dijous, 31 de juliol del 2014

CONFESSIONS




Per: David González
La Vanguardia 29/08/2014

JORDI PUJOL va començar a no oposar-se a la independència el dia que el Tribunal Constitucional va decapitar l'Estatut que ell no hauria reformat mai. Llavors van cedir els ponts espriuans com si un mal corrent els hagués passat per sobre i va tremolar la mà oberta per construir una Espanya on Catalunya cabés sense deixar de ser Catalunya. Pujol va reconèixer el seu fracàs en l'intent i va acabar afegint-se a la capçalera de la manifestació, no sense amargor. "Tu també has fracassat", em va respondre, felí, una vegada. El gruix del nacionalisme català, però, estava prou preparat per assumir-lo, aquest fracàs. Ho demostren els números. La plataforma antisobiranista Societat Civil Catalana ha xifrat en 793.683 els participants a la Via Catalana del 2013. És la meitat del càlcul oficial, però aquest recompte continua reflectint la mobilització cívica més gran que s'ha conegut -no es va registrar ni un sol incident- a la Catalunya i l'Espanya contemporànies. Allà, al tram de la Via que li va correspondre, l'expresident també hi era. Jordi Pujol omplia ell solet el dipòsit moral del sobiranisme, com abans de tot el catalanisme. Fins divendres passat.

Després de dècades de sospites sobre membres de la seva família que Pujol no va atendre com calia, i que sempre va despatxar com a maniobres dels seus adversaris per ensorrar-lo, la confessió sobre l'herència del 1980 no declarada fins fa quinze dies, aquest mea culpa a deshora forçat per qui sap què, ha estat una garrotada en l'ànim de molta gent de bé. Per descomptat, n'hi ha que es freguen les mans. Ignoren, o volen ignorar, que els centenars de milers de persones de bona fe implicades en això que s'anomena "el procés" estan a punt per aguantar molts obusos. En l'assumpció de les dificultats es forgen els valors: el compromís, l'esforç, el sentit del deure i la responsabilitat envers un mateix i amb els altres i la legítima aspiració al reconeixement . Els valors: la capa amb què tantes vegades es va tapar el president Pujol. Per això l'"error" que ha reconegut ara ha obert una falla de dimensions gegantines que va molt més enllà de si el procés se'n ressent o no o si el partit que va fundar, Convergència Democràtica, sobreviurà a tot plegat. És per això que aquest segon fracàs de Pujol ja no és assumible.

En les seves Confessions, Agustí d'Hipona va preguntar a Déu: "Per què si Tu ho saps tot, encara m'he de confessar a Tu? Tu saps totes les meves faltes, Tu ets omniscient". El filòsof Jacques Derrida ofereix una resposta: perquè la confessió comporta alguna cosa més que dir el que ha passat. La confessió implica una transformació davant l'altre. Ser un altre en el fet d'assumir que s'és culpable, que no és ben bé el mateix que assumir culpabilitats d'altres. Aquesta és la veritable confessió, com el veritable perdó suposa perdonar l'imperdonable. O com l'impossible acaba sent el que passa de veritat.

No és l'error, és una falla, i és vostè qui ens ha fallat, president, però sobretot, a qui ha fallat és a vostè mateix. No s'enganyi (més), president Pujol.


1 comentari: