XOC D'URNES

"La transformació contínua de la producció, la sacsejada incessant de tots els estats socials, la in­seguretat eterna i el moviment, això és el que caracteritza l'època burgesa respecte de totes les altres". 

Ho van es­criure Marx i Engels al Manifest comunista fa un segle i mig llarg, i sembla que fos abans-d'ahir. Si de cas, la diferència és en el fet que tot s'ha accelerat, -"turboaccelerat", en expressió del filòsof Gonçal Mayos-. Avui no hi ha res més insegur que el calendari, que els terminis, que les previsions, i potser per això els polítics -i els gestors, i fins i tot el ciutadà enganxat al Google Calendar com aquell home de Quevedo al seu nas- no tenen més remei que aferrar-se a cada minut del calendari, els terminis, les previsions -les enquestes incloses-, com si això de marcar dates amb cercles vermells garantís que efectivament es compliran el calendari, els terminis i les previsions. Intent en va d'atrapar el tigre del temps abans que passi/ens passi per sobre.

Anem a pams. Se suposa que les pròximes eleccions al Parlament, les anomenades "plebiscitàries" pels partits sobiranistes, seran el 27 de setembre. Així ho van anunciar Artur Mas -encara que només ell té competències per fixar la data- i Oriol Junqueras, després de l'acord del 15 de gener per donar continuïtat a la legislatura fins aleshores. Quant a les generals, Mariano Rajoy vol convocar-les per al ­novembre/desembre, quan toquen. Però passa que entremig hi ha les municipals i ­autonòmiques del 24 de maig i la possible desfeta del PP podria alterar el timing. Ahir Rajoy va dir que no vol tancar-se cap porta, incloent-hi la de convocar les legislatives coincidint amb les catalanes. I Mas, en un missatge en dos temps coincidint amb la diada de Sant Jordi, va deixar anar que el 27-S no només depèn d'ell: també d'ERC... i de Rajoy. Si Rajoy avança les "seves" eleccions, Mas podria replantejar-se les "seves".

                                                                              Tapís de Bayeux

Una llei no escrita estableix que celebrar alhora unes eleccions generals i unes catalanes no interessa a cap de les dues parts (i encara menys a la part catalana). "En temps de tribulació, no feu mudança", prescriu la màxima ignasiana, i Rajoy afirma que ell no té entre els seus "molts defectes" el de "fer cosetes a curt termini". Però la inseguretat eterna i el moviment podrien triturar els calendaris electorals i encara més en aquesta hora. Així, el calendari electoral postmunicipals s'ha colat en la pugna Mas-Rajoy. I si no hi ha un pacte explícit o tàcit entre els dos presidents, podria passar qualsevol cosa. Per això no es pot descartar del tot un xoc d'urnes el 27-S en dos escenaris simultanis, l'espanyol i el català, que són un. Unes plebiscitàries Catalunya-Espanya en tota regla i a tot risc. (No es tractava de votar la cosa aquí i allà?) Eventualitat que, tenint en compte l'interès de sectors d'ERC i CDC per una candidatura conjunta per a les generals, no casa gens, gens ni mica, amb les llistes separades per al 27-S. La solució, cap al 5 d'agost (segons marca el calendari).

David González
La Vanguardia
28/04/2015

Píndola a El món a RAC1: http://www.rac1.org/elmon/temes/mariano-rajoy/

CONDEMNATS A SER LLIURES ("FER-SE UN SANT JORDI")

Per: David González

La Vanguardia 25/04/2015

A Catalunya hi va haver un temps, un parell de dècades llargues, que tan sols un partit podia permetre's el luxe de -i perdoneu l'expressió- "fer-se un Sant Jordi". Aquest partit era el PSC, "els socialistes", i "fer-se un Sant Jordi" no era res més que omplir fins a la bandera en els mítings finals de campanya el mític pavelló que Arata Isozaki va dissenyar per als Jocs de Barcelona -aforament màxim: 20.000 persones-. Orgull de la ciutat, i orgull del socialisme ciutadà català -o sigui, del maragallisme-, l'aparell del PSC va convertir aquest escenari en un sancta santòrum vedat a tots els altres fins a les eleccions del 2010, que Artur Mas va guanyar de manera incontestable després de set anys de calvari tripartit i un ple joiós del Sant Jordi.

Era el "termòmetre", deia en els seus temps el totpoderós José Zaragoza. Avui el PSC, esfilagarsat, ni s'acosta a l'anell de Montjuïc ,i quant a CiU, el dubte queda pendent. I, tot i això, el Sant Jordi és al mateix lloc, com la porta d'Alcalá a la cançó de Víctor Manuel i Ana Belén, i hi és per continuar-se omplint, tot i que ja no són les banderes vermelles -suaus- dels socialistes les que onegen en la immensitat de les grades, sinó les estelades del sobiranisme. Hi continua havent qui,com van demostrar ahir l'ANC, Òmnium i l'AMI, és capaç de "fer-se un Sant Jordi" a les portes d'unes eleccions.

També va ser al mateix escenari on, un 13 de novembre del 2003, Zapatero va deixar anar el seu famós apoyaré : " Donaré suport a l'Estatut que aprovi el Parlament". Cal tornar a aquell moment per saber on som. Per què el Sant Jordi ha passat del vermell -suau- al groc Forcadell. I, tot i això, la processó va per dins. "És un acte -el d'ahir- per mobilitzar els convençuts", em van dir des de l'ANC. Ombres sobre el Sant Jordi estelat.

Deia Sartre que l'home és pur no-res, i que per ser alguna cosa ha de triar. El 24-M, les bases del sobiranisme civil, el sobiranisme en estat pur, es veuran en la tessitura de decidir entre alcalde per avui o procés per a demà (i sempre). Angoixa (sartriana) en un país existencialista fins al moll de l'os. Estem condemnats a ser lliures.

LA MALEDICCIÓ DELS DÉUS

Per: David González
La Vanguardia 21/04/2015

Espanya està maleïda. No us espanteu, però la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va venir a dir alguna cosa així: "Quan els déus volen castigar els pobles [llegiu: "els mortals"] els envien reis joves". A veure. La sentència remet als clàssics: a Sibil·la, complaguda i castiga­da per Apol·lo, que li va concedir el desigde viure nou vides humanes de 110 anys, però es va oblidar de demanar al déu l'eterna joventut. Però té referents més contemporanis: "Quan els déus volen castigar-nos atenen les nostres pregàries", va dir sir Robert Chiltern, protagonista d'Un marit ideal (1899), de Wilde, i, com recordareu, va repetir Meryl Streep a Memorias de África, la inoblidable pel·lícula basada en la novel·la de l'escriptora danesa Karen Blixen. En síntesi: compte amb el que desitges perquè podries aconseguir-ho (i lamentar-ho).

"Sibil·la dèlfica". Miquel Àngel. Capella Sixtina

Després Cospedal va fer paràfrasi per dissuadir els ciutadans de llançar-se als braços d'aquests déus joves que trenquen les enquestes i, fins i tot, ja campen pels parlaments (Andalusia), els Rivera i els Iglesias, els fills de Zeus cridats a liquidar el vell, la vella política. El que té menys importància és que Cospedal pronunciés la seva ja famosa frase en ple aniversari de la República, o que -ai las- el Regne d'Espanya, aquesta Espanya maleïda pels déus, tingui per sobirà un rei jove, Felip VI. Jove i encara gairebé d'estrena. El que és menys important és que l'endemà Iglesias trenqués el protocol per regalar al Rei a Brussel·les un lot de Joc de trons, la seva sèrie de culte. El gest és una mica naïf, infantiloide. Quins revolucionaris més estranys, deveu pensar, però és que això és el Partit Simulacionista. Com va dir Felipe (González), que ha llegit Byung-Chul Han, els de Podem es mouen en la psicopolítica, en la política de les emocions virtuals, la del m'agrada a Facebook, i per això els pot votar qualsevol. Precisament per això. Tot i que, ben mirat, se us acut una manera millor d'assaltar la centralitat del tauler? Ànims, Albert Rivera, tu pots millorar-ho!

Cospedal va expressar bé el símptoma: pot ser que els déus concedeixin als espanyols el que estan demanant. I fins i tot que, en un arravatament de racionalitat maquiavèl·lica, conjurin la maledicció divina: el que compta no són els mitjans, els reis joves, sinó les finalitats, fer fora els reis vells o, si més no, fer-los baixar una mica del tron corcat abans no ens caiguin a tots al damunt. I després hi ha els vells joves. Com Rato, en altre temps icona de la dreta empàtica, àlter ego i successor frustrat d'Aznar, el fosc. Al PP li comencen a caure fins i tot els vells joves, malgrat que no té més remei que continuar-s'hi agafant: vet aquí Aguirre amb el sofà de reina al mig del carrer (gran metàfora del moment), Cifuentes, Barberá, grans esperances en aquesta hora negra. Amb tot, estan pitjor els vellíssims. Ahir, Feijóo -eternes ambigüitats gallegues, perdó pel tòpic- va dir a l'altre gallec que vagi pensant si ha d'anar pensant en l'abdicació. El PP també té els seus reis (i reines) gairebé joves.

LA 'CHANSON DE ROLAND'

Per: David González

LA VANGUARDIA 14/III/2015

"QUE ningú no caigui en l'engany matusser de parlar del gihadisme com a representant de l'islam. Que ningú no es deixi arrossegar per la fal·làcia que ens parla d'una lluita de l'islam contra Occident. Els terroristes constitueixen un desafiament per a tothom i el món islàmic és tan víctima com els altres del flagell terrorista". Ho va dir ahir Mariano Rajoy, en la seva intervenció a la cimera celebrada a Barcelona, que, per primera vegada en set anys, va reunir països veïns de les dues riberes, del flanc sud de la Unió Europea i del món islàmic més pròxim. Un àmbit en el qual Catalunya, com va assenyalar Artur Mas, té veu pròpia. Sigui dit de passada, tant la correcció institucional com la coincidència política de fons entre els dos presidents davant l'auge del gihadisme o de la immigració il·legal evidencia que les fronteres, enteses com a línies de permeabilitat, no necessàriament divideixen, sinó que de vegades uneixen contra vent i marea, fins i tot en plena controvèrsia sobiranista. Les fronteres, no els murs.

Però tornem a les paraules de Rajoy. Són paraules necessàries. La pedagogia sobre l'altre emergeix avui com a condició sine qua non per afrontar el problema del gihadisme. Possiblement fem tard, 900 anys tard. Pensem en la imatge que s'ha difós del nostre altre musulmà des de l'Edat Mitjana; d'aquests "infidels", "sarraïns", "moros", "pagans" ("el dret és nostre; l'error és seu"), a mig camí entre l'inhumà i el diabòlic descrits en autèntics monuments de la cultura europea com la Chanson de Roland , el gran poema de l'èpica medieval francesa. Quan els croats es van presentar per primera vegada a Terra Santa, la majoria mai no havien vist un seguidor de Mahoma: però ja en tenien una imatge, obertament deformada, gravada a foc al cervell. Com tot poema èpic, el nucli històric va ser readaptat a la mentalitat dels temps. A la Chanson , els bascos que van atacar la rereguarda de Carlemany a Roncesvalls, el 778, es van convertir 300 anys després en "mahometans pèrfids"; i un assumpte de deslleialtats entre cristians -la traïció de Ganeló, el padrastre de Rotllan- va esdevenir una exhortació a la guerra santa, gairebé una crida a la croada en defensa de la "fe veritable".

Fa uns dies, en plena operació dels Mossos contra una perillosa cèl·lula gihadista disposada a atemptar, vaig sentir el ministre de l'Interior vincular islamisme violent i sobiranisme català i vaig recordar la Chanson . Entre els onze arrestats no hi havia cap sobiranista català malgrat que el líder i quatre membres més del grup eren d'aquí. Un dels catalans, i per tant espanyols, era, a més, un nazi -només antijueu, sembla-. I hi havia també un paraguaià, cosa que deixa en franca minoria la resta, marroquins. Que el Parlament o els Mossos fossin els objectius del grup terrorista acaba de completar el quadre, certament complex. L'ombra del sobiranisme en el gihadisme català no es veu per enlloc. Però és sabut que els mites sempre responen a una lògica pròpia, singular, sempre esquiva a la plena comprensió.

Contraportada de 'La Razón' 16 abril 2015

APUNTS (85)

                                                                                      Descendiment / VAN DER WEYDEN

“¿No habéis oído hablar de ese hombre loco que, en pleno día, encendía una linterna y echaba a correr por la plaza pública, gritando sin cesar, “busco a Dios, busco a Dios”? Como allí había muchos que no creían en Dios, su grito provocó la hilaridad. “Qué, ¿se ha perdido Dios?”, decía uno. “¿Se ha perdido como un niño pequeño?”, preguntaba otro. “¿O es que está escondido? ¿Tiene miedo de nosotros? ¿Se ha embarcado? ¿Ha emigrado?” Así gritaban y reían con gran confusión. El loco se precipitó en medio de ellos y los traspasó con la mirada: “¿Dónde se ha ido Dios? Yo os lo voy a decir”, les gritó. ¡Nosotros lo hemos matado, vosotros y yo! ¡Todos somos sus asesinos! Pero, ¿cómo hemos podido hacer eso? ¿Cómo hemos podido vaciar el mar? ¿Y quién nos ha dado la esponja para secar el horizonte? ¿Qué hemos hecho al separar esta tierra de la cadena de su sol? ¿Adónde se dirigen ahora sus movimientos? ¿Lejos de todos los soles? ¿No caemos incesantemente? ¿Hacia adelante, hacia atrás, de lado, de todos lados? ¿Hay aún un arriba y un abajo? ¿No vamos como errantes a través de una nada infinita? ¿No nos persigue el vacío con su aliento? ¿No hace más frío? ¿No veis oscurecer, cada vez más, cada vez más? ¿No es necesario encender linternas en pleno mediodía? ¿No oímos todavía el ruido de los sepultureros que entierran a Dios? ¿Nada olfateamos aún de la descomposición divina? ¡También los dioses se descomponen! ¡Dios ha muerto y nosotros somos quienes lo hemos matado! ¿Cómo nos consolaremos, nosotros, asesinos entre los asesinos? Lo que el mundo poseía de más sagrado y poderoso se ha desangrado bajo nuestro cuchillo. ¿Quién borrará de nosotros esa sangre? ¿Qué agua podrá purificarnos? ¿Qué expiaciones, qué juegos nos veremos forzados a inventar? ¿No es excesiva para nosotros la grandeza de este acto? ¿No estamos forzados a convertirnos en dioses, al menos para parecer dignos de los dioses? No hubo en el mundo acto más grandioso y las futuras generaciones serán, por este acto, parte de una historia más alta de lo que hasta el presente fue la historia. Aquí calló el loco y miró de nuevo a sus oyentes; ellos también callaron y le contemplaron con extrañeza. Por último, arrojó al suelo la linterna, que se apagó y rompió en mil pedazos: “He llegado demasiado pronto, dijo. No es aún mi hora. Este gran acontecimiento está en camino, todavía no ha llegado a oídos de los hombres. Es necesario dar tiempo al relámpago y al trueno, es necesario dar tiempo a la luz de los astros, tiempo a las acciones, cuando ya han sido realizadas, para ser vistas y oídas. Este acto está más lejos de los hombres que el acto más distante; y, sin embargo, ellos lo han realizado.”

NIETZSCHE, F. W., 'La gaia ciència'

MARE SUSANA (O LA MÀ DE PENÈLOPE)

                                                                         
Per: David González

La Vanguardia

24/03/2015

EL 22-M ha deixat dos perdedors. Un és Mariano Rajoy. I l'altre Pablo Iglesias. Guanya Susana Díaz, finalment legitimada a les urnes. Aquest somriure de mare superiora que-tot-ho-perdona, de Whoopi Goldberg però en rossa, resumeix la jugada. Susana és la cara amable de la renovació del sistema. El sistema o el quasi règim: el partit/pare (ara mare) protector, el gran aconseguidor/inhibidor sobre el qual es teixeix la xarxa. La xarxa que ho aguanta tot perquè sustenta molta gent. Allà floreixen els ERO, amb els seus aturats, els seus empresaris, els seus sindicats, els seus expresidents i els seus consellers i els seus alcaldes i fins i tot les seves monges assegudes a la taula del pare (ara mare) que parteix i reparteix, com el rei llangardaix. Però floreixen -ja és primavera a Sevilla, ciutat lluminosa- en interès de la majoria. Així s'entén (com a la Galícia post-Prestige) que el que es té per corrupció (presumptament) institucionalitzada al voltant de 33 anys ininterromputs de governs socialistes només li hagi costat al PSOE una mica més de 100.000 vots i ni un sol escó. En la superfície, la xarxa canalitza el superàvit amb què l'Estat redistribuïdor difereix l'amenaça de l'esclat social en l'autonomia amb més aturats: 1,4 milions. Regla número u: no mosseguis mai la mà de Penèlope, la teixidora.

El 2012 hi va haver ganes a les ciutats andaluses de canviar l'administrador de tot plegat. El PP gairebé ho va aconseguir. Però no. Allà hi havia IU, que va anar a socórrer el PSOE, per lligar els caps per lligar. Les conseqüències les rep ara el partit del Govern de Madrid: 500.000 vots i 17 diputats menys. Però la xarxa, fins i tot quan sembla que s'esfilagarsa, és prou espessa com per sostenir també el bipartidisme imperfecte, per reconduir l'anunciada crisi final a una simple patacada electoral del PP. Rajoy l'erra (expressament): no perilla el bipartidisme, sinó el rol del seu partit a l'engranatge. Vet aquí el missatge que envien les urnes andaluses.

Pot ser que Déu hagi mort, com va anunciar el boig de la llanterna a La Gaia Ciència , però el bipartidisme exhibeix, com Nietzsche, una mala salut de ferro. Ho certifica la discreta irrupció dels emergents, Podem, que relega IU a la testimonialitat, i Ciutadans, potser qui millor rendibilitza l'estat de coses en termes de cost/benefici. Els d'Iglesias assoleixen la tercera plaça. Però el PP, malgrat tot, els dobla en representació. I el PSOE, amb la seva pitjor collita històrica al feu electoral per antonomàsia, els triplica. Els manuals tornen a topar de cara amb la realitat. El somriure de Tria­na de Mare Susana ha pogut més que Pablo el de Vallecas serrant les dents. Una cosa és la revolució en xarxa i l'altra un mal pas a la xarxa. Qui es mou, cau. Ja ho va dir Alfonso Guerra. I al Sud, mentre uns criden sí-que-es-pot, els altres ballen.

LA SEGONA DESCONNEXIÓ

Per: David González
La Vanguardia 17/03/2015
(Versió revisada)

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL va escapçar el juny del 2010 l'Estatut del 2006 i el que es va anomenar l'esperit de la transició. El novembre del 2012, Artur Mas va cridar a les urnes després de la primera gran manifestació independentista. El poder espanyol va descobrir que el president no navegava sol en el "viatge a Ítaca", encara que va haver de renunciar a pilotar la nau en solitari: va perdre 12 diputats dels 62 amb què finalment va arribar a la Generalitat tan sols dos anys abans. El republicà Oriol Junqueras va reclamar el seu seient a la cabina de comandament. ERC havia estat absolta a les urnes del "pecat" dels tripartits. En aquells 18 mesos es va visualitzar el que Francesc-Marc Álvaro anomena la "desconnexió": el desenganxament forçat de l'autonomisme per part del gruix de les classes mitjanes de Catalunya. O, dit d'una altra manera, la sortida de l'armari de l'independentisme convergent, la cara B i sempre 'autoreprimida' -per dir-ho a la manera freudiana- del pujolisme.

Si bé CiU no s'havia descarregat del tot d'ambigüitats -CiU és Convergència i Unió o no és- i va defugir en el seu programa electoral la paraula "independència", la praxi quotidiana va aclarir les intencions: des de les declaracions de sobirania del Parlament a la no-consulta del 9-N, atès el rebuig de Mariano Rajoy i els poders de l'Estat en ple a una consulta de veritat. El 2012, el sobiranisme (CiU, ERC i la CUP) va sumar 74 diputats. Altres forces com ICV van pujar al vaixell del "procés". El 9-N, 2,3 milions de catalans es van pronunciar sobre la independència i 1,86 milions (65.000 més que els que van votar CiU, ERC, la CUP i SI el 2012) van triar el doble sí. Mai cap força política no ha rebut a Catalunya tant de suport a les urnes com aquest inexistent però omnipresent Partit del Procés.

SIRENES

Segons l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), l'anomenat CIS català, els catalans del sí-sí ara són menys, però succeeix que les eleccions del 27-S, com repeteixen les forces antiprocés, no són de iure un plebiscit. Per tant, aquesta derrota demoscòpica de l'independentisme aclamada pels partits contraris llegint l'enquesta amb les ulleres plebiscitàries -ara sí-, és menys: CiU, ERC i la CUP continuarien sumant entre 71 i 74 diputats. La novetat és una altra. El que detecta el CEO és un gir intern en l'eix esquerra-dreta. El vaixell està girant cap a l'esquerra i l'extrema esquerra: 40/42 diputats d'ERC i la CUP per 31/32 de CiU. Ara, la relació és de 50 a 24 a favor de la federació nacionalista. El transvasament de vots d'ERC cap a la CUP és molt significatiu i no hi ha motius perquè s'aturi. Es dibuixa una segona desconnexió en la qual el partit sobiranista d'ordre que dirigeix el procés, CiU, tendeix a ser rellevat pel més semblant a un Podem independentista com a dic de contenció davant l'emergència dels de Pablo Iglesias, que, sempre segons la citada enquesta, es disputen la tercera plaça amb Ciutadans al nou Parlament.

La CUP podria decidir la pròxima majoria parlamentària. Per això Pablo Iglesias, en el seu primer míting a Catalunya, va retreure a David Fernández aquella abraçada de germanor amb Mas del 9-N. Humà, massa humà, que diria Nietzsche. Una part molt significativa del sobiranisme està desconnectant de CiU i no necessàriament a favor d'ERC. I, en fi, alguna cosa hi deu tenir a veure el no permanent del moderat Rajoy al moderat però independentista Mas. A Catalunya no només no hi ha ara menys independentistes, sinó que a més volen ser més d'esquerres.

RIVERA VA SOL

ELS FENÒMENS estranys se succeeixen al tauler polític a ritme d'episodi de The twilight zone, antiga sèrie televisiva de culte amb què els nord-americans i els seus cosins europeus de finals dels cinquanta i els primers seixanta sublimaven la por del futur i els terrors quotidians que es produïen a milers de quilòmetres enmig de l'abundància de l'era daurada que va succeir la postguerra. La por de debò, els desastres que s'acostaven al Vietnam, la fam a l'Àfrica alliberada del colonialisme (recordeu els nens de Biafra?) i el sempitern bolet atòmic es colava als dinars o als sopars familiars a través de la pantalla: però tot succeïa lluny, molt lluny, i a més, en blanc i negre.

Allà s'estava coent el que Baudrillard anomenaria anys després la societat del simulacre, en la qual els mapes precedeixen sempre el territori. I en la qual el territori -i, sobretot, qui hi passeja- passen a ser el menys important. Al filòsof francès li va caure una tempesta del desert sencera a sobre quan va sostenir que la guerra del Golf, cap a primers dels anys noranta, no va existir mai. Però tenia tota la raó: per a la majoria dels corresponsals de guerra desplaçats al teatre d'operacions per quedar-se a 300quilòmetres de distància, i per al gruix de la ciutadania occidental, el conflicte va continuar sent una guerra més a la televisió, gairebé tan real com els episodis de la Dimensión desconocida, reconvertits ja aleshores a la màgia del color.

Un se'n recorda de Baudrillard, referent d'allò que es va dir la postmodernitat, cada vegada que mira el navegador del cotxe (i mirant-lo es perd la rossa que acaba de passar) o cada vegada que llegeix una enquesta preelectoral, posem per cas de les pròximes eleccions generals. L'apoteosi del món virtual ha arribat a l'extrem que, segons alguns instituts demoscòpics, ara mateix hi ha ni més ni menys que quatre homes susceptibles d'aconseguir la presidència del Govern espanyol. Fins abans-d'ahir eren tres: Rajoy, Iglesias i Sánchez, però amb Rivera ja són quatre a la graella de sortida. Rivera també pot, gairebé tant com Iglesias. Llàstima que Tania (Sánchez) no ampliï el quartet.

El factor C's permetria fer la voladura controlada del "règim bipartidista" des del flanc dret del centre del tauler -de l'esquerre se n'encarrega Podem, el gran Partit Simulacionista-. Al principi, per al PP -el lleig d'aquesta història virtual- Rivera allunyava el fantasma d'Iglesias: a l'hora de la veritat, el podemisme d'ordre triarà corbata recta, es deien. Però Rivera ja camina sol i a Génova -se li nota molt a Cospedal- comencen a neguitejar-se. C's acabarà sent un problema per al PP llevat que Aguirre i Cifuentes despertin el sector més dur de la matinada catòdica. No patiu: la pantalla ho aguanta tot i podria ser que Sánchez -ahir el van confondre amb Rivera a l'AVE, tot un senyal- doni una sorpresa. En els hipnòtics episodis de The twilight zone, el millor era sempre el final.