dimecres, 24 d’octubre del 2012

MATEMÀTICA DELS POBLES



Per: David González
La Vanguardia, 23/10/2012

S'ENSORRA ESPANYA? No: s'ensorra el PSOE. Primera lectura de les eleccions gallegues i basques: Rajoy aguanta, Rubalcaba trontolla. Propera estació: Catalunya. El PSOE es valencianitza arreu. La refundació del socialisme espanyol -i català- no és una necessitat: és un imperatiu categòric. O això o la secundarització perpètua. Tant cert com que l'univers -com va dir Galileu- es pot llegir en caracters matemàtics, tot i que els maleïts caracters s'esmunyen com angules d'Aginaga. Segona lectura: la nova (vella) matemàtica basca. Per entendre-la, cal girar la màxima del jesuïta: en temps de tribulació cal fer mudança... per salvar els mobles. El PNB torna al poder i l'abertzalisme d'esquerres es reagrupa... per salvar el concert econòmic, o sigui, la sobirania basca realment existent. Sumeu els vots del PCTB el 2005 -l'última marca de Batasuna tolerada abans de la il·legalització- amb els d'Aralar i EA el 2009; afegiu-hi els perduts pel PNB post-Ibarretxe, el d'Urkullu, i apareixeran els obtinguts ara per la Bildu de Mintegi. Un resultat tan històric -i una majoria sobiranista tan històrica- com històriques són les primeres eleccions post-ETA. El 2009, PSOE i PP van forçar la matemàtica parlamentària excloent-ne Batasuna com a pas necessari per materialitzar la matemàtica social constitucionalista. I la il·legalitzada Batasuna va demanar l'abstenció convençuda del mateix però a la inversa: que calia el pacte PSE-PP per forçar la matemàtica social sobiranista. Els uns i els altres han fracassat encara que a algú li sembli que l'articulista no sap sumar. El 2009, López i Basagoiti van guanyar el Govern però no el carrer, i ETA va entendre que s'haurà de dissoldre perquè Bildu pugui ser alguna vegada al Govern. Otegi va resoldre aquesta equació abans que ningú el 1998. Però els temps de les sumes de Lizarra també han passat. Diumenge es van reajustar les dues comptabilitats, la política i la social.

Extraordinària paradoxa: la supervivència de l'excepcionalitat foral basca pot dependre més de la continuïtat a la cleda autonòmica espanyola que de l'èxode als espais oberts de la nova Europa on la cancellera Merkel vol imposar la unificació fiscal abans de firmar la unió bancària. I Catalunya? Catalunya mai no ha estat Euskadi. En la matemàtica dels pobles, 1+1 no sempre fan 2.

Versión en castellano: 
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121023/54353364396/matematica-de-los-pueblos-david-gonzalez.html


dimecres, 17 d’octubre del 2012

ANORÈXIA PATRIÒTICA




Per: David González
La Vanguardia 16/10/2012

Diu el refrany castellà que “de raza le viene al galgo”. Llebrer (o coniller), el ministre José Ignacio Wert fa molt temps que espanyolitza la gent, no només els escolars catalans. El títol d'aquesta columna reprodueix el d'un article publicat el 2001 a El País pel prestigiós sociòleg on ja advocava per insuflar aire patriòtic a l'alacaiguda selecció espanyola de futbol, aleshores més fúcsia diluït que passió roja, perquè fes anar els peus amb més traça. Va ser després d'una "derrota ominosa" -deia Wert- en un amistós davant la Pèrfida Albió, vull dir l'Anglaterra pulcra. Ha passat una dècada, i potser fent mèrits per a la vacant de la lideressa Aguirre, Wert fa ara de paladí de la causa espanyolitzadora en la versió més excloent, per més que es proclami liberal o es disfressi de deixeble castís de Habermas.

Des que Wert es va sincerar, a Catalunya hi ha més sobiranistes. El ministre ha donat la raó als que pensen que el problema no rau només en el dèficit fiscal. El que també passa és el resultat d'un fracàs històric molt gran, el del projecte de l'Espanya uninacional de matriu castellana. Si no, per quins set sous caldria espanyolitzar el que -segons les lleis i els homes- ja és espanyol? Fracàs que es cova en una voluntat d'imposició reiterada i en una certa violència antiga i no tan antiga, les fites de la qual es poden rastrejar des de l'ocàs de la monarquia dels Àustries, al segle XVII, fins ara mateix: des de Quevedo i Olivares a la declaració de guerra -educativa- de l'espanyolitzador oficial del Govern de Rajoy.

Així, és difícil deixar-se espanyolitzar. Però és que, a més, això de ser espanyol tampoc no se sap ben bé què vol dir exactament. El 1876, Cánovas del Castillo, intentant definir la cosa indefinible, va tancar la qüestió afirmant que "són espanyols els que no poden ser cap altra cosa". És a dir, que s'és espanyol per descart. O bé, que se n'ha de ser perquè encara que se sigui una altra cosa, català, per exemple, és el que més convé. I en fi, si al fracàs espanyolitzador en l'esfera nacionalidentitària s'hi suma el de l'Estat i la nació espanyola en termes estrictament liberaldemocràtics, almenys fins a l'últim quart del segle XX, s'acabarà d'entendre per què molts catalans volen poder ser el que són: per poder guanyar Anglaterra, com deia Wert.

Versión en castellano:


dijous, 11 d’octubre del 2012

CATALUNYA AL REVÉS



"El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió"
Francisco de Quevedo y Villegas (1580-1645)
Escriptor

"El nostre interès és espanyolitzar els alumnes catalans"
José Ignacio Wert, ministre d'Educació, 10/10/2012


M'EXPLIQUEN QUE durant la visita recent que va fer a Barcelona per parlar del seu llibre -la primera part d'unes sucoses memòries polítiques-, José Bono es va estranyar que, tot i que la Diada ja havia passat, encara hi hagués moltes estelades i banderes quadribarrades als balcons. Compungit, el polític manxec va sentir una mica d'alegria quan va identificar una roig-i-groga solitària en un edifici del recorregut. Però la manifestació també va passar per aquí?, va preguntar a l'interlocutor, que el va informar que la mani havia tingut lloc uns quants carrers més enllà. L'anècdota revela el sentiment d'estupefacció imperant en una bona part de les elits centrals espanyoles davant la hipòtesi que, ara sí, Catalunya se'n vagi.

És un tòpic igualment cert que l'hispanocentrisme sempre ha conreat la sospita permanent sobre el català i tot el que comporta. Però, alhora, ha viscut en l'íntima seguretat que, en el fons, els catalans (els bascos figura que eren una altra cosa) no tenien ni ganes ni coratge per anar més enllà. I si en tenien, hi havia remei: aquells bombardejos cada cinquanta anys, els intents d'extirpació de la diferència lingüística i cultural manu militari, o l'asfíxia financera de la Generalitat amb coartada europea. Cures de cavall que només han fet més gran el problema... de qui les ha administrat.

La lògica de la relació Espanya-Catalunya dels últims "cinc segles de (mala) vida en comú" també es basa en aquest menyspreu tan centrehispànic, i d'un cert nord basco-cantàbric, sobre les intencions i possibilitats reals d'anar sols dels catalans, aquests jueus o fenicis per als quals la cartera sempre anava abans que la bandera. Posats en materialismes, alguns s'haurien d'adonar, com Marx, que la dialèctica hegeliana també funciona al revés. I que, en aquests moments de la història, molts catalans la llegeixen així: sense bandera, no hi haurà cartera (futur).

Les elits centrehispàniques han de canviar algunes percepcions seculars del problema. Com també les han canviat molts catalans sobre ells mateixos. L'endemà que les tropes de Felip V prenguessin Barcelona, el 1714, les botigues i els tallers van tornar a obrir. L'endemà de la manifestació d'aquesta Diada era feiner. Però, com Bono va comprovar in situ, moltes banderes encara són als balcons.

David González
LA VANGUARDIA, 9/10/2012

Versión en castellano: 

dimecres, 3 d’octubre del 2012

APUNTS (44)


“Podem 'conèixer' de fet l'univers?
 Déu meu, ja és prou dur sobreviure al Barri Xinès.

Però la qüestió és aquesta: Hi ha alguna cosa allí fora?

I per què han de fer tant soroll? 

Finalment, no pot haver-hi cap dubte que la principal característica de la ‘realitat’ és que va escassa d'essència. No que no en tingui, sinó només que n'està necessitada (...)”



                               Woody Allen, La meva filosofia (1966).