Per: David González
JORDI PUJOL va començar a no oposar-se a la independència el dia
que el Tribunal Constitucional va decapitar l'Estatut que ell no hauria
reformat mai. Llavors van cedir els ponts espriuans com si un mal corrent els
hagués passat per sobre i va tremolar la mà oberta per construir una Espanya on
Catalunya cabés sense deixar de ser Catalunya. Pujol va reconèixer el seu fracàs
en l'intent i va acabar afegint-se a la capçalera de la manifestació, no sense
amargor. "Tu també has fracassat", em va respondre, felí, una vegada.
El gruix del nacionalisme català, però, estava prou preparat per assumir-lo,
aquest fracàs. Ho demostren els números. La plataforma antisobiranista Societat
Civil Catalana ha xifrat en 793.683 els participants a la Via Catalana del
2013. És la meitat del càlcul oficial, però aquest recompte continua reflectint
la mobilització cívica més gran que s'ha conegut -no es va registrar ni un sol
incident- a la Catalunya
i l'Espanya contemporànies. Allà, al tram de la Via que li va correspondre, l'expresident també
hi era. Jordi Pujol omplia ell solet el dipòsit moral del sobiranisme, com
abans de tot el catalanisme. Fins divendres passat.
Després de dècades de sospites sobre membres de la seva família
que Pujol no va atendre com calia, i que sempre va despatxar com a maniobres
dels seus adversaris per ensorrar-lo, la confessió sobre l'herència del 1980 no
declarada fins fa quinze dies, aquest mea culpa a deshora forçat per qui sap
què, ha estat una garrotada en l'ànim de molta gent de bé. Per descomptat, n'hi
ha que es freguen les mans. Ignoren, o volen ignorar, que els centenars de
milers de persones de bona fe implicades en això que s'anomena "el
procés" estan a punt per aguantar molts obusos. En l'assumpció de les
dificultats es forgen els valors: el compromís, l'esforç, el sentit del deure i
la responsabilitat envers un mateix i amb els altres i la legítima aspiració al
reconeixement . Els valors: la capa amb què tantes vegades es va tapar el
president Pujol. Per això l'"error" que ha reconegut ara ha obert una
falla de dimensions gegantines que va molt més enllà de si el procés se'n
ressent o no o si el partit que va fundar, Convergència Democràtica, sobreviurà
a tot plegat. És per això que aquest segon fracàs de Pujol ja no és assumible.
En les seves Confessions, Agustí d'Hipona va preguntar a Déu:
"Per què si Tu ho saps tot, encara m'he de confessar a Tu? Tu saps totes
les meves faltes, Tu ets omniscient". El filòsof Jacques Derrida ofereix
una resposta: perquè la confessió comporta alguna cosa més que dir el que ha
passat. La confessió implica una transformació davant l'altre. Ser un altre en
el fet d'assumir que s'és culpable, que no és ben bé el mateix que assumir
culpabilitats d'altres. Aquesta és la veritable confessió, com el veritable
perdó suposa perdonar l'imperdonable. O com l'impossible acaba sent el que
passa de veritat.
No és l'error, és una falla, i és vostè qui ens ha fallat,
president, però sobretot, a qui ha fallat és a vostè mateix. No s'enganyi
(més), president Pujol.
Fantàstic !!!
ResponElimina