dilluns, 19 de novembre de 2018

LA BOCA DE CASADO I UN TEXT DE PUIGDEMONT

PABLO CASADO, la boca del qual és un torrent desbordat d’insults a la intel·ligència i la decència, ha comparat els llaços grocs que mantenen viva la memòria dels presos polítics catalans —un dels riscos que té la presó és una certa mort civil— amb les infames estrelles de David, del mateix color, amb què els nazis marcaven els jueus alemanys. Aquella sinistra llufa de drap era l’avançament del terrible passaport als camps d’extermini i els forns crematoris. Ho escric així, amb tots els ets i uts, amb l’esperança que algun dia, algun assessor de Casado, o de Rivera, o d’Abascal aixequi el dit i dibuixi una línia infranquejable. Un límit, un “no s’hi val tot” que demarqui els mínims de la decència de què tan mancada van, en general, els discursos polítics i els tuits, que sovint els reflecteixen a les xarxes (in)socials.

Al final, el problema no és tant la violència verbal, la comparació entre els llaços grocs dels presos i les estrelles que els cosien als jueus a l’Alemanya nazi, sinó qui la fa. Al final, el problema no és l’insult, sinó qui insulta i a qui. La dreta espanyola encara no ha superat el seu paper de policia d’una Transició que pretén eterna, perquè res no acabi de morir ni tampoc de néixer —i ja fa 40 anys que hi som—, i per això ara es permet el luxe de vestir-se d'ultra i fer trumpisme-cunyadisme. El fet que siguin tres partits —el PP, Cs i Vox— els que competeixen pel mateix espai electoral, que va des del centrisme aideològic al populisme neofalangista, els llança a l'arena electoral amb faldilles curtes, molt curtes, i extremadíssimes pintures de guerra: a Casado, Rivera i Abascal se’ls veu tot, fan pura pornografia ideològica.

Els antropòlegs Arnold van Gennep i V. W. Turner van investigar l’estructura dels ritus de pas, que no només formen part de les pràctiques mítico-religioses de l’home “primitiu”, sinó de la vida de tothom en general, en tots els temps i cultures. El ritu de pas acompanya tota mena de canvis i conté una fase preliminar o de separació del món, per exemple, la sortida de la infància; una de marge o transició, la fase liminar (del llatí limen, 'llindar'), com ara l’adolescència, període d’indefinició en el qual no s’és ni una cosa ni l’altra, i una tercera de reagregació amb una nova posició a la vida social, la fase postliminar, l'adultesa. Durant la fase de transició tot salta pels aires, tot ordre o estructura anterior o futura queda temporalment en qüestió. Per això, s’han d’extremar les precaucions: les transicions són extremadament perilloses. Ho va ser la transició política espanyola, amb tot el seu catàleg de violències explícites i latents (els militars i les trames negres, ETA) que van servir per legitimar l’ordre dictat: l'“atado y bien atado”. El perill de retorn al passat, a la dictadura, als preliminars, però també l’amenaça d’un futur incert, l’espantall de la revolució o el desordre, van frenar la marxa, inhibint els canvis de fons.

A Casado, Rivera i Abascal se’ls veu tot, fan pura pornografia ideològica

També el procés independentista català pot ser interpretat com un gran ritu de pas en la seva fase més complexa, l’etapa de "postautonomia" i "preindependència" que Carles Puigdemont va definir l’octubre del 2015 en un post al seu blog personal. Reprodueixo sencer un paràgraf de l'escrit citat de qui llavors no era encara president perquè, crec, manté plena vigència per interpretar el moment —i el sentit del viatge—: “Hem entrat a la Catalunya postautonòmica. Tampoc no som una nació independent, encara. Som un país preindependent, que camina decidit cap a la plena normalització del seu estatus polític. Aquest és un lapse de temps excepcional, que demana fórmules i polítiques que estiguin d’acord amb aquesta excepcionalitat. Allò que servia per a l’autonomia no serà suficient, i d'allò que ens caldrà per a l’Estat independent encara no en gaudim”.

El Nacional, 19 de novembre del 2018

dimarts, 18 de setembre de 2018

EL MAIDAN CATALÀ


L'independentisme va tornar a executar dimarts passat, Diada Nacional de Catalunya, una mobilització massiva i cívicament impecable: un milió de persones perfectament alineades, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona, van reclamar la República i la llibertat dels presos amb total normalitat. Així com es va concentrar a l'hora assenyalada, acabats els parlaments la massa es va retirar ordenadament sense trencar ni una paperera, la qual cosa, a més d'haver-se convertit ja en un tòpic, constitueix cada 11 de Setembre un veritable prodigi estadístic. Les imatges des de l'aire, de nou impressionants, mostraven el raig de color corall —el de la samarreta oficial d'aquest any— com un riu de lava ardent avançant per la Diagonal. Perfecte. Tot perfecte, una vegada més. I, tanmateix...

I, tanmateix, em vaig preguntar què hauria passat, què podria passar, si aquesta mena de gegantí castell horitzontal format per centenars de milers de persones no s'hagués descarregat tan tranquil·lament, si l'exhibició s'hagués prolongat una mica més... i cap a un nou escenari. Em vaig preguntar què hauria passat si, per exemple, 10.000 o 20.000 dels participants haguessin anat a l'aeroport del Prat a plantar-se al mig de la pista amb les samarretes de color corall, les motxilles, els entrepans i, fins i tot, els nens i els avis. Pedro Sánchez hauria enviat la Guàrdia Civil a netejar la pista com la va enviar Mariano Rajoy a netejar els col·legis electorals en el referèndum de l'1-O?

Va ser una imatge fugaç, certament, però no se me'n va del cap: "20.000 independentistes provoquen el caos aeri a mig Europa". Després, se n'hi van anar afegint més: "Els independentistes bloquegen per tercer dia el port de Barcelona"; "Suspès el trànsit ferroviari amb Madrid i París per la protesta independentista"; "Els independentistes provoquen cues quilomètriques a la frontera"... I així. Però no. Em temo que l'independentisme haurà de fer front a un risc evident d'estetització del moviment, que la mobilització de cada Diada, que cada nova demostració de força al carrer, esdevingui tan massiva i exemplar com políticament innòcua. Però ni ara ni fa un any —tot i el que diuen les ordres de processament i les portades d'alguns diaris— no sembla que la via revolucionària o plenament rupturista, com suggereix la CUP, sigui l'opció a seguir. El problema és que això contribueix a la sensació de falta de rumb i planteja molts interrogants sobre la resposta a la sentència contra els líders del procés.


"L'independentisme haurà de fer front al risc que cada nova demostració de força al carrer esdevingui tan massiva i exemplar com políticament innòcua"


Aquest dijous farà un any de la fracassada operació Anubis, l'assalt de la Guàrdia Civil al Departament d'Economia de la Generalitat i sis seus més del Govern, a més d'empreses i residències privades. El dispositiu pretenia impedir el referèndum de l'1-O i es va saldar amb 41 escorcolls i 14 detencions, entre les quals les de Josep M. Jové i Lluís Salvadó, els principals col·laboradors del vicepresident Oriol Junqueras. Entre 40.000 i 60.000 persones es van concentrar aquell dia davant de la Conselleria d'Economia per, segons els jutges espanyols, impedir a les forces de l'ordre de fer la seva investigació. Els Jordis, Sànchez i Cuixart, 11 mesos ja a la presó, van cridar la gent una vegada i una altra a anar-se'n a casa. Tothom ho va veure i pot recuperar les imatges. Si hi ha una zona zero de la repressió dels líders de l'independentisme es localitza allà, en la molt burgesa cruïlla de la rambla de Catalunya amb la Gran Via de Barcelona. Tots hi vam ser, allà, en un moment o un altre. Però ningú no va cridar a ocupar les pistes del Prat, ni a paralitzar el port o a impedir que l'AVE sortís de Sants cap a Madrid. El Maidan català no va passar de fer uns gargots a un cotxe de la Guàrdia Civil, al qual van pujar els Jordis amb permís de l'autoritat actuant. 

"L'independentisme haurà de decidir si la independència bé val parar el Prat o bloquejar el trànsit de creuers pel port de Barcelona"


I, tanmateix, més d'hora que tard, l'independentisme haurà de decidir si la independència s'ho val, parar el Prat o bloquejar el trànsit de creuers pel port de Barcelona. Molts deuran pensar que una estratègia d'aquesta mena, basada en el desenvolupament de mobilitzacions pacífiques de resistència radical i massiva, seria disparar-se un tret al peu, ara que les dades confirmen que el procés no va enfonsar l'economia catalana com molts van predir i van desitjar. I, per descomptat, pensaran que aquesta seria l'excusa perfecta perquè Sánchez apliqués una altra vegada un 155 com el va aplicar Rajoy. O bé, perquè els jutges del Tribunal Suprem elevessin a l'estratosfera les condemnes previstes per als empresonats i exiliats.

I, tanmateix, la hipòtesi d'un Maidan català va ser el que, fa un any, va encendre totes les alarmes a Madrid. I el que avui continua recordant als dirigents d'un costat i de l'altre que la gent, i no només la que ja prepara la samarreta de l'any que ve per a la nova coreografia de la Diada, espera respostes.




divendres, 21 de juliol de 2017

dilluns, 28 de novembre de 2016

EL MIRALLET (BASC) DE SORAYA

Hi va haver un temps en què el català era tan habitual com el castellà de Castella (la vellíssima) als carrers de Bilbao o de Sant Sebastià. O de Mundaka o d'Hernani, per no anomenar sempre les capitals. A finals dels anys noranta del segle XX i els primers 2000 el País Basc, Euskadi, estava de moda a Catalunya i, per a molta gent que es considerava catalanista o nacionalista o independentista, anar-hi era una manera, també, de solidaritzar-se amb el drama basc, d'ajudar a normalitzar aquella societat, des del compromís amb el dret dels pobles a ser lliures. Era una altra manera –en general– de dir "bascos, sí (però lliures), ETA, no (ni els altres, tampoc)". De reconèixer, com de nou va fer aquest dissabte el president Puigdemont al costat del lehendakari Urkullu a Gernika, en l'acte de la presa de possessió, que els bascos seran el que vulguin ser (i els catalans, per descomptat).

Aquells eren els anys del mirall basc: 1998, la treva de Lizarra, després frustrada, el Pla Ibarretxe, la via a la independència (més o menys) pactada pel PNB, o sigui, el partit nacionalista d'ordre, amb Batasuna, el braç polític dels de les pistoles. Eren els últims anys del pujolisme governant i tot allò se seguia a Barcelona amb veritable passió. La solució del problema basc portaria la del català, i fins i tot permetria obrir una segona Transició, es deia. S'especulava, fins i tot, que la duresa de José María Aznar amb el PNB de Xabier Arzalluz era pura façana: que els conservadors espanyols i bascos s'estaven entenent, com tantes altres vegades en la història (i això no es deia però flotava en l'ambient, d'esquena als catalans). És en aquell moment, en fi, quan un altre partit nacionalista d'ordre, la ja extinta CDC, comença a definir-se com a sobiranista (sense proposar-se de trencar res, emperò).

Poc imaginava el catalanisme hipnotitzat per la via basca que seria l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006, en part concebut com a resposta catalana a aquell nou (teòric) escenari que semblava obrir-se, i no el ràpidament avortat Pla Ibarretxe, el que marcaria el sostre, el límit, de l'evolució de l'Estat autonòmic espanyol. Que Ibarretxe i el PNB per primera vegada des del 1980 fossin desallotjats al segon intent per l'aliança unionista –unionista però molt basca, per entendre'ns– entre el PSE i el PP tampoc va permetre imaginar on acabaria el viatge de l'Estatut: en l'inici d'un llavors inimaginable procés independentista a Catalunya.

Urkullu va prendre possessió del càrrec a la Casa de Juntes, després de prestar el jurament foral, "per voluntat del Parlament basc, amb lleialtat a la Corona, respecte a la Constitució, l'Estatut i altres lleis vigents." Puigdemont, quan va fer el mateix en la Generalitat, només va expressar la seva "fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel Parlament". Fa una dècada ningú no s'ho hauria cregut. El món al revés. Euskadi segueix ara l'(antiga) via catalana, la de l'autonomisme més pregon. El seu lehendakari promet el càrrec per lleialtat al Rei mentre que el president de la Generalitat s'ho salta.

L'Estatut d'Autonomia del 2006, consensuat pel tripartit, per Mas i Zapatero, va ser discutit i proposat pel Parlament, ribotat per les Corts, referendat pel poble català i sancionat pel Rei dins del marc de la llei i l'ordre constitucional, i, mitjançant sentència del TC, finalment desactivat pels poders del règim del 78. Aquell Estatut va seguir d'entrada el mateix camí, és a dir, el legal legalíssim, que es proposa de fer ara la reforma de l'Estatut de Gernika pactada pel PNB d'Urkullu i els seus flamants socis de Govern socialistes, als quals la gestora susanista del PSOE els ha acceptat el que nega –de fet, ja ni ho demana– al PSC de Miquel Iceta: debatre sobre el terme nació (sense contingut jurídic) i el dret a decidir.

La reforma de l'Estatut basc ha estat proposada de manera entusiasta pels seus promotors com a model i exemple per a la Catalunya de Puigdemont i de Junqueras; la Catalunya al caire no de la independència sinó del no-res, segons sostenen a Ajuria Enea, com va deixar clar Urkullu en el debat d'investidura i comparteixen plenament a la Moncloa. Per alguna cosa era també a la Casa de Juntes de Gernika la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Saénz de Santamaría, la plenipotenciària de Rajoy per a la carpeta catalana. Soraya es va asseure al costat de Puigdemont, i, pel que sembla, es van limitar a intercanviar paraules de cortesia. No gaire lluny hi havia també assegut el líder de Batasuna, Arnaldo Otegi.

Amb la presència de Soraya a l'acte de jurament del lehendakari, en un marc d'alt contingut simbòlic pel que representa de renovació dels pactes seculars entre l'Estat i el País Basc actualitzats per la Constitució, Madrid beneeix la reforma de l'Estatut de Gernika i envia un senyal inequívoc a Catalunya sobre els límits del diàleg. Cinc anys després que ETA es fes fonedissa, i després del retorn del PNB dels moderats a la Lehendakaritza, vet aquí el nou escenari i el nou mirall basc. Aquest que Soraya es penjarà al despatx de la Delegació del Govern a Catalunya. En els prolegòmens de l'Operació Diàleg, aquest és el "mirallet, mirallet" que Soraya ensenyarà a Junqueras, que ja ha mostrat per carta la seva disposició a iniciar un diàleg fluid "més enllà" de les "evitables" discrepàncies sobre el referèndum. Mirallet amb concert econòmic? Bé, ara diu el flamant delegat Enric Millo que ja es pot parlar de tot.

David González

27/11/2016

dimarts, 26 de juliol de 2016

LES GUERRES INVISIBLES



Nova York, Washington, Madrid, Londres, París, Brussel·les. Les guerres del segle XXI són guerres planetàries de guerrilla difusa, amb combatents sense rostre, amb exèrcits sense estat major ni jerarquies de comandament, amb fronts mòbils al mapa de Google que és el tot, -finalment, després de 25 segles de metafísica occidental, resulta que el tot ets tu al teu sofà navegant pel Google Maps-. Guerres subterrànies, latents, emergint en directe a la volta de la cantonada, guerres al teu mòbil, i, malgrat tot, guerres invisibles.

Guerres sense guerrers ni generals ni normes. ¿Qui les declara? ¿Hi ha manera de rendir-se? ¿Es poden negociar reparacions? Fa un segle, les guerres van deixar de tenir regles i cavallers que demanaven permís abans de disparar el primer tret. Ara ja no tenen ni papers, les guerres ja no s’anuncien, ja no es tracten, es fan. No se sap on comencen ni quan acaben, no se sap on serà la propera batalla. Això sí, mantingueu-vos connectats a la vostra pantalla.

Les grans guerres del segle XX eren hecatombes racionals. La cara fosca de la Il·lustració era Il·lustració. Algú les pensava, algú les dirigia, algú les feia, algú amb cara i ulls hi peria, en elles, algú comptava els morts, i algú pretenia anar a l’arrel del problema (per condemnar-les o per absoldre-les). Ara no hi ha arrel del problema i per això mateix no entenem aquestes guerres. Les guerres no es poden pensar amb el pensament-arbre (Deleuze i Guattari). Les que es fan ara i aquí són guerres rizomàtiques: guerres sense arrel a tallar, sense tronc a tombar, sense capçada, branques ni fulles a esbrossar. Barack: de què va servir l’operació Bin Laden? Ja heu condecorat el dron?

Després de l’11S del 2001 Bush fill va decidir esborrar l’Afganistan del mapa; Hollande, després del 13N del 2015, va bombardejar Síria. (I què faràs, tu, Angela Merkel, després de Brussel·les?) Guerra, encara, contra els enemics de la pàtria i l’Humanité. Quan la lògica vella, la dels imperis-nació respon a l’atac, topa una vegada i una altra contra un adversari subterrani, múltiple, sense centre ni perifèria (tot és centre d’alguna cosa i perifèria a la vegada), que es reprodueix i es retroalimenta en/i del tot global interconnectat fins a l’infinit. 

Quan la lògica vella, la dels imperis-nació, respon a l’atac, topa una vegada i una altra contra un adversari subterrani, múltiple, sense centre ni perifèria, interconnectat fins a l'infinit.


Quan la lògica vella, la dels imperis-nació, respon a l’atac, topa una vegada i una altra contra un adversari subterrani, múltiple, sense centre ni perifèria, interconnectat fins a l'infinit. Respostes velles, respostes en mode arbre, a guerres noves en mode rizoma. Per això no es pot tallar l’arrel: s’escampa per tot arreu, en el subsòl que comunica Bali amb Bamako i Molenbeek, no se sap on neix ni on mor, no necessita rebre ordres, se les dóna ella mateixa, no li cal ningú que assenyali un punt al mapa. No hi ha un centre de comandament. Hi ha una multiplicitat de centres d’atac. El teatre d’operacions és el tot, no hi ha direcció ni objectiu i totes les direccions i tots els objectius són possibles. Xoc de civilitzacions? Intraxoc civilitzatori.

La ciberguerra espera l’arribada de la ciberpolítica. El segle. La guerra rizomàtica no és cosa de Déu, es cosa del món en xarxa, dels discursos en xarxa, dels dispositius en xarxa. La xarxa és comunicació i moviment enxarxat de les persones per aeroports i metros, en l’interior dels gran edificis corporatius, als grans estadis, a les zones d'oci de les ciutats líquides, de les ciutats-pantalla. No hi ha punt de fuga. En la xarxa, tots som atacats i atacants, agredits i agressors, víctimes i botxins, objectius a batre: ells també.Tots som Brussel·les, tots som París, tots som Londres, tots som Madrid, tots som Nova York i Washington. 13 morts: fes una piulada, no triguis. Ja en són 30 i molts.

Hem confós el món més (auto)vigilat de la història amb el món més segur. ¿Com és possible que passi? Justament, perquè era impossible que passés. Multipliquem muralles per parar les pasteres atapeïdes d'esperança, esborrem les fronteres però les ressuscitem quan venen els refugiats “amb estudis” que fugen de “la” guerra (com si la d’ells no fos la nostra). Aviat podran atacar-nos des del mòbil que dorm i passeja amb nosaltres obert 24 hores. Tots som el xino o el paki de la cantonada.

Ells vesteixen i figura que resen i juren i convoquen les guerres santes com es feia al món vell. Però és mentida: són els únics que han entès com es fan les guerres -les maleïdes guerres invisibles- del món nou que nosaltres vam enunciar. 

David González
El Nacional.cat
23 de març 2016

Més articles de David González aquí: http://www.elnacional.cat/ca/firmes/david-gonzalez



diumenge, 11 d’octubre de 2015

EL NACIONAL.CAT




A partir d'ara podeu llegir els meus articles a El Nacional.cat, diari digital i aventura periodística que ja és una feliç realitat. Hi esteu convidats.

Moltes gràcies! Continuem.

Aquí teniu una selecció dels articles publicats a El Nacional.cat: 


Articles del 2016

(Del més recent al més antic)


Espanya desconnecta (i té la cara morada)
http://www.elnacional.cat/ca/espanya-desconnecta-i-es-posa-morada/

Mas, el lleó ferit
http://www.elnacional.cat/ca/mas-el-lleo-ferit/

De 'rave' al Rodalies
http://www.elnacional.cat/ca/de-rave-al-rodalies/

Adéu a CDC (i alguna cosa més)
http://www.elnacional.cat/ca/adeu-a-cdc-i-alguna-cosa-mes/

La nació de Pedro (i Pablo)
http://www.elnacional.cat/ca/la-nacio-de-pedro-i-pablo/

Madrid crema (i Mas somriu des d'Ítaca)
http://www.elnacional.cat/ca/madrid-crema-i-mas-somriu-des-ditaca/

De la Nova Planta a la reial plantada
http://www.elnacional.cat/ca/de-la-nova-planta-a-la-reial-plantada/


Escac de Mas
http://www.elnacional.cat/ca/escac-de-mas/

El problema del ciutadà Mas
http://www.elnacional.cat/ca/el-problema-del-ciutada-mas/

Cup i final: ara sí (o tampoc)
http://www.elnacional.cat/ca/cup-i-final-ara-si-o-tampoc/

Entrevistes del 2016


Artur Mas, Marta Lasalas i David González 16/02/2016 Foto: Sergi Alcàzar


Mas: "A CDC hem de parlar de fundació, no de refundació"


http://www.elnacional.cat/ca/artur-mas-entrevista/


Articles del 2015
(Del més antic al més recent)

El (quasi) '98' de Rajoy
http://www.elnacional.cat/ca/el-quasi-98-de-rajoy/


A trenc d'alba
http://www.elnacional.cat/ca/a-trenc-dalba/


El rai de Soraya
http://www.elnacional.cat/ca/el-rai-de-soraya/


El Parlament de la Secundina
http://www.elnacional.cat/ca/el-parlament-de-la-secundina/

Bumerang Romeva
http://www.elnacional.cat/ca/bumerang-romeva/


Rivera en la Santa Aliança
http://www.elnacional.cat/ca/rivera-i-la-santa-alianca/

París era el teu regal

La CUP i el Comitè Invisible
http://www.elnacional.cat/ca/la-cup-i-el-comite-invisible/


40 anys de "consens"
http://www.elnacional.cat/ca/40-anys-de-consens/


!Tora, tora (Mas-Colell)¡
http://www.elnacional.cat/ca/tora-tora-mas-colell-2/


Sense la CUP, impossible
http://www.elnacional.cat/ca/sense-la-cup-impossible/


Democràcia de barra lliure (cupaire)
http://www.elnacional.cat/ca/democracia-de-barra-lliure-cupaire/


L'impossible, de nou
http://www.elnacional.cat/ca/limpossible-de-nou/


L'esperit i els fantasmes de la transició
http://www.elnacional.cat/ca/els-esperits-i-els-fantasmes-de-la-transicio/


De la nena de Rajoy a la filla de Rivera
http://www.elnacional.cat/ca/de-la-nena-de-rajoy-a-la-filla-de-rivera/

S'acabarà la ràbia?
http://www.elnacional.cat/ca/sacabara-la-rabia/


Kolau busca pis a Vallekas
http://www.elnacional.cat/ca/kolau-busca-pis-a-vallekas/


La casta que vindrà
http://www.elnacional.cat/ca/la-casta-que-vindra/


Un tripartit per a Espanya?
http://www.elnacional.cat/ca/un-tripartit-per-a-espanya/

Catalunya gira cap a l'esquerra i els highlands
http://www.elnacional.cat/ca/catalunya-gira-cap-a-lesquerra-i-els-highlands/

Les 'tres Catalunyes' del 20D
http://www.elnacional.cat/ca/les-tres-catalunyes-del-20d/

Espanya, una qüestió de fe
http://www.elnacional.cat/ca/espanya-questio-de-fe/










dimarts, 22 de setembre de 2015

dijous, 6 d’agost de 2015

SUBMERGITS

Per: David González
La Vanguardia
6/06/2015

                          The Surfaris. Wipe Out.


D'EMERGENTS A SUBMERGITS? Tractant-se d'una enquesta, d’una enquesta més, cal posar-ho entre interrogants per agafar la distància mínima. Però les cartes de navegació per a l'estiu polític espanyol que van subministrar ahir els cuiners del CIS allunyen el gran naufragi del sistema de partits heretat de la transició en l'horitzó des de fa bastants mesos i que les elec­cions municipals i autonò­miques del 24 de maig van convertir gairebé en terra de promissió a tocar per a Podem i Ciutadans i en negre abisme per al PP i el PSOE.

Els (fins ara?) partits emergents no només han moderat la velocitat de creuer amb rumb al canvi de règim, el final d'un bipartidisme que sempre ha estat imperfecte, sinó que, potser, comencen a tocar fons. Com cantaven The Surfaris a les platges de l'alegre Califòrnia dels primers seixanta, els de Pablo Iglesias i Albert Rivera han caigut de la planxa, estan en wipe out . És una simple relliscada o bé l'onada que fa ben poc cavalcaven a pler els ha enviat a besar els peixos? El cas és que els vells taurons, el PP i el PSOE, s'esmolen les dents o, si més no, se les enllustren.

Mariano Rajoy va inaugurar l'estiu a les fredes aigües de l'Umia, a la seva Pontevedra natal, aigües obagues envoltades de bosc; va venir a la lluminosa platja de Castelldefels -municipi lliurat pels socialistes de Miquel Iceta a la independentista AMI- per llançar in extremis la candidatura a les catalanes del 27-S d'un altre home de la costa, el badaloní Xavier García Albiol (la també mediterrània Blanes, ciutat natal d'Alicia Sánchez-Camacho, queda molt més al nord), i pot ser que arribi a Nadal amb els Beach Boys a tot volum per l'autopista cap a la Moncloa.


Amb la millor marca del PP en 18 mesos, i malgrat que Pedro Sánchez continua una mica marejat -lògic, quan la galerna no acaba de remetre-, el president espanyol ha aconseguit fer surar el bipartidisme, que torna a superar el 50% en intenció de vot després del terrorífic descens a la fossa de les Mariannes -i perdó per la ironia- al CIS de l'abril, on populars i socialistes només arribaven al 49,9%. A l'avantsala de les municipals i autonòmiques del maig es van encendre totes les alarmes al pont de comandament. Després, a les urnes, es va imposar la realitat: el PP va tornar a guanyar, i encara que els pactes de tots contra els populars van permetre al PSOE recuperar una bona part del poder autonòmic i municipal, el bipartidisme va mantenir el timó... gràcies als que es van juramentar per arrabassar-l'hi.

A l'hivern, gener del 2015, el CIS situava Podem com a segona força amb el 23,9%. Iglesias estava al punt àlgid, però a l'abril, de sobte, va baixar a un 16,5%, just quan C'S aconseguia disparar-se fins a un 13,8%. Ara les calorades de l'estiu han situat Podem en el pitjor registre des que va emergir a les sèries dels CIS, amb un 15,7%, i han gripat els motors del fora borda de Rivera, que baixa d'un 13,8% a un 11,1%.

I tot i això, el CIS ja pregunta als espanyols quina aliança de govern els fa perdre la son en les nits estrellades mentre solquen el gran blau davant l'eventualitat que ningú no arribi al pròxim port amb la majoria absoluta del passatge en perfecte estat de revista.  I se'n posen una de pirates, si pot ser la de Johnny Depp i Penélope Cruz, i miren a babord i sospiren pel mariner Sánchez i el corsari de Vallecas.