dimecres, 4 de març del 2015

PUJOL, EL COSTAT FOSC

Per: David González
La Vanguardia 01/03/2015

No podia callar. Perquè era la primera vegada que sortia de l'ombra en trenta anys. I va sortir la Pujol dark side: el costat fosc del seu pare". Aquesta és la inquietant lectura que es fa des d'un important despatx de Barcelona de la llarga compareixença, de tres hores i mitja, protagonitzada dilluns en la comissió d'investigació del frau del Parlament pel primogènit de la família Pujol Ferrusola, precedida per la dels seus pares. Nascut a Barcelona el 1958, economista, últim gestor reconegut de la deixa, o de la mal anomenada herència, oculta a l'estranger que ha ensorrat el mite del seu pare, amant del rugbi, de la velocitat i dels cotxes de luxe vintage, l'home també conegut com a júnior, el nen, JPF o JP2 (Jordi Pujol 2), es va intitular "dinamitzador econòmic" i va negar haver cobrat mai cap comissió il·legal ni evadit impostos malgrat estar imputat per frau i blanqueig de capitals i haver-se mogut per places i paradisos fiscals de mig món. JPF va armar la seva pretesa desconstrucció amb un torrent de dades -empreses, família, amics, contactes- que va atordir els diputats, encara que en realitat no va revelar res del que havia declarat al setembre davant el jutge de l'Audiència Nacional Pablo Ruz. També va col·locar hàbilment diversos missatges xifrats, el més destacat dels quals va anar dirigit al seu presumpte "amic íntim" Artur Mas. Interpretar-los exigeix mirar enrere, quan el "militant de base" de CDC Jordi Pujol Ferrusola es va convertir en el temut Júnior.

L'any olímpic, 1992, va ser un annus horribilis a la cabina de comandament de Convergència. Malgrat la tercera majoria absoluta encadenada per CiU, l'insòlit congrés del partit celebrat a l'octubre va sancionar el divorci polític entre Pujol pare i Miquel Roca, arran de la pugna desfermada per la renúncia del segon a la secretaria general del partit. El càrrec va quedar vacant fins al gener del 1993. Roca va acceptar tornar-hi sabent que res ja no seria igual. 1992. L'any de Barcelona. L'any de la gran crisi Pujol-Roca. Aquest és el minut zero. Va ser llavors quan el primer dels set fills Pujol Ferrusola es va fer càrrec de la deixa que el seu avi Florenci Pujol li havia llegat la seva mare, Marta Ferrusola, a ell i als seus sis germans, abans de morir el 1980; els 140 milions de pessetes en divises -dòlars- dipositats en comptes opacs a Suïssa i Andorra, l'existència dels quals va confessar el patriarca el dia de Sant Jaume del 2014, després d'haver estat finalment regularitzats. Diuen que últimament Jordi Pujol i Soley es penedeix d'haver pres aquesta decisió, bàsicament perquè la redempció, estació que segueix a l'expiació, sembla cada cop més llunyana.

Jordi i Marta, els dos únics germans majors d'edat dels set fills del matrimoni el 1980, van saber pel seu pare de l'existència d'aquests fons intocables en morir l'avi Florenci. El 26 de març que ve, el primogènit haurà de respondre davant el jutge per la gestió que va fer d'aquests diners ocults al fisc durant 34 anys, com ja ho han fet els seus pares en qualitat d'imputats en una penosa desfilada judicial, amb filtració inclosa de l'interrogatori a l'expresident de la Generalitat:

- Per què no els va declarar?

- Vaig tenir por.

La por. Les pors pròpies, i les alienes, han rondat sempre la família, tant com l'admiració. La por, pròpia, del "diuen, diuen, diuen": l'expressió, reflex d'aquell "tites, tites, tites" d'un altre temps i en un altre context que va enllaçar el discurs de Pujol pare i de Pujol fill davant la comissió parlamentària. I la por, aliena, del "què dirà Pujol", i del "que dirà la Marta", i, durant molt de temps, la menys coneguda por del "què dirà júnior". La por és un mecanisme ambivalent que en darrer terme assegura la conservació del poder a qui l'ostenta però també l'hi pot arrabassar.


"Jo tenia una relació molt especial amb el meu avi, una relació que el meu pare no va tenir amb ell com a pare, i que segurament jo tampoc no he tingut amb el meu pare com a pare".




El primer administrador de la deixa va ser Delfí Mateu, antic gestor de Banca Catalana. El segon, Joaquim Pujol Figa, cosí del president i després secretari general de la Presidència. El 1990, Pujol Figa va demanar a JPF que assumís la gestió del llegat. Ho va fer plenament el 1992, previ consentiment de la seva mare i els seus germans. Durant quant de temps? Aquesta dada se la va reservar per a la propera declaració davant el jutge. Júnior era molt amic del seu oncle Joaquim, ja mort, com Mateu. Gairebé tant com de l'avi Florenci, amb qui, va explicar, mantenia una proximitat que no mantenia el seu pare. "Jo tenia una relació molt especial amb el meu avi, una relació que el meu pare no va tenir amb ell com a pare, i que segurament jo tampoc no he tingut amb el meu pare com a pare". Hi ha qui vincula aquesta altra confessió amb el drama que ha tenyit durant dècades les relacions paternofilials en el clan Pujol. En realitat, explica un amic d'alguns dels germans, la clau oculta de la complexa arquitectura psicològica de la família és que és Jordi Pujol Ferrusola "el veritable fill predilecte del seu pare". El nen que el va visitar a la presó de Saragossa després dels fets del Palau. El nen que sempre va estar a prop d'ell durant els 23 anys de govern, a l'ombra, i que continua sent-hi, erigit en guardià del llegat polític i moral del pare. El nen esbojarrat, hiperactiu, fanfarró, trempat, imprevisible, intolerant, ultranacionalista, una mica violent, explosiu, i amant del risc, en tot i abans de tot. Que era capaç de plantar-se a Perpinyà en un tancar d'ulls després de conduir a qui sap quant per hora per l'autopista per no perdre's un partit de rugbi de la USAP -d'adolescent va militar a les files del Barça-; o de volar al Gabon per tancar un sucós tracte passant per un poble de l'oblidat sud de Catalunya per obrir un abocador, segons ell, amb tots els papers en regla. Ningú millor que ell mateix podia confirmar el seu retrat, com va fer dilluns al Parlament: "M'ha obsessionat sempre recórrer el territori. Agafar el cotxe, cremar gasolina. Conèixer a tothom, conèixer els pobles. És un GPS. Sí, sóc un GPS de Catalunya. El meu pare em guanya una mica, però no gaire". El nen que dóna la raó als que pensen que sempre ha volgut ser el seu pare.


"M'ha obsessionat sempre recórrer el territori. Agafar el cotxe, cremar gasolina. Conèixer a tothom, conèixer els pobles. És un GPS. Sí, sóc un GPS de Catalunya. El meu pare em guanya una mica, però no gaire".


La sintonia personal amb l'oncle Joaquim no només va ser clau en la gestió del secret de l'herència de Florenci Pujol. També perquè, aquell any 1992, Jordi Pujol Ferrusola i Joaquim Pujol Figa rebessin l'encàrrec de desmuntar des de dins, des de les estructures de CDC, el que la família considerava l'altra operació Roca: no la reformista, fracassada el 1986, sinó la de la successió anticipada del líder nacionalista. Tiet i nebot van ser l'ariet contra Roca, recorden tres dècades després coneixedors molt directes de la rebotiga dels fets. El combat va ser brutal. I Roca va perdre la batalla. I, a diferència del que va passar a començaments dels vuitanta, quan júnior va intentar liderar la JNC i es va estavellar contra l'aparell roquista, la caiguda del número dos li va donar carta blanca per fer política a l'ombra. Política, com una mena de cara B o àlter ego fosc del seu pare. Política sense càrrec i capacitat sobre moltes coses. Tant com per ser esbroncat pel llavors president per haver parlat (i potser decidit) en nom seu. Alta política. I negocis a prop del poder i amb cognom del poder en els temps de més poder, com li va recriminar en persona un conseller a finals dels noranta quan gairebé ningú no s'atrevia a fer-ho.

Miquel Roca va ser rellevat definitivament a la secretaria general de CDC el gener del 1996. Aquell mateix any, Jordi Pujol Ferrusola, convertit ja en un factòtum a l'ombra en el partit, va iniciar la seva carrera trepidant com a "dinamitzador econòmic" internacional a través d'Imisa, societat en la qual s'havia transformat l'any abans Natural Stone Marketing Center, involucrada el 1991 en l'escàndol del marbre de la terminal del Prat. El 1997, júnior va adquirir el Lotus L del 65, el primer dels 12 cotxes vintage de la col·lecció, als quals van seguir un Mercedes Pagoda i un Porsche 356, un Lamborghini, un 600 i el primer Ferrari, un F40.

Al defenestrat Roca el va substituir el sobiranista Pere Esteve, que sempre va ser vist com un secretari general de transició, d'equilibri, avalat, això sí, per la família Pujol, i que va acabar sumant-se a ERC i entrant el 2003 al primer tripartit abans de morir de manera prematura. Alguna cosa va tenir a veure Jordi Pujol Ferrusola -coincideixen fonts de famílies de CDC enfrontades en aquells anys- en aquesta sortida i la d'altres homes lleials al president, en uns moments en què el seu oncle Joaquim a Presidèn-cia i ell a l'ombra, sempre a l'ombra, "modulaven les decisions governamentals i del partit". Es començava a ventilar, just llavors, llavors sí que tocava, la successió del líder nacionalista. L'ariet del 1992 continuava operant gairebé una dècada més tard, malgrat que el cosí de l'expresident ja estava molt malalt de càncer. Alguns d'aquells polítics que van patir l'embat treballen avui com a professionals en grans assessories de Barcelona. Si JPF, va dir a la comissió, s'hagués posat a l'empara d'aquests despatxos d'economistes i advocats en comptes d'anar per lliure en les seves activitats com a "dinamitzador econòmic" -l'únic "error" que va admetre- potser no estaria imputat. Per motius obvis, la gravetat d'aquestes insinuacions ha generat indignació en entitats financeres com el BBVA, i les grans consultores que va citar al Parlament. Queda clar que Jordi Pujol fill continua fent alta política.

Però cal continuar en la ruta d'ahir per entendre l'ara. Quan Artur Mas va accedir el novembre del 2000 a la secretaria general de CDC, en un moment clau del plet successori, llavors focalitzat en la batalla amb el líder d'Unió, Josep Antoni Duran Lleida, també va ser vist per la família com un "masover". Se suposava que Esteve, i després Mas, eren allà per guardar la cadira al veritable delfí. Aquest era, en teoria, l'acord tàcit beneït per la família Pujol. Però aquest no va ser mai el pla de qui va ser finalment el successor, ni molt menys dels seus lleials, entre els quals l'únic Pujol Ferrusola que ha exercit la política sota els focus, Oriol, que també va arribar a la secretaria general, i va dimitir després, imputat en el cas de les ITV. Júnior va afirmar al Parlament que Mas no el va apartar mai del control de les finances del partit perquè no el va exercir mai. S'ha de demostrar. Però molts recorden com el 2000, júnior es va aplicar amb tanta energia a frenar la carrera successòria de Mas com a aturar Roca deu anys abans. JPF va ser declarada "persona non grata" per Mas. Per això, es nega la major: que hagi estat "amic íntim" de l'actual president. "A la família, Mas els va sortir rave. Per això Jordi Pujol Ferrusola ha estat i és el seu enemic declarat. I per això l'amenaça". També consta que, des d'aleshores, el 2000, JPF s'ha dedicat bàsicament als negocis, amb notable èxit: 22,3 milions d'euros d'ingressos reconeguts entre el 2004 i el 2013.

L'home que es veu "capaç de vendre un frigorífic a un pingüí", aplica una vegada i una altra el mateix codi, la mateixa màxima en tots els fronts que ha obert: "Sempre vaig a risc. Si surt, cobro, i si no surt, no cobro".




dimecres, 18 de febrer del 2015

LES PANTALLES DEL PROCÉS


Per: David González
La Vanguardia 17/02/2015
(Versió ampliada)

LA SUCCESSIÓ accelerada i la saturació d'imatges i moments "històrics" que han jalonat l'anomenat procés sobiranista des del 2012 han desembocat en aquests primers mesos del 2015 en un alentiment o compàs d'espera en el qual alguns veuen la llargament esperada baixada del "suflé" si no la seva mort anunciada. És cert que es percep una sensació de desorientació i desencant en el sobiranisme civil articulat per l'ANC, tant per qüestions internes (el relleu de Forcadell d'acord amb els estatuts) com, sobretot, per la (mala) gestió política del full de ruta independentista. L'entitat no ha aconseguit ni unes eleccions "constituents" a la primavera -seran el 27 de setembre- ni que CDC i ERC, sobretot, es presentin als comicis amb un format el més unitari possible. Les llistes seran en plural i el programa comú encara verdeja.

CONVÉ PERÒ evitar lectures precipitades. Com sempre, i com acredita la seva arrel democràtica i participativa (això ja estava inventat molt abans que arribés Iglesias), el futur del sobiranisme o independentisme català de masses, la teoria i la praxi cívica, cultural i política que caracteritza principalment el paisatge del catalanisme de principis del segle XXI, es decidirà a les urnes aquest 2015. L'hora de la veritat, els vots. Les eleccions municipals del 24 de maig, les catalanes anunciades per al 27 de setembre, i les generals previstes per al novembre, dibuixen el camp de joc en què es lliurarà el "continuarà" de l'encaix o el desencaix Catalunya-Espanya. Es tracta de tres eleccions, tres, de marcat biaix plebiscitari: les municipals ho són per definició (es vota a favor o en contra de l'alcalde en exercici o el seu successor, ja sigui un candidat opositor alternatiu, o una aliança de candidats: per entendre'ns, "O Trias o Colau"); les generals o legislatives espanyoles perquè el factor Podem ressuscita la dialèctica entre reforma (Rajoy-Sánchez) o ruptura que va ser desactivada als inicis de la transició política espanyola (encara que com a simulacre: Iglesias ha entès bé Baudrillard, i per això lidera el Partit Simulacionista); i esclar, les eleccions catalanes perquè, amb més o menys intensitat, sempre han estat plebiscitàries per vocació: Catalunya i/o Espanya. Fins i tot les andaluses del proper 27 de març, les primeres del cicle electoral que s'acosta, respiren aires de plebiscit: "o jo, o el del cigar i el plasma", diu Susana Díaz.

'Casa d'estiu' / C. D. FRIEDRICH
TOTES LES ELECCIONS del 2015 estan interconnectades. Per això CDC/CiU i ERC les contemplen com un tot, però sabent que caldrà passar les pantalles una a una abans d'afrontar la següent. La pantalla de maig permetrà visualitzar quants governs municipals sobiranistes es constitueixen, el que permetrà calibrar, tot i que no de manera definitiva, quin és exactament l'estat del "procés". La pantalla de les catalanes resoldrà la incògnita de si es consolida o no una majoria parlamentària nítidament independentista i, com a conseqüència, si es trasllada a la Generalitat el (possible) esquema municipal de governs de concentració CDC/CiU-ERC i per fer què i de quina manera: si exercir d'entrada la independència, com proposa Junqueras, o prorrogar-la 18 mesos, tal i com ha plantejat Mas. De tot això dependrà que CDC/CiU -en funció de si Unió hi és o no, sigui quina sigui la fórmula amb què Mas acabi anant a les eleccions- i ERC arribin a una confluència electoral en les generals del novembre per frenar Podem com a possible primera força a Catalunya, o, si més no, plantejar una segona volta del "plebiscit de veritat" que ja s'haurà fet a les catalanes per evitar que l'altre plebiscit el difumini en un moment transcendental per a la política espanyola. Es tracta de recuperar l'esquema fallit de llista CDC-ERC de les passades europees. Als estats majors dels dos partits ja treballen en aquest horitzó. Però arribar a aquesta pantalla dependrà de les imatges que projectin les anteriors, una a una.


divendres, 30 de gener del 2015

TORNEN ELS ROMÀNTICS

Per: David González
La Vanguardia 27/2/2014



Diumenge, a Atenes, va semblar que era Marx i el fantasma del comunisme que tornaven; però no, eren els romàntics. Era Lord Byron traient el cap d'entre les ruïnes d'Europa


ARA fa 200 anys els grecs es van embarcar en la seva guerra d'independència contra l'imperi otomà, del qual formaven part des de la caiguda de Bizanci, l'antiga Constantinoble, el 1453. Els grecs són Europa i li van donar nom com sabien tots els romàntics i l'Europa dels romàntics es va abocar amb el somni de la llibertat grega contra el turc i l'egipci. Lord Byron, a qui els rebels hel·lens van voler fer comandant de l'exèrcit, va morir a Mesolongi. Tot i que no va ser a la trinxera, sinó a conseqüència de la malària, el poeta anglès va obtenir en aquesta batalla, als 36 anys, el passaport a l'eternitat.

Eugène Delacroix, el gran pintor francès, va homenatjar Byron amb la seva tela del 1826 Grècia expirant a les ruïnes de Mesolongi. Al quadre, una figura femenina gairebé extàtica, abillada amb el vestit nacional hel·lè, demana clemència al descobert mostrant les blanquíssimes mans obertes; al fons, sobre la runa fumejant, es retalla el perfil fosc d'un genísser otomà. Els grecs del 2015 ja no veuen en aquest famós oli el seu tradicional veí i adversari oriental, sinó Angela Merkel i el Nord europeu. És alguna cosa més que un canvi d'actors per representar la mateixa tragèdia: si fa dos segles es van trencar el coll per la sobirania territorial davant el domini polític i militar turc, avui ho fan contra el Bundestag i els interessos (marcats) del deute.



GEORGE G. BYRON 




Fam a Grècia, ergo a la Unió Europea, com a la guerra d'independència (Les matances de Quios, del 1824, un altre gran hit de Delacroix). La política gira cua davant l'economia, davant la bomba social activada per la financerització més salvatge. Abans ocupats, avui hipotecats (rescatats). I aquí es reformula fins als fonaments -grecs, per descomptat- la noció de democràcia, és a dir, de sobirania del poble. Al final no es tracta tant de fronteres sinó de mantenir la dignitat davant els diners que no es deixen comptar i els seus gestors sense rostre. Els turcs ara són els homes de negre, la troica. Per això ens fixem en Grècia.

El quadre és avui Europa expirant sobre la runa del compromís històric: l'equilibri entre política i economia que va regalar als europeus 50 anys d'or. Per això s'enfonsen els socialdemòcrates allà i sucumbiran aquí -Pedro Sánchez, Miquel ceta-, perquè no van saber ser on havien de ser quan tot es va ensorrar. I pel mateix escombren els anomenats populistes d'esquerra: Alexis Tsipras, potser Pablo Iglesias, que ha guanyat a Mariano Rajoy el primer plebiscit de l'any dels plebiscits.


Sosté el líder de Podem que les ideologies fan poc servei i que això de les dretes i les esquerres és un joc de trilers. Ahir, Tsipras es va convertir en primer ministre grec amb els vots de Syriza i de la dreta independent, euroescèptica i xenòfoba. Alguns l'haurien de llegir més, a Iglesias. Diumenge, a Atenes, va semblar que era Marx i el fantasma del comunisme que tornaven; però no, eren els romàntics. Era Lord Byron traient el cap d'entre les ruïnes d'Europa.

divendres, 23 de gener del 2015

APUNTS (84)



ÁMSTERDAM. Agost 2014. / DG

“Si es cierto que la filosofía no es simplemente el aprendizaje de un conocimiento, y también debe ser, en cambio, un modo de vida, una manera de ser, cierta relación práctica consigo mismo mediante la cual uno se forja y trabaja sobre sí, si es cierto que la filosofía debe, pues, ser askesis, el filósofo, cuando tiene que abordar no sólo el problema de sí mismo sino el de la ciudad, no puede conformarse con ser logos y nada más, ser el que dice la verdad, sino que debe ser alguien que participa, que pone manos a la obra en el ergon” (M. FOUCAULT. 'El Gobierno de si y de los otros')



DE PLEBISCIT EN PLEBISCIT


Per: David González

LA VANGUARDIA 20/01/2015
(Versió revisada i ampliada)


ERNEST RENAN va encunyar el 1882 en una conferència a la Sorbona, "Què és una nació?", la que continua sent la més famosa de les definicions d'un terme sempre polièdirc i controvertit: "L'existència d'una nació (perdoneu aquesta metàfora) és un plebiscit de cada dia". L'intel·lectual francès, nascut a la Bretanya, tenia al cap les sempre disputades Alsàcia i Lorena, terres de cultura germànica històricament vinculades a França però ocupades per Prússia després de la guerra del 1870, la reintegració de les quals demanava amb l'argument que una nació és, sobretot, una voluntat de present, fins i tot per sobre d'una llengua, una cultura o un passat comú. La nació: el plebiscit quotidià.

Perdoneu l'excursió a la França vuitcentista, però tot això m'ha passat pel cap arran de la famosa discussió sobre el caràcter plebiscitari o no legalment inexistent, com ha dit Rajoy, políticament per veure, de les eleccions catalanes del 27 de setembre. Un plebiscit, pronunciar-se sobre una qüestió d'interès general a favor o en contra amb urnes pel mig, no és necessàriament un acte antidemocràtic. Una altra cosa és que passi per reduccionista o antipluralista -es vota sí o no-, però aquesta condició deu més a la persistència del pensament o la racionalitat binària: les dicotomies ment-cos, sexe-gènere, natura-cultura, civilització-barbàrie... sobre els quals bastim cada dia la nostra manera de pensar i d'actuar que no pas a una altra cosa. Una elecció plebiscitària, en una democràcia, és una decisió lliure. Les autonòmiques plebiscitàries que va proposar Mas rebutjades per ERC i tots els altres, els de Junqueras per la por a ser abduïts en la llista unitària del president, i la resta perquè els alineava al pla més antipàtic -el del no-, eren un recurs audaç i imaginatiu, a més de legal i democràtic, per saber què volen ser de grans els catalans.


De fet, Mas no va inventar res de nou. La majoria d'eleccions es convoquen en clau plebiscitària. Vet aquí Iglesias plantejant un plebiscit entre ell o Rajoy. O el president del Govern central i del PP demanant el vot per "continuar millorant" o "desfer camí". Fins i tot el socialista Sánchez s'hi apunta quan, en el seu particular combat amb Iglesias, suggereix que la ciutadania d'esquerres decideixi entre reforma o caos. La mateixa lògica anima l'avançament electoral a Andalusia anunciat ahir per passiva per la presidenta Susana Díaz, l'endemà que el de Podem es plantés a Sevilla. Per no parlar de les municipals, on es decideix si l'alcalde o alcaldessa en qüestió -o l'hereu o hereva polític- ha de continuar o no. Què van ser les eleccions de Felipe del 82 o les de la majoria absoluta d'Aznar el 2000 si no unes plebiscitàries no declarades? Que potser tota la transició no va ser un plebiscit entre 'reforma' i 'reforma'?



L'ESCOLA D'ATENAS. RAFAEL SANZIO. (fragment) 
Tornant al present, les eleccions gregues d'aquest diumenge, 25 de gener, marquen la pauta de l'any plebiscitari: l'Europa de Merkel i la troica o l'Europa dels ciutadans lliures? L'equilibri entre política i economia o la victòria final de l'ultracapitalisme depredador abans que definitivament el Big Data agafi les regnes sobre el projecte humà -si és que encara se'n pot parlar, de projecte humà-. Tsipras-Iglesias o Samaras-Rajoy?. Podem -i una mica tots nosaltres- se la juga avui al plebiscit grec. Si Syriza no s'imposa, les opcions d'Iglesias per a les legislatives espanyoles, quedaran tocades; i, si, com es preveu, s'imposa, el que faci o deixi de fer Tsipras, tant si tira endavant el seu projecte de redignificació social i nacional com si s'acaba plegant a Brussel·les i Berlín, pot determinar decisivament el futur de Podem com a alternativa 

(De plebiscit en plebiscit -pel que s'està veient, a tot arreu menys aquí, segons s'entesten alguns- Junqueras ha declarat a 'El País' que si ell fos espanyol a les generals votaria Podem. Ves per on, potser fins i tot els 'espanyols' de Catalunya li faran cas).


Més articles de David González a:
http://www.lavanguardia.com/20110502/54147885957/gonzalez-david.html

dimarts, 13 de gener del 2015

TRES ARTICLES DESPRÉS DEL 2014

LA GUERRA i LA REVOLUCIÓ
Per: David González
La Vanguardia 13/01/2015


ARRIBATS a aquest punt de la pel·lícula sabem que la guerra no és de cap manera desitjable. Quant a la revolució, doncs home, depèn. I sol dependre, bàsicament, dels revolucionaris. De vegades pot passar que els mateixos que es reclamen d'aquesta condició s'acabin convertint en els pitjors enemics de la causa que defensen. Sense anar més lluny, a Catalunya en tenim alguna experiència. Entre el 1936 i el 1939, alguns van voler guanyar la guerra i fer la revolució social d'una tacada i van perdre l'una i l'altra malgrat que estaven advertits. Fins i tot des de les seves pròpies files. Ho va fer en plena contesa el dirigent i ministre anarquista Joan Peiró en els seus articles al diari mataroní Llibertat, recopilats al llibre de referència sobre la repressió a la rereguarda republicana Perill a la reraguarda, on arribava a comparar els incontrolats d'esquerres amb els feixistes. Peiró va obrar com un Schindler català (quants schindlers, per cert, es poden comptar a l'altre bàndol?): va protegir del terror revolucionari moltes persones catòliques o "d'ordre" amenaçades pels faistes i els simples delinqüents. No li va valer de gaire: quan el van entregar a les autoritats franquistes després de ser detingut a França, on es va exiliar, i malgrat disposar de més d'una vintena de testimonis a favor de militars, falangistes, sacerdots i veïns de dretes, Peiró va ser afusellat al cementiri de Paterna simplement per haver estat membre del govern de la República, com va reconèixer el president del tribunal que el va jutjar.

Més d'una vegada he escrit aquí mateix que dissenteixo de la creença en l'etern retorn de la història. És impossible banyar-se dues vegades al mateix riu (Heràclit). Per descomptat, la Catalunya del 2015 no té res a veure amb la del 1936, però un es pregunta fins a quin punt hem après col·lectivament la lliçó. Fins a quin punt la divisió del món entre dretes i esquerres aplicada a la gent corrent, allò que va denunciar l'anarquista Peiró jugant-se la pell davant els seus quan ja poca cosa es podia fer, no continua condicionant decisions, estratègies i debats polítics en moments considerats històricament crucials com l'actual.

No només hi havia dues Espanyes: hi havia també dues Catalunyes ben "catalanes" (que després van ser -i per sort són- moltes més) i diríeu que encara no han deixat de ser-hi del tot. Hi havia els de la Lliga i hi havia els de l'ERC de llavors, i els de la CNT, la FAI, el primer PSUC i el POUM, i sembla mentida però diríeu que hi continuen sent. Sé de moltes persones de bona fe que el que demanen als polítics que ni més ni menys es proposen construir un país nou és que no els facin triar en aquesta hora entre dretes i esquerres. Bàsicament es tracta de gent farta de comptar derrotes, i tenen tot el dret democràtic d'aspirar a escriure la seva història d'una altra manera. I, per descomptat, hi ha també els de l'altre costat, però avui no tocava parlar-ne.


LES BONES NOTÍCIES
Per: David González
LA VANGUARDIA, 6/1/2015

L'ANY NOU ve prenyat de convocatòries electorals, cosa que converteix els pròxims dotze mesos en terra de promissió per a totes les promeses hagudes i per haver. Compte, doncs, amb els profetes que anuncien la fi de totes les maldats conegudes i ja assenyalen la cornucòpia de totes les bondats que han de venir i que (ens diuen) ja estan arribant, encara que aquest futur (ens diran, també: en temps líquids pragmatisme obliga) és una conquesta, ergo un patiment. Res a veure, doncs, el nou començament del millor de les nostres vides amb els regals com els que ens han deixat els Reis d'Orient aquesta matinada (o no: vet aquí el misteri de la nit, i en el dubte, la màgia, encara que potser s'esvairà quan ens llevem).

El primer avanç del que s'acosta el vam tenir ahir mateix amb la lectura (preelectoral) de les dades de l'evolució anual de l'ocupació: 253.000 aturats menys en el conjunt d'Espanya, 49.000 dels quals a Catalunya. No passava des del 1998, cosa que s'ha d'interpretar com una bona notícia per a tothom. N'hi ha prou de convertir el menys en un més per adonar-se'n. És la màgia de l'estadística, que, com tota ciència, busca la veritat però a tot estirar l'entreveu, com la il·lusió a les retines dels nens a la cavalcada de Reis. Per això, una altra cosa molt diferent és extreure d'aquestes xifres positives la promesa de l'adéu definitiu a una crisi que no és només econòmica, sinó sistèmica: és el sistema sencer, el social, el polític i el cultural, a més del seu teixit econòmic i financer, el que continua necessitant un rescat. Costarà sang, suor i llàgrimes soldar la fractura oberta entre els que cavalquen els núvols i els que es van ensorrar al sol de cada dilluns. Però en estadística (i en mercadotècnia electoral) el que compten són els números, i per això Mariano Rajoy proclama que aquest any es crearà ocupació de veritat o Susana Díaz diu que a la seva Andalusia els aturats ja són només 1 milió (més un remitjó de 9.683, poca cosa). Tampoc es queda enrere el Govern d'Artur Mas, que, fent comptes, destaca que és a la Catalunya on el tsunami sobiranista figura que s'ho carregaria tot on es creen més llocs de treball. La mateixa tècnica, tot i que en negatiu, la fa servir Iglesias (Pablo): les seves xifres són les de la precarització dels contractes i la destrucció d'ocupació acumulada, veritat com un temple que no invalida les que esgrimeixen tots els altres. Els números de l'atur, com el paper, ho aguanten gairebé tot.

Mentides, veritats, estadístiques i eleccions en potència. Tot s'hi val, en ciència (l'estadística reclama també aquest estatus), com va escriure Paul Feyerabend, el teòric de l'anarquisme epistemològic (Contra el mètode continua sent tan clàssic com el seu contrari, El discurs del mètode, del gran René Descartes). I totes les vies valdran per assegurar com sigui les places (electorals) o arrabassar-les a l'adversari. Totes, incloent-hi les bones (o menys males)



PAU i DAVID
Per: David González
LA VANGUARDIA, 23/12/2014

Em perdonareu l'autocita, però aquí mateix vaig escriure el 18 de novembre ("Abans que arribi Iglesias"): "Mas intenta ara reacumular forces, llista unitària de tot el sobiranisme i control del tempo polític, en la perspectiva d'unes plebiscitàries 'ara o mai', al mateix terreny que juga Podem: el de la ciutadania que vol obrir el cadenat del 78 sense enganxar-s'hi els dits. Jugar aquí suposa també avançar-se a la possibilitat que Podem aglutini el rupturisme no sobiranista a Catalunya. Seria un combat de què pot dependre gairebé tot". Doncs bé, Iglesias va arribar el setè dia a Catalunya, però, en comptes de relaxar-se, va envestir contra totes les castes de l'indret (a més de l'habitual). Totes? Bé, no, només algunes: la "casta" d'Artur Mas i la "casta" dels que se li abracen, com la de David Fernàndez, el dirigent de la CUP i malgrat tot "amic" (m'ho va dir Iglesias en una trobada amb la premsa catalana a Estrasburg). L'odi - "el seu odi és el nostre somriure", lema del debut del líder de Podem al molt olímpic poliesportiu de la Vall d'Hebron, amb Pasqual Maragall a les primeres files- casa malament amb les abraçades com la que van dispensar-se en ple 9-N Mas i Fernàndez. "Malament podríem fer la independència si el president de Catalunya no es pot abraçar amb David Fernàndez", ens comentava el president Mas l'altre dia.

Va ser la promesa única d'Iglesias als catalans i catalanes: "Jo no m'abraçaré mai ni amb Rajoy ni amb Mas". Com sigui que Fernàndez es va sentir al·ludit, li va replicar: "Una abraçada sincera i sencera" i la graderia tuitaire va ser un clam en suport del "nostre David" (que, per cert va aprofitar per desitjar a tothom un bon solstici d'hivern) davant l'assetjament "del seu Pablo". Després Iglesias va fer com que es disculpava, però ahir va tornar a la càrrega: "No es construeix la sobirania arribant a acords amb Mas" o "contestant les seves preguntes en un plebiscit". "Hem de fer fora la casta i això és totalment incompatible amb Artur Mas". És a dir, no deixis que un David Fernàndez sortint de la barricada t'espatlli la línia d'atac.

Iglesias té perfectament clar qui és el seu rival a Catalunya però fa trampa: el preocupen menys els comptes a Andorra que la "revolució" de Mas, l'aposta del líder de la "casta" catalana per trencar l'statu quo territorial espanyol que ell defensa. Per què, si no, els aplaudiments a Pablo d'una certa esquerra i una certa dreta exquisida davant l'aparició, per fi, d'una bandera per poder-s'hi agafar-se en el desert de terceres vies i naufragis diversos davant la qüestió catalana? No deu ser que torna allò d'antes roja en morat republicà/comuner? No sorprèn, per això, que amb aquest banderot, a Iglesias li sobrin tots els altres. Espanyolisme intel·ligent gairebé inèdit aquí des dels temps de Felipe (ai, Miquel Iceta!). Alicia Sánchez-Camacho n'ha pres bona nota, la qual cosa certifica que no només el sobiranisme està inquiet. I més encara si la "casta" té poc a témer: al capdavall, Iglesias, com qualsevol, només vol vots.

dijous, 8 de gener del 2015

APUNTS (83)


                                  'El rapte de Prosèrpina', G. L.BERNINI (1621-22). Roma.

"Las disciplinas del cuerpo y las regulaciones de la población constituyen los dos polos alrededor de los cuales se desarrolló la organización del poder sobre la vida"

"El sexo es, a un tiempo, acceso a la vida del cuerpo y a la vida de la especie. Es utilizado como matriz de las disciplinas y principio de las regulaciones"

"(...) haber tomado a su cargo la vida, más que la amenaza de asesinato, dio al poder su acceso al cuerpo"         


M. FOUCAULT, 'Historia de la sexualidad.1. La Voluntad de saber'

                 
             
       



APUNTS (82)

                                                 

                   Passeig del port de Sóller des del tramvia en un dia de pluja de desembre
                   del 2014 / DG