divendres, 11 d’abril del 2014

FA FALTA VALOR

Per: David González
La Vanguardia, 8/04/2014
  
ELS comissionats del Parlament de Catalunya que avui defensaran al Congrés la proposició de la consulta sortiran del palau de la Carrera de San Jerónimo amb un no com una casa de pagès, o, dit en castellà, un no como una catedral. Tot i això, sembla que Govern central, PP i PSOE endolciran el cop de porta amb oferiments al diàleg i fins i tot, en el cas dels socialistes, a una federalització del meló que fins ara ningú, ells tampoc, no ha gosat obrir.

Caldrà veure si Rajoy –sembla que, d’entrada, no– secunda Rubalcaba en l’afany reformador que en cap cas no tirarà endavant si només és cosa d’un partit espanyol gran. La complexitat del tràmit requerit per modificar la Carta Magna, amb què, després d’una història constitucional més que agitada, se la va pretendre blindar contra les incerteses, és una paret gairebé impossible de saltar per a la minoria catalana o per a qualsevol altra minoria que s’ho proposi, incloent-hi la federalista.

És cert que, en preveure la seva pròpia reforma democràtica, la mateixa Constitució sempre té oberta una porta al canvi. No hauria de ser impossible una evolució federal o confederal en què la plurinacionalitat lingüística i cultural admesa –i sovint ignorada– es tradueixi, més enllà de l’autonomia de les “nacionalitats i regions”, en una desexclusivització de la sobirania “única i indivisible” atribuïda a la “nació espanyola”, que avui invocaran Rajoy i Rubalcaba. És el que Jordi Pujol anomenava als noranta “sobirania compartida” i és cap a on continua anant el món, com evidencia el cas de la UE.


Pot ser que la societat espanyola i les seves classes dirigents no estiguin preparades per compartir el dret a decidir. Aquest principi, que de ser considerat una quimera, una aberració jurídica i fins i tot un ens inexistent, ha passat a ser incorporat a la doctrina del TC com a aspiració política legítima i, per tant, democràtica, podria esdevenir, emperò, un ancoratge seriós per agafar el toro per les banyes. Una via per aturar el risc que al final la Constitució sigui una porta que, com aquelles sinistres donzelles de ferro de l’edat mitjana, només tanqui cap endins. Encara que, per a això, i parafrasejant Radio Futura, fa falta valor. O sigui, el que avui penso que es trobarà a faltar en el debat del no.

dimecres, 2 d’abril del 2014

XOC DE REALITATS

Per: David González
La Vanguardia 01/04/2014

EL DIMARTS 8 es discutirà al Congrés dels Diputats la proposició del Parlament perquè el Govern de l'Estat delegui al de la Generalitat de Catalunya la convocatòria d'una consulta a fi i efecte de saber si els catalans volen o no continuar sent ciutadans espanyols. El resultat del debat -el no- és molt clar, però els perfils, com deia Leonardo (Da Vinci), són bastant menys nítids del que alguns voldrien. Vegem, doncs, els clarobscurs de la cosa.

D'entrada, el dels anunciats xocs de legitimitats i legalitats. La delegació de la competència es demana en virtut de l'article 150.2 de la Constitució, la mateixa llei de lleis mitjançant la qual, i d'acord amb els seus articles 1.2 i 2, es rebutjarà no ja la proclamació de sobirania del Parlament -ja anul·lada pel Tribunal Constitucional- sinó la petició de consultar al poble de Catalunya, que és una cosa sensiblement diferent. Preguntar no és instituir, i per aquí s'hauria hagut de començar. En tot cas, i atès que el Constitucional ha dit que, com a aspiració política, el que demanen els independentistes catalans té cabuda a la Constitució, queda descartat el xoc de legalitats però també de legitimitats: els uns i els altres invocaran la mateixa Carta Magna en defensa dels seus arguments i els uns i els altres representen voluntats populars -l'estatal i l'autonòmica- legítimes i democràtiques. Ergo aquests xocs seran d'una nitidesa certament relativa.

'Monna Lisa' / LEONARDO DA VINCI

En canvi, el que sí que es veurà clar com l'aigua és la liquidació per la via aritmètica, la de la majoria parlamentària absolutíssima formada pel PP, el PSOE i UPyD, de la proposta catalana. Aquesta és la realitat, sustentada en la jerarquia i primacia d'un parlament i una llei sobre els altres parlaments i lleis, contra la qual xocaran els comissionats catalans. Però s'equivocaran els líders dels partits espanyols si pensen que morta la proposició, mort el verí. Aquesta realitat aritmètica té poc a veure amb la realitat també aritmètica de la reivindicació catalana, tant al Parlament com al carrer. En aquest punt, la sobirania espanyola, per molt proclamada, reconeguda i ratificada que estigui, troba els seus límits; es torna difusa, pur clarobscur, pura llum pàl·lida, s'esfuma. En aquest punt cal alguna cosa més que nos per orientar-se en la boira.

dijous, 27 de març del 2014

ON ERES EL 77?

Per: David González
La Vanguardia 25/03/2014


El mite. A Adolfo Suárez González l'ha elogiat fins i tot ERC, partit que per sortir de la clandestinitat va haver d'esperar torn darrere del PCE de Carrillo, legalitzat el dissabte sant del 1977. Les dues dades no són menors, però retinguem la primera: la gairebé absoluta unanimitat en l'homenatge al president. Al panteó hispànic no abunden els sants de la civilitat, més aviat al contrari. Això pot explicar que Suárez forgi consensos fins i tot en l'últim adéu: perquè va ser un senyor que només va demanar vots, o sigui confiança, cosa revolucionària en una Espanya que durant molt de temps va ser un trist país de sabres i adhesions absolutes. Un país en blanc i negre. D'odis i de silencis.

"Libertad, libertad (sin ira), libertad". L'Espanya de la nostra infantesa, els barris dels nostres pares en la Catalunya de la nostra infantesa.

Hi penso de vegades, quan escolto Dónde estabas tú en el 77?, un disc de la primera etapa de Loquillo, ja dels temps de La edad de oro. Quan el color ho inundava tot com a revenja per tantes dècades fosques, alguns joves anaven/anàvem de negre, que era lo más (Bé: en realitat, eren elles, les que eren lo más). Reflexos -obscurs- de cosmopolitisme. A Londres, el punk es tornava sinistre, però al 77, quan Suárez va guanyar les eleccions del 15-J, tot eren cabells de colors (els Sex Pistols sortien fins i tot a l'Hola). Aquell any es va estrenar La guerra de les galàxies -que jo vaig veure en brillants cromos autoadhesius i alguns còmics opportunity-; i Elvis Presley -el més punk de tots- va ascendir a l'Olimp des del seu lavabo, cosa que explica que TVE repassés tota la filmografia del rei en la sobretaula dels dissabtes mentre el destape patri omplia els cinemes en la sessió doble a la mateixa hora.


"La movida" / GARCÍA ALIX

A les pantalles dels setanta, als barris, a les fàbriques, els Suárez, Joan Carles, Tarradellas, els Miguel Roca o els López Bulla, José Luis, i tants altres, feien somiar els nostres pares en un país diferent. El 23-F, Tejero els va fer pensar que no hi havia res a fer. Però van plantar cara Suárez i Gutiérrez Mellado, possiblement el primer militar amnistiat per les classes populars de l'Espanya de la transició. Després, Felipe va omplir el cabàs.

dimecres, 12 de març del 2014

07.37, 07.39



Per: David González
La Vanguardia. 11/03/2014

Records. Avui fa deu anys que vam entrar al segle XXI. L’11 de març del 2004 Espanya tancava l’era del terrorisme domèstic –ETA, els GAL, els Grapo– i s’incorporava a la del terrorisme global. Res no va tornar a ser el mateix. Recordo la cara, el posat greu, d’alguns companys de taula a la redacció de l’Avui, on treballava aleshores (i em venia al cap la d’un amic de la universitat veí del supermercat Hipercor, l’endemà d’aquell atemptat); la intuïció, molt compartida, reflex inequívoc de l’amplitud de la veritat que, ben aviat, també va començar a compartir molta gent a tot arreu: que, contra la gran mentida d’Estat que es gestava, ETA no havia estat. I la sensació de ràbia i buidor que m’està tornant ara, quan teclejo aquesta columna.

Tots hi anàvem, en aquells trens de la mort. 07.37, 07.39. Dos minuts. Temps de sobres per agafar o perdre el tren de cada dia. Atocha, El Pozo, Santa Eugenia, els cadàvers al pavelló d’Ifema. 191 vides. 1.858 ferits, diu la Viquipèdia. Pásalo. Indignació per SMS. El periodisme també va perdre alguna cosa per sempre més en aquells dos minuts.

La fragilitat. La corda fluixa sobre la qual construïm les nostres presumptes seguretats de cada dia es va trencar. Encara avui, quan pugem a un tren o a un avió, és possible que, durant una fracció de segon, ho tornem a experimentar. I sí, recordo que dissabte, al (meu) Rodalies, quan tots els trens van parar per fer un minut de silenci per les víctimes de Madrid, un creient llegia l’Alcorà instal·lat còmodament en una filera de tres seients, postura d’altra banda habitual als combois de la Renfe. Hi ha molts costums més: el botellot dels divendres i els dissabtes a la nit que practiquen els joves que pugen a les discoteques del Maresme amb les ampolles a la bossa del súper. Un vagó de tren és una extensió amb rodes del menjador, la sala d’estar o l’habitació de casa en la transició cap a l’espai plenament públic. Hi tendim a reproduir la relació amb l’espai íntim i així, quan viatgem amb tren (o amb avió), continuem pensant, llegint, connectant-nos, menjant, bevent, resant.

L’11-M va esbotzar la nostra petita quotidianitat. I la del creient i la dels nois del botellot –encara que potser no ho saben–. Segur que hauré tornat a pensar-hi avui, quan pugi al tren. En això sí que van guanyar ells.




LA CONSULTA DE CADA DIA

Per: David González
La Vanguardia 4/03/14

El dret a decidir existeix. No ho diu servidor sinó el president del Govern de tots els (ciutadans) espanyols, el senyor Mariano Rajoy y Brey, que, en el denominat debat de l’estat de la nació, va reivindicar el “dret dels espanyols a decidir el seu futur”. Tot d’una, el líder del PP va esmenar la plana als mil i un experts que, per activa i per passiva, han negat l’existència –i l’essència, que diria sant Tomàs– de tal cosa; però, a la vegada, també va deixar molt clar que no només d’haver-n’hi n’hi ha, sinó que el dret en qüestió fins i tot té amo –subjecte o titular– perfectament definit: “els espanyols”.

Rajoy ha començat a parlar el mateix llenguatge que els sobiranistes catalans (o bascos, a qui és de justícia reconèixer la paternitat del concepte, aquells dies del pla Ibarretxe, que aquí va desplegar la PDD, la Plataforma pel Dret a Decidir, clar precedent de l’actual mobilització sobiranista en l’esfera civil). Bé. El llenguatge és important i encara més en la política –que és a parts iguals discurs i acció, acció i discurs–. Però la realitat no sols està feta de paraules: acostuma a tenir vida pròpia. Quan José María Aznar va parlar de “Movimiento de Liberación Nacional Vasco”, en els temps del denominat procés de Lizarra, molts van creure que s’estava fent un pas endavant important per resoldre el conflicte basc. Però la dinàmica dels fets, per desgràcia, no va acompanyar els pronòstics.

És positiu que Rajoy assumeixi l’existència del dret que assisteix a les comunitats humanes que es consideren com a tals, com tota la resta de comunitats humanes, a regir els seus propis destins –en la mesura que sigui possible–; i, també, en el cas de les comunitats humanes que no són colònies i/o cultures amenaçades, com la “nació espanyola”, i, fins i tot, les comunitats humanes que tenen Estat propi, circumstància que també es dóna en el cas espanyol. Això últim evidencia que el dret a decidir no s’esgota ni en la forma juridicopolítica del seu titular o aspirant, sigui la que sigui, ni tampoc en l’exercici. I doncs? Parafrasejant Renan, resulta que el dret a decidir no és res més que una consulta de cada dia... que Rajoy no té clar si guanyaria a tot arreu. Vet aquí la clau d’un problema bastant més polític (ergo, pràctic) que semàntic.



dimecres, 26 de febrer del 2014

TRANQUIL·LA VIVIANE, TRANQUIL·LA

Diploma del Comitè de germanos amb els voluntaris catalans a la Gran Guerra

S'EXPLICA QUE a finals del 1919 una delegació de prohoms catalanistes va visitar el president francès, Georges Clemenceau, per demanar-li que els voluntaris de la Catalunya del Nord a les tropes franceses en la Gran Guerra poguessin desfilar amb la quadribarrada el dia de la victòria. En el rerefons de la qüestió bategava l’aspiració que França donés suport a un Estat català després del fracàs de la campanya autonomista de Cambó, que, el mateix any, va proposar un referèndum a Catalunya. Va ser després que les Corts espanyoles tombessin la proposta d’Estatut d’Autonomia aprovada per l’assemblea de la Mancomunitat, que llavors presidia Puig i Cadafalch. Bé. En aquell moment, el mapa d’Europa s’estava redissenyant a Versalles d’acord amb els interessos de les potències vencedores al conflicte bèl·lic, de l’inici del qual ara fa un segle, i dels 14 punts de Wilson, que legitimaven la creació de nous estats de base etnolingüística al territori del derrotat imperi austrohongarès segons el principi d’autodeterminació. Inicialment, aquest principi, com es veu, no només emparava les colònies sinó pobles tan centrals com els xecs i els eslovacs. Es diu –la història és apòcrifa– que Clemenceau va despatxar els catalans amb un “Pas d’histoires, messieurs, pas d’histoires!” que ha passat a engrossir la llista de menyspreus europeus a les reivindicacions catalanes almenys des de la traïció anglesa en la guerra del 1714, cosa que no ha afectat ni un gram la fe secular del catalanisme en Europa i el projecte europeu, possiblement perquè, al capdavall, Europa continua sent l’única via de desempat del vell contenciós amb l’Espanya uninacional.

Així que el president de la Generalitat, Artur Mas, ni és el primer ni serà l’últim d’heure-se-les amb la paradoxa d’aquest amor català per Europa tan poc correspost. A diferència del que li succeeix a Catalunya, Europa, si ha de triar, tria Espanya o, en el millor dels casos, Catalunya dins d’Espanya, cosa que constitueix un matís interessant però de recorregut incert en temps de blanc o negre. “No vull perdre Catalunya”, deia diumenge a La Vanguardia, amb to greu, una europea tan catalanòfila com la vicepresidenta de la Comissió i Creu de Sant Jordi, Viviane Reding, que alhora feia un prec perquè s’obri el diàleg amb continguts –“arranjament entre Catalunya i Espanya”– que, sense el més petit matís, Rajoy nega. L’última vegada, aquest dimarts al debat del Congrés, on va dir amb totes les lletres que “el dret a decidir” (1) correspon a tots els espanyols i a ningú més. No havíem quedat, segons no sé quants constitucionalistas, analistas, polítics i juristes saberuts que aquest dret a decidir que s’invoca des de Catalunya no existeix enlloc? Doncs bé, pel que sembla, no només existeix sinó que, a més, en la formulació del president del Govern espanyol en seu parlamentària, és quasi-sagrat: està per sobre del Govern, dels poders de l’Estat i de la Cambra que representa la sobirania popular.

Però en fi, tranquil·la, benvolguda Viviane, tranquil·la: els catalans tampoc no volen perdre Europa. El problema continua sent quanta Europa volen assumir els espanyols.

(Versió revisada de l’article "Tranquil·la, Viviane", publicat a La Vanguardia el 25/02/2014)

NOTES:


(1) “Per tant, ningú unilateralment pot privar al conjunt del poble espanyol del seu dret a decidir sobre el seu futur. Ni el Govern, ni cap altre poder de l’Estat, ni tan sols aquesta Cambra pot fer-ho”

dimarts, 25 de febrer del 2014

APUNTS (80)


"Verge de la llet amb el nen, díptic de Melun" / JEAN FOUQUET / Segle XV


"El bell és difícil"(SÒCRATES, Hípies major)

diumenge, 23 de febrer del 2014

APUNTS (79)

          [[When]] the SUN  GOES
                                                    DOWN