dijous, 27 de març del 2014

ON ERES EL 77?

Per: David González
La Vanguardia 25/03/2014


El mite. A Adolfo Suárez González l'ha elogiat fins i tot ERC, partit que per sortir de la clandestinitat va haver d'esperar torn darrere del PCE de Carrillo, legalitzat el dissabte sant del 1977. Les dues dades no són menors, però retinguem la primera: la gairebé absoluta unanimitat en l'homenatge al president. Al panteó hispànic no abunden els sants de la civilitat, més aviat al contrari. Això pot explicar que Suárez forgi consensos fins i tot en l'últim adéu: perquè va ser un senyor que només va demanar vots, o sigui confiança, cosa revolucionària en una Espanya que durant molt de temps va ser un trist país de sabres i adhesions absolutes. Un país en blanc i negre. D'odis i de silencis.

"Libertad, libertad (sin ira), libertad". L'Espanya de la nostra infantesa, els barris dels nostres pares en la Catalunya de la nostra infantesa.

Hi penso de vegades, quan escolto Dónde estabas tú en el 77?, un disc de la primera etapa de Loquillo, ja dels temps de La edad de oro. Quan el color ho inundava tot com a revenja per tantes dècades fosques, alguns joves anaven/anàvem de negre, que era lo más (Bé: en realitat, eren elles, les que eren lo más). Reflexos -obscurs- de cosmopolitisme. A Londres, el punk es tornava sinistre, però al 77, quan Suárez va guanyar les eleccions del 15-J, tot eren cabells de colors (els Sex Pistols sortien fins i tot a l'Hola). Aquell any es va estrenar La guerra de les galàxies -que jo vaig veure en brillants cromos autoadhesius i alguns còmics opportunity-; i Elvis Presley -el més punk de tots- va ascendir a l'Olimp des del seu lavabo, cosa que explica que TVE repassés tota la filmografia del rei en la sobretaula dels dissabtes mentre el destape patri omplia els cinemes en la sessió doble a la mateixa hora.


"La movida" / GARCÍA ALIX

A les pantalles dels setanta, als barris, a les fàbriques, els Suárez, Joan Carles, Tarradellas, els Miguel Roca o els López Bulla, José Luis, i tants altres, feien somiar els nostres pares en un país diferent. El 23-F, Tejero els va fer pensar que no hi havia res a fer. Però van plantar cara Suárez i Gutiérrez Mellado, possiblement el primer militar amnistiat per les classes populars de l'Espanya de la transició. Després, Felipe va omplir el cabàs.

dimecres, 12 de març del 2014

07.37, 07.39



Per: David González
La Vanguardia. 11/03/2014

Records. Avui fa deu anys que vam entrar al segle XXI. L’11 de març del 2004 Espanya tancava l’era del terrorisme domèstic –ETA, els GAL, els Grapo– i s’incorporava a la del terrorisme global. Res no va tornar a ser el mateix. Recordo la cara, el posat greu, d’alguns companys de taula a la redacció de l’Avui, on treballava aleshores (i em venia al cap la d’un amic de la universitat veí del supermercat Hipercor, l’endemà d’aquell atemptat); la intuïció, molt compartida, reflex inequívoc de l’amplitud de la veritat que, ben aviat, també va començar a compartir molta gent a tot arreu: que, contra la gran mentida d’Estat que es gestava, ETA no havia estat. I la sensació de ràbia i buidor que m’està tornant ara, quan teclejo aquesta columna.

Tots hi anàvem, en aquells trens de la mort. 07.37, 07.39. Dos minuts. Temps de sobres per agafar o perdre el tren de cada dia. Atocha, El Pozo, Santa Eugenia, els cadàvers al pavelló d’Ifema. 191 vides. 1.858 ferits, diu la Viquipèdia. Pásalo. Indignació per SMS. El periodisme també va perdre alguna cosa per sempre més en aquells dos minuts.

La fragilitat. La corda fluixa sobre la qual construïm les nostres presumptes seguretats de cada dia es va trencar. Encara avui, quan pugem a un tren o a un avió, és possible que, durant una fracció de segon, ho tornem a experimentar. I sí, recordo que dissabte, al (meu) Rodalies, quan tots els trens van parar per fer un minut de silenci per les víctimes de Madrid, un creient llegia l’Alcorà instal·lat còmodament en una filera de tres seients, postura d’altra banda habitual als combois de la Renfe. Hi ha molts costums més: el botellot dels divendres i els dissabtes a la nit que practiquen els joves que pugen a les discoteques del Maresme amb les ampolles a la bossa del súper. Un vagó de tren és una extensió amb rodes del menjador, la sala d’estar o l’habitació de casa en la transició cap a l’espai plenament públic. Hi tendim a reproduir la relació amb l’espai íntim i així, quan viatgem amb tren (o amb avió), continuem pensant, llegint, connectant-nos, menjant, bevent, resant.

L’11-M va esbotzar la nostra petita quotidianitat. I la del creient i la dels nois del botellot –encara que potser no ho saben–. Segur que hauré tornat a pensar-hi avui, quan pugi al tren. En això sí que van guanyar ells.




LA CONSULTA DE CADA DIA

Per: David González
La Vanguardia 4/03/14

El dret a decidir existeix. No ho diu servidor sinó el president del Govern de tots els (ciutadans) espanyols, el senyor Mariano Rajoy y Brey, que, en el denominat debat de l’estat de la nació, va reivindicar el “dret dels espanyols a decidir el seu futur”. Tot d’una, el líder del PP va esmenar la plana als mil i un experts que, per activa i per passiva, han negat l’existència –i l’essència, que diria sant Tomàs– de tal cosa; però, a la vegada, també va deixar molt clar que no només d’haver-n’hi n’hi ha, sinó que el dret en qüestió fins i tot té amo –subjecte o titular– perfectament definit: “els espanyols”.

Rajoy ha començat a parlar el mateix llenguatge que els sobiranistes catalans (o bascos, a qui és de justícia reconèixer la paternitat del concepte, aquells dies del pla Ibarretxe, que aquí va desplegar la PDD, la Plataforma pel Dret a Decidir, clar precedent de l’actual mobilització sobiranista en l’esfera civil). Bé. El llenguatge és important i encara més en la política –que és a parts iguals discurs i acció, acció i discurs–. Però la realitat no sols està feta de paraules: acostuma a tenir vida pròpia. Quan José María Aznar va parlar de “Movimiento de Liberación Nacional Vasco”, en els temps del denominat procés de Lizarra, molts van creure que s’estava fent un pas endavant important per resoldre el conflicte basc. Però la dinàmica dels fets, per desgràcia, no va acompanyar els pronòstics.

És positiu que Rajoy assumeixi l’existència del dret que assisteix a les comunitats humanes que es consideren com a tals, com tota la resta de comunitats humanes, a regir els seus propis destins –en la mesura que sigui possible–; i, també, en el cas de les comunitats humanes que no són colònies i/o cultures amenaçades, com la “nació espanyola”, i, fins i tot, les comunitats humanes que tenen Estat propi, circumstància que també es dóna en el cas espanyol. Això últim evidencia que el dret a decidir no s’esgota ni en la forma juridicopolítica del seu titular o aspirant, sigui la que sigui, ni tampoc en l’exercici. I doncs? Parafrasejant Renan, resulta que el dret a decidir no és res més que una consulta de cada dia... que Rajoy no té clar si guanyaria a tot arreu. Vet aquí la clau d’un problema bastant més polític (ergo, pràctic) que semàntic.