Articles David González a ElNacional.cat
dimecres, 10 de juliol del 2019
ARTICLES A 'ELNACIONAL.CAT'
Si cliqueu en aquest enllaç podeu llegir tots els meus articles a ElNacional.cat
Articles David González a ElNacional.cat
Articles David González a ElNacional.cat
diumenge, 30 de desembre del 2018
DE GUADIANA DEL CAUDILLO A PEDRALBES: EL RISC DE FRANQUISTITZACIÓ D'ESPANYA
Què té a veure Guadiana del Caudillo, un municipi de Badajoz de 2.500 habitants,
amb la recent cimera celebrada al palau de Pedralbes de Barcelona entre els
presidents Pedro Sánchez i Quim Torra? En aparença, poca cosa; sota la
superfície, un munt de coses. Hi ha un fil, negre, que connecta el que ha
passat els últims anys a Guadiana del Caudillo amb el document de 21 punts que
Torra ha entregat a Sánchez per engegar una negociació, un diàleg amb contingut
sobre el conflicte pel futur de Catalunya, que el president espanyol ha
rebutjat de totes totes.
Guadiana del Caudillo és un dels pobles de colonització agrària fundats pel
franquisme a Extremadura els anys cinquanta del segle XX. D’aquí el cognom
inconstitucional que encara exhibeix. El denominat Plan Badajoz va ser un
fracàs complet de planificació feixista que va empènyer a l’emigració, a
Catalunya per exemple, centenars de milers de persones. Des de la seva creació,
el 1951, el poble va pertànyer al municipi de Badajoz, la capital provincial,
però el 2009 se'n va aprovar la segregació. No obstant això, la Junta d’Extremadura,
en mans del PSOE, hi va posar com a condició que se suprimís del topònim la
menció al Caudillo, el dictador Francisco Franco, d’acord amb la Llei de
Memòria Històrica. Què va passar? Doncs que els guadianers es van
autodeterminar en referèndum... a favor de la continuïtat del nom franquista
del poble. El 17 de febrer del 2012, després de l’accés a la presidència
autonòmica del PP, es va declarar finalment la independència municipal. I l’11
de març, els veïns van decidir pel 60,6% dels vots, 495 en total, la
continuïtat del nom original. La participació al referèndum va ser francament
minoritària, de només el 32,3%, la qual cosa en absolut va invalidar el
resultat. "Guadiana seguirá siendo del 'Caudillo'", va titular amb
sorna l'edició digital de l'Abc. (....)
dilluns, 19 de novembre del 2018
LA BOCA DE CASADO I UN TEXT DE PUIGDEMONT
PABLO CASADO, la boca del qual és un torrent desbordat d’insults a la intel·ligència i la decència, ha comparat els llaços grocs que mantenen viva la memòria dels presos polítics catalans —un dels riscos que té la presó és una certa mort civil— amb les infames estrelles de David, del mateix color, amb què els nazis marcaven els jueus alemanys. Aquella sinistra llufa de drap era l’avançament del terrible passaport als camps d’extermini i els forns crematoris. Ho escric així, amb tots els ets i uts, amb l’esperança que algun dia, algun assessor de Casado, o de Rivera, o d’Abascal aixequi el dit i dibuixi una línia infranquejable. Un límit, un “no s’hi val tot” que demarqui els mínims de la decència de què tan mancada van, en general, els discursos polítics i els tuits, que sovint els reflecteixen a les xarxes (in)socials.
Al final, el problema no és tant la violència verbal, la comparació entre els llaços grocs dels presos i les estrelles que els cosien als jueus a l’Alemanya nazi, sinó qui la fa. Al final, el problema no és l’insult, sinó qui insulta i a qui. La dreta espanyola encara no ha superat el seu paper de policia d’una Transició que pretén eterna, perquè res no acabi de morir ni tampoc de néixer —i ja fa 40 anys que hi som—, i per això ara es permet el luxe de vestir-se d'ultra i fer trumpisme-cunyadisme. El fet que siguin tres partits —el PP, Cs i Vox— els que competeixen pel mateix espai electoral, que va des del centrisme aideològic al populisme neofalangista, els llança a l'arena electoral amb faldilles curtes, molt curtes, i extremadíssimes pintures de guerra: a Casado, Rivera i Abascal se’ls veu tot, fan pura pornografia ideològica.
Els antropòlegs Arnold van Gennep i V. W. Turner van investigar l’estructura dels ritus de pas, que no només formen part de les pràctiques mítico-religioses de l’home “primitiu”, sinó de la vida de tothom en general, en tots els temps i cultures. El ritu de pas acompanya tota mena de canvis i conté una fase preliminar o de separació del món, per exemple, la sortida de la infància; una de marge o transició, la fase liminar (del llatí limen, 'llindar'), com ara l’adolescència, període d’indefinició en el qual no s’és ni una cosa ni l’altra, i una tercera de reagregació amb una nova posició a la vida social, la fase postliminar, l'adultesa. Durant la fase de transició tot salta pels aires, tot ordre o estructura anterior o futura queda temporalment en qüestió. Per això, s’han d’extremar les precaucions: les transicions són extremadament perilloses. Ho va ser la transició política espanyola, amb tot el seu catàleg de violències explícites i latents (els militars i les trames negres, ETA) que van servir per legitimar l’ordre dictat: l'“atado y bien atado”. El perill de retorn al passat, a la dictadura, als preliminars, però també l’amenaça d’un futur incert, l’espantall de la revolució o el desordre, van frenar la marxa, inhibint els canvis de fons.
A Casado, Rivera i Abascal se’ls veu tot, fan pura pornografia ideològica
També el procés independentista català pot ser interpretat com un gran ritu de pas en la seva fase més complexa, l’etapa de "postautonomia" i "preindependència" que Carles Puigdemont va definir l’octubre del 2015 en un post al seu blog personal. Reprodueixo sencer un paràgraf de l'escrit citat de qui llavors no era encara president perquè, crec, manté plena vigència per interpretar el moment —i el sentit del viatge—: “Hem entrat a la Catalunya postautonòmica. Tampoc no som una nació independent, encara. Som un país preindependent, que camina decidit cap a la plena normalització del seu estatus polític. Aquest és un lapse de temps excepcional, que demana fórmules i polítiques que estiguin d’acord amb aquesta excepcionalitat. Allò que servia per a l’autonomia no serà suficient, i d'allò que ens caldrà per a l’Estat independent encara no en gaudim”.
El Nacional, 19 de novembre del 2018
Al final, el problema no és tant la violència verbal, la comparació entre els llaços grocs dels presos i les estrelles que els cosien als jueus a l’Alemanya nazi, sinó qui la fa. Al final, el problema no és l’insult, sinó qui insulta i a qui. La dreta espanyola encara no ha superat el seu paper de policia d’una Transició que pretén eterna, perquè res no acabi de morir ni tampoc de néixer —i ja fa 40 anys que hi som—, i per això ara es permet el luxe de vestir-se d'ultra i fer trumpisme-cunyadisme. El fet que siguin tres partits —el PP, Cs i Vox— els que competeixen pel mateix espai electoral, que va des del centrisme aideològic al populisme neofalangista, els llança a l'arena electoral amb faldilles curtes, molt curtes, i extremadíssimes pintures de guerra: a Casado, Rivera i Abascal se’ls veu tot, fan pura pornografia ideològica.
Els antropòlegs Arnold van Gennep i V. W. Turner van investigar l’estructura dels ritus de pas, que no només formen part de les pràctiques mítico-religioses de l’home “primitiu”, sinó de la vida de tothom en general, en tots els temps i cultures. El ritu de pas acompanya tota mena de canvis i conté una fase preliminar o de separació del món, per exemple, la sortida de la infància; una de marge o transició, la fase liminar (del llatí limen, 'llindar'), com ara l’adolescència, període d’indefinició en el qual no s’és ni una cosa ni l’altra, i una tercera de reagregació amb una nova posició a la vida social, la fase postliminar, l'adultesa. Durant la fase de transició tot salta pels aires, tot ordre o estructura anterior o futura queda temporalment en qüestió. Per això, s’han d’extremar les precaucions: les transicions són extremadament perilloses. Ho va ser la transició política espanyola, amb tot el seu catàleg de violències explícites i latents (els militars i les trames negres, ETA) que van servir per legitimar l’ordre dictat: l'“atado y bien atado”. El perill de retorn al passat, a la dictadura, als preliminars, però també l’amenaça d’un futur incert, l’espantall de la revolució o el desordre, van frenar la marxa, inhibint els canvis de fons.
A Casado, Rivera i Abascal se’ls veu tot, fan pura pornografia ideològica
També el procés independentista català pot ser interpretat com un gran ritu de pas en la seva fase més complexa, l’etapa de "postautonomia" i "preindependència" que Carles Puigdemont va definir l’octubre del 2015 en un post al seu blog personal. Reprodueixo sencer un paràgraf de l'escrit citat de qui llavors no era encara president perquè, crec, manté plena vigència per interpretar el moment —i el sentit del viatge—: “Hem entrat a la Catalunya postautonòmica. Tampoc no som una nació independent, encara. Som un país preindependent, que camina decidit cap a la plena normalització del seu estatus polític. Aquest és un lapse de temps excepcional, que demana fórmules i polítiques que estiguin d’acord amb aquesta excepcionalitat. Allò que servia per a l’autonomia no serà suficient, i d'allò que ens caldrà per a l’Estat independent encara no en gaudim”.
El Nacional, 19 de novembre del 2018
dimarts, 18 de setembre del 2018
EL MAIDAN CATALÀ
L'independentisme va tornar a executar dimarts passat, Diada
Nacional de Catalunya, una mobilització massiva i cívicament impecable:
un milió de persones perfectament alineades, segons la Guàrdia Urbana de
Barcelona, van reclamar la República i la llibertat dels presos amb total
normalitat. Així com es va concentrar a l'hora assenyalada, acabats els
parlaments la massa es va retirar ordenadament sense trencar ni una
paperera, la qual cosa, a més d'haver-se convertit ja en un tòpic, constitueix
cada 11 de Setembre un veritable prodigi estadístic. Les
imatges des de l'aire, de nou impressionants, mostraven el raig de color
corall —el de la samarreta oficial d'aquest any— com un riu de
lava ardent avançant per la Diagonal. Perfecte. Tot perfecte, una vegada més.
I, tanmateix...
I, tanmateix, em vaig preguntar què hauria passat, què podria passar, si
aquesta mena de gegantí castell horitzontal format per centenars de milers
de persones no s'hagués descarregat tan tranquil·lament, si l'exhibició
s'hagués prolongat una mica més... i cap a un nou escenari. Em vaig preguntar
què hauria passat si, per exemple, 10.000 o 20.000 dels participants haguessin
anat a l'aeroport del Prat a plantar-se al mig de la pista amb les
samarretes de color corall, les motxilles, els entrepans i, fins i tot, els
nens i els avis. Pedro Sánchez hauria enviat la Guàrdia
Civil a netejar la pista com la va enviar Mariano Rajoy a
netejar els col·legis electorals en el referèndum de l'1-O?
Va ser una imatge fugaç, certament, però no se me'n va del cap:
"20.000 independentistes provoquen el caos aeri
a mig Europa". Després, se n'hi van anar afegint més:
"Els independentistes bloquegen per tercer dia el port de
Barcelona"; "Suspès el trànsit ferroviari amb Madrid i París per la
protesta independentista"; "Els independentistes provoquen
cues quilomètriques a la frontera"... I així. Però no. Em temo
que l'independentisme haurà de fer front a un risc evident
d'estetització del moviment, que la mobilització de cada Diada, que
cada nova demostració de força al carrer, esdevingui tan massiva i exemplar
com políticament innòcua. Però ni ara ni fa un any —tot i el que diuen les
ordres de processament i les portades d'alguns diaris— no sembla que la
via revolucionària o plenament rupturista, com suggereix la CUP,
sigui l'opció a seguir. El problema és que això contribueix a la sensació de
falta de rumb i planteja molts interrogants sobre la resposta a la sentència
contra els líders del procés.
"L'independentisme haurà de fer front al risc que cada nova demostració de força al carrer esdevingui tan massiva i exemplar com políticament innòcua"
Aquest dijous farà un any de la fracassada operació Anubis,
l'assalt de la Guàrdia Civil al Departament d'Economia de la Generalitat i
sis seus més del Govern, a més d'empreses i residències privades. El
dispositiu pretenia impedir el referèndum de l'1-O i es va saldar amb 41
escorcolls i 14 detencions, entre les quals les de Josep M. Jové i Lluís
Salvadó, els principals col·laboradors del vicepresident Oriol
Junqueras. Entre 40.000 i 60.000 persones es van concentrar aquell dia
davant de la Conselleria d'Economia per, segons els jutges espanyols, impedir a
les forces de l'ordre de fer la seva investigació. Els Jordis,
Sànchez i Cuixart, 11 mesos ja a la presó, van cridar la gent una vegada i una
altra a anar-se'n a casa. Tothom ho va veure i pot recuperar les imatges. Si hi
ha una zona zero de la repressió dels líders de l'independentisme es localitza
allà, en la molt burgesa cruïlla de la rambla de Catalunya amb la Gran Via de
Barcelona. Tots hi vam ser, allà, en un moment o un altre. Però ningú no va
cridar a ocupar les pistes del Prat, ni a paralitzar el port o a impedir
que l'AVE sortís de Sants cap a Madrid. El Maidan català no va passar de fer
uns gargots a un cotxe de la Guàrdia Civil, al qual van pujar els Jordis amb
permís de l'autoritat actuant.
"L'independentisme haurà de decidir si la independència bé val parar el Prat o bloquejar el trànsit de creuers pel port de Barcelona"
I, tanmateix, més d'hora que tard, l'independentisme haurà de decidir
si la independència s'ho val, parar el Prat o bloquejar el trànsit de
creuers pel port de Barcelona. Molts deuran pensar que una estratègia d'aquesta
mena, basada en el desenvolupament de mobilitzacions pacífiques de resistència
radical i massiva, seria disparar-se un tret al peu, ara que les dades
confirmen que el procés no va enfonsar l'economia catalana com molts van predir
i van desitjar. I, per descomptat, pensaran que aquesta seria l'excusa perfecta
perquè Sánchez apliqués una altra vegada un 155 com el va aplicar Rajoy. O
bé, perquè els jutges del Tribunal Suprem elevessin a
l'estratosfera les condemnes previstes per als empresonats i exiliats.
I,
tanmateix, la hipòtesi d'un Maidan català va ser el que, fa un any, va encendre
totes les alarmes a Madrid. I el que avui continua recordant als dirigents d'un
costat i de l'altre que la gent, i no només la que ja prepara la samarreta de
l'any que ve per a la nova coreografia de la Diada, espera respostes.
divendres, 21 de juliol del 2017
ARTICLES A EL NACIONAL.CAT
Podeu seguir tots els meus articles sobre actualitat política a El Nacional.cat
Cliqueu aquí
Gràcies
Cliqueu aquí
Gràcies
dimarts, 26 de juliol del 2016
LES GUERRES INVISIBLES
Nova York, Washington, Madrid, Londres, París, Brussel·les. Les guerres del segle XXI són guerres planetàries de guerrilla difusa, amb combatents sense rostre, amb exèrcits sense estat major ni jerarquies de comandament, amb fronts mòbils al mapa de Google que és el tot, -finalment, després de 25 segles de metafísica occidental, resulta que el tot ets tu al teu sofà navegant pel Google Maps-. Guerres subterrànies, latents, emergint en directe a la volta de la cantonada, guerres al teu mòbil, i, malgrat tot, guerres invisibles.
Guerres sense guerrers ni generals ni normes. ¿Qui les
declara? ¿Hi ha manera de rendir-se? ¿Es poden negociar reparacions? Fa un
segle, les guerres van deixar de tenir regles i cavallers que demanaven permís
abans de disparar el primer tret. Ara ja no tenen ni papers, les guerres ja no
s’anuncien, ja no es tracten, es fan. No se sap on comencen ni quan
acaben, no se sap on serà la propera batalla. Això sí, mantingueu-vos connectats
a la vostra pantalla.
Les grans guerres del segle XX eren hecatombes racionals. La
cara fosca de la Il·lustració era Il·lustració. Algú les pensava, algú les
dirigia, algú les feia, algú amb cara i ulls hi peria, en elles, algú
comptava els morts, i algú pretenia anar a l’arrel del problema (per
condemnar-les o per absoldre-les). Ara no hi ha arrel del problema i per això
mateix no entenem aquestes guerres. Les guerres no es poden pensar amb el
pensament-arbre (Deleuze i Guattari). Les que es fan ara i aquí són guerres
rizomàtiques: guerres sense arrel a tallar, sense tronc a tombar, sense
capçada, branques ni fulles a esbrossar. Barack: de què va servir l’operació
Bin Laden? Ja heu condecorat el dron?
Després de l’11S del 2001 Bush fill va decidir esborrar
l’Afganistan del mapa; Hollande, després del 13N del 2015, va bombardejar
Síria. (I què faràs, tu, Angela Merkel, després de Brussel·les?) Guerra,
encara, contra els enemics de la pàtria i l’Humanité. Quan la
lògica vella, la dels imperis-nació respon a l’atac, topa una vegada i una
altra contra un adversari subterrani, múltiple, sense centre ni perifèria (tot
és centre d’alguna cosa i perifèria a la vegada), que es reprodueix i es
retroalimenta en/i del tot global interconnectat fins a l’infinit.
Quan la lògica vella, la dels imperis-nació, respon a l’atac, topa una vegada i una altra contra un adversari subterrani, múltiple, sense centre ni perifèria, interconnectat fins a l'infinit.
Quan la lògica vella, la dels imperis-nació, respon a
l’atac, topa una vegada i una altra contra un adversari subterrani, múltiple,
sense centre ni perifèria, interconnectat fins a l'infinit. Respostes velles, respostes en mode arbre, a guerres noves
en mode rizoma. Per això no es pot tallar l’arrel: s’escampa per tot arreu, en
el subsòl que comunica Bali amb Bamako i Molenbeek, no se sap on neix ni on
mor, no necessita rebre ordres, se les dóna ella mateixa, no li cal ningú que
assenyali un punt al mapa. No hi ha un centre de comandament. Hi ha una
multiplicitat de centres d’atac. El teatre d’operacions és el tot, no hi ha
direcció ni objectiu i totes les direccions i tots els objectius són
possibles. Xoc de civilitzacions? Intraxoc civilitzatori.
La ciberguerra espera l’arribada de la ciberpolítica. El
segle. La guerra rizomàtica no és cosa de Déu, es cosa del món en xarxa, dels
discursos en xarxa, dels dispositius en xarxa. La xarxa és comunicació i
moviment enxarxat de les persones per aeroports i metros, en l’interior
dels gran edificis corporatius, als grans estadis, a les zones d'oci de les
ciutats líquides, de les ciutats-pantalla. No hi ha punt de fuga. En la
xarxa, tots som atacats i atacants, agredits i agressors, víctimes i botxins,
objectius a batre: ells també.Tots som Brussel·les, tots som París, tots som
Londres, tots som Madrid, tots som Nova York i Washington. 13 morts: fes una
piulada, no triguis. Ja en són 30 i molts.
Hem confós el món més (auto)vigilat de la història amb el
món més segur. ¿Com és possible que passi? Justament, perquè era impossible que
passés. Multipliquem muralles per parar les pasteres atapeïdes d'esperança,
esborrem les fronteres però les ressuscitem quan venen els refugiats “amb
estudis” que fugen de “la” guerra (com si la d’ells no fos la nostra). Aviat
podran atacar-nos des del mòbil que dorm i passeja amb nosaltres obert 24
hores. Tots som el xino o el paki de la
cantonada.
Ells vesteixen i figura que resen i juren i convoquen les
guerres santes com es feia al món vell. Però és mentida: són els únics que han
entès com es fan les guerres -les maleïdes guerres invisibles- del món nou que
nosaltres vam enunciar.
David González
El Nacional.cat
23 de març 2016
Més articles de David González aquí: http://www.elnacional.cat/ca/firmes/david-gonzalez
diumenge, 11 d’octubre del 2015
EL NACIONAL.CAT
A partir d'ara podeu llegir els meus articles a El Nacional.cat, diari digital i aventura periodística que ja és una feliç realitat. Hi esteu convidats.
Moltes gràcies! Continuem.
Aquí teniu una selecció dels articles publicats a El Nacional.cat:
Articles del 2016
(Del més recent al més antic)
Espanya desconnecta (i té la cara morada)
http://www.elnacional.cat/ca/espanya-desconnecta-i-es-posa-morada/
Mas, el lleó ferit
http://www.elnacional.cat/ca/mas-el-lleo-ferit/
De 'rave' al Rodalies
http://www.elnacional.cat/ca/de-rave-al-rodalies/
Adéu a CDC (i alguna cosa més)
http://www.elnacional.cat/ca/adeu-a-cdc-i-alguna-cosa-mes/
La nació de Pedro (i Pablo)
http://www.elnacional.cat/ca/la-nacio-de-pedro-i-pablo/
Madrid crema (i Mas somriu des d'Ítaca)
http://www.elnacional.cat/ca/madrid-crema-i-mas-somriu-des-ditaca/
De la Nova Planta a la reial plantada
http://www.elnacional.cat/ca/de-la-nova-planta-a-la-reial-plantada/
Escac de Mas
http://www.elnacional.cat/ca/escac-de-mas/
El problema del ciutadà Mas
http://www.elnacional.cat/ca/el-problema-del-ciutada-mas/
Cup i final: ara sí (o tampoc)
http://www.elnacional.cat/ca/cup-i-final-ara-si-o-tampoc/
Entrevistes del 2016
Mas: "A CDC hem de parlar de fundació, no de refundació"
http://www.elnacional.cat/ca/artur-mas-entrevista/
Articles del 2015
(Del més antic al més recent)
El (quasi) '98' de Rajoy
http://www.elnacional.cat/ca/el-quasi-98-de-rajoy/
A trenc d'albaArticles del 2016
(Del més recent al més antic)
Espanya desconnecta (i té la cara morada)
http://www.elnacional.cat/ca/espanya-desconnecta-i-es-posa-morada/
Mas, el lleó ferit
http://www.elnacional.cat/ca/mas-el-lleo-ferit/
De 'rave' al Rodalies
http://www.elnacional.cat/ca/de-rave-al-rodalies/
Adéu a CDC (i alguna cosa més)
http://www.elnacional.cat/ca/adeu-a-cdc-i-alguna-cosa-mes/
La nació de Pedro (i Pablo)
http://www.elnacional.cat/ca/la-nacio-de-pedro-i-pablo/
Madrid crema (i Mas somriu des d'Ítaca)
http://www.elnacional.cat/ca/madrid-crema-i-mas-somriu-des-ditaca/
De la Nova Planta a la reial plantada
http://www.elnacional.cat/ca/de-la-nova-planta-a-la-reial-plantada/
Escac de Mas
http://www.elnacional.cat/ca/escac-de-mas/
El problema del ciutadà Mas
http://www.elnacional.cat/ca/el-problema-del-ciutada-mas/
Cup i final: ara sí (o tampoc)
http://www.elnacional.cat/ca/cup-i-final-ara-si-o-tampoc/
Entrevistes del 2016
 |
| Artur Mas, Marta Lasalas i David González 16/02/2016 Foto: Sergi Alcàzar |
Mas: "A CDC hem de parlar de fundació, no de refundació"
http://www.elnacional.cat/ca/artur-mas-entrevista/
Articles del 2015
(Del més antic al més recent)
El (quasi) '98' de Rajoy
http://www.elnacional.cat/ca/el-quasi-98-de-rajoy/
http://www.elnacional.cat/ca/a-trenc-dalba/
El rai de Soraya
http://www.elnacional.cat/ca/el-rai-de-soraya/
El Parlament de la Secundina
http://www.elnacional.cat/ca/el-parlament-de-la-secundina/
Bumerang Romeva
http://www.elnacional.cat/ca/bumerang-romeva/
Rivera en la Santa Aliança
http://www.elnacional.cat/ca/rivera-i-la-santa-alianca/
París era el teu regal
http://www.elnacional.cat/ca/la-cup-i-el-comite-invisible/
40 anys de "consens"
http://www.elnacional.cat/ca/40-anys-de-consens/
!Tora, tora (Mas-Colell)¡
http://www.elnacional.cat/ca/tora-tora-mas-colell-2/
Sense la CUP, impossible
http://www.elnacional.cat/ca/sense-la-cup-impossible/
Democràcia de barra lliure (cupaire)
http://www.elnacional.cat/ca/democracia-de-barra-lliure-cupaire/
L'impossible, de nou
http://www.elnacional.cat/ca/limpossible-de-nou/
L'esperit i els fantasmes de la transició
http://www.elnacional.cat/ca/els-esperits-i-els-fantasmes-de-la-transicio/
De la nena de Rajoy a la filla de Rivera
http://www.elnacional.cat/ca/de-la-nena-de-rajoy-a-la-filla-de-rivera/
S'acabarà la ràbia?
http://www.elnacional.cat/ca/sacabara-la-rabia/
Kolau busca pis a Vallekas
http://www.elnacional.cat/ca/kolau-busca-pis-a-vallekas/
La casta que vindrà
http://www.elnacional.cat/ca/la-casta-que-vindra/
Un tripartit per a Espanya?
http://www.elnacional.cat/ca/un-tripartit-per-a-espanya/
Catalunya gira cap a l'esquerra i els highlands
http://www.elnacional.cat/ca/catalunya-gira-cap-a-lesquerra-i-els-highlands/
Les 'tres Catalunyes' del 20D
http://www.elnacional.cat/ca/les-tres-catalunyes-del-20d/
Espanya, una qüestió de fe
http://www.elnacional.cat/ca/espanya-questio-de-fe/
dimarts, 22 de setembre del 2015
27-S
Podeu seguir els meus articles sobre la campanya del 27-S publicats a La Vanguardia aquí:
http://registrousuarios.lavanguardia.com/premium/54436713200/index.html
O bé, al meu Facebook:
https://www.facebook.com/david.g.rubio.71
Moltes gràcies
Subscriure's a:
Missatges (Atom)