2011

   

L’ANY QUE VAM ENTERRAR LA POLÍTICA sota les ruïnes de l’economia. L’any de la traïció dels polítics (de veritat ens els crèiem, els polítics?). L’any de l’arribada dels retalladors. El final de la gran festa (de veritat, que s’estava celebrant una festa?) L’any que el gran germà Mercat ens va vendre per tres rals i un euro. L’any que Europa va hipotecar el Partenó. L’any que vam descobrir que la veritat tampoc estava fora de la caverna. Prohibit preguntar: l’any de les places plenes sense respostes. L’any que un tal Zapatero es va escolar pel forat de la història. L’any que un senyor de Pontevedra es va fumar un puro a La Moncloa. L’any que el rei d’Espanya va fer de sogre, pare, jutge i auditor. L’any que el govern dels millors es va equivocar amb les nòmines. L’any que vam tenir por de no poder retirar els diners del banc; l’any que vam esbroncar la noia del banc; l’any que vam tractar el director del banc com un indesitjable perquè tot era una gran mentida (i ens l’havíem cregut, i sabíem que era una gran mentida). L’any que tenir una feina era un privilegi que no podíem celebrar: l’any que ens van ferir mirades fredes com punyals perquè teníem una feina. L’any que no podíem celebrar premis, i també alguns somnis realitzats, per algunes coses (mitjanament) ben fetes en què havíem pogut participar. L’any que miràvem els  nens, els nostres fills, i no parlàvem de futur, i sepultàvem el futur però els Sex Pistols ja no ens feien ni puta gràcia. L’any que no vam deixar de pensar en la nostra quota part del desastre, personal i intransferible. L’any que vam saber que necessitem antropòlegs (i filòsofs, i historiadors, i artistes, i escriptors) que ens expliquin amb urgència un altre cop qui som, d’on coi hem vingut i cap on diantre anem si és que anem enlloc. L’any que vam pensar que una cosa és un titular i una altra de ben diferent un tuitular; i que tothom fem tuitulars però cada cop són menys els que fan titulars i menys encara titulars interessants. L’any que ens vam fer més vells i molt dubtosament més savis (de fet, com deia Erasme, de savis sempre n’hi ha hagut ben pocs: a Grècia només eren set). L’any que Amy Winehouse se’n va anar d’un mal trago i Déu li va comprar un Ipad a Steve Jobs. L’any que tu no vas perdre el somriure.

BON NADAL

APUNTS (23)

"(...) Tenía ganas de meterme un poco con los reyes y cortesanos quienes me rinden culto sincero, con ese candor que uno espera de personas de noble cuna. ¿Puede haber vida más tristes y deleznable que la suya, caso de tener tan sólo media onza de buen sentido? (...) Quien toma las riendas del gobierno se ha de entregar a los asuntos de Estado, no a los suyos propios, y ha de pensar solamente en el bienestar de su pueblo. No se puede desviar ni lo ancho ni un dedo de las leyes que él  mismo ha promulgado y de las que es ejecutor y ha de garantizar personalmente la integridad de los magistrados y funcionarios. Expuesto a las miradas de todos puede ser o astro benéfico que, con su integridad lleva la máxima dicha a los problemas humanos, o cometa de muerte que causa la ruina total. Los vicios de otros hombres ni son conocidos ni tan extensos en sus efectos (...)

 ERASME DE ROTTERDAM. Elogi de la Follia. 1511-2011.

APUNTS (22)

                                           

ARTEFACTES:  Computadora

"La cultura és una ampliació protèsica de les capacitats biològiques de l'home"

P. BOHANNAN (Para raros, nosotros)

QUI MANA AL PSC?

Per: David González

LA PRIMERA DE LES SIDERALS INCÒGNITES o incògnites siderals que haurà d'aclarir el PSC a partir d'avui, l'endemà del seu XIIè. congrés nacional, és qui mana al PSC. Si el PSC ha tingut una virtut els últims 15 anys és precisament aquesta: que la cadena de comandament -la cadena de comandament real, no la figurada- ha estat meridianament clara: al PSC ha manat en Zaragoza, en Zaragoza i en Zaragoza. Després, a la Generalitat hi van ser Pasqual Maragall i José Montilla, presidents breus -el primer més que el segon- en tant que presidents tripartits (algun dia se n'haurà d'analitzar la naturalesa, dels tripartits, amb l'esquema trifuncional de Dumézil: per saber qui manava/resava, qui vetllava i quines ànimes càndides fecunditzaven i nodrien l'invent); i als ajuntaments s'hi van mantenir durant anys i panys molts dels que ara continuen sent a la flamant executiva de Pere Navarro: o sigui, els alcaldes. El PSC, partit d'alcaldes; però passa que el PSC té menys alcaldes que mai. De fet, té menys de tot que mai.

EL 2006, QUAN ZARAGOZA ES VA ENTESTAR a col·locar Montilla a la presidència de la Generalitat, malgrat o precisament per la patacada electoral (37 diputats en un Parlament de 135, 11 menys que el guanyador que llavors no va ser president, Mas) alguns aquests alcaldes que ara són a la primera filera del  "nou PSC" van posar el crit al cel: la revolta va durar unes hores. Zapatero, referent llunyà dels Bustos i els Corbachos era a Xile. Zaragoza, en canvi, era a Nicaragua -a la seu del PSC del carrer Nicaragua de Barcelona-, com sempre. I va ser allà, no al carrer Ferraz de Madrid, on es va decidir servir el cafè del tripartit exprès. Manaran ara en el PSC aquells alcaldes que no van veure clara la segona jugada tripartida, comandats per Navarro, alcalde de Terrassa i ara primer secretari, i, per tant, s'obrirà la veda d'una treva de "responsabilitat" amb CiU -potser un cert compromís amb la governabilitat? (1) Manarà l'alcalde Balmón, el segon del nou triumvirat directiu, amb Navarro i el diputat Daniel Fernández; Balmón, successor i amic de Montilla a l'alcaldia de Cornellà de Llobregat? O ho farà Núria Marin, successora de Corbacho a l'Hospitalet de Llobregat? Tots ells, tret de Jordi Hereu -a les últimes municipals també va caure Barcelona- poden acreditar els mateixos mèrits que el de Terrassa: haver resistit el naufragi municipal del maig passat amb majories absolutes "com les de tota la vida". Manarà Fernández, el nou secretari d'organització, antic cap de gabinet de Montilla i deixarà de manar a Madrid ara que Zaragoza hi ha instal·lat allà el quarter general, atent al que ha de passar al partit germà a les Espanyes, o sigui, el PSOE? De veritat que serà Navarro, qui manarà a partir d'ara al PSC?  En tot cas, Zaragoza ja va deixar clar després del desastre (llargament anunciat) de les últimes eleccions al Parlament que el nou líder del PSC sortiria de les eleccions municipals (o sigui, del següent desastre llargament anunciat, i just abans del definitiu: les generals de Chacón). Així havia de ser -i així ha estat- llevat, esclar, que el líder municipal fos de Lleida, és a dir, de més enllà dels confins de la segona corona metropolitana, i declaradament catalanista, i catòlic, i "de dretes" (Llegiu Àngel Ros)

HE ESCRIT "CATALANISTA"?  El catalanisme bé, gràcies (2)  El PSC és cada cop més un partit d'una sola ànima, però partía:  de l'ànima catalanista il·lustrada poca cosa en queda; quant a l'altra, l'ànima obrerista baixllobregatina, el PP l'ha dividit en dos. Mala peça al teler (nacionalment parlant). El cas és que quan toqui fer les primàries obertes a la francesa, llegat pòstum a la causa de la democratització del PSC del candidat frustrat Miquel Iceta ("més aparell que jo no hi ha ningú", ha dit aquests dies) amb el nihil obstant de Zaragoza, que va seguir in situ el procés del partit germà ultrapirinenc, el PSF, com a observador internacional, quan toquin les primàries obertes, dic, seran almenys dos els candidats "catalanistes" davant Navarro: Ros (patrocinat per la vella guàrdia del maragallisme i aliat amb l'obiolista Elena al congrés) i l'exconsellera Tura, l'eterna aspirant a primera dona candidata del PSC a la presidència de la Generalitat que, pel que pugui ser, s'ha quedat fora de la nova executiva. Quant a Carme Chacón, ja se sap que el seu regne no és d'eixe món. O hi pot aspirar també al lideratge electoral la parlamentària Martinéz-Sampere, la icona de l'anomenada generació Blackberry? El parlament: una altra incògnita sideral. Manarà, per fi, Quim Nadal, o haurà de plegar veles amb mal vent? Es retirarà del tot Iceta, que encara continua a la nova executiva en tant que membre de l'executiva del PSOE o es retirarà a la Fundació Campalans? I què diu Zaragoza (des de Madrid) de tot plegat? Que ell ja no mana, al PSC... 

 NOTES:

(1) "Presentaré a Mas la meva proposta per reactivar el país", titulava El Periódico de Catalunya una entrevista amb Navarro, l'endemà del cònclave socialista. "Navarro tiende la mano a CiU y  no descarta gobernar juntos", informava El País el mateix dia. "Navarro es mostra obert a pactar amb Mas", apuntava La Vanguardia.  

(2) El congrés del PSC va aprovar una esmena que regula una eventual discrepància de vot amb el PSOE al Congrés dels Diputats previ debat en una comissió bilateral (la creació de la qual és una incògnita perquè requerirà, òbviament, l'acord del "partit germà"), dins del protocol de relació amb el PSOE. La recuperació del grup parlamentari propi, doncs, queda ajornada un cop més. L'esmena diu: "Els i les diputats/ades del PSC en el grup parlamentari federal del PSOE observaran una disciplina comuna d'acció, veu i vot, tret de casos excepcionals relatius als temes d'especial interès per a Catalunya i el seu autogovern en què no hi hagi hagut acord a la Comissió Permanent. Aquesta comissió, de nou encuny,serà paritària amb membres del PSOE i del PSC". 

(Versió revisada del post "Qui mana al PSC?" publicat al blog "Fem un reset", http://blogs.lavanguardia.com) 

CINC LECTURES DEL 20-N CATALÀ

PSC: grup propi o candidatura pròpia?

Comencem pel perdedor. La trompada de Chacón, amb la pèrdua d’11 diputats i 772.000 vots, no només suposa cedir la primera plaça a CiU per primer cop en unes generals, sinó que situa el PSC per sota dels mínims històrics –les generals del 1977- i de la mitjana estatal dels socialistes, amb un 27,78% dels vots (el PSOE, en conjunt, 28,73%). La paradoxa és que Chacón va aconseguir el 2008 la millor marca electoral del PSC en unes generals: 1. 689.000 vots i 25 diputats que van donar la segona victòria curta a Zapatero. Per això fa més mal la patacada. Els beneficiats de la sagnia són tots els partits rivals i l’abstenció. És una incògnita si “la niña de Felipe” –com ella mateixa es va definir el 2008- podrà aspirar encara al lideratge del socialisme espanyol, objectiu quasi confés de la seva (més que erràtica) campanya electoral. Paradoxalment, el fet que per primera vegada el PSC no hagi estat electoralment immune a la debacle del PSOE, consolida –o almenys no disminueix- les opcions de Chacón en la cursa pel lideratge del socialisme espanyol. El PSC, electoralment, és ara més PSOE que mai perquè també perd les eleccions generals. De retruc, això pot incidir en el desenvolupament de l’incert congrés que celebrarà el PSC d’aquí a pocs dies per triar el nou líder orgànic -quatre candidats ara com ara; i els Blackberry’s, on paren en aquesta hora decisiva?-. La qüestió és si el PSC delega ad eternum en el PSOE la seva política espanyola o n’assumeix el control fins a les últimes conseqüències. El debat del grup propi amaga un altre: el de la candidatura pròpia en tots els comicis, també a les generals. Una candidatura pròpia que gairebé automàticament situaria el PSOE com a segona força al mapa espanyol. Acceptaria Espanya que la governés el segon partit en coalició amb el PSC? Espanya o el PSC, aquest és el dilema.

CiU: el factor Mas

En vigílies de la campanya, Duran i el CEO –els socialistes i alguna premsa farien bé de mirar-se les enquestes d’un politòleg de la solvència d’Argelaguet- eren els únics convençuts que CiU podria guanyar per primer cop les eleccions general a Catalunya. Quan va començar la campanya, però, a Duran li van tremolar les cames, no per la possibilitat de no fer el cim, sinó per l’eventualitat que el tercer en disputa, el PP, li trenqués la corda. Però Duran, sempre hàbil, fins i tot en els moments més complicats, tenia un as a la màniga: el president Mas, com evidenciaven explícitament els cartells electorals. L’oferta no era Duran, era Duran i Mas i l’efecte del tàndem ha estat demolidor. El crèdit de Mas –malgrat les insinuacions de noves retallades en plena campanya; queda clar que dir la veritat i tota davant els electors també suma- i, òbviament, la magnitud del desastre socialista, han catapultat Duran a la històrica primera posició. 16 diputats són 2 més que els del PSC i 6 més que els obtinguts el 2008 per CiU, amb 273.000 vots més. I encara que no són el millor resultat de CiU (entre el 1986 i el 1996 la coalició es va moure en registres d’entre 18 i 16), Duran ha tancat el cercle de tres victòries consecutives, a les catalanes, les municipals i les generals. Amb Mas, Duran i Trias –a qui també ha beneficiat l’efecte Mas- CiU ha deixat de ser un partit que només guanyava les eleccions al Parlament. La diferencialitat catalana en les generals ja no la garanteix el PSC (guanyés o no el PSOE): és gràcies a CiU que Catalunya no és blava com tota la pell de brau, amb la segona excepció del racó basc. Políticament, Catalunya és “més nació” des de diumenge passat gràcies a Duran, el menys sobiranista dels líders de CiU. Ergo gràcies també al factor Mas i el pacte fiscal.

PP: el factor Duran

El PP de Catalunya, liderat a les eleccions pel veterà rajoyista Jorge Fernández Díaz, consolida la tendència a l’alça: aconsegueix 713.000 vots (100.000 més) i incrementa de 8 a 11 els seus diputats. Certament, els temps de l’anomalia, del forat negre català del PP, queden cada cop més lluny. Però no del tot. Jorge Fernández ha fet curt. El 2000, Josep Piqué va aconseguir 12 diputats i José María Aznar, 183. Fernández Díaz ha aportat ara 11 a la majoria absoluta ampliada de Rajoy, 186. Per tant, l’absolutíssima no ho és tant –i menys en els temps que corren; no perdem de vista el cas Papandreu-. Els populars catalans han patit el factor Duran. El candidat de CiU, malgrat l’episodi dels andalusos al bar, ha aconseguit frenar el transvassament d’antics votants del PSC als rengles dels populars a l’entorn metropolità de Barcelona, que va arribar al clímax en les passades municipals, i ha retingut part del vot exsocialista que va aconseguir Mas en les eleccions al Parlament. La conseqüència és que el vot català anti-PP ha estat ara capitalitzat per CiU, que, de retruc, ha retallat les expectatives que les enquestes atorgaven als populars a Catalunya. La majoria dels sondejos vaticinaven un empat CiU-PP, fins i tot amb aventatge en vots per a Fernández Díaz. Quan una part del centre-esquerra, la ideològicament més pragmàtica –o més emprenyada- opta per la “dreta” prefereix la de casa; fins i tot si es tracta d’algú tant de “dretes” com Duran. D’altra banda, queda clar que, malgrat els pactes en l’àmbit municipal, a Catalunya no (co)mana el PP. Oi, president Mas?

ERC: brot (brotet) verd

La nova direcció d’ERC, encapçalada per Oriol Junqueras, i amb Alfred Bosch com a nou candidat a les generals, pot reivindicar el primer brot verd electoral des de les històriques generals de 2004, en què Josep-Lluís Carod-Rovira, expulsat del primer tripartit després de l’excursió a Perpinyà per no comprometre els llavors incerts interessos electorals de Zapatero, va assolir la millor marca electoral de la història del partit: 638.000 vots i 8 diputats a les Corts espanyoles. Un cop confirmat pels pèls el diputat de Girona, Bosch ha aconseguit salvar els tres escons obtinguts per Joan Ridao el 2008, tot i que ha perdut 42.000 vots. Als anteriors comicis, Ridao només va mantenir 3 dels 8 diputats aconseguits per Carod-Rovira i en va perdre 340.000. El to entre naïf i antipolític de Bosch, encara que sobradament independentista, l’ha pogut beneficiat; també, si bé menys, l’“amenaça” del tsunami del PP. La del 20-N és una petita victòria moral per a ERC que permet agafar aire a la nova direcció: no és cap secret que els republicans s’hi jugaven la supervivència. Però a més, marca una (tímida) inflexió: Bosch ha sumat 37.000 paperetes més que Joan Puigcercós a les eleccions al Parlament. Gairebé coincideixen, però, amb el resultats que cvan tenir els reagrupats de Joan Carretero (40.000 vots), que a les generals han anat coalitzats amb ERC. No és per tirar coets i són molts els dubtes sobre la solidesa real de l’ERC post-Carod/Puigcercós; però sembla que les parets del casal republicà aguantaran el llarg hivern i al pati hi ha un brot (brotet) verd.

ICV: un partit del sistema

El nou candidat d’ICV i acreditat exlíder del sindicat CC.OO, Joan Coscubiela, ha multiplicat per 3 els diputats ecosocialistes al Congrés (partia d’un únic representant). Amb 278.000 vots, suma 96.000 paperetes a les obtingudes el 2008, 81.000 de les quals a Barcelona. És un resultat, però, agredolç, perquè assenyala els límits de la clàssica agitació d’esquerres (en puritat, socialdemòcrata) contra les retallades “de la dreta”, eix de la campanya de Coscubiela. ICV tenia la seva gran oportunitat en un clima de malestar social creixent per la crisi, i específicament de malestar de l’esquerra electoral amb els socialistes, però només ha “pescat” 1 de cada 8 vots perduts pel PSC. Això no obstant, hi ha una segona lectura més inquietant: ICV tampoc ha sigut port electoral de destí dels indignats, que, com en tot l’Estat, han optat per l’abstenció (3,48% més que el 2008), el vot nul (55.000 sufragis, 19.900 el 2008), blanc (63.000, uns 5.000 més) o bé candidatures com Escons en Blanc (50.800 vots), UPyD (39.000, xifra que supera en 6.000 paperetes l’obtinguda per separat el 2008 per la UPyD i C’s) o el Partit Pirata (21.000 vots). Per als indignats, ICV –com també la IU de Cayo Lara- és un partit del sistema.


ENLLAÇ:
RESULTATS PROVISIONALS

APUNTS (21)

                             
                                Mapa d'Europa amb els usos lingüístics a Twitter.
                                http://bigthink.com/ideas/41004

ÉS AIXÍ COM EM CONVENCEN

Per. David González

Campanya de tirar-se per la finestra i sense paracaigudes. Aconseguiran que servidor no voti; que s’abstingui activament, com recomanen els indignats, però  no perquè ells ho recomanin: en una democràcia, sempre et pots abstenir. El vot no és obligatori com sí que ho era en el franquisme; no ho oblidem.

L’altre dia vaig tuitejar la meva indignació davant el lamentable espot electoral del PSC sobre les conseqüències “mortals” de les retallades sanitàries de CiU, retirat 24 hores després. Detesto –i dispensin el to personal- que em tractin com un idiota, però sobretot detesto que ho facin amb tots plegats. I més encara si ho fa algú que pretén que el votis.

Dijous vaig anar a un hospital públic. Puc visitar-me a la mútua de l’empresa; però pago la sanitat pública amb els meus impostos des que vaig cobrar el primer sou quan tenia 17 anys –un bitllet de 5.000 pessetes en una emissora de ràdio local- i crec que és el que toca. Hi vaig anar per una minúcia. I sí, és la tercera visita des del setembre passant prèviament per dos CAP –la primera es va programa a l’agost- i no tinc ni dia ni hora per una ínfima intervenció: pot ser demà, pot ser d’aquí sis mesos, em diu el metge. Segurament ens podríem haver estalviat alguna visita, algun viatge, algunes hores de feina. Però hi ha qui no se la pot estalviar. La consulta és plena a vessar; és un bon hospital públic on s’hi treballa a ple rendiment; on treballen excel·lents professionals. I hi ha prioritats, només faltaria: és així com funciona una administració que es pretén eficaç.

Era l’endemà de veure el vídeo “sanitari” del PSC. L’han retirat de la circulació “oficialment”. Però el mal ja està fet. El director de la campanya socialista, el molt hàbil José Zaragoza, aquest cop no ha estat gens original: la tècnica de muntar el pollastre i després girar cua, i si convé demanant excuses perquè ningú s’ofengui, la va inventar el PP amb els vídeos sobre la “caça de l’immigrant” a Badalona. “Si ells ho fan, per què tu no?”, devia pensar Zaragoza. Bé. Seré tan cru com el PSC en el seu vídeo, tant dur “com la realitat”, que diu la senyora Chacón: a l’hospital públic que vaig visitar no es mor ara més gent per excés d’espera o per negligència mèdica o per qualsevol altra circumstància que els que es morien fa menys d’un any quan governava el tripartit dirigit pel PSC. Tripartit que no va fer aquest hospital. Aquest hospital el va fer els anys 90 la “dreta catalana”, CiU, amb els impostos de tots. És més: l’alcalde de Mataró de l’època, socialista, es va fer famós afirmant en un ple municipal que fins i tot “els negres de Moçambic” sabien que no es faria un nou hospital a Mataró.

És així com ens la carreguem, la política: tractant els electors –i el PSC, amb el seu vídeo, no és el primer ni serà l’últim- com si fóssim nans mentals, i perdonin l’expressió. També ens la carreguem quan el senyor Duran, candidat de CiU, un excel·lent parlamentari que ha escrit llibres sencers en favor de la moderació i contra el caïnisme de la política espanyola, apel·la a una “regeneració ètica” de la política i l’endemà renya una entrevistadora de TV3 perquè no li agrada el to de la pregunta i tot seguit un empresari al Círculo Ecuestre perquè no li agrada el comentari. O quan el candidat d’ERC, el senyor Bosch, un excel·lent historiador i escriptor, se sorprèn perquè fent campanya en un mercat ell també hagi de fer cua perquè l’atengui un venedor... És amb el cinisme il·lustrat del “jo ja ho vaig dir que ens enfonsàvem”, característic de tots els candidats d’ICV en totes les campanyes electorals hagudes i per haver, sigui dit amb tot el respecte pel senyor Joan Coscubiela, com ens carreguem la política. És amb la incoherència de Rubalcaba, esgrimint ara el manual socialdemòcrata que va fer empassar a Zapatero fa un any i mig quan les trucades de Merkel, Sarkozy i el sursum corda, que ens la carreguem, la política. És amb els silencis espessos i les falses promeses de Rajoy i el PP, que ens la carreguem: “no tocarem les pensions, ni la sanitat, ni l’ensenyament” Què farà, doncs, per reduir el dèficit públic? Tancar la Moncloa o cedir-la als "indignats" i anar a viure a un piset de lloguer? És així com ens carreguem la política quan més política cal.

És així com em convencen que no voti.    

VOTEU-ME, O NO, EN REALITAT, TAMPOC CAL; BÉ, O SÍ

Per: David González

DEIA JOAN FUSTER que “la política, sinó te la fas, te la fan”; a Zapatero, que mai es penedirà prou de no haver fet aquelles dues tardes d’economia que li va aconsellar Jordi Sevilla, la política (i l’harakiri) li van fer Merkel i Sarkozy quan ja no hi havia més remei, i a Merkel i a Sarkozy –i a Obama-, la política els hi fan els mercats; ironies de la història, el referèndum de Papandreu –jo també vull/volia votar- és el cant del cigne de la polis europea, en el país que va inventar la política fa 25 segles. Per què no poden decidir els grecs si hipotequen o no hipotequen el Partenó? L'aventura eurodemocràtica de Papandreu ha durat tres dies; però el mal ja està fet. Mai com ara s'ha evidenciat la magnitud del dèficit de legitimitat de l'artefacte europeu. Drama. Comèdia. Tragèdia. Sobre l'escena grega arrenca la campanya de les generals del 20-N. El programa de Rajoy? La política econòmica de Rajoy? Les diferències entre el programa electoral de Rajoy i Rubalcaba, o de Duran; o de Lara, o de Bosch? 

Els mercats, que no fan política sinó una altra cosa, també li faran la política a Rajoy. I ve de lluny; Marx (Karl) –és l’economia, estúpids!; proletaris del món…- també va fer tard: els Fugger, aquells banquers del segle XVI també li feien la política als emperadors del Sacre Imperi, i, atenció, també van fer fallida amb ells. La hisenda dels Àustries hispànics al XVII –d’aquí el 1.640, don Gregorio, no s’equivoqui- era ja més tòxica que el deute sobirà sud-europeu de principis del XXI. Ni amb la plata de Potosí n’hi havia prou per pagar tanta Invencible i tanta campanya de Flandes. Però els mercats, que sempre s’han mogut en una lògica global inassolible per la política –ara se n’adóna l’altermundialisme llegint Kant i arxivant Marx; ep, a poc a poc-, van continuar fent la política; els mercats n’aprenen més ràpid, a fer-la i a desfer-la. Ara també li faran a Rajoy. Ve Rajoy amb la lliçó apresa. I d’aquí el programa (?) de punt únic: “El canvi no ho resoldrà tot, però sense el canvi no es podrà resoldre res”. Rajoyisme: “Voteu-me, o no; en realitat, tampoc cal; bé, o sí”.

Política i economia. Economia i política. Què se’n va fer, de la política? I de l’economia? L’Europa dels últims 500 anys és la primera història del món global i es la història d’una obsessió per equilibrar la tensió entre dues forces heraclitianes, la política i l’economia. L’Estat del benestar, un sistema de contenció social ideat a l’Alemanya bismarckiana, possiblement va aconseguir el miracle cap als anys 50 del segle passat, al preu de morir d’èxit. Per aquí plora ara, la criatura. “Els problemes polítics fonamentals de la Revolució Industrial han estat solventats: els treballadors han arribat a la ciutadania social i política; els conservadors han acceptat l’estat del benestar i l’esquerra democràtica ha reconegut que un increment del poder global de l’Estat comporta més riscos per a la llibertat que solucions per als problemes econòmics”. Ho va escriure el 1.963 S. M. Lipset. Érem a la fi de les ideologies. Arribava la postpolítica, sense fer soroll; no se la sentia, en la banda sonora de les platges de Califòrnia; tampoc a les de Nha Trang. La postpolítica jubilava la política, i quan el fong atòmic va desactivar la càrrega mortífera de la nació, i de l’Estat (tenim capacitat nuclear per destruir el món sencer 1.000 vegades, se’n recorden?) l’Economia semblava esdevenir, definitivament, el Déu de la modernitat; el que potser no vam (pre)veure és que, com Moby Dick i el capità Ahab, la mort de la política també va ser la de l’economia. “Feliz Navidad. La Guerra ha terminado” (ho deia John Lennon en una paret; a finals dels anys setanta veia aquesta pintada cada dia quan baixava del barri a l’escola)

El Mur va caure per a tothom, tampoc ho vam voler (pre)veure. I a principis del segle XXI, l’acceleració del final de la política fulmina les bases de l’economia en tant que sistema racional de producció i reproducció de béns necessaris. De produir i vendre i administrar béns (i viure i morir per ells sobre la terra calcinada) hem passat a comprar i vendre i imaginar fum (en l’asèptic parquet del mercat de futurs). El buit de la política i l’economia l’han ocupat la galàxia internet –stevejobisme: ombra llunyana del paradigma kantià de la xarxa moral universal; l’última utopia del segle XX, llavor o melanconia de la pròxima?- i els mercats, que mai van deixar de ser-hi. Governaran els mercats, amb Rajoy –aquí, ara ve Rajoy- com amb Zapatero.  Mentrestant, si més no.

PD: LA CHONI DELS CATARRES I EL NENG DE CASTEFA

Seguirà, esclar la representació. La campanya electoral engega a Castelldefels. Rajoy és el primer candidat a la presidència del govern espanyol que celebra el ritual del primer cartell a Catalunya i fora de Madrid. Què votarà la choni dels Catarres? El 1.996, 15 anys després del 23-F, Aznar portava per primer cop la dreta espanyola al poder en democràcia després de patir un atemptat d’ETA. Rajoy hi arribarà, 30 anys després del 23-F, i després que ETA ha declarat la fi de la “lluita armada”. Aznar va arribar en plena ensorrada del felipìsme, del PSOE del "paro, el despilfarro y corrupción"; 100 años de honradez sepultats pel juanguerrisme i el roldanisme. Crisi econòmica, el final de festa del 92, però, sobretot, de legitimitat moral de l'esquerra espanyola. Rajoy arriba enmig d'una crisi sistèmica quasi global, financera, econòmica i política, amb versió local en la gran ressaca del totxo, d'incertíssima sortida. Aznar, en minoria, va bregar amb el PSOE de la “dolça derrota”. Rajoy, amb la millor marca electoral del PP (l'enquesta del CIS li dóna més de 190 escons), ballarà amb el PSOE de la “pitjor derrota”. I Duran? I Chacón? Què votarà la choni dels Catarres? Què votarà el Neng de Castefa? El PP sense fronteres. Catalunya sense fronteres. La nació? L’Estat?

(Versió ampliada del post publicat al blog "Fem un reset", La Vanguardia. com, 03/XI/2011)


Referències:
Enquesta Preelectoral CIS Eleccions generals 20-N

GRÀCIES, DON GREGORIO

Gaspar de Guzmán y Pimentel Ribera y 
Velasco de Tovar (1587-1645), comte-duc d'Olivares,
per Diego Velázquez.

"TENGA V. MAJD, por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España; quiero decir, señor, que no se contente V. Majestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia (...) que si V. Majd. lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo (...) la división presente de leyes y fueros enflaquece su poder y le estorba conseguir fin tan justo y glorioso"

"Porque hoy el vulgo mira a cada uno de los nacionales con poca diferencia de los extraños. (...) El día que Castilla sea feudataria de Aragón y Aragón de Castilla, Portugal de entrambas y entrambas de Portugal; y esto mismo respecto de los reinos de España, los de Italia y los de Flandes (...) es necesario precisamente que esta sequedad y separación de corazones que hasta ahora ha habido, se una con estrecho vínculo naturalmente por medio de la correspondencia de las armas"


Memorial adreçat pel Comte-duc d'Olivares a Felip IV (1.624), a J.H.Elliot; J.F. de la Peña, "Unión de Armas", vol. I, pàgs. 96-97 i 186-87; FUOC

Pau Claris i Casademunt (1586-1641)
 president de la Diputació del General 

"HEUS ACÍ CATALUNYA, esclava d’insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d’or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres [...].

Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre país serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep. les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts.  [...]. Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d’aquest Imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l’esclavitud; a aquesta seguiran les altres [...].

Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions [...]. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat?  [...] Si us detura la grandesa del Rei Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por [...]. No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s’ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou."

Discurs de Pau Claris, president de la Diputació del general, cridant a la revolta catalana contra els exèrcits del Comte-duc d'Olivares (1640)
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/monarquia-hispanica-dels-austries/

                                         

Gregorio Peces-Barba Martínez, expresident
 del Congrés dels Diputats

"DESDE QUE EL CONDE-DUQUE de Olivares se encontró con el levantamiento de los catalanes, que por cierto celebran sus fiestas nacionales por derrotas, se tomó una decisión: dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes. Yo siempre digo en broma qué hubiera pasado si nos quedamos con los portugueses y dejamos a los catalanes. Quizás nos hubiera ido mejor"


"NO SOY PESIMISTA. Estaremos en mejores condiciones que en otras épocas. No sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona (...) Creo que esta vez se resolverá sin bombardearla"

Discurs al Congreso Nacional de la Advocacía. Gregorio Peces-Barba, expresident del Congrés dels Diputats, "pare" de la Constitució espanyola del 1.978. 27/10/2011


PD: Gràcies, don Gregorio, moltes gràcies per fer-nos memòria de perquè som on som.

LES VÍCTIMES, I ELS BOTXINS

Baleners bascos (P-J. Guéroult du Pas, 1710) / GIPUZCOAMUSEOORBITUALA.NET

Per: David González

LA TRANSICIÓ ESPANYOLA S'HAURÀ ACABAT –el moment sembla més proper que mai- així que ETA anunciï que es dissol, que renuncia a les armes feliçment silenciades des de fa molts mesos. ETA és una herència del franquisme, però l’Espanya postfranquista i democràtica haurà trigat almenys tants anys a desactivar-la, i integrar en la vida institucional el seu entorn civil, com anys va estar-se en el càrrec el dictador: 36. Massa anys per esborrar-los de la memòria amb una declaració “històrica” que diuen que pot ser cosa de dies, encara que el desig de pau s’imposi al record del dolor. Compte amb confondre l’amnèsia amb la convivència. El final de la “lluita armada” és també el del “combat democràtic contra el terrorisme”. És la fi de dos relats. Però hi haurà d’haver un punt i seguit: la construcció d’una memòria col·lectiva, que inclogui tant els botxins com les víctimes. La memòria és l’únic espai que poden compartir les “veritats” –no confondre sisplau amb “la veritat”-  dels uns i els altres, dels altres i els uns.

LA PAU SERÀ UN ÈXIT de (gairebé) tothom però no pot amagar un fracàs col·lectiu de la democràcia espanyola. Dels 828 assassinats per ETA des del 1.968 a l’Estat, 783 ho van ser entre els anys 1976 i 2009. Espanya és l’únic país democràtic de l’Europa occidental que durant tres dècades i mitja ha estat incapaç de protegir d’una manera efectiva el dret a la vida i la propietat del conjunt dels seus ciutadans. Incloses les víctimes directes o indirectes del terrorisme d’ETA, però també tota la resta. Sona dur. I molts ho trobaran injust. Però possiblement és ara que hem de parlar més clar que mai. És evident que el problema ha existit perquè algú ha perseverat a posar bombes: ETA, més que ningú. Però la persistència del terrorisme durant els últims 36 anys ha estat també un fracàs de la política espanyola. Un fracàs amb terribles errors: el terrorisme d’Estat, que fins a finals dels anys 80 va alimentar l’espiral violenta i va relegitimar ETA, a Euskadi i fora d’Euskadi. Però també el mite del preu polític de la pau: ja fos per acció o reacció, ja fos per intentar arreplegar les nous o per tallar l’arbre de soca-rel. Ja fos l’exigència “política” de l’autodeterminació o la territorialitat basc-navarresa com a condició sine qua non per fer callar les armes; ja fos l’agitació electoralista de l’espantall de l’“Espanya que es trenca”. Com també l’emmirallament exterior, la fascinació pels suposats rèdits en termes d’autogovern de la pressió del lobby de les pistoles o l’exabrupte nacionalista basc, la fascinació substitutòria d’impotències i mancances pròpies d’estratègia nacional en d’altres nacions sense Estat propi com aquella. O és que potser no té Euskadi idèntiques competències que el 1.980, 606 morts per ETA després?    

IRONIES DE LA HISTÒRIA, el palau d’Aiete era la residència donostiarra on Franco va escollir els 40 consejeros nacionales del Movimiento de la seva màxima confiança, Los 40 de Ayete. Dilluns 17 d’octubre s’hi van reunir, al mateix escenari, un grup de mediadors internacionals, des d’un exsecretari general de l’ONU fins a un exministre de l’Interior de França, per exigir a ETA que plegui i als governs de Madrid i París que obrin un diàleg sobre qüestions tècniques (presos i desarmament). La intervenció d’aquestes personalitats, que tant ha escandalitzat els guardians de l’ortodòxia politicomediàtica sobre la qüestió basca, és, certament, una “vergonya nacional”: és la prova fefaent del fracàs continuat de les institucions democràtiques espanyoles en la resolució del problema. Un fracàs reblat, encara avui, per l’immobilisme de les proclames sobre l’enèsima “trampa” d’ETA, malgrat l’evidència de la derrota operativa  a còpia de cops policials i político-legals (Llei de partits); però, sobretot, per l’extensió del paradigma internacional de seguretat global forçat pels atemptats gihadistes des de l’11-S. Des de llavors, almenys en sòl europeu i dels EUA, no s’hi fan distincions entre “terroristes”. De poc ha anat que ETA no es mori al llit, com Franco.

ELS MEDIADORS DE LA CONFERÈNCIA de pau també han “suggerit” que “els actors no-violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques, així com d’altres de relacionades, amb consulta a la ciutadania”. Tot això és el que ha aconseguit ETA en 36 anys de violència en democràcia: una “suggerència”. Hi ha qui alerta del risc que hi tornem a ser. Però gosaria dir que no hi ha camí de tornada. ETA sap que la pau no té més preu que el derivat dels costos morals de la reinserció dels seus membres. I que el futur serà el que lliurement decideixin els bascos, incloses les víctimes, i els botxins.

(Publicat al blog "Fem un reset" La Vanguardia.cat, 18/10/2011)

DOCUMENTS SOBRE EL CONFLICTE BASC
Pacte d'Ajuria Enea
Pla Ardanza
Pla Ibarretxe
Acord de Lizarra-Garazi
Declaració d'Anoeta
Declaració de la conferència de pau de Sant Sebastià

http://www.gara.net/index-euskaraz.php

DECLARACIÓN DE ETA

Euskadi Ta Askatasuna, organización socialista revolucionaria vasca de liberación nacional, desea mediante esta Declaración dar a conocer su decisión:
ETA considera que la Conferencia Internacional celebrada recientemente en Euskal Herria es una iniciativa de gran trascendencia política. La resolución acordada reúne los ingredientes para una solución integral del conflicto y cuenta con el apoyo de amplios sectores de la sociedad vasca y de la comunidad internacional.
En Euskal Herria se está abriendo un nuevo tiempo político. Estamos ante una oportunidad histórica para dar una solución justa y democrática al secular conflicto político. Frente a la violencia y la represión, el diálogo y el acuerdo deben caracterizar el nuevo ciclo. El reconocimiento de Euskal Herria y el respeto a la voluntad popular deben prevalecer sobre la imposición. Ese es el deseo de la mayoría de la ciudadanía vasca.
La lucha de largos años ha creado esta oportunidad. No ha sido un camino fácil. La crudeza de la lucha se ha llevado a muchas compañeras y compañeros para siempre. Otros están sufriendo la cárcel o el exilio. Para ellos y ellas nuestro reconocimiento y más sentido homenaje.
En adelante, el camino tampoco será fácil. Ante la imposición que aún perdura, cada paso, cada logro, será fruto del esfuerzo y de la lucha de la ciudadanía vasca. A lo largo de estos años Euskal Herria ha acumulado la experiencia y fuerza necesaria para afrontar este camino y tiene también la determinación para hacerlo.
Es tiempo de mirar al futuro con esperanza. Es tiempo también de actuar con responsabilidad y valentía.
Por todo ello,
ETA ha decidido el cese definitivo de su actividad armada. ETA hace un llamamiento a los gobiernos de España y Francia para abrir un proceso de diálogo directo que tenga por objetivo la resolución de las consecuencias del conflicto y, así, la superación de la confrontación armada. ETA con esta declaración histórica muestra su compromiso claro, firme y definitivo.
ETA, por último, hace un llamamiento a la sociedad vasca para que se implique en este proceso de soluciones hasta construir un escenario de paz y libertad.


GORA EUSKAL HERRIA ASKATUTA! GORA EUSKAL HERRIA SOZIALISTA!
JO TA KE INDEPENDENTZIA ETA SOZIALISMOA LORTU ARTE!
En Euskal Herria, a 20 de octubre de 2011
Euskadi Ta Askatasuna
E.T.A.

APUNTS (20)

"America in color, 1939-43"

http://blogs.denverpost.com/captured/2010/07/26/captured-america-in-color-from-1939-1943/

APUNTS (19)

"L' Estat és l'organització que exerceix el monopoli legítim de la violència sobre un determinat territori i una determinada població"  (Max Weber: El polític i el científic)  

"No diem que un home que no s'interessi per la política és un home que no s'ocupi dels seus propis afers; diem que aquí no té res a fer" (Pèricles, citat per Tucídides: Història de la guerra del Peloponès)  


"La política és un fenomen que es troba en tots i entre tots els grups, institucions formals i informals i societats, tant a la vida pública com a la vida privada"
(David Held: Modelos de democracia)




                             

EL MAG JOBS

Per: David González


A principis dels anys 90, pobre de mi, jo no tenia ni la més remota idea de qui era el senyor Steve Jobs, el fundador d’Apple Computers, ara en camí d’esdevenir el primer sant de l’era global, però recordo que era un anti-Mac insubornable. Per alguna raó (que sospito pot tenir a veure amb la cultura mecanogràfica), em repel·lia –i encara em repèl- el teclat tou dels Macintosh, primera fase en l’evolució cap a la pantalla tàctil. Llavors tenia l’estranya sensació que havia de prémer dues vegades perquè el signe corresponent s’imprimís a la pantalla. Trobava inconcebible que un “ordinador” fos més lent que una Olivetti Lettera, una de les màquines d’escriure més populars dels anys 80. I enlloc del silenciós Mac preferia el martelleig controlat dels teclats durs, versió domèstica del “so de la ciutat”; aquella extensió al carrer del “so de la fàbrica”, que, com va teoritzar Charlie Gillet, el rock’n’roll va convertir en sintonia global a mitjan dels anys 50.

Amb el terme Mac identificàvem, esclar, els ordinadors de la poma, que, llavors, en una clara reminiscència de l’esperit hippy dels seu creador, exhibia tots els colors de l’arc de Sant Martí; una meravella tecnològica que va cimentar el seu èxit massiu en el fet d’haver aparegut en el lloc precís i el moment més oportú: el món que començava a hiperglobalitzar-se quan, amb l’esfondrament del bloc soviètic, l’única alternativa sistèmica al capitalisme, el comunisme realment existent, s’escolava pel forat de la història. La poma emergia com a icona substitutòria de la falç i el martell just quan Fukuyama i el Departament d’Estat, precedits per la visionària plèiade postmoderna dels Lyotard i companyia, declaraven la (bona nova) del final de la història.

Més de 20 anys després confesso que, en el terreny pràctic, encara dubto de si comprar-me un Ipad o una Samsung Galaxy; i també que, en el terreny ideacional, mantinc seriosos dubtes de si l’última revolució tecnològica, (em nego a donar per acabada la història perquè dec ser un modern passat de voltes), aquesta revolució tant lligada icònica i fàcticament a la famosa poma d’Apple -també coneguda com la poma d’or de l’era internet (entre el 1.980 i el 2.011 la cotització en borsa de les accions de la companyia ha passat de 3,59 a 377,3 dòlars-, no és en realitat una “ficció” més. Una "ficció més" (com diria un postymodern) que, mentrestant, ens permet omplir els immensos cràters oberts pels gran fracassos del segle XX. El segle XX: “El segle dels somnis trencats”, com el va batejar l’antropòleg Marvin Harris enmig de la marea hiperrelativista. El segle que va morir amb el Mag Jobs.

APUNTS (18)

                   
L'atur a Europa, tardor del 2011. 
Font: Eurostat

APUNTS (17)

CIÈNCIA, BIOLOGIA, CULTURA

"El saber siempre está en entredicho, y es cierto (...) que el saber no es una garantía de libertad; pero la libertad es impensable sin él"

"La razón de que los científicos prefieran el conocimiento producido de conformidad con los principios epistemológicos de la ciencia no es que la ciencia garantice una verdad absoluta, exenta de sesgos, errores, falsedades, mentiras y fraudes subjetivos, sino que la ciencia es el mejor sistema descubierto hasta el momento para reducir los sesgos, errores, falsedades, mentiras y fraudes objectivos"

Evo Morales i Hugo Chávez, presidents de Bolívia i Veneçuela

"La raciología (...) y el racismo no son sólo populares entre las mayorías dominantes. Con sus pretensiones de superioridad física y moral (...) y su insistencia en que son las únicas que tienen la autoridad y la competencia para comprender sus culturas y escribir su propia historia, las minorías dominadas son a menudo quienes más desvirtúan la realidad"

"En el momento de nacer, cada bebé sano, independientemente de su raza o etnicidad, tiene la capacidad de adquirir las tradiciones, prácticas, valores y lenguas de las aproximadamente cinco mil culturas diferentes de nuestro planeta"

M. HARRIS. Teorías sobre la cultura en la era posmoderna. (1.998)

ÉS L'ÈTICA, ESTÚPIDS!

El casament desigual. Quentin Metsys (1525-30)

PER: DAVID GONZÁLEZ

Les votacions del debat de política general al Parlament de Catalunya van haver de ser suspeses dijous per la impossibilitat de la mesa de tramitat el mig miler de propostes de resolució presentades per ses senyories. No és només una anècdota, com alguns han pretès presentar-ho. L’episodi és revelador de la crisi profunda de la política i els mecanismes que la sustenten. Com va advertir oportunament un diputat del PP, n’haurien calgut 50 hores, per votar-ho tot. Som a l’era d’internet però els parlaments funcionen al ritme del telègraf. Diputats i diputades que arreglen el món amb un tuit són incapaços de dir el que volen dir en menys de dues hores quan pugen a una tribuna. O d’estalviar-se un torn de rèplica si no tenen res més a afegir. O, agafats a la seva (suposada) veritat com a un clau roent, de transaccionar amb el grup del costat una proposta que sovint difereix en dos adjectius i un punt a part. I és així com un parlament que pretén ser àgil i resolutiu esdevé una assemblea d’indignats amb corbata i modelets divinos de la muerte en què tothom parla i demana dret a rèplica i massa sovint ningú pacta ni ningú no dirigeix. Perquè pactar és renunciar, i dirigir és obligar-se i obligar (els altres) a decidir.

En aquest clima de final caòtic de la sessió parlamentària, no sorprèn que al president Artur Mas se’l veiés enfadat. Mas ha decidit dirigir la retallada del dèficit de la Generalitat –i, per tant, assumir-ne els costos que comporta- i de fer-ho ràpid perquè no s’hi val a badar (se’n recorden, de Zapatero?). També ha decidit –l’obliga l’aritmètica parlamentària, li falten sis diputats; però també la magnitud de la tragèdia, els més de 8.000 milions de dèficit heretats, i els que, tot i les retallades, se’n generen cada dia– que no ho vol fer sol: per això va convidar els grups de l’oposició a compartir el desafiament. Però també a la societat. No seria sostenible, va advertir el president, traspassar la insostenibilitat de l’asfixiant deute públic a les generacions que vindran com ja els hem traspassat la insostenibilitat hipotecària. Però encara va fer curt. S’imaginen on seríem ara si tothom hagués fet com alguns individus, alguns polítics i alguns bancs i directius?

No és només l’economia –que també–: és l’ètica, estúpids! La col·lectiva i la individual, la de l’administració i la de les empreses. L’ètica que haurien de revisar els bancs i entitats financeres que han cobert amb fons i avals públics -250.000 milions d’euros a Europa- els cràters siderals oberts per la incompetència (individual i corporativa). L’ètica que s’haurien d’imposar els constructors i especuladors del sòl que ja frisen amb la propera bombolla immobiliària, com aquell patètic broker anglès que l’altra dia explicava el seu somni a la BBC. L’ètica que van oblidar governs suposadament progressistes que mantenien buits i tancats amb pany i forrellat milers d’habitatges de promoció pública mentre toleraven l’ocupació il·legal de pisets pagats amb sang, suor, treball i impostos durant dècades. L’ètica exigible també a les forces polítiques que s’hi posen de cul o fan com si sentissin ploure davant l’insostenible dèficit fiscal Catalunya-Espanya. L’ètica i la dignitat, la dignitat també.

(Publicat al blog "Fem un reset", edició digital de La Vanguardia)

APUNTS (16)

ARTEFACTES: "Rotativa" 


(Enginy que va servir per imprimir diaris i revistes de paper fins al primer quart del segle XXI)

DÉU I AJUT (I DÈFICIT)

El Mediterrà medieval a l'Atles català dels cartògrafs jueus mallorquins 
Abraham i Jafudà Cresques (1375)

Per: David González

HI HA ESTATS-NACIÓ, nacions-Estat, Estats sense nació i nacions sense Estat, però demanar-se si primer va ser una cosa o l’altra, l’Estat o la nació, és com allò de l’ou o la gallina, per molt que l’evolucionisme darwinista –pel que sembla, no a gust de tothom- resolgués l’enigma fa més de 150 anys. És evident que la Catalunya del segle XV s’assemblava més a un Estat-nació que la Catalunya de principis del segle XXI, però els investigadors socials encara discuteixen de què estem parlant quan ens referim al terme “Estat” aplicat al segle XV, com també de què parlem quan ho fem de “nacions” precolombines. En tot cas, l’Estat i la nació, la nació i l’Estat, són dues realitats que s’han retroalimentat en un estadi o altre de la seva evolució històrica. Moltes de les nacions sense Estat encara existents en van tenir, d’Estat, fins fa ben poc, amb els seus funcionaris, la seva moneda i els seus consolats, i molts dels Estats-nació actuals no han completat el pas de la potència a l’acte: d’aquí que encara collin sin que se note el cuydado, o, de quan en quan, ho facin amb B.O.E, banda, i cabra legionària. Tot plegat ve a tomb d’una derivada dels efectes de la crisi que té a veure amb el dèficit dels comptes públics (Estat) però també amb la salut moral del comú (la nació); dit pel broc gros, amb la cartera i la bandera o bé, a la manera de la sociologia clàssica, amb els interessos de la Gesselschaft i de la Gemeinschaft, de la societat (la comunitat política) i de la comunitat-comunitat (la nacional).

És lògic que amb la que cau, l’honorable conseller d’Economia no tingui ni temps ni esma per pensar en Tönnies, però molt em temo que, fent mans i mànigues amb la factura del dèficit (els 8.352 milions heretats del tripartit) o el sosteniment dels serveis sanitaris o l’ensenyament, puguem oblidar-nos que no només retallem Estat (del benestar) sinó que també retallem nació (i, a sobre, nació en construcció). A Catalunya, el risc afegit de la crisi és que al final, ens quedem sense (sub)Estat però també sense nació. O sigui, que no només hem de salvar els mobles perquè són mobles sinó perquè també són els mobles de la nació. Cohesió social i cohesió nacional, són les dues cares de la mateixa moneda i, a més no pot ser d’una altra manera en el cas català, es miri com es miri, o deixa d’haver-hi cas.

L’Estat ineficient ho posa molt fàcil a la “desafecció nacional” (cas del primer catalanisme polític respecte de l’Estat-nació Espanya en el segle XIX), i no diguem pas l’Estat inexistent (cas del gavadal d’Estats fallits que habiten l’assemblea General de l’ONU). No som ni una cosa ni l’altra, però si parlem de nacions amb sub-Estat com la catalana, de nacions que no tenen un Estat exclusiu però sí que disposen d’estructures subestatals -ja prou precàries- és com per pensar-s’ho tres i quatre vegades abans de fer segons què. Hem avaluat prou les conseqüències d’un desmantellament forçós del sub-Estat català? De la infraestructura nacional que ha costat consolidar déu i ajut i dèficit (sí, sí, dèficit) dins els estrets marges del model autonòmic espanyol? De l’ensenyament, la sanitat, la seguretat o el sistema públic de comunicació, autonòmics, però al capdavall nacionals?

Un cop més haurà de ser des del catalanisme que s’hauran de buscar les sortides al laberint. O es troba un sentit nacional al que s’hagi de fer, o millor que serrem les dents i no toquem massa res, digui el que digui Merkel, les agències de qualificació de riscos o el sursum corda. No només és el què, els deures, sinó el com, el com els fem. No és només articular solucions per obligació pressupostària ineludible, que ho és, sinó per imperatiu nacional. Als dirigents del país els toca posar-s’hi: els del govern, els de l’oposició, però també els de la societat civil i, com diu un periodista, fins i tot de la incivil. Aquesta no és feina de comptables, sinó de polítics. Ara sabem que la travesia serà molt més dura del que ens pensàvem. Això no s’arregla de cap manera amb el proper pressupost de la Generalitat, el voti qui el voti a més del partit del Govern, sinó pensant com reposicionem el país a mig i llarg termini. Caldran grans pactes operatius amb el perímetre més ampli possible; polítics, econòmics, socials i gosaria dir que també culturals. De tot plegat també depèn que Catalunya continuï essent identificable com una nació sense Estat que no renuncia democràticament a res, o es limiti a gestionar-se com una subnació postautonòmica que, fins fa no massa temps, fins i tot tenia tele, ràdio i ensenyava en llengua pròpia.
(Publicat al blog "Fem un reset", La Vanguardia digital el 21/09/11)