APUNTS (30)

                                                                 HEIKO JUNGE (AFP)

-  Breivik: "Sí, tornaria a fer-ho"

-  Kant: "D'un tros de fusta tort com aquell de què ha estat fet l'home
 no en pot sortir res que sigui del tot dret"

- Rousseau: "L'home és bo per naturalesa, la societat el corromp"

- Sartre:“L'home comença per no ser res. Només serà després, i tal i com se n'hagi fet”

Referències: 

http://www.lavanguardia.com/internacional/20120417/54284868067/breivik-compara-jovenes-asesinados-juventudes-hitlerianas.html

http://internacional.elpais.com/internacional/2012/04/17/actualidad/1334651550_554528.html

Dèficit i raó d'Estat

Per: David González

La Vanguardia 10/04/2012

Espanya ha canviat. Ja no cal ser centralista ni avant ni après-la-lettre per recentralitzar tot el recentralitzable. Amb la crisi s'ha acabat el bròquil i el càrrec de consciència. Ve de lluny. El comte-duc d'Olivares no era cap nacionalista espanyol: era un Montoro a cavall obsessionat per treure del forat la molt malmesa hisenda d'aquella monarquia endeutada fins a l'ànima en què encara no es ponia del tot el sol. Per això va aconsellar a Felip IV que es fes rei d'Espanya: que no en tingués prou amb ser senyor de tal o tal regne o comtat sinó que mirés de reduir-los tots a les lleis de Castella. En aquell segle de ferro de violència extrema que va ser el XVII, el Memorial d'Olivares era la via racional perquè els terços poguessin continuar guerrejant a Flandes sense haver de pidolar contribucions a les Corts catalanes o portugueses, o demanar permís perquè les tropes trobessin oberts els camins de pas (i les masies). En l'Espanya del XXI, i amb la crisi encara més, impera la mateixa raó d'Estat de fa tres segles i mig. Montoro ens racionalitza el pressupost. I Pastor no vol que una hipotètica post-Espanya hagi de demanar permís algun dia a uns hipotètics Estats associats de Catalunya o Euskadi per connectar Madrid i París amb el corredor transeuropeu de mercaderies. D'aquí que l'eix ferroviari, millor pel Pirineu aragonès que pel Mediterrani o el Cantàbric. El sisè sentit ens diu que la pertinaç sequera econòmica és un drama però també l'excusa perfecta per a l'operació talla i enganxa . Per imperatiu del dèficit, esclar, torna l'administració financera única previ disciplinament ferri de la despesa autonòmica. El lleial Govern valencià d'Alberto Fabra ha renunciat a gestionar les seves 15 oficines de promoció exterior i les ha posat totes a les ordres del Ministeri d'Afers Exteriors: 2 milions menys de despesa. Recentralitza, que alguna cosa t'agrairà Merkel. El pacient Govern català no rebrà els 759 milions en infraestructures pendents del 2008 ni els 219 del 2009, i haurà de passar la Pasqua i la Candelera amb un 44,9% menys d'inversió de l'Estat. Això sí, Madrid -paraula d'Alicia- pagarà les nòmines dels funcionaris de la Generalitat. Tranquil, president, tranquil. El dèficit, la nova raó d'Estat. O la vella tàctica de la terra cremada (pel que pugui ser).

APUNTS (29)

Addie Card, filadora a les fàbriques de
 North Pownal Cotton Mill, Vermont, (EUA), el 1.910. Va declarar que tenia 12 anys.  


(FOTO CEDIDA PER X. ANTICH BY FACEBOOK)

                                           
Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? Cal una ètica universal? 

LA SOBIRANIA I EL PP 'TRENDY'

ARA

Per: David González

La Vanguardia, 03/04/12

El president Artur Mas li va etzibar l'altre dia al Parlament a Alicia Sánchez-Camacho que en una democràcia, una minoria no pot condicionar l'acció d'un govern i menys encara d'un partit. És un recordatori que una liberal de pedra picada com la líder dels populars catalans hauria de tenir com a llibre de capçalera. L'advertiment venia a tomb dels retrets de Sánchez-Camacho a la (sempiterna) "deriva sobiranista" de CDC després del seu congrés. Des del PSC, els seus dirigents van reaccionar en una longitud d'ona gairebé idèntica. Deu fer cap a quinze anys que sento parlar de la "radicalització" i la "deriva sobiranista" de CDC -se'n recorden d'allò dels talibans de Convergència, de l'última etapa de Jordi Pujol?- però no veig enlloc que, en el terreny dels fets, i dispensin la "deriva empirista" en aquesta primavera catalana que mai no acaba de florir, ens movem un mil.límetre d'on érem. Veig un PP català que sent la tercera força al Parlament intenta marcar el pas a la minoria majoritària, o sigui, CiU; que, sent la tercera força a l'Ajuntament de Barcelona, ara s'oposa a la commemoració del tercer centenari del 1714, o que, tot i tenir només un seient al Consell de Govern de la CCMA, demana canviar el mapa del temps de TV3. Però tampoc això és cap novetat. És el PP de sempre però més trendy , més descordat, a la moda, res a veure amb aquell rigorisme aznarià-vidalquadrista de finals dels anys noranta. I, això sí que és novetat, més ancorat que mai en el centre de l'escena no per mèrits propis sinó per demèrits dels altres: perquè CiU no ha trobat soci alternatiu per tirar endavant els comptes i per la incompareixença manifesta del PSC, que ni hi és ni se l'espera. Si CDC i el president Mas volen començar el viatge cap a Ítaca, si volen que el vaixell es mogui, no tindran més remei que buscar nous tripulants. Si, per contra, el que volen és continuar passejant pel port a l'espera que bufi el vent, tranquils perquè n'hi ha per estona. Com diria Kant, no és el què -el pacte fiscal, lEstat propi o el que més s'hi assembli- sinó el com : com s'hi arriba. om es configura una majoria política i social que democràticament impulsi i avali un canvi de statu quo, que és això el que significa la "sobirania". Amb el PP, trendy -camachista o vidal-quadrista, segur que no.

L'ARISTÒTIL DE TERRASSA

Per: David González
Publicat a La Vanguardia, 27/03/12

La tan fonamental i tan idealitzada polis grega excloïa les dones de la ciutadania, aquesta ciutadania democràtica, directa i deliberativa que els indignats pretenen ressuscitar a cop de tuit i eslògan a la plaça postmoderna -però com diantre trobarem veritats si les hem destruït totes!-. També en quedaven exclosos els nens, els metecs -els estrangers- i, per descomptat, els esclaus, que n'eren un munt: total, que per ser ciutadà calia ser home i atenès major d'edat. Ras i curt: en l'Atenes prístina de fa 2.500 anys, en el bressol de la civilització occidental, les dones eren considerades sempiternes menors d'edat. El seu lloc i funció era el gineceu, la penombra de la llar i la cura dels fills. Quan sortien al carrer s'ocultaven sota els vels per guardar-se de la mirada del veí. Només algunes -hetaires com Aspàsia, companya que no esposa oficial de Pèricles (ella era de Milet)- podien viure relativament al marge de la norma social. I sí, a Esparta l'espartana, la igualitària ciutat rival d'Atenes, les dones s'exercitaven físicament com els homes i fins i tot podien aprendre música i poesia... per portar al món homes més forts. La màxima glòria que se'ls reservava era la de rebre el fill mort en combat. Tot això em ve al cap a propòsit de l'imam de Terrassa ("sens dubte la dona ha nascut d'una costella torta"), aquest Aristòtil ("la dona és un ésser inferior, un home deforme o un home al revés"); aquest sant Tomàs, aquest Kant o aquest Nietzsche primari que ensenya com (mal)tractar la dona perquè la pallissa surta el efecto sin que se note el cuidado . No va ser en la banlieue egarenca: va ser en la biologització de la desigualtat de gènere, en l'atribució cultural d'una presumpta inferioritat natural a la dona, on es va coure el sermó de l'imam i tants d'altres. I això és un universal concret a l'Alcorà, a la Bíblia i a l'Encyclopédie , i, per descomptat, en tots els integrismes universalistes, l'islàmic, el cristià o el laic. Així que caldrà combatre'l amb un altre universal: el del respecte a la integritat física i psíquica de la persona. Diuen els postmoderns que aquest és un (hipòcrita) motlle cultural europeu. Però no se m'ocorre cap altra via que la que també va començar a l'Atenes clàssica. Sense ella, només queda el sempre reduccionista "aquí, no Aristòtil".

APUNTS (28)

"Qui m'ha posat aquí? Per ordre de qui m'han estat assignats aquest lloc i aquest temps? El silenci etern dels espais infinits m'aterreix. Quants regnes ens ignoren!"

Blaise Pascal (1623-1662), Pensaments

ÈS ÈTICA LA VAGA DEL 29?

'Il quarto stato' / G.PELLIZA DELLA VOLPEDO

Per: David González

És ètica la vaga general? És a dir, hi ha un criteri de raó més o menys universal o universalitzable que la justifiqui més enllà dels motius que decidiran a cadascú sumar-s'hi o no? El Govern de Mariano Rajoy troba immoral parar un país que va camí dels 6 milions d'aturats. Val a dir que si governés Alfredo Pérez Rubalcaba el judici seria si fa no fa el mateix: la vaga general seria conceptuada com un error enmig de la crisi. Una mínima observança de la veritat demostra que qualsevol vaga general sempre és immoral per a qualsevol Govern contra el qual es dirigeix perquè totes les vagues generals són polítiques. En la posició contrària, els sindicats addueixen que el que és immoral és treballar el 29 de març. Per ells, denunciar al carrer una legislació com la reforma laboral és un imperatiu moral, un deure ètic, un compromís amb el bé de la comunitat. Qui té la raó? Intentem plantejar-ho sense caure en aquest relativisme que ho impregna tot i que sempre fa vaga: vaga de pensar i jutjar críticament i replantejar-se el que convingui, fins i tot el judici crític (és lògic: si el relativisme fes tot això, deixaria de ser relativisme). Vegem-ho amb el criteri d'utilitat social (Mill), allò de "el màxim bé per al màxim de gent possible". Deia a Els matins de TV3 el líder del sindicat CC.OO, Joan Carles Gallego, que la reforma laboral del PP és "inútil, injusta i ineficaç". La pregunta és: seria justa si fos "útil" i "eficaç"? És a dir: podríem sacrificar els drets laborals que els sindicats troben constitucionalment conculcats amb la reforma si la nova normativa fomentés l'ocupació? De l'afirmació de Gallego se'n desprèn la resposta: sí, podria ser moralment acceptable. Caram. "La reforma agrada molt a qui no té feina i vol treballar", afirmava a El País María Dolores de Cospedal. Per tant, la reforma seria justa perquè ajuda els dèbils . Però podria ser, que no agradi als forts , als que (encara) treballen. Caram. Els sindicats defensen els forts -per això els demanen que facin vaga- i el Govern els dèbils -per això condemna la vaga-? Caram, caram. És fàcilment detectable al carrer i a les enquestes que ni agrada la reforma ni agrada la vaga, aquest és un criteri verificable. Han pensat a convocar la vaga en diumenge? Han pensat que potser la reforma també falla? Doncs pensin, sisplau.

(Publicat a La Vanguardia, versions en català i castellà i el blog Fem un reset, 13/03/2012)

RETALLAR I SARGIR?

Màquina de cosir Singer / VILLA SAYAGO

Per: David González
Publicat a La Vanguardia, 6/03/2012


Ni el Govern de Mariano Rajoy ni el d'Artur Mas podran amb la crisi per molt que s'hi posin perquè, com va dir Parmènides fa 2.500 anys, el que no és no pot ser i a més és impossible. Matiso: Rajoy i Mas pot ser que aconsegueixin retallar tot el retallable, i segur que els sobra tela per tallar en l'esfera de la despesa pública, però arribarà el dia que s'haurà acabat el carbó, vull dir el cartró, i no ens en sortirem ni empenyorant la tisora, el canastrell, la Singer i el teler de la besàvia. Rajoy i Mas ho saben i per això el primer ha demanat a Angela Merkel una moratòria del sostre del dèficit -per continuar retallant sense tallar-se els dits- i el segon, en un exercici de subsidiarietat europea ben entesa, ha fet el mateix amb Rajoy. De subsidiarietat i de sentit comú: una cosa és que l'Estat autonòmic hagi desbordat el dèficit públic i una altra que les autonomies, que sostenen els puntals del benestar, com la sanitat i l'educació, s'hagin de deixar els dits en la retallada mentre que l'Estat central encara es permet alguna manicura. A Barack Obama també se li ha disparat el dèficit públic. Els EUA són cada vegada menys un Estat del benestar residual i més un welfare europeu per percentatge de despesa pública sobre el PIB, però seria molt pitjor l'esclat social. Per això el New York Times va posar a la portada la foto del brètol del Banc Popular, imatge que també portava La Vanguardia . Ull: el dèficit autonòmic s'ha desbocat, però és l'Estat dels ministeris qui té més tela per tallar: 80% del total del dèficit. Fins i tot la molt lleial Alicia Sánchez-Camacho l'hi ha dit a Rajoy: o tots moros o tots cristians. Leibniz va sentenciar al segle XVII que (matemàticament) vivim al millor dels mons possibles i pocs el van entendre. Jo crec que estava molt clar: tot el que és sempre pot empitjorar (i Déu no ho vulgui). El que està passant no només és cosa que s'hi posin els polítics sinó una mica de tots plegats, inclosos els bancs, i si només situem el focus sobre els gestors de la cosa pública és fàcil que al final ens quedem sense gestors i sense cosa, que és el pitjor que ens podria passar. Però no vull ni pensar que algun cosidor de l'equip mèdic habitual del neocentralisme castís hagi conclòs que en la qüestió del dèficit de les autonomies del que es tracta és de (re)tallar primer i després sargir(nos).