APUNTS (38)

NACIÓ EN MAL ESTAT

Per: David González

La Vanguardia, 26/06/2012

LA GENT N'ESTÀ TIPA, de la crisi, però tant o més ho està que se'n parli tothora sense que es dibuixi cap sortida raonable. I fatiga molt que davant els silencis governamentals, o la inintel.ligibilitat dels discursos oficials, l'únic recurs per entendre què ens passa sigui escoltar el diagnòstic de l'equip mèdic habitual de les tertúlies mediàtiques: ara el periodista de capçalera -que ha de saber de tot però difícilment arriba a saber-ne prou, d'alguna cosa-, ara l'expert en economia, certament doctorat en baralles amb l'expert o el periodista del costat. En tot cas, periodistes i experts abocats a omplir els silencis de la política. El buit explicatiu que pretén dissimular els cràters immensos oberts per la improvisació enmig del Shambhala dels mercats.

De camí cap al cinquè any des de l'inici de la crisi, hi ha un cansament de tot plegat, i un malestar en la ciutadania espantada, silenciós però cada cop més profund. Les causes no només cal cercar-les en el què de la crisi, la crisi considerada objectivament en els efectes concrets. És també el com, la manera com l'abordem en l'espai públic el que fa créixer el desassossec, l'angoixa: tothom parla (parlem) de crisi, però ningú no la resol. I és així com el factor incertesa es multiplica exponencialment amb efectes paralitzadors.

Espanya, amb Zapatero i amb Rajoy, el Continuador, ha entrat en un nou segle d'or de contorsionisme i distorsió del llenguatge. En l'apoteosi barroca de l'eufemisme, malgrat que som en l'era del tuit, la crisi fins i tot fa suspendre debats del "estado de la nación". Rajoy deu haver considerat que ja està tot (mal) dit. Visca la democràcia virtual! Com evidencia la successió de dilluns negres a què assistim, Espanya és una nació en mal estat -com aquell amor del hit etern de Soft Cell- però la veritat, sorprèn que ho estigui tant. És cert que no és la primera vegada que se suspèn el debat, però no sembla el més idoni en uns temps en què parlar i confrontar idees -no confondre amb ocurrències- és possiblement l'única via (racional) que ens queda. Alerta perquè es comença suspenent debats quan més convé de fer-los allà on més toca fer-los i s'acaba tancant parlaments perquè els polítics no fan falta, o se'ls colonitza amb espècies d'alta toxicitat per a la salut democràtica de qualsevol.

APUNTS (37)

The Kings of Nuthin: "Shit outta luck"

EL GRAN ESTANY XINÈS

Per: David González

La Vanguardia, 19/06/12

Postal de Pequín a Nimes (França), 1908

Fa cinc segles, la flota descomunal de l'almirall Zheng He va arribar fins al canal de Moçambic, prop de l'extrem sud de l'Àfrica, la porta meridional de l'Atlàntic, però va girar cua altre cop cap a l'Índic, el gran estany xinès. Si Zheng hagués continuat viatge, Colom hauria fet tard i a Buenos Aires parlarien mandarí. La Xina del segle XV estava en condicions d'esdevenir la primera potència global, però una decisió política va canviar les prioritats i el rumb de la història. En la mateixa època, portuguesos i castellans, i anglesos i francesos, després de segles d'enclaustrament, van seguir la derrota contrària i van posar proa cap a l'Atlàntic, Amèrica, la circumval·lació del món. Europa, una península insignificant en l'extrem occidental de l'Àsia, va quedar situada al centre del novíssim mapa. El 1492, el primer viatge de Colom enllaçava les dues grans xarxes de comerç i intercanvi del món antic, dit a la manera eurocèntrica, l'est i l'oest; dos mons escindits físicament, biològicament i mentalment durant dos-cents milions d'anys. El 1989, el dia que va caure el mur de Berlín, els xinesos no van voler repetir la història de Zheng He. I mentre Fukuyama proclamava el final de la història i el triomf definitiu del capitalisme, ells decidien escriure nous capítols amb una mixtura peculiar de dictadura del proletariat -versió maoista- i capitalisme dickensià tecnològicament actualitzat amb l'Àfrica i part d'Amèrica com el seu Far West particular.

A mig matí d'ahir, la majoria de les portades dels diaris havien caducat. La prima de risc espanyola es passejava de nou per l'estratosfera. El respir de les eleccions gregues va durar ben poc. Què ens està passant? Per què Grècia decideix quedar-se a l'euro i els mercats fan com si sentissin ploure? Obama ha decidit enviar el gruix de la US Navy al Pacífic perquè el centre del món s'ha desplaçat; podria ser que hipotequéssim el Partenó a Pequín. És el món, tot ell, que pot esdevenir ara el nou gran estany xinès i ens hi haurem d'acostumar. El neoliberalisme rampant de finals del XX, almenys en la seva versió atlàntica, va confondre el fracàs sistèmic i l'ensorrada de l'URSS amb el final de la història humana. Potser que reconegui ara que la història no va acabar el 1989 o es resigni a escriure en xinès el penúltim capítol.

APUNTS (36)

APUNTS (35)

"MORNING SUN" (1952) / E.HOPPER

“Il·lustració significa l’abandó per part de l’home d’una minoria d’edat el responsable de la qual és ell mateix. Aquesta minoria d’edat significa la incapacitat per servir-se del seu enteniment sense veure’s guiat per algú altre. Un mateix és el culpable de dita minoria d’edat quan la causa no rau en la falta d’enteniment, sinó en la manca de resolució i valor per servir-se’n del seu sense la guia de cap altre. Sapere aude! Tingueu valor per servir-vos del vostre propi enteniment! Tal és el lema de la Il·lustració.

Mandra i covardia són les causes a mercè de les quals tants homes continuen sent de grat menors d’edat durant tota la vida (...) i per això a altres els ha resultat tan fàcil d’erigir-se en tutors seus. Es tàn còmode ser menor d’edat. (...)”

I. KANT  Contestació a la pregunta: Què és la Il·lustració? (1783) 

CORNUTS I PAGAR LA VACA

Tauromàquia, F. DE GOYA

La Vanguardia, 05/06/12
A MANUEL GARCÍA CUESTA, El Espartero, torero sevillà de finals del XIX, se li atribueix una dita de trista fortuna en l'Espanya de les privacions: "Más cornás da el hambre". El Espartero, tan atrevit amb el toro com generós amb els humils, va respondre així a un banderiller que el va advertir sobre les intencions d'un miura. I una mala corná se'l va endur quan tenia 29 anys. Si hagués nascut a Guijo de Galisteo (Càceres) al segle XXI, potser també s'hagués fet torero, però no pas per matar la gana: no li hauria calgut perquè en aquest municipi extremeny, dels arbres, pel que sembla, en surten pernils d'aglà. No se m'acut una altra explicació al fet que els veïns, convocats en referèndum, hagin triat gastar 15.000 euros del pressupost municipal en toros enlloc de destinar-los a pal.liar l'atur. Pel que sembla -i per desgràcia de la majoria dels veïns que s'han negat a participar en tant democràtica farsa-, allà, tot i el 25% d'atur, la gana no dóna cornás , sinó alegres corrides.

Són 138.689 els extremenys sense feina. Llegeixo que tres noies de Guijo de 17 anys, María Jesús, Irene i Raquel, defensen el veredicte del poble perquè "encara són massa joves per treballar" i a la fira, a l'estiu, s'ho passen d'allò més bé. Val a dir, però, que no tothom pensa igual al municipi: 242 veïns van votar a favor dels toros i 181 es van decantar pels contractes, per força, temporals. Dues pedanies, Valrío i El Batán (27,6 i 27% de participació), van votar festa, mentre la capital, Guijo (40% de participació), va triar feina. Per això, l'alcalde ha decidit que els 15.000 euros es repartiran en tres lots de 5.000, un per cada nucli de població, dos d'ells per als toros i un altre per contractes. Em demano tres orelles per la democràcia i la justícia equitativa. Ni John Rawls hauria distribuït millor el pastís dels béns primaris.

En l'Espanya preintervinguda de Rajoy hi ha llocs on the party never ends. No ens estranyem doncs que Merkel només digui nein. Però el més curiós és que la vaquilla la paguen altres que no són alemanys, sinó hispànics. Com ara la Catalunya insolidària del pacte fiscal, sempre en boca dels Ibarra, els Vara o els Monago, on van anar a buscar-se la vida tants extremenys quan la gana matava més que els toros. A aquests, a més de pagar la vaca i la festa, també els toregen ara i ningú no els consulta.