Per: David González
ELS comissionats del Parlament de Catalunya
que avui defensaran al Congrés la proposició de la consulta sortiran del palau
de la Carrera
de San Jerónimo amb un no com una casa de pagès, o, dit en castellà, un no como
una catedral. Tot i això, sembla que Govern central, PP i PSOE endolciran el
cop de porta amb oferiments al diàleg i fins i tot, en el cas dels socialistes,
a una federalització del meló que fins ara ningú, ells tampoc, no ha gosat
obrir.
Caldrà veure si Rajoy –sembla que, d’entrada,
no– secunda Rubalcaba en l’afany reformador que en cap cas no tirarà endavant
si només és cosa d’un partit espanyol gran. La complexitat del tràmit requerit
per modificar la Carta
Magna , amb què, després d’una història constitucional més que
agitada, se la va pretendre blindar contra les incerteses, és una paret gairebé
impossible de saltar per a la minoria catalana o per a qualsevol altra minoria
que s’ho proposi, incloent-hi la federalista.
És cert que, en preveure la seva pròpia
reforma democràtica, la mateixa Constitució sempre té oberta una porta al
canvi. No hauria de ser impossible una evolució federal o confederal en què la
plurinacionalitat lingüística i cultural admesa –i sovint ignorada– es
tradueixi, més enllà de l’autonomia de les “nacionalitats i regions”, en una
desexclusivització de la sobirania “única i indivisible” atribuïda a la “nació
espanyola”, que avui invocaran Rajoy i Rubalcaba. És el que Jordi Pujol
anomenava als noranta “sobirania compartida” i és cap a on continua anant el
món, com evidencia el cas de la
UE.
Pot ser que la societat espanyola i les seves
classes dirigents no estiguin preparades per compartir el dret a decidir.
Aquest principi, que de ser considerat una quimera, una aberració jurídica i
fins i tot un ens inexistent, ha passat a ser incorporat a la doctrina del TC
com a aspiració política legítima i, per tant, democràtica, podria esdevenir,
emperò, un ancoratge seriós per agafar el toro per les banyes. Una via per
aturar el risc que al final la
Constitució sigui una porta que, com aquelles sinistres
donzelles de ferro de l’edat mitjana, només tanqui cap endins. Encara
que, per a això, i parafrasejant Radio Futura, fa falta valor. O sigui, el que avui
penso que es trobarà a faltar en el debat del no.
