dilluns, 23 de maig de 2011

PLAÇA DE CATALUNYA


Tinc mitja hora encara per arribar al diari i m'acosto a la plaçaCatalunya. Són les quatre de la tarda del diumenge 22 de maig i el sol castiga de valent. El tuf es fa notar, també. Barcelona, ciutat mediterrània, sovint put a humanitat. Però no passa res. I no té res a veure ni amb la higiene (els serveis municipals de neteja hi són -els serveis de neteja del "sistema", per cert- ) ni molt menys amb la civilització, com demostra el cas -llegeixo en un diari del dia-  de la Roma imperial. El cas és que, a laPlaça Catalunya, qui no ensuma fortor és perquè no vol. I qui no dina gratis -com descobriré després- també.

Els turistes fan fotos als cartellets amb missatges del tipus "Prohibit prohibir" (tot plegat ve de força lluny) que pengen aquí i allà. N'hi ha de ben trobats, de missatges: "La izquierda? Al fondo, a la derecha..." (Dit sigui de passada, em ve al cap la tonada de Las chicas del Roxy, una cançó del Loquillo crepuscular) La comissió indignada de l'educació manté, cul a terra, un intercanvi d'impressions sobre l'estat de la qüestió. Procuro escoltar amb respecte. La paraula s'ha de respectar. L'ús que se'n fa, depèn. Escolto que nens i nenes -sobretot les nenes- han de ser tractats de manera diferent a les escoles. Escolto que la ràtio d'alumnes per mestre és excessiva. I que hi ha nens, necessitats de més atenció que d'altres, que, per al mestre o professor no són un nen, sinó dos, tres, quatre, i fins i tot cinc. Esquerres? Dretes? Igualtat? Diferència?

Els de la rotllana alcen les mans obertes i fan ballar els dits en senyal d'aplaudiment/complicitat amb l'orador. Aplaudeixen en silenci i es passen l'altaveu. Com algú ha escrit, el tema és que diguis alguna cosa. Som en un gran xat amb cara, carn, i ulls.  Me'n vaig quan una professora, o mestra -no voldria equivocar-me- parla de competències curriculars. No estic al cas del tema i tinc una certa pressa.

M'aturo i penso que és important parlar cara a cara. La gent s'està retrobant cara a cara. La gent ha saltat la xarxa, l'anonimat de la xarxa. La xarxa no és el final. D'acord. Té alguna cosa d'àgora atenesa, tot això de la PlaçaCatalunya, i no puc evitar mirar les estàtues clàssiques de la plaça. Algunes d'elles les han vestit de missatges "revolucionaris". De fet, experimento un puntet d'emoció. Però la famosa demokratia atenesa era això, democràcia atenesa: és un dels "problemes" de la democràcia. El demos, el poble, porta l'etnos, el gen "cultural", enganxat al cul. La democràcia és atenesa, europea, nordamericana. I així la veu mig món.

Hi ha gent fent cua al fons de la plaça. Sostenen plats de plàstic plens d'arròs amb olives i altres coses de menjar. I hi ha un cartell que diu alguna cosa així com que "aquest dinar és gratis perquè és dinar autogestionat". I penso que aquest dinar és "gratis" perquè algú l'ha pagat. Ergo algú ens està estafant. De fet, penso que m'he deixat estafar un altre cop. Però també que si vols respostes les hauràs d'anar a buscar. 

Abans de marxar trec el boli. Hi ha un plafó ple de missatges al centre de laplaça. I no ho puc evitar. M'hi llanço: "Tots som l'altre d'algú". "La igualtat resideix en el fet que tots som radicalment diferents". "Respectem-nos". 

Joïcitat/alteritat. No podem sacralitzar "l'altre" com l'entén determinada esquerra, i fins i tot determinat liberalisme, perquè tots som l'altre d'algú. No és l'altre la mesura del que som; és el jo. És la joïcitat: la relació entre tots els "jo". Tots els nosaltres inclouen altres, i tots els altres també, esclar. Però els uns i els altres som "jos" intransferibles, irrepetibles, únics. Tots som iguals perquè tots som diferents. És en l'absoluta diferencialitat com a individus on resideix la característica essencial del gènere humà. En això i en la consciència de la fragilitat. Som Homo fragilis. Hi pensaré més, sobre tot plegat. Ens hem equivocat massa vegades. Però, com deien els vells socialdemòcrates, necessito nous començaments.

Aquest vespre hi ha més feina de l'habitual. Hi ha eleccions. I sortirem tard del diari, massa tard per tornar a la Plaça Catalunya.
(Per cert. On són els coloms?)

1 comentari:

  1. Els coloms, malgrat la seva fama de rates voladores, són animals intel·ligents: en un exercici d'autogestió sense precedents han decidit volar de la plaça. Es comenta que estan molt indignats amb els okupes, per l'apropiació indeguda que han patit...

    ResponElimina