Per: David González
La Vanguardia 01/03/2015
No podia callar. Perquè era la primera vegada que sortia de
l'ombra en trenta anys. I va sortir la Pujol dark side: el costat fosc del seu
pare". Aquesta és la inquietant lectura que es fa des d'un important
despatx de Barcelona de la llarga compareixença, de tres hores i mitja,
protagonitzada dilluns en la comissió d'investigació del frau del Parlament pel
primogènit de la família Pujol Ferrusola, precedida per la dels seus pares.
Nascut a Barcelona el 1958, economista, últim gestor reconegut de la deixa, o
de la mal anomenada herència, oculta a l'estranger que ha ensorrat el mite del
seu pare, amant del rugbi, de la velocitat i dels cotxes de luxe vintage,
l'home també conegut com a júnior, el nen, JPF o JP2 (Jordi Pujol 2), es va
intitular "dinamitzador econòmic" i va negar haver cobrat mai cap
comissió il·legal ni evadit impostos malgrat estar imputat per frau i blanqueig
de capitals i haver-se mogut per places i paradisos fiscals de mig món. JPF va
armar la seva pretesa desconstrucció amb un torrent de dades -empreses,
família, amics, contactes- que va atordir els diputats, encara que en realitat
no va revelar res del que havia declarat al setembre davant el jutge de
l'Audiència Nacional Pablo Ruz. També va col·locar hàbilment diversos missatges
xifrats, el més destacat dels quals va anar dirigit al seu presumpte "amic
íntim" Artur Mas. Interpretar-los exigeix mirar enrere, quan el
"militant de base" de CDC Jordi Pujol Ferrusola es va convertir en el
temut Júnior.
L'any olímpic, 1992, va ser un annus horribilis a la cabina de
comandament de Convergència. Malgrat la tercera majoria absoluta encadenada per
CiU, l'insòlit congrés del partit celebrat a l'octubre va sancionar el divorci
polític entre Pujol pare i Miquel Roca, arran de la pugna desfermada per la
renúncia del segon a la secretaria general del partit. El càrrec va quedar
vacant fins al gener del 1993. Roca va acceptar tornar-hi sabent que res ja no
seria igual. 1992. L 'any
de Barcelona. L'any de la gran crisi Pujol-Roca. Aquest és el minut zero. Va
ser llavors quan el primer dels set fills Pujol Ferrusola es va fer càrrec de
la deixa que el seu avi Florenci Pujol li havia llegat la seva mare, Marta
Ferrusola, a ell i als seus sis germans, abans de morir el 1980; els 140
milions de pessetes en divises -dòlars- dipositats en comptes opacs a Suïssa i
Andorra, l'existència dels quals va confessar el patriarca el dia de Sant Jaume
del 2014, després d'haver estat finalment regularitzats. Diuen que últimament
Jordi Pujol i Soley es penedeix d'haver pres aquesta decisió, bàsicament perquè
la redempció, estació que segueix a l'expiació, sembla cada cop més llunyana.
Jordi i Marta, els dos únics germans majors d'edat dels set fills
del matrimoni el 1980, van saber pel seu pare de l'existència d'aquests fons
intocables en morir l'avi Florenci. El 26 de març que ve, el primogènit haurà
de respondre davant el jutge per la gestió que va fer d'aquests diners ocults
al fisc durant 34 anys, com ja ho han fet els seus pares en qualitat d'imputats
en una penosa desfilada judicial, amb filtració inclosa de l'interrogatori a
l'expresident de la Generalitat:
- Per què no els va declarar?
- Vaig tenir por.
La por. Les pors pròpies, i les alienes, han rondat sempre la
família, tant com l'admiració. La por, pròpia, del "diuen, diuen,
diuen": l'expressió, reflex d'aquell "tites, tites, tites" d'un
altre temps i en un altre context que va enllaçar el discurs de Pujol pare i de
Pujol fill davant la comissió parlamentària. I la por, aliena, del "què
dirà Pujol", i del "que dirà la Marta", i, durant molt de temps,
la menys coneguda por del "què dirà júnior". La por és un mecanisme
ambivalent que en darrer terme assegura la conservació del poder a qui l'ostenta
però també l'hi pot arrabassar.
"Jo tenia una relació molt especial amb el meu avi, una relació que el meu pare no va tenir amb ell com a pare, i que segurament jo tampoc no he tingut amb el meu pare com a pare".
El primer administrador de la deixa va ser Delfí Mateu, antic
gestor de Banca Catalana. El segon, Joaquim Pujol Figa, cosí del president i
després secretari general de la Presidència. El 1990, Pujol Figa va demanar a
JPF que assumís la gestió del llegat. Ho va fer plenament el 1992, previ
consentiment de la seva mare i els seus germans. Durant quant de temps? Aquesta
dada se la va reservar per a la propera declaració davant el jutge. Júnior era
molt amic del seu oncle Joaquim, ja mort, com Mateu. Gairebé tant com de l'avi
Florenci, amb qui, va explicar, mantenia una proximitat que no mantenia el seu
pare. "Jo tenia una relació molt especial amb el meu avi, una relació que
el meu pare no va tenir amb ell com a pare, i que segurament jo tampoc no he
tingut amb el meu pare com a pare". Hi ha qui vincula aquesta altra
confessió amb el drama que ha tenyit durant dècades les relacions
paternofilials en el clan Pujol. En realitat, explica un amic d'alguns dels
germans, la clau oculta de la complexa arquitectura psicològica de la família
és que és Jordi Pujol Ferrusola "el veritable fill predilecte del seu
pare". El nen que el va visitar a la presó de Saragossa després dels fets
del Palau. El nen que sempre va estar a prop d'ell durant els 23 anys de govern,
a l'ombra, i que continua sent-hi, erigit en guardià del llegat polític i moral
del pare. El nen esbojarrat, hiperactiu, fanfarró, trempat, imprevisible,
intolerant, ultranacionalista, una mica violent, explosiu, i amant del risc, en
tot i abans de tot. Que era capaç de plantar-se a Perpinyà en un tancar d'ulls
després de conduir a qui sap quant per hora per l'autopista per no perdre's un
partit de rugbi de la USAP -d'adolescent va militar a les files del Barça-; o
de volar al Gabon per tancar un sucós tracte passant per un poble de l'oblidat
sud de Catalunya per obrir un abocador, segons ell, amb tots els papers en
regla. Ningú millor que ell mateix podia confirmar el seu retrat, com va fer
dilluns al Parlament: "M'ha obsessionat sempre recórrer el territori. Agafar
el cotxe, cremar gasolina. Conèixer a tothom, conèixer els pobles. És un GPS.
Sí, sóc un GPS de Catalunya. El meu pare em guanya una mica, però no
gaire". El nen que dóna la raó als que pensen que sempre ha volgut ser el
seu pare.
"M'ha obsessionat sempre recórrer el territori. Agafar el cotxe, cremar gasolina. Conèixer a tothom, conèixer els pobles. És un GPS. Sí, sóc un GPS de Catalunya. El meu pare em guanya una mica, però no gaire".
La sintonia personal amb l'oncle Joaquim no només va ser clau en
la gestió del secret de l'herència de Florenci Pujol. També perquè, aquell any
1992, Jordi Pujol Ferrusola i Joaquim Pujol Figa rebessin l'encàrrec de
desmuntar des de dins, des de les estructures de CDC, el que la família
considerava l'altra operació Roca: no la reformista, fracassada el 1986, sinó
la de la successió anticipada del líder nacionalista. Tiet i nebot van ser
l'ariet contra Roca, recorden tres dècades després coneixedors molt directes de
la rebotiga dels fets. El combat va ser brutal. I Roca va perdre la batalla. I,
a diferència del que va passar a començaments dels vuitanta, quan júnior va
intentar liderar la JNC i es va estavellar contra l'aparell roquista, la
caiguda del número dos li va donar carta blanca per fer política a l'ombra.
Política, com una mena de cara B o àlter ego fosc del seu pare. Política sense
càrrec i capacitat sobre moltes coses. Tant com per ser esbroncat pel llavors
president per haver parlat (i potser decidit) en nom seu. Alta política. I
negocis a prop del poder i amb cognom del poder en els temps de més poder, com
li va recriminar en persona un conseller a finals dels noranta quan gairebé
ningú no s'atrevia a fer-ho.
Miquel Roca va ser rellevat definitivament a la secretaria general
de CDC el gener del 1996. Aquell mateix any, Jordi Pujol Ferrusola, convertit
ja en un factòtum a l'ombra en el partit, va iniciar la seva carrera trepidant
com a "dinamitzador econòmic" internacional a través d'Imisa,
societat en la qual s'havia transformat l'any abans Natural Stone Marketing
Center, involucrada el 1991 en l'escàndol del marbre de la terminal del Prat.
El 1997, júnior va adquirir el Lotus L del 65, el primer dels 12 cotxes vintage
de la col·lecció, als quals van seguir un Mercedes Pagoda i un Porsche 356, un
Lamborghini, un 600 i el primer Ferrari, un F40.
Al defenestrat Roca el va substituir el sobiranista Pere Esteve,
que sempre va ser vist com un secretari general de transició, d'equilibri,
avalat, això sí, per la família Pujol, i que va acabar sumant-se a ERC i
entrant el 2003 al primer tripartit abans de morir de manera prematura. Alguna
cosa va tenir a veure Jordi Pujol Ferrusola -coincideixen fonts de famílies de
CDC enfrontades en aquells anys- en aquesta sortida i la d'altres homes lleials
al president, en uns moments en què el seu oncle Joaquim a Presidèn-cia i ell a
l'ombra, sempre a l'ombra, "modulaven les decisions governamentals i del
partit". Es començava a ventilar, just llavors, llavors sí que tocava, la
successió del líder nacionalista. L'ariet del 1992 continuava operant gairebé
una dècada més tard, malgrat que el cosí de l'expresident ja estava molt malalt
de càncer. Alguns d'aquells polítics que van patir l'embat treballen avui com a
professionals en grans assessories de Barcelona. Si JPF, va dir a la comissió,
s'hagués posat a l'empara d'aquests despatxos d'economistes i advocats en
comptes d'anar per lliure en les seves activitats com a "dinamitzador
econòmic" -l'únic "error" que va admetre- potser no estaria
imputat. Per motius obvis, la gravetat d'aquestes insinuacions ha generat
indignació en entitats financeres com el BBVA, i les grans consultores que va
citar al Parlament. Queda clar que Jordi Pujol fill continua fent alta
política.
Però cal continuar en la ruta d'ahir per entendre l'ara. Quan
Artur Mas va accedir el novembre del 2000 a la secretaria general de CDC, en un
moment clau del plet successori, llavors focalitzat en la batalla amb el líder
d'Unió, Josep Antoni Duran Lleida, també va ser vist per la família com un
"masover". Se suposava que Esteve, i després Mas, eren allà per
guardar la cadira al veritable delfí. Aquest era, en teoria, l'acord tàcit
beneït per la família Pujol. Però aquest no va ser mai el pla de qui va ser
finalment el successor, ni molt menys dels seus lleials, entre els quals l'únic
Pujol Ferrusola que ha exercit la política sota els focus, Oriol, que també va
arribar a la secretaria general, i va dimitir després, imputat en el cas de les
ITV. Júnior va afirmar al Parlament que Mas no el va apartar mai del control de
les finances del partit perquè no el va exercir mai. S'ha de demostrar. Però
molts recorden com el 2000, júnior es va aplicar amb tanta energia a frenar la
carrera successòria de Mas com a aturar Roca deu anys abans. JPF va ser
declarada "persona non grata" per Mas. Per això, es nega la major:
que hagi estat "amic íntim" de l'actual president. "A la
família, Mas els va sortir rave. Per això Jordi Pujol Ferrusola ha estat i és
el seu enemic declarat. I per això l'amenaça". També consta que, des
d'aleshores, el 2000, JPF s'ha dedicat bàsicament als negocis, amb notable
èxit: 22,3 milions d'euros d'ingressos reconeguts entre el 2004 i el 2013.
L'home que es veu "capaç de vendre un frigorífic a un
pingüí", aplica una vegada i una altra el mateix codi, la mateixa màxima
en tots els fronts que ha obert: "Sempre vaig a risc. Si surt, cobro, i si
no surt, no cobro".
