Per: David González
La Vanguardia. 11/03/2014
Records. Avui fa deu
anys que vam entrar al segle XXI. L’11 de març del 2004 Espanya tancava l’era
del terrorisme domèstic –ETA, els GAL, els Grapo– i s’incorporava a la del
terrorisme global. Res no va tornar a ser el mateix. Recordo la cara, el posat
greu, d’alguns companys de taula a la redacció de l’Avui, on treballava
aleshores (i em venia al cap la d’un amic de la universitat veí del supermercat
Hipercor, l’endemà d’aquell atemptat); la intuïció, molt compartida, reflex
inequívoc de l’amplitud de la veritat que, ben aviat, també va començar a
compartir molta gent a tot arreu: que, contra la gran mentida d’Estat que es
gestava, ETA no havia estat. I la sensació de ràbia i buidor que m’està tornant
ara, quan teclejo aquesta columna.
Tots hi anàvem, en aquells trens de la mort.
07.37, 07.39. Dos minuts. Temps de sobres per agafar o perdre el tren de cada
dia. Atocha, El Pozo, Santa Eugenia, els cadàvers al pavelló d’Ifema. 191
vides. 1.858 ferits, diu la Viquipèdia. Pásalo. Indignació per SMS. El
periodisme també va perdre alguna cosa per sempre més en aquells dos minuts.
La fragilitat. La corda fluixa sobre la qual
construïm les nostres presumptes seguretats de cada dia es va trencar. Encara
avui, quan pugem a un tren o a un avió, és possible que, durant una fracció de
segon, ho tornem a experimentar. I sí, recordo que dissabte, al (meu) Rodalies,
quan tots els trens van parar per fer un minut de silenci per les víctimes de
Madrid, un creient llegia l’Alcorà instal·lat còmodament en una filera de tres
seients, postura d’altra banda habitual als combois de la Renfe. Hi ha molts
costums més: el botellot dels divendres i els dissabtes a la nit que practiquen
els joves que pugen a les discoteques del Maresme amb les ampolles a la bossa
del súper. Un vagó de tren és una extensió amb rodes del menjador, la sala
d’estar o l’habitació de casa en la transició cap a l’espai plenament públic.
Hi tendim a reproduir la relació amb l’espai íntim i així, quan viatgem amb
tren (o amb avió), continuem pensant, llegint, connectant-nos, menjant, bevent,
resant.
L’11-M va esbotzar la nostra petita
quotidianitat. I la del creient i la dels nois del botellot –encara que potser
no ho saben–. Segur que hauré tornat a pensar-hi avui, quan pugi al tren. En
això sí que van guanyar ells.
Interessant reflexió, David, la que posa de relleu la perllongació dels que, sicológicament considerem els nostres espais personals de quotidianitat, als mitjans de mobilitat de la contemporaneïtat. ¿Podriem assegurar que és la forma moderna de conquesta de l'espai public?. I aquí rau la segona questió: la seguretat. O més ben dit l'espant de comprovar que aquests espais públics domesticats no ens garantiexen la mesura mínima de seguretat que amb la seva conquesta haviem imaginat. ¿És aquesta una paradoxa de l'home contemporani de les societats post-industrials?. No és una merma, és possiblement la constatació que la biga que sosté aquesta ideologia de seguretat de l'espai public està corcada. Estem tant espantosament acostumats a un tipus d'inseguretat menor, que arribem a acceptar com un mal menor la delinquència urbana; com un agent patogen instal·lat en l'organisme de la societat. En canvi, l'11-S i posteriorment l'11-M la societat va entrar en estat de xoc; i els governs occidentals en una cursa delirant de despesa en seguretat, que no vol dir altra cosa que alimentar els cenacles més reaccionaris i antidemocratics de la societat, dotar-los d'una causa que reforci la difusió del seu discurs ideologic. Les coses no passen per que si: l'11-M és la consequència de la tensió entre els poders locals del món arab, que en ocasions ni tan sols tenen una cara visible en els seus govern; i els interessos de les grans petroleres americanes, britàniques i franceses. La guerra d'Iraq, i la reunió de les Açores no era amb el propòsit d'obsequiar als iraquians amb un estat de dret, amb un regim democratic. Les petroleres americanes i britàniques i les constructores espanyoles pretenien bandejar els poders locals (i regionals) del control i la gestió dels recursos naturals iraquians. L'11-M; en aquest context era una clara advertència que l'invasió d'Iraq no havia alterat la correlació de forces. El govern espanyol ho sabia i aquí, en aquest impasse, davant la pressió de l'opinió pública sorgeix la "teoria de la conspiració".
ResponElimina