dilluns, 29 d’agost del 2011

MERKEL I ELS COMUNEROS


Els dominis europeus de l'emperador Carles d'Àustria (I de Castella i Aragó i V del Sacre Imperi Romà Germànic)//ELHOMBREINTRANQUILO/BLOGSPOT:COM
Per: David González

Estava escrit que la crisi pertinaç era l’escenari idoni per a enteses “nacionals” entre els dos grans partits, PSOE i PP, però no esperàvem que es produissin tan de sobte –i amb tanta nocturnitat i traïdoria- com la que s’ha substanciat aquesta setmana per reformar la Constitució per la via exprés. El que no ha aconseguit la pressió dels denominats nacionalismes perifèrics des del 1978 a compte de la qüestió territorial –i en certa manera també els altres, els centrals, lògicament en una perspectiva diametralment oposada-, ho ha fet possible ara una bufada de la senyora Merkel a compte del drama del dèficit (i l’endeutament) a fi i efecte que el BCE compri bons espanyols amb garanties i que l’euro aguanti la vuelta al cole de mitja Europa. No direm –i dispensin- que la sacrosanta i intocable Constitució s’hagi convertit per art d’encanteri en meretriu masegada, però mai com ara s’havia evidenciat amb tanta claredat la debilitat intrínseca de la llei de lleis espanyola. No cal arribar a la conclusió que Espanya s’ha convertit en una mena de protectorat germànic, però ni en temps de l’Emperador Carles, que va morir a Yuste però era de Gant, el Sacre Imperi va poder fer i desfer sobre el conglomerat que l’integrava –incloent-hi tots els antics regnes hispànics- com des de fa any i mig proposa i disposa la cancellera sobre què s’ha de fer i què no econòmica –i políticament parlant- a l’Espanya post-aznarista i zapateril. L’Espanya que s’havia begut tota la barra lliure després d’haver hipotecat fins i tot les aspirines (Bayer, per descomptat).

Això no obstant, l’adaptació de la doctrina Merkel del dèficit zero a la norma suprema espanyola ha mantingut si més no un parell d’especificitats “nacionals”, com no podia ser d’una altra manera dins del perímetre de diversitat “imperial” d’Estats europeus solvents, insolvents i intervinguts. La primera, d’ordre ideològic, és que el malentès keynesianisme espanyol no ha mort: la reforma evita fixar el dèficit zero absolut com a objectiu pressupostari –l’estableix globalment en un 0,4% del PIB- i tampoc el constitucionalitza de ple –fixant les xifres no en la Constitució sinó en una llei orgànica a l’efecte-. PSOE i –atenció- PP, Rubalcaba i Rajoy, són tant keynesians com Zapatero: en el fons, cap dels dos partits renuncia a tirar de veta abans que arribi el 2020, quan s’haurà d’aplicar tant sí com no la doctrina Merkel. Hi ha temps de sobres, i, més tenint en compte que fins llavors s’hauran celebrat almenys tres eleccions generals i altres tantes convocatòries municipals i autonòmiques. Som en una democràcia més electoral que participativa, i la democràcia electoral necessita la caixa pública per funcionar –i prometre- com els bavaresos l’Oktoberfest de Calella quan se’ls acaben les vacances espanyoles. La segona especificitat de l’adaptació constitucional del model Merkel és la peculiar distribució territorial de la pena decidida per Zapatero-Rubalcaba i Rajoy: el dèficit estructural de l’administració central no podrà superar el 0,26% del PIB mentre que l’autonòmica, malgrat gestionar l’ensenyament i la sanitat, entre molts altres serveis essencials, haurà de tallar en el 0,14% Sabia la cancellera Merkel que de l’11,2% sobre el PIB, que era el dèficit del conjunt del sector públic espanyol l’any 2009, el 9,2% corresponia a l’Estat i el 2% a les comunitats autònomes (1)? Ai, ai, ai, que em sembla que aquesta vegada han guanyat els Comuneros (2).

(Publicat al blog de La Vanguardia.com "Fem un reset" 27/08/2011)

Referències:
(1) “Per mirar endavant, la meva part de veritat”. Antoni Castells. Conferència al Cercle d’Economia, 29 de juny de 2011.http://diaridemiqueliceta.files.wordpress.com/2011/06/antonicastells290611.pdf

(2) Quan el futur Emperador Carles, nét dels reis Catòlics, va prendre possessió de la seva herència hispànica va haver d’enfrontar-se amb els Comuneros, representants de la burgesia i de les classes populars de les ciutats castellanes, que s’oposaven a l’autoritat del nou rei (1521-22). La derrota del moviment es va produir a Villalar (Valladolid), fet que es commemora cada 23 d’abril.

dimarts, 23 d’agost del 2011

APUNTS (11)

MATTHEW COLEMAN (Interior d'un Cadillac)
                                                                                                                  
Artefactes. L'home és un animal -però no pas l'únic- capaç de suplir les immenses mancances que té gràcies a la capacitat de fabricar estris. L'Homo habilis és una versió millorada de l'Homo fragilis.

http://matthew-coleman.com/blog/photography-series-classic-american-car-convention/

MAS NO ÉS COM PUJOL

Pujol va governar Catalunya sense interrupció durant 23 anys, amb sis victòries electorals entre el 1980 i el 1999 -tot i que Maragall el va superar en vots l'última vegada-; en tres ocasions va obtenir la majoria absoluta, el 1984 amb un rècord de 72 escons encara inigualat per una sola llista -tot i que el primer tripartit en va sumar 74 al Parlament-; i la coalició i després federació que ell liderava, CiU, va poder decidir dos cops el Govern d'Espanya entre el PSOE i el PP: el 1993 (González) i el 1996 (Aznar). Si el 2003 s'hi hagués tornat a presentar, possiblement hauria mantingut el Govern de la Generalitat: la ferocitat de l'aznarisme va catapultar l'ERC de Carod (23 diputats) i va fer cristal.litzar el primer tripartit, però l'absència de Pujol com a cap de cartell també va ser determinant. El 2006, després que la CiU de Mas ensopegués per segon cop amb el tripartit, va guanyar en escons i en vots (11 diputats i 140.000 paperetes més que Montilla, escollit president), alguns, incloent-hi els adversaris, van enyorar Pujol més que mai. Més que mai, els think tanks dels partits i les escoles de negocis es van interrogar sobre què és això del lideratge; i, de fet, el mateix Pujol va impulsar el debat des de la càtedra de Lideratges i Governança Democràtica a Esade. Catalunya pot resistir i avançar sense un lideratge com el de Pujol? En el fons, aquesta era la pregunta, el gran interrogant de la política catalana en l'última dècada. L'interrogant encara obert.

La qüestió del postpujolisme va irrompre amb força el 1999, durant l'últim mandat. Al president li van sortir hereus "naturals" com bolets, a casa i a fora: Duran, que va cedir en la pugna de la successió amb Mas; Maragall, que el va rellevar amb fòrceps amb la pretensió d'edificar un neopujolisme d'esquerres, després prorrogat agònicament per Montilla amb el segon tripartit, i tots dos en competència amb Carod, que aspirava a ser el Pujol de la Catalunya-Estat però es va equivocar de política, d'enemics i de partit (els camins de la independència són inescrutables). De tots els hereus "naturals", finalment se n'ha sortit el "menys natural": Mas. Fa 200 dies i escaig que és president. Té 62 diputats i 1,2 milions de vots. És a prop de les millors marques electorals de Pujol. I en les eleccions al Parlament va superar el PSC de 34 escons, 3 més que el màxim avantatge assolit per Pujol el 1984. Un triomf, reblat en les municipals, que ha posat en mans de CiU l'acumulació de poder interior més gran de tota la seva història, incloent-hi l'alcaldia de Barcelona i les 4 diputacions. Mas no va arribar a la presidència a cavall d'una onada d'adhesió patrioticosentimental, sinó d'un tsunami d'afartament de tot plegat. Tot i compartir l'impuls de reconstrucció que alimenta el nacionalisme positiu, Mas, com tothom sap, no és com Pujol. La qüestió, ara, admet noves variables: fins on hauria arribat Pujol amb el poder institucional que reuneix Mas? Fins on podria arribar Mas si Rajoy digués que tampoc no hi haurà pacte fiscal?



Per: David González
Publicat a La Vanguardia edició paper, català i castellà, 29/07/11


Dades de totes les convocatòries electorals a Catalunya
http://www20.gencat.cat/portal/site/governacio/menuitem.0097

dilluns, 22 d’agost del 2011

APUNTS (10)

"Els diners no són respectats enlloc, ni pels que en tenen ni pels que no". 

L'insurrection qui vient (La Fabrique, 2007), citat per Xavier Antich a "Alguna cosa està passant", La Vanguardia 22/08/11. Article sobre la revolta social de l'agost al Regne Unit.

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20110822/54204226932/alguna-cosa-esta-pasando.html