PABLO CASADO, la boca del qual és un torrent desbordat d’insults a la intel·ligència i la decència, ha comparat els llaços grocs que mantenen viva la memòria dels presos polítics catalans —un dels riscos que té la presó és una certa mort civil— amb les infames estrelles de David, del mateix color, amb què els nazis marcaven els jueus alemanys. Aquella sinistra llufa de drap era l’avançament del terrible passaport als camps d’extermini i els forns crematoris. Ho escric així, amb tots els ets i uts, amb l’esperança que algun dia, algun assessor de Casado, o de Rivera, o d’Abascal aixequi el dit i dibuixi una línia infranquejable. Un límit, un “no s’hi val tot” que demarqui els mínims de la decència de què tan mancada van, en general, els discursos polítics i els tuits, que sovint els reflecteixen a les xarxes (in)socials.
Al final, el problema no és tant la violència verbal, la comparació entre els llaços grocs dels presos i les estrelles que els cosien als jueus a l’Alemanya nazi, sinó qui la fa. Al final, el problema no és l’insult, sinó qui insulta i a qui. La dreta espanyola encara no ha superat el seu paper de policia d’una Transició que pretén eterna, perquè res no acabi de morir ni tampoc de néixer —i ja fa 40 anys que hi som—, i per això ara es permet el luxe de vestir-se d'ultra i fer trumpisme-cunyadisme. El fet que siguin tres partits —el PP, Cs i Vox— els que competeixen pel mateix espai electoral, que va des del centrisme aideològic al populisme neofalangista, els llança a l'arena electoral amb faldilles curtes, molt curtes, i extremadíssimes pintures de guerra: a Casado, Rivera i Abascal se’ls veu tot, fan pura pornografia ideològica.
Els antropòlegs Arnold van Gennep i V. W. Turner van investigar l’estructura dels ritus de pas, que no només formen part de les pràctiques mítico-religioses de l’home “primitiu”, sinó de la vida de tothom en general, en tots els temps i cultures. El ritu de pas acompanya tota mena de canvis i conté una fase preliminar o de separació del món, per exemple, la sortida de la infància; una de marge o transició, la fase liminar (del llatí limen, 'llindar'), com ara l’adolescència, període d’indefinició en el qual no s’és ni una cosa ni l’altra, i una tercera de reagregació amb una nova posició a la vida social, la fase postliminar, l'adultesa. Durant la fase de transició tot salta pels aires, tot ordre o estructura anterior o futura queda temporalment en qüestió. Per això, s’han d’extremar les precaucions: les transicions són extremadament perilloses. Ho va ser la transició política espanyola, amb tot el seu catàleg de violències explícites i latents (els militars i les trames negres, ETA) que van servir per legitimar l’ordre dictat: l'“atado y bien atado”. El perill de retorn al passat, a la dictadura, als preliminars, però també l’amenaça d’un futur incert, l’espantall de la revolució o el desordre, van frenar la marxa, inhibint els canvis de fons.
A Casado, Rivera i Abascal se’ls veu tot, fan pura pornografia ideològica
També el procés independentista català pot ser interpretat com un gran ritu de pas en la seva fase més complexa, l’etapa de "postautonomia" i "preindependència" que Carles Puigdemont va definir l’octubre del 2015 en un post al seu blog personal. Reprodueixo sencer un paràgraf de l'escrit citat de qui llavors no era encara president perquè, crec, manté plena vigència per interpretar el moment —i el sentit del viatge—: “Hem entrat a la Catalunya postautonòmica. Tampoc no som una nació independent, encara. Som un país preindependent, que camina decidit cap a la plena normalització del seu estatus polític. Aquest és un lapse de temps excepcional, que demana fórmules i polítiques que estiguin d’acord amb aquesta excepcionalitat. Allò que servia per a l’autonomia no serà suficient, i d'allò que ens caldrà per a l’Estat independent encara no en gaudim”.
El Nacional, 19 de novembre del 2018
