APUNTS (76)

El nou cinturó xinès. La ruta de la seda ara també passa per Tanzània.

MAPES, MAPES, MAPES

APUNTS (75)

MAPES, MAPES, MAPES

Una altra manera de mirar el Méditerranée

APUNTS (74)

El món és tot el que s'esdevé

Del que no es pot parlar, millor callar 

Ludwig Wittgenstein, Tractatus logico-philosophicus (1921)

Wittgenstein in Swansea / Ben Richards

ARTICLES A 'ELNACIONAL.CAT'

Si cliqueu en aquest enllaç podeu llegir tots els meus articles a ElNacional.cat

Articles David González a ElNacional.cat

DE GUADIANA DEL CAUDILLO A PEDRALBES: EL RISC DE FRANQUISTITZACIÓ D'ESPANYA

Què té a veure Guadiana del Caudillo, un municipi de Badajoz de 2.500 habitants, amb la recent cimera celebrada al palau de Pedralbes de Barcelona entre els presidents Pedro Sánchez i Quim Torra? En aparença, poca cosa; sota la superfície, un munt de coses. Hi ha un fil, negre, que connecta el que ha passat els últims anys a Guadiana del Caudillo amb el document de 21 punts que Torra ha entregat a Sánchez per engegar una negociació, un diàleg amb contingut sobre el conflicte pel futur de Catalunya, que el president espanyol ha rebutjat de totes totes. 

Guadiana del Caudillo és un dels pobles de colonització agrària fundats pel franquisme a Extremadura els anys cinquanta del segle XX. D’aquí el cognom inconstitucional que encara exhibeix. El denominat Plan Badajoz va ser un fracàs complet de planificació feixista que va empènyer a l’emigració, a Catalunya per exemple, centenars de milers de persones. Des de la seva creació, el 1951, el poble va pertànyer al municipi de Badajoz, la capital provincial, però el 2009 se'n va aprovar la segregació. No obstant això, la Junta d’Extremadura, en mans del PSOE, hi va posar com a condició que se suprimís del topònim la menció al Caudillo, el dictador Francisco Franco, d’acord amb la Llei de Memòria Històrica. Què va passar? Doncs que els guadianers es van autodeterminar en referèndum... a favor de la continuïtat del nom franquista del poble. El 17 de febrer del 2012, després de l’accés a la presidència autonòmica del PP, es va declarar finalment la independència municipal. I l’11 de març, els veïns van decidir pel 60,6% dels vots, 495 en total, la continuïtat del nom original. La participació al referèndum va ser francament minoritària, de només el 32,3%, la qual cosa en absolut va invalidar el resultat. "Guadiana seguirá siendo del 'Caudillo'", va titular amb sorna l'edició digital de l'Abc. (....)

Llegiu més aquí

Llegiu aquí tots els articles de David González a El Nacional.cat

LA BOCA DE CASADO I UN TEXT DE PUIGDEMONT

PABLO CASADO, la boca del qual és un torrent desbordat d’insults a la intel·ligència i la decència, ha comparat els llaços grocs que mantenen viva la memòria dels presos polítics catalans —un dels riscos que té la presó és una certa mort civil— amb les infames estrelles de David, del mateix color, amb què els nazis marcaven els jueus alemanys. Aquella sinistra llufa de drap era l’avançament del terrible passaport als camps d’extermini i els forns crematoris. Ho escric així, amb tots els ets i uts, amb l’esperança que algun dia, algun assessor de Casado, o de Rivera, o d’Abascal aixequi el dit i dibuixi una línia infranquejable. Un límit, un “no s’hi val tot” que demarqui els mínims de la decència de què tan mancada van, en general, els discursos polítics i els tuits, que sovint els reflecteixen a les xarxes (in)socials.

Al final, el problema no és tant la violència verbal, la comparació entre els llaços grocs dels presos i les estrelles que els cosien als jueus a l’Alemanya nazi, sinó qui la fa. Al final, el problema no és l’insult, sinó qui insulta i a qui. La dreta espanyola encara no ha superat el seu paper de policia d’una Transició que pretén eterna, perquè res no acabi de morir ni tampoc de néixer —i ja fa 40 anys que hi som—, i per això ara es permet el luxe de vestir-se d'ultra i fer trumpisme-cunyadisme. El fet que siguin tres partits —el PP, Cs i Vox— els que competeixen pel mateix espai electoral, que va des del centrisme aideològic al populisme neofalangista, els llança a l'arena electoral amb faldilles curtes, molt curtes, i extremadíssimes pintures de guerra: a Casado, Rivera i Abascal se’ls veu tot, fan pura pornografia ideològica.

Els antropòlegs Arnold van Gennep i V. W. Turner van investigar l’estructura dels ritus de pas, que no només formen part de les pràctiques mítico-religioses de l’home “primitiu”, sinó de la vida de tothom en general, en tots els temps i cultures. El ritu de pas acompanya tota mena de canvis i conté una fase preliminar o de separació del món, per exemple, la sortida de la infància; una de marge o transició, la fase liminar (del llatí limen, 'llindar'), com ara l’adolescència, període d’indefinició en el qual no s’és ni una cosa ni l’altra, i una tercera de reagregació amb una nova posició a la vida social, la fase postliminar, l'adultesa. Durant la fase de transició tot salta pels aires, tot ordre o estructura anterior o futura queda temporalment en qüestió. Per això, s’han d’extremar les precaucions: les transicions són extremadament perilloses. Ho va ser la transició política espanyola, amb tot el seu catàleg de violències explícites i latents (els militars i les trames negres, ETA) que van servir per legitimar l’ordre dictat: l'“atado y bien atado”. El perill de retorn al passat, a la dictadura, als preliminars, però també l’amenaça d’un futur incert, l’espantall de la revolució o el desordre, van frenar la marxa, inhibint els canvis de fons.

A Casado, Rivera i Abascal se’ls veu tot, fan pura pornografia ideològica

També el procés independentista català pot ser interpretat com un gran ritu de pas en la seva fase més complexa, l’etapa de "postautonomia" i "preindependència" que Carles Puigdemont va definir l’octubre del 2015 en un post al seu blog personal. Reprodueixo sencer un paràgraf de l'escrit citat de qui llavors no era encara president perquè, crec, manté plena vigència per interpretar el moment —i el sentit del viatge—: “Hem entrat a la Catalunya postautonòmica. Tampoc no som una nació independent, encara. Som un país preindependent, que camina decidit cap a la plena normalització del seu estatus polític. Aquest és un lapse de temps excepcional, que demana fórmules i polítiques que estiguin d’acord amb aquesta excepcionalitat. Allò que servia per a l’autonomia no serà suficient, i d'allò que ens caldrà per a l’Estat independent encara no en gaudim”.

El Nacional, 19 de novembre del 2018

EL MAIDAN CATALÀ

L'independentisme va tornar a executar dimarts passat, Diada Nacional de Catalunya, una mobilització massiva i cívicament impecable: un milió de persones perfectament alineades, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona, van reclamar la República i la llibertat dels presos amb total normalitat. Així com es va concentrar a l'hora assenyalada, acabats els parlaments la massa es va retirar ordenadament sense trencar ni una paperera, la qual cosa, a més d'haver-se convertit ja en un tòpic, constitueix cada 11 de Setembre un veritable prodigi estadístic. Les imatges des de l'aire, de nou impressionants, mostraven el raig de color corall —el de la samarreta oficial d'aquest any— com un riu de lava ardent avançant per la Diagonal. Perfecte. Tot perfecte, una vegada més. I, tanmateix...

I, tanmateix, em vaig preguntar què hauria passat, què podria passar, si aquesta mena de gegantí castell horitzontal format per centenars de milers de persones no s'hagués descarregat tan tranquil·lament, si l'exhibició s'hagués prolongat una mica més... i cap a un nou escenari. Em vaig preguntar què hauria passat si, per exemple, 10.000 o 20.000 dels participants haguessin anat a l'aeroport del Prat a plantar-se al mig de la pista amb les samarretes de color corall, les motxilles, els entrepans i, fins i tot, els nens i els avis. Pedro Sánchez hauria enviat la Guàrdia Civil a netejar la pista com la va enviar Mariano Rajoy a netejar els col·legis electorals en el referèndum de l'1-O?

Va ser una imatge fugaç, certament, però no se me'n va del cap: "20.000 independentistes provoquen el caos aeri a mig Europa". Després, se n'hi van anar afegint més: "Els independentistes bloquegen per tercer dia el port de Barcelona"; "Suspès el trànsit ferroviari amb Madrid i París per la protesta independentista"; "Els independentistes provoquen cues quilomètriques a la frontera"... I així. Però no. Em temo que l'independentisme haurà de fer front a un risc evident d'estetització del moviment, que la mobilització de cada Diada, que cada nova demostració de força al carrer, esdevingui tan massiva i exemplar com políticament innòcua. Però ni ara ni fa un any —tot i el que diuen les ordres de processament i les portades d'alguns diaris— no sembla que la via revolucionària o plenament rupturista, com suggereix la CUP, sigui l'opció a seguir. El problema és que això contribueix a la sensació de falta de rumb i planteja molts interrogants sobre la resposta a la sentència contra els líders del procés.

"L'independentisme haurà de fer front al risc que cada nova demostració de força al carrer esdevingui tan massiva i exemplar com políticament innòcua"

Aquest dijous farà un any de la fracassada operació Anubis, l'assalt de la Guàrdia Civil al Departament d'Economia de la Generalitat i sis seus més del Govern, a més d'empreses i residències privades. El dispositiu pretenia impedir el referèndum de l'1-O i es va saldar amb 41 escorcolls i 14 detencions, entre les quals les de Josep M. Jové i Lluís Salvadó, els principals col·laboradors del vicepresident Oriol Junqueras. Entre 40.000 i 60.000 persones es van concentrar aquell dia davant de la Conselleria d'Economia per, segons els jutges espanyols, impedir a les forces de l'ordre de fer la seva investigació. Els Jordis, Sànchez i Cuixart, 11 mesos ja a la presó, van cridar la gent una vegada i una altra a anar-se'n a casa. Tothom ho va veure i pot recuperar les imatges. Si hi ha una zona zero de la repressió dels líders de l'independentisme es localitza allà, en la molt burgesa cruïlla de la rambla de Catalunya amb la Gran Via de Barcelona. Tots hi vam ser, allà, en un moment o un altre. Però ningú no va cridar a ocupar les pistes del Prat, ni a paralitzar el port o a impedir que l'AVE sortís de Sants cap a Madrid. El Maidan català no va passar de fer uns gargots a un cotxe de la Guàrdia Civil, al qual van pujar els Jordis amb permís de l'autoritat actuant. 

"L'independentisme haurà de decidir si la independència bé val parar el Prat o bloquejar el trànsit de creuers pel port de Barcelona"

I, tanmateix, més d'hora que tard, l'independentisme haurà de decidir si la independència s'ho val, parar el Prat o bloquejar el trànsit de creuers pel port de Barcelona. Molts deuran pensar que una estratègia d'aquesta mena, basada en el desenvolupament de mobilitzacions pacífiques de resistència radical i massiva, seria disparar-se un tret al peu, ara que les dades confirmen que el procés no va enfonsar l'economia catalana com molts van predir i van desitjar. I, per descomptat, pensaran que aquesta seria l'excusa perfecta perquè Sánchez apliqués una altra vegada un 155 com el va aplicar Rajoy. O bé, perquè els jutges del Tribunal Suprem elevessin a l'estratosfera les condemnes previstes per als empresonats i exiliats.

I, tanmateix, la hipòtesi d'un Maidan català va ser el que, fa un any, va encendre totes les alarmes a Madrid. I el que avui continua recordant als dirigents d'un costat i de l'altre que la gent, i no només la que ja prepara la samarreta de l'any que ve per a la nova coreografia de la Diada, espera respostes.

Article publicat a El Nacional.cat el 17/09/2018

Cliqueu aquí per accedir a tots els meus articles a El Nacional.cat

ARTICLES A EL NACIONAL.CAT

Podeu seguir tots els meus articles sobre actualitat política a El Nacional.cat

Cliqueu aquí

Gràcies