dijous, 30 d’abril del 2015

XOC D'URNES



"La transformació contínua de la producció, la sacsejada incessant de tots els estats socials, la in­seguretat eterna i el moviment, això és el que caracteritza l'època burgesa respecte de totes les altres". 

Ho van es­criure Marx i Engels al Manifest comunista fa un segle i mig llarg, i sembla que fos abans-d'ahir. Si de cas, la diferència és en el fet que tot s'ha accelerat, -"turboaccelerat", en expressió del filòsof Gonçal Mayos-. Avui no hi ha res més insegur que el calendari, que els terminis, que les previsions, i potser per això els polítics -i els gestors, i fins i tot el ciutadà enganxat al Google Calendar com aquell home de Quevedo al seu nas- no tenen més remei que aferrar-se a cada minut del calendari, els terminis, les previsions -les enquestes incloses-, com si això de marcar dates amb cercles vermells garantís que efectivament es compliran el calendari, els terminis i les previsions. Intent en va d'atrapar el tigre del temps abans que passi/ens passi per sobre.

Anem a pams. Se suposa que les pròximes eleccions al Parlament, les anomenades "plebiscitàries" pels partits sobiranistes, seran el 27 de setembre. Així ho van anunciar Artur Mas -encara que només ell té competències per fixar la data- i Oriol Junqueras, després de l'acord del 15 de gener per donar continuïtat a la legislatura fins aleshores. Quant a les generals, Mariano Rajoy vol convocar-les per al ­novembre/desembre, quan toquen. Però passa que entremig hi ha les municipals i ­autonòmiques del 24 de maig i la possible desfeta del PP podria alterar el timing. Ahir Rajoy va dir que no vol tancar-se cap porta, incloent-hi la de convocar les legislatives coincidint amb les catalanes. I Mas, en un missatge en dos temps coincidint amb la diada de Sant Jordi, va deixar anar que el 27-S no només depèn d'ell: també d'ERC... i de Rajoy. Si Rajoy avança les "seves" eleccions, Mas podria replantejar-se les "seves".

                                                                              Tapís de Bayeux
Una llei no escrita estableix que celebrar alhora unes eleccions generals i unes catalanes no interessa a cap de les dues parts (i encara menys a la part catalana). "En temps de tribulació, no feu mudança", prescriu la màxima ignasiana, i Rajoy afirma que ell no té entre els seus "molts defectes" el de "fer cosetes a curt termini". Però la inseguretat eterna i el moviment podrien triturar els calendaris electorals i encara més en aquesta hora. Així, el calendari electoral postmunicipals s'ha colat en la pugna Mas-Rajoy. I si no hi ha un pacte explícit o tàcit entre els dos presidents, podria passar qualsevol cosa. Per això no es pot descartar del tot un xoc d'urnes el 27-S en dos escenaris simultanis, l'espanyol i el català, que són un. Unes plebiscitàries Catalunya-Espanya en tota regla i a tot risc. (No es tractava de votar la cosa aquí i allà?) Eventualitat que, tenint en compte l'interès de sectors d'ERC i CDC per una candidatura conjunta per a les generals, no casa gens, gens ni mica, amb les llistes separades per al 27-S. La solució, cap al 5 d'agost (segons marca el calendari).

David González
La Vanguardia
28/04/2015

Píndola a El món a RAC1: http://www.rac1.org/elmon/temes/mariano-rajoy/

dilluns, 27 d’abril del 2015

CONDEMNATS A SER LLIURES ("FER-SE UN SANT JORDI")

Per: David González
La Vanguardia 25/04/2015

A Catalunya hi va haver un temps, un parell de dècades llargues, que tan sols un partit podia permetre's el luxe de -i perdoneu l'expressió- "fer-se un Sant Jordi". Aquest partit era el PSC, "els socialistes", i "fer-se un Sant Jordi" no era res més que omplir fins a la bandera en els mítings finals de campanya el mític pavelló que Arata Isozaki va dissenyar per als Jocs de Barcelona -aforament màxim: 20.000 persones-. Orgull de la ciutat, i orgull del socialisme ciutadà català -o sigui, del maragallisme-, l'aparell del PSC va convertir aquest escenari en un sancta santòrum vedat a tots els altres fins a les eleccions del 2010, que Artur Mas va guanyar de manera incontestable després de set anys de calvari tripartit i un ple joiós del Sant Jordi.

Era el "termòmetre", deia en els seus temps el totpoderós José Zaragoza. Avui el PSC, esfilagarsat, ni s'acosta a l'anell de Montjuïc ,i quant a CiU, el dubte queda pendent. I, tot i això, el Sant Jordi és al mateix lloc, com la porta d'Alcalá a la cançó de Víctor Manuel i Ana Belén, i hi és per continuar-se omplint, tot i que ja no són les banderes vermelles -suaus- dels socialistes les que onegen en la immensitat de les grades, sinó les estelades del sobiranisme. Hi continua havent qui,com van demostrar ahir l'ANC, Òmnium i l'AMI, és capaç de "fer-se un Sant Jordi" a les portes d'unes eleccions.


També va ser al mateix escenari on, un 13 de novembre del 2003, Zapatero va deixar anar el seu famós apoyaré : " Donaré suport a l'Estatut que aprovi el Parlament". Cal tornar a aquell moment per saber on som. Per què el Sant Jordi ha passat del vermell -suau- al groc Forcadell. I, tot i això, la processó va per dins. "És un acte -el d'ahir- per mobilitzar els convençuts", em van dir des de l'ANC. Ombres sobre el Sant Jordi estelat.


Deia Sartre que l'home és pur no-res, i que per ser alguna cosa ha de triar. El 24-M, les bases del sobiranisme civil, el sobiranisme en estat pur, es veuran en la tessitura de decidir entre alcalde per avui o procés per a demà (i sempre). Angoixa (sartriana) en un país existencialista fins al moll de l'os. Estem condemnats a ser lliures.

dijous, 23 d’abril del 2015

LA MALEDICCIÓ DELS DÉUS

Per: David González
La Vanguardia 21/04/2015


Espanya està maleïda. No us espanteu, però la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va venir a dir alguna cosa així: "Quan els déus volen castigar els pobles [llegiu: "els mortals"] els envien reis joves". A veure. La sentència remet als clàssics: a Sibil·la, complaguda i castiga­da per Apol·lo, que li va concedir el desigde viure nou vides humanes de 110 anys, però es va oblidar de demanar al déu l'eterna joventut. Però té referents més contemporanis: "Quan els déus volen castigar-nos atenen les nostres pregàries", va dir sir Robert Chiltern, protagonista d'Un marit ideal (1899), de Wilde, i, com recordareu, va repetir Meryl Streep a Memorias de África, la inoblidable pel·lícula basada en la novel·la de l'escriptora danesa Karen Blixen. En síntesi: compte amb el que desitges perquè podries aconseguir-ho (i lamentar-ho).

"Sibil·la dèlfica". Miquel Àngel. Capella Sixtina

Després Cospedal va fer paràfrasi per dissuadir els ciutadans de llançar-se als braços d'aquests déus joves que trenquen les enquestes i, fins i tot, ja campen pels parlaments (Andalusia), els Rivera i els Iglesias, els fills de Zeus cridats a liquidar el vell, la vella política. El que té menys importància és que Cospedal pronunciés la seva ja famosa frase en ple aniversari de la República, o que -ai las- el Regne d'Espanya, aquesta Espanya maleïda pels déus, tingui per sobirà un rei jove, Felip VI. Jove i encara gairebé d'estrena. El que és menys important és que l'endemà Iglesias trenqués el protocol per regalar al Rei a Brussel·les un lot de Joc de trons, la seva sèrie de culte. El gest és una mica naïf, infantiloide. Quins revolucionaris més estranys, deveu pensar, però és que això és el Partit Simulacionista. Com va dir Felipe (González), que ha llegit Byung-Chul Han, els de Podem es mouen en la psicopolítica, en la política de les emocions virtuals, la del m'agrada a Facebook, i per això els pot votar qualsevol. Precisament per això. Tot i que, ben mirat, se us acut una manera millor d'assaltar la centralitat del tauler? Ànims, Albert Rivera, tu pots millorar-ho!


Cospedal va expressar bé el símptoma: pot ser que els déus concedeixin als espanyols el que estan demanant. I fins i tot que, en un arravatament de racionalitat maquiavèl·lica, conjurin la maledicció divina: el que compta no són els mitjans, els reis joves, sinó les finalitats, fer fora els reis vells o, si més no, fer-los baixar una mica del tron corcat abans no ens caiguin a tots al damunt. I després hi ha els vells joves. Com Rato, en altre temps icona de la dreta empàtica, àlter ego i successor frustrat d'Aznar, el fosc. Al PP li comencen a caure fins i tot els vells joves, malgrat que no té més remei que continuar-s'hi agafant: vet aquí Aguirre amb el sofà de reina al mig del carrer (gran metàfora del moment), Cifuentes, Barberá, grans esperances en aquesta hora negra. Amb tot, estan pitjor els vellíssims. Ahir, Feijóo -eternes ambigüitats gallegues, perdó pel tòpic- va dir a l'altre gallec que vagi pensant si ha d'anar pensant en l'abdicació. El PP també té els seus reis (i reines) gairebé joves.

divendres, 17 d’abril del 2015

LA 'CHANSON DE ROLAND'

Per: David González
LA VANGUARDIA 14/III/2015

"QUE ningú no caigui en l'engany matusser de parlar del gihadisme com a representant de l'islam. Que ningú no es deixi arrossegar per la fal·làcia que ens parla d'una lluita de l'islam contra Occident. Els terroristes constitueixen un desafiament per a tothom i el món islàmic és tan víctima com els altres del flagell terrorista". Ho va dir ahir Mariano Rajoy, en la seva intervenció a la cimera celebrada a Barcelona, que, per primera vegada en set anys, va reunir països veïns de les dues riberes, del flanc sud de la Unió Europea i del món islàmic més pròxim. Un àmbit en el qual Catalunya, com va assenyalar Artur Mas, té veu pròpia. Sigui dit de passada, tant la correcció institucional com la coincidència política de fons entre els dos presidents davant l'auge del gihadisme o de la immigració il·legal evidencia que les fronteres, enteses com a línies de permeabilitat, no necessàriament divideixen, sinó que de vegades uneixen contra vent i marea, fins i tot en plena controvèrsia sobiranista. Les fronteres, no els murs.

Però tornem a les paraules de Rajoy. Són paraules necessàries. La pedagogia sobre l'altre emergeix avui com a condició sine qua non per afrontar el problema del gihadisme. Possiblement fem tard, 900 anys tard. Pensem en la imatge que s'ha difós del nostre altre musulmà des de l'Edat Mitjana; d'aquests "infidels", "sarraïns", "moros", "pagans" ("el dret és nostre; l'error és seu"), a mig camí entre l'inhumà i el diabòlic descrits en autèntics monuments de la cultura europea com la Chanson de Roland , el gran poema de l'èpica medieval francesa. Quan els croats es van presentar per primera vegada a Terra Santa, la majoria mai no havien vist un seguidor de Mahoma: però ja en tenien una imatge, obertament deformada, gravada a foc al cervell. Com tot poema èpic, el nucli històric va ser readaptat a la mentalitat dels temps. A la Chanson , els bascos que van atacar la rereguarda de Carlemany a Roncesvalls, el 778, es van convertir 300 anys després en "mahometans pèrfids"; i un assumpte de deslleialtats entre cristians -la traïció de Ganeló, el padrastre de Rotllan- va esdevenir una exhortació a la guerra santa, gairebé una crida a la croada en defensa de la "fe veritable".


Fa uns dies, en plena operació dels Mossos contra una perillosa cèl·lula gihadista disposada a atemptar, vaig sentir el ministre de l'Interior vincular islamisme violent i sobiranisme català i vaig recordar la Chanson . Entre els onze arrestats no hi havia cap sobiranista català malgrat que el líder i quatre membres més del grup eren d'aquí. Un dels catalans, i per tant espanyols, era, a més, un nazi -només antijueu, sembla-. I hi havia també un paraguaià, cosa que deixa en franca minoria la resta, marroquins. Que el Parlament o els Mossos fossin els objectius del grup terrorista acaba de completar el quadre, certament complex. L'ombra del sobiranisme en el gihadisme català no es veu per enlloc. Però és sabut que els mites sempre responen a una lògica pròpia, singular, sempre esquiva a la plena comprensió.



Contraportada de 'La Razón' 16 abril 2015