dimarts, 28 de febrer del 2012

Ocean's Viladecans

Per: David González
La Vanguardia, 28/02/2012

JA HA PASSAT una setmana des que el president Mas va rebre mister Adelson per tractar de l'afer Eurovegas. El magnat va passejar després pels terrenys de Viladecans que li ofereix el Govern per instal.lar-hi el macrocomplex. Diuen que l'home ha repetit l'escena del sofà almenys cinc vegades amb la presidenta de Madrid, la lideressa Aguirre, tot i que també diuen que el va sorprendre gratament la visió de la Mediterrània en un dia gairebé primaveral en ple hivern. Amb tot, és altament probable que el sequeral madrileny (els macrocasinos tiren cap al desert com la cabra cap a la muntanya, i més si tenen a prop un hub aeroportuari) guanyi la partida al verd i costaner entorn metropolità barceloní. O sigui, que el final de la pel.lícula podria ser "Passi-ho bé, mister Marshall" i el continuarà del Baix Llobregat les 68.265 persones l'atur o les 175.974 del Barcelonès, per no parlar de les 81.889 del Vallès Occidental, o les 33.528 que sumen el Garraf, l'Anoia i l'Alt Penedès, les altres tres comarques limítrofes. Xifres que ja s'han corregit a l'alça en el lapse de temps transcorregut entre l'excursió catalana de mister Sheldon i la publicació d'aquestes línies. La veritat, sorprèn que en un país tan deliberatiu com Catalunya ningú no hagi pensat a demanar què en pensen aquestes 359.636 persones, més enllà d'alguns alcaldes de seny del PSC als quals la bomba de l'atur els pot esclatar ja i malgrat l'avís previ. Cert: convé dubtar del que faci falta i la falta d'informació no ajuda a veure clar. Bé, sí que ajuda els qui per sistema fugen del toro mecànic de la crua realitat perquè, ui, a més de marejar-te et fa besar el terra en un tres i no res mentre que la rossa que fuma en biquini se'n riu (o un Elvis qualsevol però fals a Ocean's Eleven et remata amb la metralladora). Sí que ajuda els apocalíptics habituals dels púlpits mediàtics i altres rentadores postmodernes de la bona -que no crítica- consciència, on es renta molt blanc però es proposa molt poc per aixecar-nos del terra. A més del "no perquè no em dóna la gana", per aquests verals s'estila molt el confondre l'aconsellable dubte cartesià amb la paralitzant ataràxia pirrònica. Això sí que són llimbs i amoralitat i no el molt impúdic Eurovegas, que almenys té la decència de no amagar res.

ENLLAÇOS
Atur per poblacions i comarques a Catalunya gener 2012

dilluns, 27 de febrer del 2012

APUNTS (27)


PAVEL 183



"Era absolutament necessari que jo, que pensava, fos alguna cosa; i advertint que aquesta veritat: PENSO, PER TANT, EXISTEIXO, era tan ferma i segura que les més extravagants suposicions dels escèptics eren incapaces de commoure-la, vaig pensar que podia acceptar aquesta veritat sense escrúpols com a primer principi de la filosofia que estava buscant"

René Descartes. Discurs del mètode (1.637)

dimarts, 14 de febrer del 2012

TEMPS GÈLIDS


"Lunch atop a skyscraper" / Ch.C.Ebbets, 1932
Per: David González
La Vanguardia 14/02/12

MALEÏTS SIGUIN ELS TEMPS I LA SOCIETAT LÍQUIDA, senyor Bauman! Sí, ja sé que vostè no n’és el responsable, d’aquest desfer-se tot plegat, d’aquesta inconsistència que tot ho amara, d’aquest descobrir la fragilitat de tot el que pensàvem sòlid, de tot el que volíem mínimament definitiu, ni que fos incertament sòlid i per tant incertament definitiu: però ja se la podia haver estalviat, la metàfora. En absència de remei, millor abstenir-se de furgar la nafra. L’altre dia –amb retard manifest– em vaig decidir a comprar el seu llibre i, de pas, visitar la llibreria. No l’he llegit encara, i no sé pas si ho faré, però tant és: fa anys que me l’expliquen intel·lectuals i articulistes de referència i vostè mateix ens el desconstruïa recentment en un brillant diàleg a la contraportada d’aquest diari que, de seguida, vaig inserir sencer al blog on acumulo comunicacions i reflexions diverses. El blog: una petita –ínfima– arca de Noè, una més, en el naufragi virtual de les certeses. Llàstima, senyor Bauman, que el seu diagnòstic, “la incertesa és l’única certesa que ens queda”, ens torni un i altre cop al punt de partida líquid talment com el pobre Prometeu lligat a la columna se les havia de veure cada matí amb el fetge inflat perquè l’àliga pogués fer la feina. De fet, estem pitjor: en la penitència per haver robat el foc sagrat, Prometeu sabia, almenys, què li portarien les hores del dia següent. Quants Prometeus ha condemnat la societat líquida, senyor Bauman, sense que, abandonats pels déus, ni tant sols tinguin una pedra a què encadenar-se? Quan els temps eren líquids, nedàvem sense por; l’aquositat era la garantia del no-error perquè tot podia ser vertader o fals, o no-ser. Si fins i tot ens vam permetre apagar el foc sagrat, la veritat de la ciència, perquè no era més que un altre relat, un altre mite! Pobre Prometeu sense cadenes! La crisi no és líquida, té contorns molt clars: és de la raó (no tenim alternativa sistèmica), és ètica (s’hi valia i em temo que encara s’hi val tot) i és cultural (la cultura és de franc). Senyor Bauman, la liquiditat era mentida, o no era ben bé veritat: ara fa molt de fred i haurem de picar molt de gel abans de poder omplir la piscina un altre cop. D’acord: podria ser un (nou) començament, un (etern) començament. Però sisplau, l’aigua, deixem-la per als peixos.

dimarts, 7 de febrer del 2012

NO ÉS PARTIT PER A JOVES

Per: David González
La Vanguardia 07/02/2012


LA CIÈNCIA POLÍTICA té dos conceptes amb què intenta explicar les resistències al canvi en un país, una institució o una organització. L’un és el principi de path dependance (dependència de la senda), que es refereix als límits que imposa el punt de partida. L’altre és el principi d’inèrcia, segons el qual es fa difícil, sovint molt difícil, trencar les regles del joc existents. El punt de partida del congrés del PSOE, la pitjor crisi del partit en 35 anys, era favorable a Chacón –la candidata del canvi– perquè, mal per mal, la catalana era la jove en un món cada cop més agonístic en què la joventut no és un grau sinó el grau. Però la joventut també pot ser un risc quan es té la percepció que el proper punt de partida encara pot ser pitjor. Això i les inèrcies han decidit la batalla: la mobilització in extremis de Felipe i Alfonso per decantar la balança a favor del vell Rubalcaba prova que el PSOE encara és el PSOE. El 2000, quan Zapatero va derrotar Bono per 9 vots, el vell Isidoro havia canviat de cavall a meitat de la cursa i el guerrisme havia dividit el vot del manxec amb una candidata pròpia, Matilde Fernández. Per manar al PSOE, i a Espanya, els joves de Suresnes van haver de fer-se vells abans d’hora. González i Guerra van jubilar el marxisme i una certa concepció plural de l’estat que encara bategava al PSOE de la transició: es van fer socioliberals tranquils (retòrica esquerranista a banda) i nacionalistes (espanyols). Chacón ha fet just el contrari: no només ha pretès avivar la flama del jove Zapatero sinó que ha jugat a heroïna i cavall de Troia de la jove fratria virtual del 15-M. És a dir, dels joves que, amb la seva abstenció activa –“La izquierda, al fondo a la derecha”– van entregar en safata la majoria absoluta al PP de Rajoy. Se’n diu dependència del carrer, el carrer que va encimbellar Zapatero l’11-M dels trens d’atocha i que va negar el pa i la sal a Rubalcaba el 20-N de la crisi del deute. I se’n diu inèrcia vintage, la dels vells roquers de la movida dels vuitanta que van fer del PSOE una cultura de poder. Chacón no ha perdut el combat ni per ser dona ni catalana sinó per ser jove i tuitera. Els joves de Rubalcaba, els joves valors de la nova executiva, Valenciano, Madina, Patxi López, Óscar López, ja són vells. I per això han guanyat. El PSOE no és partit per a joves.      


dimecres, 1 de febrer del 2012

APUNTS (26)


"Nunca tuve, tampoco ahora, la percepción del sentimiento de mi identidad personal. Yo mismo aparezco como el lugar por cuyo intermedio suceden cosas, però el "yo" (je) no existe, no existe el yo (moi). Cada uno de nosotros es una especie de encrucijada donde suceden cosas, encrucijadas que son puramente pasivas: algo sucede en ese lugar. Otras cosas igualmente válidas suceden en otros puntos. No existe opción: es una cuestión de probabilidades".

Claude Lévi-Strauss. Mito y significado