SENSE VIA NO HI HA VIES

La Cadena Bàltica en una  carretera d'Estònia, 23 d'agost del 1989

ARTUR MAS Mas no s'ha abaixat els pantalons sobre la consulta, com trona el sector més intransigent de l'independentisme i una part del que aviat farà deu anys el va enviar a l'oposició per fer el primer dels dos tripartits. Tampoc crec que les coses estiguin com estaven l'endemà de les eleccions forçades per la Diada històrica del 2012, en què CiU va perdre 12 diputats a benefici de l'ERC de Junqueras perquè Mas va cometre l'error d'aplicar el principi que en una democràcia manen les urnes però s'ha d'escoltar el carrer.

No és només que Mas hagi tornat a agafar el timó, que també. És que l'ha recuperat -m'ho diu la intuïció i la relectura del que diu el president, no del que li fan dir- perquè, ara sí que sí, comença a haver-hi aigua a la piscina. Pot ser que la consulta es faci i, possiblement, "acordada o tolerada" pel Govern de Rajoy. En el primer cas, per la via d'un pacte que convertiria el resultat en vinculant -aquesta és la clau de la discussió- i, en el segon, per la renúncia de l'Executiu central a recórrer al Constitucional la llei catalana de Consultes que aprovarà el Parlament. En el primer cas, seguint la via escocesa, Madrid guanyaria respectabilitat a la UE i la comunitat internacional -un actiu que no li sobra, com ha evidenciat el fiasco olímpic- i podria aspirar a desactivar l'argument més dur de l'independentisme: que Espanya no és una autèntica democràcia. I, fins i tot, a guanyar la consulta. En el segon cas, no tindria perquè reconèixer necessàriament cap efecte jurídic o polític d'una consulta no referendària que permetria a canvi d'un encaix de la reivindicació catalana en una nova Constitució.

La tercera via -no desitjada per Mas, ni tampoc per Junqueras- són unes eleccions plebiscitàries, el 2016 o abans, fàcilment impugnables per l'Estat (prevaricaria, si no ho fes) i difícilment acceptables no ja pel PP o C's, per motius obvis, sinó pel PSC i ICV, partits no independentistes però tampoc hostils al dret a decidir i, per això, imprescindibles per reforçar la legitimitat del procés. Això explica la virulència dels atacs a la seva premsa amiga, que els acusa de caure en les "trampes" del sobiranisme.

I, mentrestant, la Via Catalana torna a evidenciar que tot plegat no és cap suflé ni té pinta de desinflar-se. Potser perquè l'única cosa meridianament clara, hores d'ara, és que sense Via no hi haurà vies de cap mena.

David González
La Vanguardia 10/09/2013

POLÍTICA DECENT

“LA POLÍTICA no pot separar-se mai de la moral ni perdre-la de vista ni un instant sense que hi hagi perills iguals per a sobirans i súbdits" . Ho va escriure el 1776 el gran amfitrió de la França de les Llums, el molt ric i molt ateu baró d’Holbach, al deliciós tractat postmaquiavèl.lic Etocràcia. El govern fundat en la moral. Resulta del tot recomanable per a qui encara cregui que els termes política i ètica no són antitètics. Encara que l'un es vegi desfigurat per la hipermercantilització de totes les coses humanes -l'ecosistema on nien corruptes i corruptors- i l'altre, sacrificat a l'altar postmodern dels sabers (suposadament) inútils.

Avui diríem que el govern bo seria un govern decent per a una societat decent. La qual cosa, seguint Popper, no ha de suposar ni un govern perfecte ni una societat perfecta: sabem prou bé en quina platja moren aquesta mena de somnis. Pot ser que les utopies siguin necessàries, però ni solen assolir-se ni potser convé: en comptes de trobar paradisos, gairebé sempre acaben fundant inferns. Un govern honest és un govern conscient del límit: l'interès dels governats. El govern ètic els serveix; l'altre, se'n serveix, i, amb això, els pispa el futur. Contra això clamen avui els joves i la classe mitjana des d'aquí a São Paulo i adverteix el Papa: "El futur exigeix avui la tasca de rehabilitar la política, que és una de les formes més altes de la caritat".

Servir-se dels administrats és desposseir-los, ja sigui de béns materials o de drets, robar-los. Això és el que fan i per a això fan servir el govern les "elits extractives", com teoritzen D.Acemoglu i J. A Robinson a Per què fracassen els països. Les diferències de riquesa o benestar entre les societats són proporcionals a la qualitat inclusiva de les seves institucions, mur de contenció de l'interès particular de les minories depredadores. El concepte és pròxim al d'"acumulació per despossessió" o retorn del capitalisme a les fases primigènies de pura i dura apropiació de l'aliè (D.Harvey, El nou imperialisme). El capitalisme caníbal que, parapetat rere el poder de l'Estat no crea res (útil) i ho destrueix tot. Que ens fa més pobres per rescabalar-se del seu fracàs.

Una política honesta i una economia responsable per a una societat decent. Holbach, Francesc...

...

David González

LA VANGUARDIA 30/07/2013

APUNTS (70*)

                                                                                                                                       FERNANDO MOLERO

                            [ *SÈRIE ARTEFACTES (Estiu) ] 

LA SOBIRANIA I LA LOTERIA

Per: David González

Com quedaria el negoci de l'actual loteria espanyola en una Catalunya independent? Perquè, a veure: si la Pepita ha jugat tota la vida a la grossa de Nadal ho hauria de deixar de fer si Catalunya esdevé un Estat sobirà? Doncs bé, la resposta és que "no hi hauria gaires canvis". "Els catalans podran continuar participant en aquells sortejos de l'Estat espanyol que vulguin (el joc en línia ho facilitaria si es tanquessin les administracions de Loteries i Apostes de l'Estat que hi ha a Catalunya)". Potser la resposta els semblarà un punt ingènua, però el cert és que, pensant-ho dues vegades, costa d'imaginar que Espanya renunciés als ingressos tributaris que li proporciona la venda de loteria a Catalunya, un territori on cada ciutadà ha gastat en dècims de 55 a 60 euros de mitjana en els dos últims sortejos de Nadal. Fa molts anys que la loteria és també un negoci global. La qual cosa fa que no sigui incompatible ser australià de Canberra i continuar tenint fe en els nens de San Ildefonso.

La del futur de la Loteria nacional és una de les 80 qüestions plantejades al llibre Claus sobre la independència de Catalunya, pensat i editat per 14 entitats agrupades a la plataforma El Clauer (hi podeu accedir també en línia: http://www.elclauer.cat/). Per descomptat, el treball –editat també en anglès i potser convindria una versió en castellà– aborda assumptes molt més transcendentals:  “Què passarà amb les propietats catalanes que es tinguin a Espanya quan es creï un Estat català?”; “Una Catalunya independent tindrà accés als mercats internacionals per finançar-se si es queda part del deute espanyol?”: des de “Què passarà amb els dipòsits bancaris quan Catalunya sigui un Estat independent?” o bé “L’Estat català disposarà d’una Seguretat Social pròpia i viable que pagui pensions i prestacions d’atur?”. I així, el text posa damunt la taula una pila de dubtes en forma d'interrogant –una pregunta és sempre un dubte en el camí incert d'aproximar-se a una veritat– i igual nombre de respostes ­–sense pretendre tampoc que siguin definitives–. M’ha semblat rellevant aquesta iniciativa perquè, amb independència del resultats assolits, en tot cas oberts a les aportacions de tothom qui vulgui millorar-los, contrasta i molt amb la manca de debat seriós i, sobretot, sense por, que massa vegades envolta la qüestió del denominat procés sobiranista català.

Tothom en parla, del procés: de la cadena humana, de la consulta, de què farà o deixarà de fer Madrid... Però, paradoxalment, hi ha una certa tendència tant a evitar preguntes incòmodes com a donar per òbvies presumptes respostes, tant per part dels que s'oposen a la independència com dels que hi donen suport, els del no i els del sí. Benvingudes siguin doncs (totes) les preguntes, imprescindibles per trobar (algunes) respostes.

(Versió ampliada de l’article publicat a La Vanguardia el 22/07/2013)

TÉ RAJOY DRET A MENTIR?

Per: David González

La Vanguardia 16/07/2013

Podria ser que Rajoy hagués tornat a mentir ahir negant haver donat cap cobertura a l'innombrable Bárcenas, l'extresorer i amic que ara confessa l'autoria de la presumpta comptabilitat B del PP? Si, com afirma el socialista Rubalcaba, hi ha hagut "connivència" entre el president del Govern espanyol i el presumpte delinqüent, sembla que Rajoy hauria de plegar i, si més no a mig termini, s'haurien de convocar noves eleccions. El contrari, que Rajoy continuï, només es podria justificar èticament i políticament sobre la base que a) en cap cas ha emparat les il.legalitats de Bárcenas ni ha cedit al "xantatge", com sosté, i/o b) que la dimissió faria més mal que bé al comú, atesa la situació d'Espanya i el risc d'involució en el partit governant. Maniobra per la qual els sectors més reaccionaris de la principal força política de l'Estat a) farien pagar a Rajoy els plats trencats de la corrupció del PP i, amb això, el pecat d'haver qüestionat el nucli del dogma aznarià (llegiu "conspiració" de l'11-M) i b) no només recuperarien el control del partit i, virtualment, de l'Estat, sinó, a més, ho farien en condicions d'honorabilitat provada fins i tot en la pitjor hora. O és que potser és casual l'absència de tota referència a Aznar en els originals de la presumpta comptabilitat B publicats a El Mundo ? Don Alejo (Vidal-Quadras) ja demana que Rajoy sigui depurat.

Però, podria ser èticament i políticament justificable que Rajoy mentís ("Luis, res és fàcil, però fem el que podem" -SMS del gener del 2012-)? El 1797, Immanuel Kant i Benjamin Constant van mantenir una polèmica filosòfica i jurídica sobre l'existència o no d'un deure de dir sempre la veritat sense cap condicionant. L'immens filòsof de Königsberg sostenia que només d'aquesta manera es podia garantir la universalitat de la veritat com a principi: no hi hauria doncs, excepcions possibles, per doloroses que fossin les conseqüències. El jove i hàbil publicista francès li va replicar, en canvi, que res no obliga a dir la veritat a qui no té dret a saber-la, com ara, l'assassí que truca a la porta de casa i ens pregunta si hi amaguem el seu enemic. Ha de dimitir Rajoy per decència democràtica? O bé ha de continuar ni que sigui per evitar que el calze Bárcenas passi de lluny dels seus adversaris interns? Possiblement, hauria de fer el primer, però no al preu d'aplanar el camí perquè pugui passar el segon.

APUNTS (69)

Sèrie artefactes (inquietants): 

Rubik Cube (desquadratures en camí de l'esfericitat) 

NOSTÀLGIA DEL FUTUR

El dret a decidir suposa el retorn de la política com a instrument de mediació per resoldre problemes; tant pels que estan per l’Estat propi com pels que no ho estan

El 10 de juliol farà tres anys de la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006. Sense aquesta sentència avui no seríem on som -com oportunament observava ahir el conseller Homs- i qui primer n’hauria de prendre nota és Mariano Rajoy, ara president del Govern espanyol i llavors líder del partit que va dur l’Estatut davant els tribunals. Sense el que va suposar sens cap mena de dubte la ruptura unilateral del pacte de la transició amb Catalunya per part dels poders de l’Estat -incloent-hi el PSOE llavors governant i el gruix de la intel·lectualitat progressista- tampoc no s’hauria produït la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 ni s’hauria omplert el Camp Nou dissabte en una nova demostració de la força tranquil·la del catalanisme avui majoritàriament postautonòmic. I que consti que sóc dels que pensen, com va escriure diumenge Jordi Graupera, que derrotar Maquiavel (més ben dit, els maquiavel·listes) exigeix alguna cosa més que (bones) cançons: exigeix política, política i política.

D’aquella pols de l’Alt Tribunal -i dels cigars de ses satisfetes senyories els magistrats clau, aquella tarda de toros a la Maestranza on es van berenar la criatura- ve el que per a molts catalans no són avui fangs, sinó oportunitats de futur. I ho són per molt estret que sigui el camí i profund el congost -recullo aquí la metàfora de Jordi Pujol sobre El caminant davant del congost-; que ho és, i molt. Però el cert és que a Catalunya torna a haver nostàlgia del futur, cosa que equival a dir que torna la política (democràtica) com a possibilitat per resoldre problemes. I que per moltes persones és possible imaginar que aquestes solucions arribaran, i per bé, encara que ells ja no les puguin gaudir. Poca broma. Aquest mecanisme -voler ja el futur encara que quan arribi un ja no hi sigui- ha estat un dels motors que han fet el món contemporani. I és el mecanisme que mou l’anomenat dret a decidir entès com una eina de mediació per resoldre un problema que incumbeix tant qui està per l’Estat propi com qui no i qui no està ni per una cosa ni l’altra. Així que els polítics d’aquí també farien bé de prendre’n nota. Compte amb sembrar el que després no es pugui recollir.

Per: David González

La Vanguardia

02/07/2013

APUNTS (68)

Som... gent en trànsit