dimarts, 26 de juliol de 2016

LES GUERRES INVISIBLES



Nova York, Washington, Madrid, Londres, París, Brussel·les. Les guerres del segle XXI són guerres planetàries de guerrilla difusa, amb combatents sense rostre, amb exèrcits sense estat major ni jerarquies de comandament, amb fronts mòbils al mapa de Google que és el tot, -finalment, després de 25 segles de metafísica occidental, resulta que el tot ets tu al teu sofà navegant pel Google Maps-. Guerres subterrànies, latents, emergint en directe a la volta de la cantonada, guerres al teu mòbil, i, malgrat tot, guerres invisibles.

Guerres sense guerrers ni generals ni normes. ¿Qui les declara? ¿Hi ha manera de rendir-se? ¿Es poden negociar reparacions? Fa un segle, les guerres van deixar de tenir regles i cavallers que demanaven permís abans de disparar el primer tret. Ara ja no tenen ni papers, les guerres ja no s’anuncien, ja no es tracten, es fan. No se sap on comencen ni quan acaben, no se sap on serà la propera batalla. Això sí, mantingueu-vos connectats a la vostra pantalla.

Les grans guerres del segle XX eren hecatombes racionals. La cara fosca de la Il·lustració era Il·lustració. Algú les pensava, algú les dirigia, algú les feia, algú amb cara i ulls hi peria, en elles, algú comptava els morts, i algú pretenia anar a l’arrel del problema (per condemnar-les o per absoldre-les). Ara no hi ha arrel del problema i per això mateix no entenem aquestes guerres. Les guerres no es poden pensar amb el pensament-arbre (Deleuze i Guattari). Les que es fan ara i aquí són guerres rizomàtiques: guerres sense arrel a tallar, sense tronc a tombar, sense capçada, branques ni fulles a esbrossar. Barack: de què va servir l’operació Bin Laden? Ja heu condecorat el dron?

Després de l’11S del 2001 Bush fill va decidir esborrar l’Afganistan del mapa; Hollande, després del 13N del 2015, va bombardejar Síria. (I què faràs, tu, Angela Merkel, després de Brussel·les?) Guerra, encara, contra els enemics de la pàtria i l’Humanité. Quan la lògica vella, la dels imperis-nació respon a l’atac, topa una vegada i una altra contra un adversari subterrani, múltiple, sense centre ni perifèria (tot és centre d’alguna cosa i perifèria a la vegada), que es reprodueix i es retroalimenta en/i del tot global interconnectat fins a l’infinit. 

Quan la lògica vella, la dels imperis-nació, respon a l’atac, topa una vegada i una altra contra un adversari subterrani, múltiple, sense centre ni perifèria, interconnectat fins a l'infinit.


Quan la lògica vella, la dels imperis-nació, respon a l’atac, topa una vegada i una altra contra un adversari subterrani, múltiple, sense centre ni perifèria, interconnectat fins a l'infinit. Respostes velles, respostes en mode arbre, a guerres noves en mode rizoma. Per això no es pot tallar l’arrel: s’escampa per tot arreu, en el subsòl que comunica Bali amb Bamako i Molenbeek, no se sap on neix ni on mor, no necessita rebre ordres, se les dóna ella mateixa, no li cal ningú que assenyali un punt al mapa. No hi ha un centre de comandament. Hi ha una multiplicitat de centres d’atac. El teatre d’operacions és el tot, no hi ha direcció ni objectiu i totes les direccions i tots els objectius són possibles. Xoc de civilitzacions? Intraxoc civilitzatori.

La ciberguerra espera l’arribada de la ciberpolítica. El segle. La guerra rizomàtica no és cosa de Déu, es cosa del món en xarxa, dels discursos en xarxa, dels dispositius en xarxa. La xarxa és comunicació i moviment enxarxat de les persones per aeroports i metros, en l’interior dels gran edificis corporatius, als grans estadis, a les zones d'oci de les ciutats líquides, de les ciutats-pantalla. No hi ha punt de fuga. En la xarxa, tots som atacats i atacants, agredits i agressors, víctimes i botxins, objectius a batre: ells també.Tots som Brussel·les, tots som París, tots som Londres, tots som Madrid, tots som Nova York i Washington. 13 morts: fes una piulada, no triguis. Ja en són 30 i molts.

Hem confós el món més (auto)vigilat de la història amb el món més segur. ¿Com és possible que passi? Justament, perquè era impossible que passés. Multipliquem muralles per parar les pasteres atapeïdes d'esperança, esborrem les fronteres però les ressuscitem quan venen els refugiats “amb estudis” que fugen de “la” guerra (com si la d’ells no fos la nostra). Aviat podran atacar-nos des del mòbil que dorm i passeja amb nosaltres obert 24 hores. Tots som el xino o el paki de la cantonada.

Ells vesteixen i figura que resen i juren i convoquen les guerres santes com es feia al món vell. Però és mentida: són els únics que han entès com es fan les guerres -les maleïdes guerres invisibles- del món nou que nosaltres vam enunciar. 

David González
El Nacional.cat
23 de març 2016

Més articles de David González aquí: http://www.elnacional.cat/ca/firmes/david-gonzalez



diumenge, 11 d’octubre de 2015

EL NACIONAL.CAT




A partir d'ara podeu llegir els meus articles a El Nacional.cat, diari digital i aventura periodística que ja és una feliç realitat. Hi esteu convidats.

Moltes gràcies! Continuem.

Aquí teniu una selecció dels articles publicats a El Nacional.cat: 


Articles del 2016

(Del més recent al més antic)


Espanya desconnecta (i té la cara morada)
http://www.elnacional.cat/ca/espanya-desconnecta-i-es-posa-morada/

Mas, el lleó ferit
http://www.elnacional.cat/ca/mas-el-lleo-ferit/

De 'rave' al Rodalies
http://www.elnacional.cat/ca/de-rave-al-rodalies/

Adéu a CDC (i alguna cosa més)
http://www.elnacional.cat/ca/adeu-a-cdc-i-alguna-cosa-mes/

La nació de Pedro (i Pablo)
http://www.elnacional.cat/ca/la-nacio-de-pedro-i-pablo/

Madrid crema (i Mas somriu des d'Ítaca)
http://www.elnacional.cat/ca/madrid-crema-i-mas-somriu-des-ditaca/

De la Nova Planta a la reial plantada
http://www.elnacional.cat/ca/de-la-nova-planta-a-la-reial-plantada/


Escac de Mas
http://www.elnacional.cat/ca/escac-de-mas/

El problema del ciutadà Mas
http://www.elnacional.cat/ca/el-problema-del-ciutada-mas/

Cup i final: ara sí (o tampoc)
http://www.elnacional.cat/ca/cup-i-final-ara-si-o-tampoc/

Entrevistes del 2016


Artur Mas, Marta Lasalas i David González 16/02/2016 Foto: Sergi Alcàzar


Mas: "A CDC hem de parlar de fundació, no de refundació"


http://www.elnacional.cat/ca/artur-mas-entrevista/


Articles del 2015
(Del més antic al més recent)

El (quasi) '98' de Rajoy
http://www.elnacional.cat/ca/el-quasi-98-de-rajoy/


A trenc d'alba
http://www.elnacional.cat/ca/a-trenc-dalba/


El rai de Soraya
http://www.elnacional.cat/ca/el-rai-de-soraya/


El Parlament de la Secundina
http://www.elnacional.cat/ca/el-parlament-de-la-secundina/

Bumerang Romeva
http://www.elnacional.cat/ca/bumerang-romeva/


Rivera en la Santa Aliança
http://www.elnacional.cat/ca/rivera-i-la-santa-alianca/

París era el teu regal

La CUP i el Comitè Invisible
http://www.elnacional.cat/ca/la-cup-i-el-comite-invisible/


40 anys de "consens"
http://www.elnacional.cat/ca/40-anys-de-consens/


!Tora, tora (Mas-Colell)¡
http://www.elnacional.cat/ca/tora-tora-mas-colell-2/


Sense la CUP, impossible
http://www.elnacional.cat/ca/sense-la-cup-impossible/


Democràcia de barra lliure (cupaire)
http://www.elnacional.cat/ca/democracia-de-barra-lliure-cupaire/


L'impossible, de nou
http://www.elnacional.cat/ca/limpossible-de-nou/


L'esperit i els fantasmes de la transició
http://www.elnacional.cat/ca/els-esperits-i-els-fantasmes-de-la-transicio/


De la nena de Rajoy a la filla de Rivera
http://www.elnacional.cat/ca/de-la-nena-de-rajoy-a-la-filla-de-rivera/

S'acabarà la ràbia?
http://www.elnacional.cat/ca/sacabara-la-rabia/


Kolau busca pis a Vallekas
http://www.elnacional.cat/ca/kolau-busca-pis-a-vallekas/


La casta que vindrà
http://www.elnacional.cat/ca/la-casta-que-vindra/


Un tripartit per a Espanya?
http://www.elnacional.cat/ca/un-tripartit-per-a-espanya/

Catalunya gira cap a l'esquerra i els highlands
http://www.elnacional.cat/ca/catalunya-gira-cap-a-lesquerra-i-els-highlands/

Les 'tres Catalunyes' del 20D
http://www.elnacional.cat/ca/les-tres-catalunyes-del-20d/

Espanya, una qüestió de fe
http://www.elnacional.cat/ca/espanya-questio-de-fe/










dimarts, 22 de setembre de 2015

dijous, 6 d’agost de 2015

SUBMERGITS

Per: David González
La Vanguardia
6/06/2015

                          The Surfaris. Wipe Out.


D'EMERGENTS A SUBMERGITS? Tractant-se d'una enquesta, d’una enquesta més, cal posar-ho entre interrogants per agafar la distància mínima. Però les cartes de navegació per a l'estiu polític espanyol que van subministrar ahir els cuiners del CIS allunyen el gran naufragi del sistema de partits heretat de la transició en l'horitzó des de fa bastants mesos i que les elec­cions municipals i autonò­miques del 24 de maig van convertir gairebé en terra de promissió a tocar per a Podem i Ciutadans i en negre abisme per al PP i el PSOE.

Els (fins ara?) partits emergents no només han moderat la velocitat de creuer amb rumb al canvi de règim, el final d'un bipartidisme que sempre ha estat imperfecte, sinó que, potser, comencen a tocar fons. Com cantaven The Surfaris a les platges de l'alegre Califòrnia dels primers seixanta, els de Pablo Iglesias i Albert Rivera han caigut de la planxa, estan en wipe out . És una simple relliscada o bé l'onada que fa ben poc cavalcaven a pler els ha enviat a besar els peixos? El cas és que els vells taurons, el PP i el PSOE, s'esmolen les dents o, si més no, se les enllustren.

Mariano Rajoy va inaugurar l'estiu a les fredes aigües de l'Umia, a la seva Pontevedra natal, aigües obagues envoltades de bosc; va venir a la lluminosa platja de Castelldefels -municipi lliurat pels socialistes de Miquel Iceta a la independentista AMI- per llançar in extremis la candidatura a les catalanes del 27-S d'un altre home de la costa, el badaloní Xavier García Albiol (la també mediterrània Blanes, ciutat natal d'Alicia Sánchez-Camacho, queda molt més al nord), i pot ser que arribi a Nadal amb els Beach Boys a tot volum per l'autopista cap a la Moncloa.


Amb la millor marca del PP en 18 mesos, i malgrat que Pedro Sánchez continua una mica marejat -lògic, quan la galerna no acaba de remetre-, el president espanyol ha aconseguit fer surar el bipartidisme, que torna a superar el 50% en intenció de vot després del terrorífic descens a la fossa de les Mariannes -i perdó per la ironia- al CIS de l'abril, on populars i socialistes només arribaven al 49,9%. A l'avantsala de les municipals i autonòmiques del maig es van encendre totes les alarmes al pont de comandament. Després, a les urnes, es va imposar la realitat: el PP va tornar a guanyar, i encara que els pactes de tots contra els populars van permetre al PSOE recuperar una bona part del poder autonòmic i municipal, el bipartidisme va mantenir el timó... gràcies als que es van juramentar per arrabassar-l'hi.

A l'hivern, gener del 2015, el CIS situava Podem com a segona força amb el 23,9%. Iglesias estava al punt àlgid, però a l'abril, de sobte, va baixar a un 16,5%, just quan C'S aconseguia disparar-se fins a un 13,8%. Ara les calorades de l'estiu han situat Podem en el pitjor registre des que va emergir a les sèries dels CIS, amb un 15,7%, i han gripat els motors del fora borda de Rivera, que baixa d'un 13,8% a un 11,1%.

I tot i això, el CIS ja pregunta als espanyols quina aliança de govern els fa perdre la son en les nits estrellades mentre solquen el gran blau davant l'eventualitat que ningú no arribi al pròxim port amb la majoria absoluta del passatge en perfecte estat de revista.  I se'n posen una de pirates, si pot ser la de Johnny Depp i Penélope Cruz, i miren a babord i sospiren pel mariner Sánchez i el corsari de Vallecas.


dimarts, 4 d’agost de 2015

MAS PONE EL TURBO AL PROCESO





Por: David González
La Vanguardia 26/07/2015

Esta vez las urnas no serán de cartón. El president de la Generalitat, Artur Mas, decretará hoy la disolución del Parlament y la convocatoria de elecciones para el 27 de septiembre. Lo hará mediante un decreto ordinario para evitar toda posible tentación del Gobierno de impugnar la convocatoria, pero el respeto escrupuloso a la legalidad establecida no será óbice para que los partidos soberanistas catalanes y los que no lo son interpreten los resultados de esos comicios como un plebiscito no declarado sobre la independencia de Catalunya.

La campaña electoral arrancará a las cero horas del viernes 11 de septiembre, Diada Nacional de Catalunya, el mismo día que la ANC y Òmnium han vuelto a convocar una manifestación que nuevamente pretenden histórica en la Meridiana de Barcelona. Jamás desde 1980 se había dado el pistoletazo de salida de una campaña electoral en tan emblemática fecha, un signo más de que los tiempos están cambiando, como decía Bob Dylan, pero además sin remisión, como añadió Loquillo.

Es la segunda vez que el líder de CDC, que accedió al cargo en el 2010 -entonces lo era también de la hoy finiquitada federación de CiU-, convoca elecciones anticipadas. En el 2012, apenas dos años después de acceder a la presidencia, tras la primera de las gigantescas manifestaciones soberanistas del 11-S y el portazo de Mariano Rajoy a la propuesta de pacto fiscal con la que Mas se impuso en los comicios del 2010, el president llamó a las urnas para abrir la legislatura de la consulta, la que ahora acaba 2 años y ocho meses después. El proceso cogió ahí velocidad de crucero, aunque en las primeras anticipadas Mas no consiguió el objetivo de capitalizar en solitario el malestar por el trato del Gobierno a la diferencia catalana: bajó de 62 a 50 diputados y vio como la ERC de Oriol Junqueras se redimía de los tripartitos y volvía a colocarse, con 21 escaños, como fuerza determinante del escenario político.

¿Por qué Mas ha tocado otra vez la corneta de llamada a las urnas? La razón hay que buscarla en la negativa de Rajoy a aceptar un referéndum no vinculante sobre la relación Catalunya-España que el Parlament propuso y el Congreso rechazó por mayoría absolutísima, gesto que certificó lo lejos que queda Escocia de la Península en general y del palacio de la Moncloa en particular. Ante ese no, Mas ideó una no-consulta el 9 de noviembre del 2014, año del tricentenario de la rendición de Barcelona a las tropas borbónicas, en la que 1,8 millones de ciudadanos votaron sí-sí de los 2,3 millones que la secundaron. Y ahora, Mas, contra quien pesa una querella de la Fiscalía del Estado por aquel "proceso participativo" del 9-N en el que no se rompió ni un mal plato, vuelve a intentar la cuadratura del círculo con unas plebiscitarias legalmente inexistentes -de ahí la convocatoria del 27S mediante un decreto al uso- pero políticamente evidentes. Eso sí, con todos los colegios electorales abiertos (el 9-N sólo abrieron el 25%) y con urnas de metacrilato.

La posibilidad de renunciar a la convocatoria o incluso diferirla para hacerla coincidir con la de las elecciones generales de fin de año -justo lo contrario de lo que en algunos momentos ha llegado a pasar por la cabeza de Rajoy: convocar las "suyas" al mismo tiempo que las de Mas- ha estado encima de la mesa del president durante bastante tiempo pese al acuerdo del 15 de enero con ERC y las entidades soberanistas. Pero la marcha atrás quedó del¿todo descartada con el acuerdo de la lista conjunta soberanista pactada por CDC, ERC y las entidades soberanistas que ha cristalizado en la inédita candidatura transversal Junts pel Sí (a la independencia). La lidera el "comunista" Romeva -Rajoy dixit- y se da la particularidad que Mas -candidato a la presidencia- y Junqueras van en cuarto y quinto lugar.

El "artefacto" rompe la lógica de partidos, reforzando así el mensaje del carácter plebiscitario de los comicios y, detalle no menos relevante, vuelve a poner en primer plano de la contienda el llamado eje nacional pero con un marcado acento social: Mas es el único candidato que no es de izquierdas entre los cinco primeros. Sobre el papel, la jugada de CDC, ERC y las entidades reduce las hasta hace poco muy altas expectativas de la confluencia de izquierdas, la lista Catalunya Sí que es Pot. que apuesta por centrar el 27S en el eje izquierda-derecha intentando rentabilizar electoralmente los efectos aún muy severos de la crisis para amplias capas de la población.

Aunque la CUP ha seguido su propio camino y comparte el objetivo, el mensaje de sus promotores es diáfano: votar esa lista significa votar sí, y esos son los sís que más se contarán el 28-S. Si la lista de Mas, Junqueras y las entidades necesita en demasía la CUP para alcanzar la mayoría absoluta, el Gobierno y Europa leerán el resultado como un nuevo "fracaso" del president. Por contra, si los soberanistas consiguen la mayoría absoluta, el Parlament oficializará al día siguiente el inicio del un período de 18 meses que desembocará en unas elecciones constituyentes en el 2016 donde se someterá a votación la "Constitución" de Catalunya.



Nadie sabe qué sucederá a partir del 28-S. El resultado de las elecciones generales, que se celebrarán a finales de año, podría dar un giro a la estrategia ofensiva-defensiva que el Gobierno y los poderes del Estado han dado a la cuestión catalana, lo que, en buena lógica, podría obligar a los actores catalanes a redefinir su estrategia. Todo es muy incierto. Pero está claro que nada volverá a ser igual y que, tras seis meses de proceso prácticamente varado en las trifulcas del soberanismo, Mas ha vuelto a poner proa a Ítaca en modo "turbo". Decía Descartes en el siglo XVII que cuando uno se pierde en un bosque la peor salida es siempre volver atrás sobre los propios pasos.

DUBTO, ERGO EXISTEIXO



Per: David González
La Vanguardia
4/08/2015


Judith Butler
MALGRAT l'esforç de la filosofia de la diferència en l'últim terç del segle XX -Deleuze, Foucault, Derrida, Butler- o dels neopragmatistes -Rorty-, fa 2.500 anys que estructurem la nostra manera de pensar partint de dicotomies binàries: positiu/negatiu (que diria Van Gaal), negre/blanc (al pa, pa i al vi, vi, i l'aigua, clara), masculí/femení (i què en fem, dels altres?), reforma o ruptura (i si al final ens quedem com estem?. No hi ha manera de pensar d'una altra manera, i, tot i això, l'ambigüitat, l'interstici, el ni sí ni no, el no sap/no contesta, la indeterminació, el fora allò altre trinxa totes les certeses. Les "certeses": aquestes seguretats que sempre ho són a posteriori, encara que el pes del prejudici imposi la llei del que és (pretesament) inapel·lable.

Anant a l'ara i aquí: Què passa amb les ciutadanes i els ciutadans que no estan ni pel sí ni pel no a la independència? Fins a quin punt serà determinant el 27-S el paper dels indecisos pel que fa al desafiament del president Artur Mas i els partits i entitats sobiranistes, i l'entossudiment del Govern central i altres poders de l'Estat espanyol a no plantejar alternatives?



Després de la no-consulta del 9-N, en què van votar 2,3 milions de persones, dels quals 1,8 milions ho van fer pel doble sí, els partits independentistes van xifrar en 500.000 vots més els necessaris per a un resultat sense discussió. Es tractava de sumar a la causa els indecisos, els diferents, aquests altres que, no sent hostils al que decideixi la majoria, dubten sobre si embarcar-se o no cap a Ítaca. Ara es tracta -i aquesta és una de les claus de la llista unitària Junts pel Sí- de mobilitzar els propis de manera que es donin les mínimes fugues. Sense matisos. Així, aviat començaran les apel·lacions dels líders de Junts pel Sí al vot útil: els destinataris seran els partidaris de la CUP i els que, bo i sent independentistes, anteposen el redemptorisme d'esquerres a totes les altres coses. Pel mig camp, el PSC i Unió es disputaran la bandera d'"el que és raonable", mentre que el candidat del PP i la candidata de Ciutadans entraran en un combat cos a cos per abanderar el no.


Legalment ordinàries com totes, tal com ahir les va convocar el president Mas, políticament més o menys plebiscitàries -sospito que ho seran en funció del resultat, és el que els deia de les certeses, que sempre són a posteriori encara que sempre sembli el contrari-, les del 27-S, dic, són unes eleccions. Per tant, cal guanyar-les. A més, quan es plantegen a blanc o negre, com és el cas, gairebé no hi ha lloc per a matisos. Però, tot i això, el dubte existeix. Dubto, ergo existeixo, que diria el gran Descartes.
René Descartes


Els uns i els altres farien bé de no obviar els indecisos, bàsicament perquè podrien decidir-se. Els del sí, els haurien d'aclarir tant com poguessin perquè haurien de votar sí; els del no el contrari i els del mig, cap on anem. I tots farien bé d'escoltar les raons de la seva indecisió. De la seva diferència, encara que només sigui perquè són decisius.

LA GRAN IMPLOSIÓ (EL BIG-BANG DE LA POLÍTICA CATALANA)





Per: David González
La Vanguardia
25/07/2015


"Em vaig quedar de pedra". Aquest va ser el comentari que Artur Mas va deixar anar davant dels seus consellers en la reunió del Govern l’endemà de l’acord amb Oriol Junqueras que va donar pas a Junts pel Sí, la llista unitària CDC-ERC per al 27S beneïda per les entitats sobiranistes, l’ANC i Òmnium, davant l’inesperat gir del líder republicà. Va ser en un apart de la maratoniana sessió negociadora al Palau, cap a les 7 del vespre del dilluns 6 de juliol: "La resposta és que sí", va dir Junqueras a un Mas atònit. No n’hi havia per menys. Encara que la gran mutació estava en marxa des de la sentència de l’Estatut (2010) i arribava al seu clímax amb la ruptura de CiU, l’arquitectura de la política catalana dels últims 35 anys es va desencaixar completament amb aquest acord.

L’entesa entre Mas i Junqueras va canviar les relacions de forces al nucli dur del sobiranisme ja que transformava la lluita per l’hegemonia entre CDC i ERC, que evidenciaven un dur desgast, en l’aspiració a una àmplia victòria compartida. Salvant totes les distàncies, els dos líders van actuar com a èmuls d’un Gorbatxov, que va desconstruir peça a peça el sistema soviètic des de la cabina de comandament, o d’un Suárez, que va pilotar l’autoliquidació del règim franquista aplicant-li les seves pròpies lleis.

El pacte CDC-ERC no només ha alterat l’estratègia del sobiranisme sinó que ha arrossegat tots els altres, incloent-hi el Govern espanyol. El president Mariano Rajoy ha passat en pocs dies de dubtar que Mas finalment convoqués les "plebiscitàries" a posar de nou en estat d’alerta tota la maquinària juridicopolítica de l’Estat pel que pugui passar, començant pel decret de dissolució de la legislatura que demà firmarà el president, quan farà dos anys i vuit mesos de la celebració dels anteriors comicis que també va anticipar, i, sobretot, mirant ja al 28-S, on CDC i ERC situen el punt de no-retorn.

No és una fractura. És una implosió en tota regla. El mapa polític català està a l’ull d’un remolí amb rivets gairebé hegelians. Tot s’ensorra (tesi-antítesi) i tot es recompon a velocitat vertiginosa (síntesi). En dos anys s’han produït ruptures (im)possibles, com la de CiU, però també agregacions gairebé (im)pensables, com la de CDC, ERC i el gruix del sobiranisme social agrupat a Junts pel Sí, la llista unitària que aspira a traduir en escons, amb les mínimes fugues possibles –la CUP ha optat pel seu propi camí, encara que comparteix l’objectiu– els 1,8 milions de vots a favor del sí-sí (a l’Estat català i a l’Estat català independent) de la no-consulta del 9-N, en la qual van participar 2,3 milions de catalans i catalanes.

D’aquí a 58 dies, els ciutadans que vulguin participar en els comicis s’hauran de decidir entre 7 candidatures amb opcions reals de ser al nou Parlament. CiU no hi serà, però Unió sí, que per primera vegada es presenta en solitari a unes eleccions des del 1977 –a les constituents espanyoles del 15 de juny d’aquell any va anar en coalició amb el Centre Català–; però tampoc CDC ni ERC, que també per primera vegada es presenten en la mateixa candidatura, encara que els seus líders no l’encapçalen. Tampoc no hi haurà papereta d’ICV-EUiA, que s’ha integrat en la coalició Catalunya Sí que és pot, amb Podem (en les seves primeres catalanes) i Equo. El PSC, el PP, C’s i la CUP mantenen les seves sigles de sempre però amb nous caps de cartell.

Cap dels números u del 2012 repeteix posició. Tots són nous. I n’hi ha un, Raül Romeva, que malgrat encapçalar la candidatura de Junts pel Sí, no és el candidat a la Generalitat: ho continua sent Artur Mas, encara que va el quart de la llista seguit de Junqueras. Si es consideren els perfils ideològics, Mas és l’únic nom del centredreta als primers cinc llocs d’aquesta llista, com ja ha constatat Rajoy, que s’ha referit a Romeva com un "comunista" i ha vist que la número dos, Carme Forcadell, expresidenta de l’ANC, milita a ERC i que la número 3, Muriel Casals, expresidenta d’Òmnium, ho va fer al PSUC. Les incorporacions d’independents, que encapçalen la llista a les quatre demarcacions catalanes, i de membres de les escissions independentistes del PSC i d’Unió completen els engranatges d’un "artefacte" electoral –com l’anomenen alguns dels seus promotors– sense precedents en la història electoral catalana i espanyola si es té en compte la seva pluralitat interna.

Si Junts pel Sí respira l’aire de les grans manifestacions sobiranistes, Catalunya Sí que es Pot, pot reivindicar l’esperit del 15-M. El seu cap de llista ve del carrer: és Lluís Rabell, independent, president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i colauista. És la candidatura de confluència beneïda per Pablo Iglesias i impulsada per ICV, que hi aporta el líder ecosocialista al Congrés, Joan Coscubiela, però en la qual no seran candidats ni Joan Herrera ni Dolors Camats. Procés Constituent, el grup de la monja Teresa Forcades, se’n va autoexcloure. Unió, el partit de Josep A. Duran Lleida s’estrena en solitari amb l’exconseller Espadaler, mentre que Miquel Iceta, que ho ha sigut gairebé tot al PSC, ha assumit el repte d’optar també a la Generalitat per primer cop. Iceta, Mas i Junqueras són els únics líders de partit que resisteixen en les candidatures del 27S.

També és nou el candidat del PP, Xavier García Albiol, que va rellevar Alicia Sánchez-Camacho quan ja no hi havia més remei, o sigui, quan Rajoy va advertir que Mas no s’arronsaria en la determinació de convocar demà a les urnes. La nòmina de candidats dels partits contraris a la independència –encara que Catalunya Sí que es Pot i Unió donen suport al dret a decidir– la completa Inés Arrimadas per C’s, a qui Albert Rivera va entregar l’herència catalana després de decidir-se a optar a la Moncloa. Els vasos comunicants entre el 27S i les generals són més dels que semblen i oferiran moltes sorpreses, un altre signe inequívoc que també Espanya enfila la segona transició.


El que havien de ser unes eleccions en què l’independentisme competiria per separat malgrat convergir en l’objectiu de transformar en plebiscit uns comicis ordinaris –així els convocarà Mas–, s’ha convertit per a tots els actors en els comicis més importants des del 1980. El 27S posarà punt i final al mapa polític català heretat de la transició. Si es tracta o no d’unes plebiscitàries o una mena d’eleccions preconstituents que poden activar la modificació de l’statu quo ho decidiran els electors com ho van fer el 14-A del 1931 i, llavors amb totes les de la llei, el 15-J del 1977.

dimecres, 29 de juliol de 2015

APUNTS (85)


MICHEL FOUCAULT (1926-1984)


LA MORT DE L'HOME

"En todo caso, una cosa es cierta: que el hombre no es el problema más antiguo ni el más constante que se haya planteado el saber humano. Al tomar una cronología relativamente breve y un corte geográfico restringido -la cultura europea a partir del siglo XVI- puede estarse seguro de que el hombre es una invención reciente. El saber no ha rondado durante largo tiempo y oscuramente en torno a él y a sus secretos. De hecho, entre todas las mutaciones que han afectado al saber de las cosas y de su orden, el saber de las identidades, las diferencias, los caracteres, los equivalentes, las palabras -en breve, el medio de todos los episodios de esta profunda historia de lo Mismo- una sola, la que se inició hace un siglo y medio y que quizá está en vías de cerrarse, dejó aparecer la figura del hombre. Y no se trató de la liberación de una vieja inquietud, del paso de la conciencia luminosa de una preocupación milenaria, del acceso a la objetividad de lo que desde hacía mucho tiempo permanecía preso en las creencias o en las filosofías; fue el efecto de un cambio en las disposiciones fundamentales del saber. El hombre es una invención cuya fecha reciente muestra con toda facilidad la arqueología de nuestro pensamiento. Y quizá también su próximo fin.


Si esas disposiciones desaparecieran tal como aparecieron, si, por cualquier acontecimiento cuya posibilidad podemos cuando mucho presentir, pero cuya forma y promesa no conocemos por ahora, oscilaran, como lo hizo, a finales del siglo XVIII el suelo del pensamiento clásico, entonces podría apostarse a que el hombre se borraría, como en los límites del mar un rostro de arena.