dijous, 31 de juliol del 2014

CONFESSIONS




Per: David González
La Vanguardia 29/08/2014

JORDI PUJOL va començar a no oposar-se a la independència el dia que el Tribunal Constitucional va decapitar l'Estatut que ell no hauria reformat mai. Llavors van cedir els ponts espriuans com si un mal corrent els hagués passat per sobre i va tremolar la mà oberta per construir una Espanya on Catalunya cabés sense deixar de ser Catalunya. Pujol va reconèixer el seu fracàs en l'intent i va acabar afegint-se a la capçalera de la manifestació, no sense amargor. "Tu també has fracassat", em va respondre, felí, una vegada. El gruix del nacionalisme català, però, estava prou preparat per assumir-lo, aquest fracàs. Ho demostren els números. La plataforma antisobiranista Societat Civil Catalana ha xifrat en 793.683 els participants a la Via Catalana del 2013. És la meitat del càlcul oficial, però aquest recompte continua reflectint la mobilització cívica més gran que s'ha conegut -no es va registrar ni un sol incident- a la Catalunya i l'Espanya contemporànies. Allà, al tram de la Via que li va correspondre, l'expresident també hi era. Jordi Pujol omplia ell solet el dipòsit moral del sobiranisme, com abans de tot el catalanisme. Fins divendres passat.

Després de dècades de sospites sobre membres de la seva família que Pujol no va atendre com calia, i que sempre va despatxar com a maniobres dels seus adversaris per ensorrar-lo, la confessió sobre l'herència del 1980 no declarada fins fa quinze dies, aquest mea culpa a deshora forçat per qui sap què, ha estat una garrotada en l'ànim de molta gent de bé. Per descomptat, n'hi ha que es freguen les mans. Ignoren, o volen ignorar, que els centenars de milers de persones de bona fe implicades en això que s'anomena "el procés" estan a punt per aguantar molts obusos. En l'assumpció de les dificultats es forgen els valors: el compromís, l'esforç, el sentit del deure i la responsabilitat envers un mateix i amb els altres i la legítima aspiració al reconeixement . Els valors: la capa amb què tantes vegades es va tapar el president Pujol. Per això l'"error" que ha reconegut ara ha obert una falla de dimensions gegantines que va molt més enllà de si el procés se'n ressent o no o si el partit que va fundar, Convergència Democràtica, sobreviurà a tot plegat. És per això que aquest segon fracàs de Pujol ja no és assumible.

En les seves Confessions, Agustí d'Hipona va preguntar a Déu: "Per què si Tu ho saps tot, encara m'he de confessar a Tu? Tu saps totes les meves faltes, Tu ets omniscient". El filòsof Jacques Derrida ofereix una resposta: perquè la confessió comporta alguna cosa més que dir el que ha passat. La confessió implica una transformació davant l'altre. Ser un altre en el fet d'assumir que s'és culpable, que no és ben bé el mateix que assumir culpabilitats d'altres. Aquesta és la veritable confessió, com el veritable perdó suposa perdonar l'imperdonable. O com l'impossible acaba sent el que passa de veritat.

No és l'error, és una falla, i és vostè qui ens ha fallat, president, però sobretot, a qui ha fallat és a vostè mateix. No s'enganyi (més), president Pujol.


dimecres, 9 de juliol del 2014

LA CANÇÓ DEL BATIBULL

Per: David González
La Vanguardia, 08/07/2014


Els nous temps de la política vénen amb partitures d'abans. Es comencen a sentir una altra vegada músiques antigues. Des del PP, els primers acords de la cançó de l'estiu sonen com un batibull, un guirigall, aquelles dues paraulotes amb què el José María Aznar rampant del 2000 va fermar la primera majoria absoluta de la dreta espanyola de resultes de la pèssima digestió que va fer el PSOE de la derrota gairebé pòstuma del felipisme.

El batibull i el guirigall eren un còctel polític explosiu en què es barrejaven "els independentistes, amb perdó, d'ERC; els comunistes, amb perdó, d'IU, i els socialistes" (Aznar, 6 de febrer del 2000). Els socialistes eren els de Joaquín Almunia, que, entre molts altres errors, van cometre el de confiar el retorn a la Moncloa a una aliança d'esquerres amb Paco Frutos, aleshores successor electoral de Julio Anguita. El naufragi va ser dels que marquen època, i l'avui president Mariano Rajoy va ser el director d'aquella campanya victoriosa en la qual el PP va combinar la por dels altres nacionalismes -el pacte de Lizarra era molt viu i s'intuïa el canvi que va arribar el 2003 a Catalunya per la via tripartida- i de l'emigració sense control (successos d'El Ejido). És el mateix Mariano Rajoy que en en el seu retrobament forçat amb Aznar al sancta sanctòrum estival de la FAES diumenge va donar un avís molt dur, pel que fa la consulta sobiranista catalana, a qui sigui el successor d'Alfredo Pérez Rubalcaba, sigui Pedro Sánchez o Eduardo Madina. Tampoc no fóra estrany que el líder del PP aviat colli una mica més i insti el nou cap de Ferraz a aclarir si està disposat a pactar amb Podem -i amb l'Esquerra Unida d'Alberto Garzón- per portar la vella esquerra al poder a cavall de la nova.




De moment, i després de titubejar una mica, el president s'ha trobat amb la rotunda oposició del PSOE a la modificació de la llei electoral per garantir la majoria absoluta als ajuntaments al candidat de la llista més votada. El rebuig d'aquesta majoria preferent, amb la qual el PP apuntalaria moltes places a les municipals del maig, és un indici que els socialistes prefereixen o no poden tancar-se cap porta. Malgrat la urticària que els produeix l'efecte Podem ("Jo sóc de la casta dels lampistes", li va dir Susana Díaz a Pablo Iglesias, al·ludint als seus orígens familiars, en la dura ressaca de les europees), el nou PSOE que començarà a néixer a les primàries de diumenge està obligat, pel cap baix, a tractar amb guant de seda l'esquerra indignada. El contrari suposa assumir el risc de renunciar definitivament als electors socialistes emprenyats encara refugiats en l'abstenció. Això, o seguir la partitura dels grans èxits de l'Aznar més gloriós: l'amenaça secessionista -ara no basca, sinó catalana (i qui sap si valenciana, pel que diu Fabra)- i el frontpopulisme d'esquerres que Rajoy ha recuperat per a aquest estiu-tardor. Músiques velles per a balls nous.






dilluns, 7 de juliol del 2014

SALTAR O NO SALTAR LA PARET

El Mur de Berlín






Per: David González
La Vanguardia 6/07/2014


El 9 de novembre farà 25 anys que va caure el Mur (de Berlín). Aquell dia, mentre Günter Schabowski, portaveu de l'últim govern de l'Alemanya encara comunista, anunciava que els alemanys de l'RDA ja podien viatjar sense permís previ a l'Oest, els berlinesos orientals es llançaven en massa contra la muralla infame que els separava dels seus veïns i dividia dos mons. Va caure gairebé tot. Com assenyala Tony Judt a la seva magna obra Postguerra, el 10-N, "el món havia canviat". El bloc soviètic es va desfer com un castell de cartes. Alemanya tornava a ser una i el Nadal del 1991 l'URSS deixava d'existir i tots passàvem a ser peces del gran museu del segle XX.

Aquests fets es recordaran el 9 de novembre vinent, encara que, a molts llocs, des de Washington fins a Brussel·les passant per Madrid, sobretot, a Madrid, estaran més pendents del que passi a Barcelona que de les celebracions del 25è aniversari del Berlín feliçment (re)unit. Aquell dia s'ha de fer la consulta sobiranista que el president Artur Mas haurà convocat per tal de saber si els catalans volen saltar el que molts consideren un altre mur, però no precisament per llançar-se en braços dels parents de l'altre costat, sinó per protagonitzar una nova ampliació interior de la Unió Europea, tan tranquil·la com la que va acollir tots els alemanys, altra vegada junts, el 1990.

Aquest continua sent el pla de Mas: convocar la consulta. Però una altra cosa és que la dugui a terme "sí o sí". Els seus socis d'ERC, el partit d'Oriol Junqueras, no tenen cap dubte que el president complirà el seu compromís electoral i el del pacte d'estabilitat que li assegura la governabilitat: cridar a les urnes. Però una altra cosa és que faci el pas següent. El Tribunal Constitucional impugnarà la convocatòria que Mas farà a l'empara de la nova llei de consultes catalana i a la qual el PSC de Miquel Iceta està disposat a donar suport -a la llei, no la consulta com està plantejada-. I amb aquest dictamen negatiu sobre la taula el líder de CiU haurà de prendre la gran decisió: saltar o no saltar el mur i ser el primer a fer-ho. That's the (double) question.

La majoria dels polítics catalans donen per mort el 9-N: que la consulta no es materialitzarà per molt que, com diu un col·laborador de Mas, tingui el paraigua d'una llei espanyola (totes les que aprova el Parlament ho són mentre no es demostri el contrari). I circula que el president ja ha pactat amb Junqueras aquest escenari, a fi de garantir-se el seu suport fins a la pròxima estació del procés, unes eleccions plebiscitàries que Mas prefereix situar al final de la legislatura, el 2016. Pot ser que no salti la paret de la impugnació, com aventura el ministre García-Margallo. Però ara com ara el que consta és que si ERC no ha renunciat a res, Mas encara menys.

El president no ha garantit a ERC que traurà les urnes al carrer encara que no pugui. Però tampoc no ho ha descartat. Aquesta és una de les claus que s'hagi tornat a refredar la possibilitat que ERC s'incorpori al Govern a la tardor, a més del fet que fora, a l'oposició, s'hi està molt calentó. Junqueras ha traslladat a Mas que si no pot garantir-li que el 9-N hi haurà urnes al carrer sí o sí, el que vol dir, "amb" o "sense" permís de Madrid, ERC no serà al Consell Executiu. Però a més, li ha advertit que si ara no pot donar-li aquesta garantia no té per què creure que esgotar la legislatura porti a unes plebiscitàries el 2016 per declarar llavors la independència.

N'hi ha que comencen a dir que amb o sense consulta el procés continuarà endavant. En tot cas, l'argument de l'estat major d'ERC és que, tard o d'hora, caldrà saltar la paret de la legalitat o fer marrada. I que la consulta, per "il·legal" que sigui, sempre tindrà més suport polític i social, més consens, que una declaració unilateral d'independència. Una declaració que, si es manté la tendència apuntada en les enquestes i en les eleccions europees, hauria de liderar Junqueras, no Mas. Difícil, tot i que murs més alts s'han ensorrat un 9-N.


dijous, 3 de juliol del 2014

L'EDAT NOVA (2)

"MAR DE GEL" / C.D.FRIEDRICH (1823-24)

Ara fa dos anys vaig escriure un article amb el mateix títol que aquest. "Estem en una Edat Nova -per això no entenem res- i caldrà refer tota la bastida; això ha de ser un reset general o no se salvarà ni Déu", deia. Els símptomes: l'altivesa amb què alguns -com un alt executiu a qui al·ludia en el text- jutjaven el desastre i el malestar creixent no sols dels que havien perdut la feina, la casa o els estalvis, sinó dels qui simplement "han volgut viure millor fent els deures cada dia". "Alerta, superbs, perquè els prudents n'estan fins als nassos", acabava.

Els prudents, els del just terme mitjà aristotèlic, els del centre. Aquests que Duran o Rajoy busquen o intenten amarrar desesperadament, els que el PSOE va perdre a les places del 15-M (els seus fills hi eren) o els que Mas intenta rescatar de les ruïnes de l'Estatut amb la promesa de la llibertat per a demà passat. Aquests són els que tenien i tenen la clau de l'Edat Nova. Edat, no només "final de cicle" o "temps nou", perquè això que està passant ja té rivets de cesura històrica. Per primera vegada en cinquanta anys el futur ha deixat de ser una possibilitat per convertir-se en una amenaça, o, com a mínim, un buit. La meva, la dels nascuts al 68, és la primera generació europea privada de la seguretat que els seus fills viuran (una mica) millor que els seus pares. "No future", proclamaven els Sex Pistols al 76. Potser era massa aviat. Però és el que es percep ara a la cara i en les expectatives de la gent del just terme mitjà, i ara comença a traduir-se políticament. La realitat és tan punk que el més revolucionari és salvar els mínims.

La crisi econòmica i social ha fet metàstasi a l'edifici polític i institucional. Un segment molt ampli de la ciutadania, a Catalunya -on la qüestió nacional va catalitzar primer l'emprenyada- i ara a Espanya -els Podem han fet envellir fins i tot UPyD i C's-, sembla que ha decidit que si res no tornarà a ser com abans, ha arribat el moment de refer tota la bastida o ensorrar-se. Fins i tot els de l'àtic s'han adonat que alguna cosa es mou. Uns s'acomiaden -el primer, el Rei: avís en tota regla, per qui no se n'hagi assabentat- i d'altres es posen el casc. Fins i tot Rajoy, que anuncia un debat sobre com regenerar la res publica, diu que pot.


La Vanguardia 01/07/2014

EL PAPER DEL REI

Ni Espanya no se'n va anar a dormir monàrquica el 18 de juny ni es va llevar republicana el 19, quan Felip VI, ja rei, va jurar la Constitució a les Corts. Tanmateix, intueixo que ni Catalunya no se n'anirà a dormir espanyola el 9-N ni es despertarà independent el 10. Hi ha -malgrat la polarització política i social extrema- una àmplia zona de grisos, matisos i clarobscurs, en què imperen uns mínims que impedeixen que tot se'n vagi en orris, mínims que no passen per la genuflexió acrítica o interessada davant cap llei o institució sinó per l'art de relativitzar les (presumptes) veritats de cadascú per construir una zona d'acord, transacció i negociació permanent en benefici de tothom. És la base de la democràcia des dels grecs fins a Locke passant pel pactisme o contractualisme medieval i fins avui mateix .

Els segles de l'edat mitjana no van ser tan foscos com es pensa. El rei ho era si era rei a les Corts -a les de la Corona d'Aragó, sense anar més lluny- i, si no, no. Això va canviar amb els prínceps del Renaixement, que, en el camí de l'absolutització del poder, van fer mans i mànigues per convertir els parlaments medievals en cambres buides, sense cap poder efectiu. Doncs bé, una cosa semblant està passant ara mateix aquí, tret que, a diferència del segle XVII, no és el rei o la covachuela qui prova d'anul·lar el Parlament, sinó part dels entorns mediàtics i econòmics del poder polític democràtic els que voldrien suprimir de facto el paper arbitral i moderador que la Constitució reserva al cap de l'Estat. Alguna cosa grinyola en el guió d'aquests sectors quan s'ataquen persones com els presidents de La Caixa o del Foment, assenyalats com a criptoindependentistes pel fet d'haver demanat al nou rei que propiciï el diàleg polític sobre Catalunya, com també ha fet el president Mas. Alguna cosa falla quan els mateixos que amb tanta vehemència diuen que defensen la Constitució contra el desafiament sobiranista neguen al monarca espanyol l'exercici de la capacitat de mediació que li atribueix la Carta i el dret democràtic que assisteix Fainé, Gay de Montellà, Mas i qualsevol ciutadà a demanar que l'exerceixi.

Esclar que no li toca a Felip VI solucionar el conflicte! Però què hauria passat el 23-F si el seu pare s'hagués limitat a veure passar les hores?

De sobte, a alguns ja no els interessa Vicens Vives


26/06

ON ÉS, EL PSC?

Fins i tot l'encara príncep Felip, ja gairebé nou rei d'Espanya, va dir al seu dia en un discurs a Barcelona que els catalans serien el que volguessin ser. Una cosa no gaire diferent del que ha estat dient el PSC conegut en els seus 36 anys d'història, que són gairebé tants com els del regnat de Joan Carles I o els mateixos de la dictadura de Franco. Considerant, a més, que el PSC es regeix i es dirigeix per òrgans "nacionals", catalans, per descomptat, com el seu consell nacional, atès que als seus estatuts considera que Catalunya és una "nació" -a saber: una comunitat que no admet més sobirania que la pròpia per governar-se i relacionar-se amb totes les altres-, no entenc per què el PSC s'entesta a aferrar-se a aquest catecisme fatigós del partit dissenyat per no haver de decidir mai entre Catalunya i Espanya o, encara més, per no haver de decidir mai res, com li vaig sentir dir una vegada a Miquel Iceta, i que, segons sembla, continua dient.

I a més és mentida. Esclar que el PSC ha decidit 50.000 vegades entre Catalunya i Espanya! I la decisió ha estat -i em sembla molt legítima i respectable- "Catalunya amb Espanya". Aquesta va ser la decisió del PSC, perfectament concordant amb la de la resta del catalanisme polític, incloent-hi CiU, durant aquells gairebé 40 anys. I més mentides: el 2003 i el 2006, el PSC va decidir, ni més ni menys, desallotjar CiU del poder malgrat haver perdut les eleccions i obertament en contra del criteri de l'anomenat partit germà, el PSOE. I, finalment, el PSC va impulsar l'Estatut del 2006, la castració consentida del qual al Tribunal Constitucional ha portat Catalunya i el PSC on som.

Atès tot això, les direccions del PSC, amb el partit sumit en el desastre més gran que es recorda, han respost expedientant crítics "catalanistes". El resultat d'aquesta purga autodestructiva és que el PSC el 25-M només va continuar com a primera força en alguns municipis de l'entorn de Barcelona però passava a ser residual a la resta del país. El dret a decidir mitjançant consulta -ho va dir el president Artur Mas divendres davant 600 empresaris a la Seu d'Urgell- no equival a la independència. El dret a decidir, el boc expiatori al qual es pengen tots els mals del PSC, comporta que els catalans seran el que vulguin ser. En això, som on sempre hem estat. Oi, benvolgut Miquel?


La Vanguardia, 17/06/2014

VISCA LA CASTA TREBALLADORA!

La direcció (se suposava que sortint o en trànsit) del PSC volia que ahir fos el dia de Pere Navarro, el del comiat del primer secretari dimissionari per voluntat pròpia. Però vet aquí que es va convertir en el dia de tornar a començar. L'espantá sigil·losa de Núria Parlon ha tornat els socialistes catalans a la casella de sortida, o, cosa que és el mateix, a la casella Iceta, que mai i enlloc no s'ha descartat per a res i que, enmig del caos -per alguna cosa Iceta és un home d'ordre- s'ha posat a disposició del partit per al que faci falta (i hi fa falta de tot).

El no de Parlon ha atrapat el PSC entre el dia de la marmota i la dialèctica negativa de la història. Els emergents, els de la nova política, entre els quals Parlon (no a BCN World, tot pels més dèbils) però en versió suau, esclar, se suposa que diuen o han de dir que sí a canviar-ho tot i adéu a tot el que és anterior, com Nietzsche. Però es queden en el no. De vegades, fins i tot en el no a ells mateixos. Abans que res, són nonistes.

Pablo Iglesias -el nou transhome, el transvalorador de tots els valors (Nietzsche mai no va escriure "superhome")- aplaudeix amb les orelles aquests accidents de "la casta", la vella política i els aparells dels vells partits. El vaig veure dissabte a La Sexta serrant les dents -al principi va ser el verb, però només al principi-, disputant-se el copyright de l'autèntica nova política amb el ciutadà Rivera, tan ofès com Alberto Garzón, diputat revelació d'IU; Irene Lozano, d'UPyD, confosa, i Borja Sémper, del-PP-amb-barba-feréstega-i-sense-corbata, indignat. Només li va parar els peus a Iglesias el socialista Antonio Carmona -"el meu amic Ernest Lluch, assassinat per ETA, va universalitzar la sanitat en aquest país"-.


Podem va obtenir a Santa Coloma de Gramenet el diumenge de les europees 2.279 vots (7,12%), però Parlon va amarrar la primera plaça per al PSC. Dissabte a la nit se li va aparèixer el seu filòsof de capçalera, John Rawls, la va portar a un restaurant de barri i, podent menjar musclos (saborosos, però qui sap si letals: la primera secretaria del PSC) o jugar-se-la al plat de la sort (caviar, si et toca entre 100 plats d'ous de peix), li va aconsellar el meló de cada dia (alcaldia). O sigui, l'elecció més justa, racional, equitativa i segura (maximitzar el mínim): llibertat i meló per a tothom! I visca la casta treballadora! (la de les seguretats perdudes). Això: poder decidir i mirar Iglesias de cara. No hi ha altre remei, Miquel.

La Vanguardia, 16/06/2014

AIXÍ VA PARLAR DURAN

Fins i tot pot ser que, a més de pessigar-se per convèncer-se que era Josep Antoni Duran Lleida i no un Joan Tardà calb i amb corbata qui ho va dir, alguna privilegiada ment monclovita consultés ahir la Viquipèdia per assegurar-se que, efectivament, també ho va dir Francesc Cambó, arquetip per antonomàsia del catalanisme com Déu mana. Va ser al teatre Bosc en un míting de la campanya de la Lliga per un Estatut d'Autonomia que no va ser. Ho va publicar així La Veu de Catalunya el 17 de desembre del 1918: "En aquesta situació us dic: per a nosaltres: Monarquia? República? Catalunya! (Formidable ovació i aclamacions)... Nosaltres no hipotecarem l'Autonomia a la República, però no aturarem el nostre pas cap a l'autonomia perquè pugui caure la Monarquia".

Ahir s'hi va referir el líder d'Unió, i ni més ni menys que per certificar l'adéu del catalanisme de seny al seny constitucional amb l'abstenció a la llei d'Abdicació de Joan Carles I. "CiU hi va ser [en el moment històric clau de la transició] però ara no hi és, perquè fa temps que les forces majoritàries d'aquesta Cambra ens exclouen d'aquesta història". En nom dels exclosos del consens constitucional, així va parlar ahir Duran. 96 anys després de Cambó. I va sonar fort. Molt fort. Com una bomba. El rostre de Mariano Rajoy, greu, molt greu, va acusar l'impacte (com també el de García-Margallo). I no es va sentir cap ovació sinó una esbroncada formidable des dels bancs dels populars. Duran, que divendres es confessava no menys "incòmode" amb l'abstenció de CiU que amb el sí o el no que Artur Mas no ha volgut que fossin, es va agafar primer al got d'aigua i després als micros per continuar. Qui el conegui sap que no va ser un trago fàcil per al polític d'Alcampell.

Cal visitar les ruïnes del Born, vull dir de l'últim Estatut, per entendre el final del consens constitucional del 78 rubricat ahir per CiU en el "tràmit" de l'abdicació, en una mena de dialèctica negativa de la història. I comprendre per què Duran, que no vol la independència, com molta gent a Catalunya (però cada vegada menys), va parlar com va parlar i va dir el que va dir.

Mai no ho va tenir fàcil Duran. Ni tampoc CiU, i molt menys ara. Però algú hauria de deixar de continuar enganyant-se: Cambó ja queda molt enrere. I a diferència del líder de la Lliga, que encara va ser ministre d'Hisenda el 1921-22, el d'Unió ja no espera res. Per força els pengen. Mentre CiU accelera la fase Zaratustra, la de posar-ho tot de cap per avall, inclosa la seva pròpia història i la del catalanisme conegut, n'hi ha que continuen sense assabentar-se que ja no som a l'Espanya de Romanones, encara que sigui Duran qui ho diu. N'hi ha per llogar-hi cadires.


La Vanguardia 12/06/2014