figurada- ha estat meridianament clara: al PSC ha manat en Zaragoza, en Zaragoza i en Zaragoza. Després, a la Generalitat hi van ser Pasqual Maragall i José Montilla, presidents breus -el primer més que el segon- en tant que presidents tripartits (algun dia se n'haurà d'analitzar la naturalesa, dels tripartits, amb l'esquema trifuncional de Dumézil: per saber qui manava/resava, qui vetllava i quines ànimes càndides fecunditzaven i nodrien l'invent); i als ajuntaments s'hi van mantenir durant anys i panys molts dels que ara continuen sent a la flamant executiva de Pere Navarro: o sigui, els alcaldes. El PSC, partit d'alcaldes; però passa que el PSC té menys alcaldes que mai. De fet, té menys de tot que mai.

EL 2006, QUAN ZARAGOZA ES VA ENTESTAR a col·locar Montilla a la presidència de la Generalitat, malgrat o precisament per la patacada electoral (37 diputats en un Parlament de 135, 11 menys que el guanyador que llavors no va ser president, Mas) alguns aquests alcaldes que ara són a la primera filera del  "nou PSC" van posar el crit al cel: la revolta va durar unes hores. Zapatero, referent llunyà dels Bustos i els Corbachos era a Xile. Zaragoza, en canvi, era a Nicaragua -a la seu del PSC del carrer Nicaragua de Barcelona-, com sempre. I va ser allà, no al carrer Ferraz de Madrid, on es va decidir servir el cafè del tripartit exprès. Manaran ara en el PSC aquells alcaldes que no van veure clara la segona jugada tripartida, comandats per Navarro, alcalde de Terrassa i ara primer secretari, i, per tant, s'obrirà la veda d'una treva de "responsabilitat" amb CiU -potser un cert compromís amb la governabilitat? (1) Manarà l'alcalde Balmón, el segon del nou triumvirat directiu, amb Navarro i el diputat Daniel Fernández; Balmón, successor i amic de Montilla a l'alcaldia de Cornellà de Llobregat? O ho farà Núria Marin, successora de Corbacho a l'Hospitalet de Llobregat? Tots ells, tret de Jordi Hereu -a les últimes municipals també va caure Barcelona- poden acreditar els mateixos mèrits que el de Terrassa: haver resistit el naufragi municipal del maig passat amb majories absolutes "com les de tota la vida". Manarà Fernández, el nou secretari d'organització, antic cap de gabinet de Montilla i deixarà de manar a Madrid ara que Zaragoza hi ha instal·lat allà el quarter general, atent al que ha de passar al partit germà a les Espanyes, o sigui, el PSOE? De veritat que serà Navarro, qui manarà a partir d'ara al PSC?  En tot cas, Zaragoza ja va deixar clar després del desastre (llargament anunciat) de les últimes eleccions al Parlament que el nou líder del PSC sortiria de les eleccions municipals (o sigui, del següent desastre llargament anunciat, i just abans del definitiu: les generals de Chacón). Així havia de ser -i així ha estat- llevat, esclar, que el líder municipal fos de Lleida, és a dir, de més enllà dels confins de la segona corona metropolitana, i declaradament catalanista, i catòlic, i "de dretes" (Llegiu Àngel Ros)

HE ESCRIT "CATALANISTA"?  El catalanisme bé, gràcies (2)  El PSC és cada cop més un partit d'una sola ànima, però partía:  de l'ànima catalanista il·lustrada poca cosa en queda; quant a l'altra, l'ànima obrerista baixllobregatina, el PP l'ha dividit en dos. Mala peça al teler (nacionalment parlant). El cas és que quan toqui fer les primàries obertes a la francesa, llegat pòstum a la causa de la democratització del PSC del candidat frustrat Miquel Iceta ("més aparell que jo no hi ha ningú", ha dit aquests dies) amb el nihil obstant de Zaragoza, que va seguir in situ el procés del partit germà ultrapirinenc, el PSF, com a observador internacional, quan toquin les primàries obertes, dic, seran almenys dos els candidats "catalanistes" davant Navarro: Ros (patrocinat per la vella guàrdia del maragallisme i aliat amb l'obiolista Elena al congrés) i l'exconsellera Tura, l'eterna aspirant a primera dona candidata del PSC a la presidència de la Generalitat que, pel que pugui ser, s'ha quedat fora de la nova executiva. Quant a Carme Chacón, ja se sap que el seu regne no és d'eixe món. O hi pot aspirar també al lideratge electoral la parlamentària Martinéz-Sampere, la icona de l'anomenada generació Blackberry? El parlament: una altra incògnita sideral. Manarà, per fi, Quim Nadal, o haurà de plegar veles amb mal vent? Es retirarà del tot Iceta, que encara continua a la nova executiva en tant que membre de l'executiva del PSOE o es retirarà a la Fundació Campalans? I què diu Zaragoza (des de Madrid) de tot plegat? Que ell ja no mana, al PSC... 

 NOTES:

(1) "Presentaré a Mas la meva proposta per reactivar el país", titulava El Periódico de Catalunya una entrevista amb Navarro, l'endemà del cònclave socialista. "Navarro tiende la mano a CiU y  no descarta gobernar juntos", informava El País el mateix dia. "Navarro es mostra obert a pactar amb Mas", apuntava La Vanguardia.  

(2) El congrés del PSC va aprovar una esmena que regula una eventual discrepància de vot amb el PSOE al Congrés dels Diputats previ debat en una comissió bilateral (la creació de la qual és una incògnita perquè requerirà, òbviament, l'acord del "partit germà"), dins del protocol de relació amb el PSOE. La recuperació del grup parlamentari propi, doncs, queda ajornada un cop més. L'esmena diu: "Els i les diputats/ades del PSC en el grup parlamentari federal del PSOE observaran una disciplina comuna d'acció, veu i vot, tret de casos excepcionals relatius als temes d'especial interès per a Catalunya i el seu autogovern en què no hi hagi hagut acord a la Comissió Permanent. Aquesta comissió, de nou encuny,serà paritària amb membres del PSOE i del PSC". 

(Versió revisada del post "Qui mana al PSC?" publicat al blog "Fem un reset", http://blogs.lavanguardia.com)