BON ANY 2013

ERICA SIMONE

BON NADAL

EL MÓN (RE)COMENÇAVA AHIR

Per: David González

LA VANGUARDIA 22/12/12

AHIR VA SER EL DIA que el món va continuar girant i el dia que Artur Mas va ser reinvestit president de la Generalitat. El que de debò celebraven els descendents dels antics maies era el principi d'una nova era, un renaixement. El que es ritualitzava al Parlament de Catalunya és que també aquí som en un nou començament. Per tant, de sinistre (total) res de res, Aquí està tothom ben sencer.

Ningú no sap quan durarà aquesta legislatura. Però tampoc sabia ningú quan acabaria l'anterior. De la mateixa manera que els 62 diputats que tenia Mas no han garantit per se una legislatura de quatre anys, tampoc la suma de 50+21, els que tenen ara CiU i ERC, permet afirmar que aquesta no passarà de l'any que ve. H.G. Gadamer va escriure que no són els interlocutors els que dirigeixen una conversa sinó que és la conversa qui els dirigeix. El final no està escrit; el que compta és el camí. I és fent camí que s'arriba a un nou inici, lliçó dels astrònoms maies i de l'hermenèutica contemporània.

Cal estar amatents al text i al context. L'Onze de Setembre, Mas va interpretar el mandat del carrer en clau d'imperatiu categòric: per a CiU, els riscos de convocar eleccions en ple tsunami excedien de molt les certeses, però davant el clam de la Diada, va decidir tirar endavant. El mètode cartesià ho aconsella: si el viatger es perd en un bosc, el pitjor que pot fer és tornar enrere. Després de les eleccions, Mas podia anar-se'n a casa o continuar fent camí. I ha tornat a assumir el mandat del carrer, ara expressat a les urnes, en clau de lideratge compartit amb el republicà Junqueras. La gent de la mani de la Diada ha triat Masjunqueras. Però Masjunqueras sap que el país ni comença ni s'acaba amb la gent de la Diada.

Junqueras ha guanyat la batalla textual en la negociació del pacte de govern: hi ha en la lletra de l'acord més renúncies de CiU que no pas d'ERC. Però també ha assumit que el moment d'ERC encara no ha arribat, que el 2014 potser tampoc no hi haurà consulta i que la legislatura potser s'ha de completar. No és l'ERC del 2003 ni la del 2006: Carod podia triar entre Mas/Maragall i entre Mas/Montilla o forçar noves eleccions. Junqueras només podia triar Mas o engegar-ho tot a rodar. És una lectura ajustada al context que diu molt en favor del republicà i que ha permès a Mas ampliar el camp de joc, convidant el PSC a no posar bastons a les rodes del procés i sumar-se al pacte.

El perímetre de la legislatura s'ha obert. També en el tractament de la crisi. Pot ser que Mas no pugui pagar els funcionaris de la Generalitat. Però difícilment s'ho podrà permetre Rajoy. En aquesta manifestació, CiU i ERC també podrien coincidir. El marge de maniobra de Mas s'ha eixamplat i la pilota torna a ser enmig del camp. També per al PP de Rajoy i el PSOE de Rubalcaba.

VERSIÓN EN CASTELLANO: 
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121222/54356568648/david-gonzalez-mundo-recomenzaba-ayer.html

CASTELLS AL BORN

Estació de França / www.ojodigital.com

Per: David González.

La Vanguardia 18/12/2012

ES PARLA D'UN ANY A LES FOSQUES -a Espanya i a Europa-; és un tòpic, però no es veu la sortida del túnel. Es parla d'un any en blanc -a Catalunya-; és un tòpic, però tot està per fer i ja es dubta, contra el que es va prometre, que tot sigui possible.

Hi ha una realitat construïda pels mitjans. Això no té res d'estrany; també la realitat de la vida quotidiana, aquest espai del que es dóna per descomptat, és una realitat objectivada des del subjectiu (Berger i Luckmann). La realitat del que realment importa, del que realment passa, és també un consens, com les portades dels diaris. El xoc sobrevé quan les dues realitats es giren l'esquena. És el territori on sorgeix la desconfiança que tot ho amara, del més simple al més complex.

Hi ha una realitat punyent. La del nàufrag que t'aborda en ple carrer, cara a cara -cal mirar als ulls de la gent, per molt que el tema de Golpes Bajos digués el contrari-, i prega -"tinc gana"- i implora -"sóc català, de... i no estic borratxo ni res"- una ajuda, uns euros per poder sopar alguna cosa en el fast food del xamfrà, convertit en penúltim recurs.

Hi ha una realitat il·lusionant. Al Born i la Ribera. Santa Maria del Mar -tones de pedra llançades al cel desafiant la física newtoniana en el segle XIV-. En aquell escenari del Gòtic mariner i menestral, de l'esperit de l'aquí i l'ara, l'esperit del món. I en el Fossar, la memòria del 1714. Hi ha llum: el preu dels apartaments i petits pisos renovats en antics edificis, les botigues i terrasses obertes en ple capvespre de diumenge ho delaten.

L'antiga Vilanova de Mar és una Barcelona que es deixa passejar.

Lost & Found. L'estació de França, catedral de ferro suspès en l'aire, imita el Born i es transforma en un gran mercat de segona mà. Tothom vol comprar alguna cosa de l'armari de l'amiga o la veïna: roba de qualitat, nova o amb prou feines usada, per 1, 5, 10, 15, 20 euros. Indie i vintage, retro fashion, suaument punk i alternativa. Eclecticisme dins d'un ordre. Moltes venedores i venedors molt joves que tenen blogs de moda i somien amb estudiar a Saint Martin's. La mare o el pare, o tots dos, els ajudaran després a recollir la paradeta. O se l'enduran posada a casa. La classe mitjana es reutilitza a ella mateixa. Castells en l'aire; però castells al cap i a la fi. Marcs de sentit.

Versión en castellano: 

http://www.lavanguardia.com/politica/20121218/54358072116/david-gonzalez-castillos-born.html

APUNTS (50) 12/12/12

APUNTS (49) 12/12/12

APUNTS (48) 12/12/12

APUNTS (47) 12/12/12

UN NOBEL A CELEBRAR?

Per: David González

OSLO, la capital d'un país de l'Europa nòrdica, Noruega, però no soci de la Unió –dues vegades ho ha rebutjat en referèndum-, va ser dilluns passat l'escenari de la festa del Nobel europeu. Els tres presidents comunitaris, Van Rompuy (president del Consell), Durão Barroso (de la Comissió) i Schulz (del Parlament) van recollir el Nobel que reconeix la contribució de la UE a la causa de la pau. És cert: l’experiència de la unitat europea, amb totes les seves llums i ombres, ha configurat un espai de seguretat i de progrés en un continent històricament esguerrat pel conflicte. D'aquí que totes les mirades es dirigissin a la cancellera alemanya Angela Merkel i al president francès, François Hollande, les dues estrelles rutilants de l'elegant vetllada. La viabilitat d’Europa com a idea i com a projecte, i la seva seguretat, depenen d'ells més que de ningú, perquè va ser la rivalitat de segles entre els seus països, malgrat el comú parentiu en l'imperi de Carlemany, la que va sembrar de mort els camps d'Europa i de mig món. 

L'enhorabona i aplaudiments. Però faríem curt si no admetéssim que aquest és un Nobel estrany. Un Nobel que s'ha d'acceptar amb prudència i humilitat, i, sobretot, molta crítica i autocrítica, herència il·lustrada a recuperar amb urgència en uns temps de silencis –massa silencis– que demanen respostes.  Aquest llegat i aquesta voluntat d'esmena és la que va inspirar justament Alfred Nobel. Penedit d'haver inventat la dinamita, el químic, enginyer i industrial suec, al final de la seva vida, va decidir dedicar la seva fortuna a finançar el premi que porta el seu nom. El Nobel de la Pau a la UE és, per a molts que som europeistes, un Nobel prescindible. En certa manera, no ens el mereixem, almenys no ens el mereixem encara. Europa ha de purgar encara molts errors, Europa s'ha infligit i ha infligit massa dolor als altres per celebrar-se tant d'hora. Una Europa que avui, possiblement en el pitjor moment des de la seva creació, fa 60 anys, s'està revelant dramàticament incapaç de renovar el seu propi somni. La seguretat de les persones i dels pobles, avui més que mai, ha de ser entesa també com a seguretat econòmica i cultural i d'exercici ple dels drets democràtics, tant els individuals com els col·lectius. Europa ha de renovar el pacte, el contracte social o de ciutadania que la va constituir, fruit de segles de fracassos en la recerca d’un consens, un denominador comú més enllà de credos ideològics, religiosos o nacionals, sobre els mínims de la dignitat humana. Uns mínims que no poden perdre la vocació d’esdevenir universals. Aquest és un altre llegat de la Il·lustració que convindria reactivar amb urgència en aquests temps de tot s’hi val. I és aquí on massa sovint, com ens ensenya l’experiència tràgica del segle XX, Europa s’ha ensenyat i ha ensenyat al món la pitjor cara d’ella mateixa, ignorant el seu propi llegat d’esperança.

No podem celebrar una Europa que condemna molts europeus a no poder celebrar res. No podem celebrar una Europa que no té un govern triat pels seus ciutadans. No podem celebrar una Europa on no sabem del cert si podrem ser com som. Per això, als que pensem que Europa és necessària, ens dol celebrar, amb el cor, aquest Nobel a Europa.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121211/54356255895/un-nobel-a-celebrar-david-gonzalez.html

(Versió ampliada i revisada de l’article publicat a La Vanguardia l’11/12/2012)

TEMPESTA SOBRE MAS

Per: David González

La Vanguardia, 4/XII/2012

ESTAVA ESCRIT AQUÍ MATEIX: l'endemà de les eleccions del 25-N la premsa de Madrid no titularia sobre si al Parlament de Catalunya hi havia o no una majoria sobiranista que ja hi era, sinó si Mas tindria o no mans lliures per donar el cop de gràcia al paradigma autonomista. Les urnes han parlat: i com que Mas, malgrat tornar a guanyar les eleccions com ha fet des del 2003, no només no ha aconseguit la majoria excepcional que demanava sinó que, a més, ha perdut 12 diputats, alguns directors de diaris de Madrid, a més de proclamar-se guanyadors de les eleccions catalanes s'han proposat acabar la feina enviant Mas al fons del mar. Precisem: del riu. "Sólo una irrevocable dimisión a tiempo puede salvarle ya (a Mas) del linchamiento a fuego lento antes de ser arrojado cual último vertido tóxico a las aguas del Llobregat, polucionadas por tanto tres y tanto cuatro por ciento", sentenciava diumenge el director d'El Mundo. Bé. Així és com les gasten allà i convé tenir-ho en compte, perquè la tempesta -o, millor dit, la cacera- comença ara.

És obvi que CiU haurà de reflexionar amb calma, amb molta calma, sobre el seu horitzó immediat. Les urnes han ratificat la solidesa del sobiranisme, però no la univocitat del lideratge sobiranista. CiU haurà de triar entre coliderar el sobiranisme o tornar a la sempre molt més rendible ambigüitat: el PSC pot dir que ja no està sol a la cruïlla. I no hi ha una interpretació única possible de les eleccions, però sí algunes coses més clares que d'altres. La principal és que els ciutadans de Catalunya, malgrat el càstig a CiU -per a uns-, o la redistribució de forces en el camp sobiranista amb la prima d'11 diputats a ERC -per a altres-, no han decidit enviar Mas a casa (o al fons del riu). Oriol Junqueras se'n va adonar el primer dia. La seva aposta per l'estabilitat, tot i negar-se a participar en un govern de CiU, és clara. En realitat, i a diferència del 2003 i el 2006, ERC no pot triar president: només pot forçar la convocatòria de noves eleccions. Fa bé Junqueras de guardar al fons del mar la famosa clau de Carod. Fins i tot Mariano Rajoy, per molt que Alicia Sánchez-Camacho demani la dimissió del president de la Generalitat en funcions, també s'ha adonat que, ara com ara, més enllà de Mas no hi ha res.

Versión en castellano: 

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121204/54356071271/tormenta-sobre-mas-david-gonzalez.html

L'ÈTICA DE MAS I L'ESPERIT DEL SOBIRANISME

ELS DEU MANAMENTS / CECIL B. DE MILLE  (1956)

Per: David González

La Vanguardia, 26/12/2012
(Versió revisada) 

DEIA MAX WEBER fa gairebé un segle que fer política és l'art de pactar amb el diable. La política no està feta per als idealistes (ètica de la convicció), sinó per als conseqüencialistes (ètica de la responsabilitat). Això no obstant, el gran sociòleg alemany admetia que el bon polític havia de combinar el millor dels dos mons: per anar bé, un líder pragmàtic havia de pujar a la muntanya de tant en tant per beure de la font del carisma, i un líder redemptor havia de baixar a la vall per tastar la pols dels camins. L'11 de setembre del 2012, amb un milió i mig de catalans al carrer demanant un Estat català a Europa, el president Artur Mas es va fer idealista per responsabilitat. Mai no va prometre la independència: el que va oferir va ser posar-hi el coll per possibilitar una consulta sí o sí; va visitar Mariano Rajoy a la Moncloa per arxivar el pacte fiscal, va forjar una aliança parlamentària per l'autodeterminació en l'últim ple de la legislatura, i va convocar unes eleccions plebiscitàries-constituents, conscient dels riscos, però també de les oportunitats. Per primer cop, CiU anava a uns comicis amb un programa explícitament sobiranista, que advocava per la consecució d'estructures d'Estat per a Catalunya. Idealista, Mas es va fer Moisès; responsable, es va vestir de Luter per demanar una majoria excepcional. Ahir, el poble de Catalunya, l'hi va negar.

ELS CATALANS SOBIRANISTES, en les eleccions al Parlament més participades, van enviar Mas al purgatori d'intentar governar amb 50 diputats i van redimir ERC del pecat tripartit tan sols dos anys després. CiU va perdre una dotzena d'escons i 90.000 vots; l'ERC de Junqueras -el candidat revelació de la campanya, havíem escrit- va tornar al cel de Carod i, encara, més enllà: 21 diputats, gairebé 500.000 vots, i sorpasso sobre el PSC. El buit deixat per la Solidaritat de López Tena sense Laporta el va ocupar la puixant CUP, amb 3 escons. I la ICV d'Herrera va sumar tres escons més (si el PSC no s'hagués ensorrat no descarteu que demà s'estigués negociant el tercer tripartit...) La majoria sobiranista catalana? Bé, gràcies. Comptat i debatut, 1 escó més que fa dos mesos. I la minoria catalana no sobiranista una mica millor: gran resultat del ciutadà Rivera, que multiplica per tres els escons, de 3 a 9 en un Parlament de 135, i premi de consolació per al PP d'Alícia Sánchez Camacho -el sostre de ferro- amb un solitari escó més, això sí, amb un increment notable dels vots. I el PSC? El PSC -Montilla ja pot dir que ell no va fer el pitjor resultat de la història- celebrava ahir a la nit el fracàs de Mas. I la consulta, i la independència... i els pressupostos?: "Cal treballar molt", va dir Mas ahir a la nit al balcó del Majestic. Coses de l'ètica de Mas i l'esperit del sobiranisme (avui m'està sortint weberiana la peça). És el que té la política: mentre uns la fan, els altres es fan sants.

RESULTATS ELECTORALS PARLAMENT 2012

CAMPANYA ENTRE EL VELL I EL NOU MÓN

Per: David González

La  Vanguardia 25/12/2012

ÉS UN TÒPIC de qualsevol cultura democràtica avançada -vull creure que la nostra s'inclou en l'esmentada categoria- això de dir que les campanyes electorals no serveixen per a res (i a més a més són cares caríssimes). Ho deia una senyora un pèl granadeta en un reportatge de 8tv mentre comprava lluç -crec- al seu mercat de sempre: tothom ja sap què votarà amb campanya o sense. Quan la va inquirir el periodista sobre l'alt percentatge d'indecisos que preveien les enquestes davant les transcendentals eleccions al Parlament que se celebren avui, la senyora no va recular ni un pam: això diuen -o sigui, que no saben a qui votaran-, però tots ja ho tenim decidit, va subratllar, imperiosa. Només li va faltar dir: i vostè també (i espero que no l'erri). Però succeeix que, a l'hora de la veritat, hi ha qui fins i tot canvia el sentit del vot l'últim minut després d'haver dit el contrari en l'enquesta prèvia i abans de negar-ho en la posterior: és a dir, aquella que fan a peu d'urna, els resultats de la qual, cap a les vuit, serveixen bàsicament per esgotar les reserves de til.la. Deia Vico al segle XVIII que els homes saben més del món natural que del seu malgrat que el primer no l'han fet ells i el segon sí. Aquesta mal.leabilitat intrínseca del real humà converteix qualsevol campanya -i ben mirat, la vida mateixa- en una guerra dels mons. La del món/els mons dels uns i la del món/els mons dels altres (també hi ha, esclar, els que continuen a la lluna). A Catalunya s'han convocat unes eleccions i s'ha fet una campanya per preguntar per un món nou i l'han bombardejat des del món vell que no pregunta. El final de la pel.lícula? Per sort, benvolguda senyora, el decidiran els vots. I sí, de vegades ho fan l'últim minut.

TANCS DE PAPER

Per: David González

La Vanguardia 20/11/2012

ELS CATALANS han fugit de les majories absolutes com del dimoni des del 1992, quan, en ple any olímpic, un Pujol amenaçat per l'ombra de l'alcalde Maragall en va obtenir l'última. El tripartits van confirmar la tendència, i el retorn de CiU a la Generalitat amb Mas, fa dos anys, la va reconsagrar. Diuen les enquestes que aquest diumenge, la ciutadania tornarà a evitar la temptació. CiU pot triplicar en escons el segon partit, ja sigui el PSC -víctima d'un procés d'autojibarització digne d'estudi antropològic-, el PP -condemnat a caminar pel seu sostre català de ferro-, o ERC -quasi redimida del pecat tripartit gràcies als bons oficis de Junqueras, el candidat revelació de la campanya-. Mas pot sumar una victòria més. Però, paradoxalment, pot quedar-se lluny de la majoria excepcional que reclama d'acord amb unes eleccions que no s'han convocat per dirimir qui és el cap o la cap de l'oposició sinó si els ciutadans volen canviar o no el paradigma de la relació Catalunya-Espanya. Si volen mantenir-se en l'autonomisme o caminar cap a la constitució d'un subjecte polític, en principi només subordinat a ell mateix.

La manifestació de la Diada va finiquitar simbòlicament el paradigma encara existent, però si CiU, i sobretot Mas, en lluita amb ell mateix i les seves circumstàncies (o sigui: amb totes les pressions internes i externes, explícites i silents), no haguessin assumit el canvi de paradigma, no hi hauria cap possibilitat de canviar de paradigma. No és Junqueras ni encara menys Herrera, que mai han canviat de paradigma propi, contra qui Madrid envia els tancs de paper. En l'era mediàtica, les guerres es fan així. Fracassades les estratègies goebbelsianes d'equiparar els catalans amb etnicides nazis, o amb corruptes encantats de ser-ho, és contra Mas que disparen. I ho fan perquè frenar Mas no és la via més segura per combatre un (suposat) frau fiscal sinó per mantenir el paradigma existent. La premsa de Madrid no titularà dilluns que ve si al Parlament hi ha o no una majoria sobiranista que ja hi era, sinó si Mas tindrà o no mans lliures per acomiadar el paradigma autonomista. A la premsa i als despatxos de Madrid no els preocupa quants pares fundadors de la Catalunya sobirana pujaran a la nau, sinó si Mas podrà o no aguantar el timó.

Versión en castellano:

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121120/54355409616/tanques-de-papel-david-gonzalez.html

APUNTS (46)

"Tenim per costum dir que "portem" una conversa, però la veritat és que, com més autèntica és la conversa, menys possibilitats tenen els interlocutors de "portar-la" en la direcció que desitjarien. De fet la vertadera conversa no és mai la que un hauria volgut portar. Al contrari, en general seria més correcte dir que "entrem" en una conversa, quan no que ens hi "emboliquem".

Una paraula porta a la següent, la conversa gira cap aquí o cap allà, troba el seu curs i el seu desenllaç, i tot això pot portar potser cap a alguna mena de direcció, però en ella els dialogants són menys els directors que els dirigits. El que "sortirà" d'una conversa no ho pot saber ningú per anticipat.

L'acord o el fracàs és com un succés que té lloc en nosaltres. Per això podem dir que quelcom ha estat una bona conversa, o que els astres no li van ser favorables. Són formes d'expressar que la conversa té el seu propi esperit i que el llenguatge que discorre en ella hi porta la seva veritat pròpia, això és, "desvela" i deixa aparèixer alguna cosa que des d'aquest moment és."

H. G. GADAMER, Veritat i mètode

APUNTS (45)

                                                                                              MARCO GLAVIANO

"Ara com ara, allò que ens interessa subratllar és que la relació entre l'home (productor) i el món social (producte) és sempre una relació dialèctica. és a dir, que l'home (no pas aïlladament, és clar, ans com a membre d'una col·lectivitat) i el seu món social estan en interacció l'un amb l'altre. El producte repercuteix sobre qui l'ha produït.

Exteriorització i objectivació són, doncs, moments d'un procés dialèctic constant. Del tercer moment del procés, que és la interiorització (per mitjà de la qual el món social objectivat és reintroduït en la consciència gràcies a la socialització), ens n'ocuparem amb prou detall més endavant. Però ja des d'ara podem adonar-nos de la relació fonamental que hi ha entre aquests tres moments dialèctics de la realitat social. Cadascun d'ells correspon a una característica essencial del món social".

La societat és un producte humà.

La societat és una realitat objectiva.

L'home és un producte social."

Peter L. Berger i Thomas Luckmann, "La construcció social de la realitat" (1988, pàg. 92-93)

AL LLIT AMB UNA GARCÍA

Immigrants espanyols dels anys 60 prop de l'estació de França
XAVIER MISERACHS

Per: David González

La Vanguardia 13/11/12

EL PRESIDENT, Artur Mas, ha confessat que dorm amb una García -i una Rakosnik, que són la mateixa persona, la seva esposa Helena- preocupat pel que li pot venir a sobre als García (no sé si també als Garcia i als de la vila de Garcia) en una Catalunya independent. Segons un ridícul vídeo electoral del PP, els García s'hauran de dir Garriga. Per tant, els García García seran Garriga Garriga, igual com els García Garriga i els Garriga García, i els parents dels Garriga Garriga es multiplicaran com bolets (els de la Garriga, tranquils). Dit això, resulta que el segon cognom d'Helena Rakosnik no és García sinó Tomé. Ens enreda, el president? No pas. L'explicació és de calaix. El pare d'Helena és nét d'un Rakosnik de Txèquia dels de tota la vida, biòleg, i d'un Casas de Valls, de Valls de tota la vida, però que no eren Casas de Valls sinó Casas Pàmies. L'explicació és que Casas de Valls eren els cognoms artístics del besavi, un pintor important. I la mare d'Helena, Helène, era una Tomé García, nascuda a Narbona -en l'exili posterior a la guerra incivil- i filla d'un Tomé de Segòvia de tota la vida criat a Fresno de Caracena (Sòria) i emigrat a Barcelona, i d'una García llorquina, o sigui de Llorca (Múrcia). Vet aquí la clau del misteri.

García és el cognom number one a Catalunya, segons l'Idescat. Vila, el més freqüent d'origen no castellà, és el número 26è. Ergo sense els top ten de la llista, els García, Martínez, López, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez i paro perquè ara ve el meu, la Diada no hauria estat el que va ser. Pujol i el PSUC, o el PSUC i Pujol, van dir allò de "Catalunya, un sol poble" i així ha estat i és perquè tant els García, com els Vila i tota la resta han volgut que així sigui. Aquest és el plebiscit quotidià, que diria Ernest Renan, en què es basa la nació catalana moderna o com vulguin dir-li. La qual cosa explica el fracàs a què està abocat tot intent de dividir els catalans, ja sigui proposant la segregació lingüística a les escoles o sembrant Espanya de meses petitòries contra l'Estatut, com va fer el PP. Cadascú és cadascú i alhora "som més grans que la suma de les nostres ambicions individuals". No ho ha dit cap hipernacionalista com els dels malsons de Marcelino Iglesias, sinó algú tan cosmopolita com Barack Hussein Obama.

Versión en castellano: 
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121113/54354439872/en-la-cama-con-una-garcia-david-gonzalez.html

L'ESPANTALL EUROPEU

PER: DAVID GONZÁLEZ

COM DIU DURAN (i Pujol -Jordi-), pot ser que la continuïtat o el reingrés de Catalunya a la UE, no com a autonomia espanyola, sinó com a Estat sobirà, sigui molt difícil. I, fins i tot, que no pugui ser. Més que res, perquè podria donar-se la paradoxa que 26 estats actuals de la UE aprovessin el (re)ingrés català i només un, Espanya, ho impedís. Així que Europa és la solució però també el problema..., per als uns i per als altres. En un cas d'hipotètica secessió unilateral, que, de dur-se a terme el plantejament del president Mas i dels partits que li fan costat només es donaria per desacord amb Espanya, difícilment Madrid podria recórrer a l'exèrcit. Europa, com a marc de drets democràtics els titulars dels quals són els ciutadans, inclosos els catalans, és un poderós inhibidor davant qualsevol temptació casernària dels estats existents, per constitucional que sigui. Però, alhora, és la renúncia de l'Estat espanyol i de qualsevol altre soci a fer servir la força contra la voluntat democràtica dels seus nacionals, inclosos els catalans, el que també valida les seves fronteres a Europa. Aquest és l'equilibri. Per aquesta raó, la UE sempre deriva cap a l'àmbit decisional intern dels estats qualsevol canvi. La prova, la neutralitat exquisida de Brussel·les davant el referèndum escocès del 2014 pactat per Cameron i Salmond.

L'AMBIGÜITAT DEL CONSTRUCTE político-econòmic anomenat UE permet al PP i al PSOE agitar l'espantall europeu contra el sobiranisme català. Però la primacia del principi democràtic és el que funda la via escocesa i no pas, com sosté el Govern de Mariano Rajoy, l'existència d'un regne d'Escòcia fins a la unió amb Anglaterra el 1707. Cert. Catalunya no era regne. Era principat. I no es va unir amb Castella: va ser assimilada per "just dret de conquesta", cosa que el PP no diu. Com també calla que el que van anul·lar els decrets de Nova Planta de Felip V el 1714-16 (als regnes de València, després de la derrota d’Almansa de les tropes austriacistes, i d’Aragó, a partir del 1707) era més estructura d'Estat que la que té ara Espanya a la UE: Corts, legislació, dret públic, administració judicial i municipal, fiscalitat, moneda, duanes, règim lingüístic i defensa pròpia catalanes en el marc de la Corona d’Aragó i en el marc de la monarquia dels Àustries hispànics.

UNA PROVA MÉS QUE CASTELLA i els territoris de la Corona d’Aragó, entre els quals Catalunya, eren el que avui anomenaríem Estats o realitats juridico-polítiques diferents és que, a partir de la Nova Planta va ser en teoria possible que els castellans ocupessin càrrecs a Catalunya i que els catalans els ocupessin a Castella en haver-se unificat la legislació de tots els territoris d’acord amb el patró castellà (la vella aspiració del comte-duc d’Olivares en l’època de la guerra dels Segadors). El 1760, durant el regnat de Carles III, un grup de diputats dels antics territoris de la Corona d’Aragó van plantejar al monarca un Memorial de Greuges –el primer dels que se’n té constància en l’època contemporània- en què expressaven el malestar perquè aquesta disposició reial en els decrets de Nova Planta, que consideraven positiva, s’havia incomplert de manera flagrant i eren els castellans els que ocupaven tots els càrrecs administratius, judicials o eclesiàstics en el conjunt de la monarquia espanyola. Una monarquia, ara sí,  territorial i políticament unificada –o gairebé: l’excepció foral basca era plenament vigent; la raó és que els bascos no s’havien rebel·lat contra Felip V a diferència dels catalans, els valencians, els aragonesos, els balears i una part dels castellans austracistes que també feien costat a l’arxiduc Carles d’Àustria-.  

A EUROPA EN SABEN MOLT, d'història: l'han patit en carn viva. Per això, des de fa 60 anys, anteposen la democràcia a qualsevol altre manament. Europa ja no "implosiona", per més que el ministre García-Margallo ressusciti el verb postsoviètic i balcànic: es refà.

(Versió ampliada de l'article a La Vanguardia del 6/XI/2012: 
http://www.lavanguardia.com/encatala/20121106/54354215298/l-espantall-europeu-david-gonzalez.html)

DECRETS DE NOVA PLANTA, DOCUMENTS:

"DEROGACIÓN DE LOS FUEROS DE ARAGON Y VALENCIA; Y SU REDUCCION Á LAS LEYES Y GOBIERNO DE CASTILLA"

http://books.google.cat/books?id=LH7pngIQIMkC&hl=ca&pg=RA1-PA13#v=onepage&q&f=false

"NUEVA PLANTA DE LA REAL AUDIENCIA DEL PRINCIPADO DE CATALUÑA" (1716) 

http://caballe.cat/media/2008/01/NuevaPlanta1775.pdf

MATEMÀTICA DELS POBLES

Per: David González

La Vanguardia, 23/10/2012

S'ENSORRA ESPANYA? No: s'ensorra el PSOE. Primera lectura de les eleccions gallegues i basques: Rajoy aguanta, Rubalcaba trontolla. Propera estació: Catalunya. El PSOE es valencianitza arreu. La refundació del socialisme espanyol -i català- no és una necessitat: és un imperatiu categòric. O això o la secundarització perpètua. Tant cert com que l'univers -com va dir Galileu- es pot llegir en caracters matemàtics, tot i que els maleïts caracters s'esmunyen com angules d'Aginaga. Segona lectura: la nova (vella) matemàtica basca. Per entendre-la, cal girar la màxima del jesuïta: en temps de tribulació cal fer mudança... per salvar els mobles. El PNB torna al poder i l'abertzalisme d'esquerres es reagrupa... per salvar el concert econòmic, o sigui, la sobirania basca realment existent. Sumeu els vots del PCTB el 2005 -l'última marca de Batasuna tolerada abans de la il·legalització- amb els d'Aralar i EA el 2009; afegiu-hi els perduts pel PNB post-Ibarretxe, el d'Urkullu, i apareixeran els obtinguts ara per la Bildu de Mintegi. Un resultat tan històric -i una majoria sobiranista tan històrica- com històriques són les primeres eleccions post-ETA. El 2009, PSOE i PP van forçar la matemàtica parlamentària excloent-ne Batasuna com a pas necessari per materialitzar la matemàtica social constitucionalista. I la il·legalitzada Batasuna va demanar l'abstenció convençuda del mateix però a la inversa: que calia el pacte PSE-PP per forçar la matemàtica social sobiranista. Els uns i els altres han fracassat encara que a algú li sembli que l'articulista no sap sumar. El 2009, López i Basagoiti van guanyar el Govern però no el carrer, i ETA va entendre que s'haurà de dissoldre perquè Bildu pugui ser alguna vegada al Govern. Otegi va resoldre aquesta equació abans que ningú el 1998. Però els temps de les sumes de Lizarra també han passat. Diumenge es van reajustar les dues comptabilitats, la política i la social.

Extraordinària paradoxa: la supervivència de l'excepcionalitat foral basca pot dependre més de la continuïtat a la cleda autonòmica espanyola que de l'èxode als espais oberts de la nova Europa on la cancellera Merkel vol imposar la unificació fiscal abans de firmar la unió bancària. I Catalunya? Catalunya mai no ha estat Euskadi. En la matemàtica dels pobles, 1+1 no sempre fan 2.

Versión en castellano: 
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121023/54353364396/matematica-de-los-pueblos-david-gonzalez.html

ANORÈXIA PATRIÒTICA

Per: David González

La Vanguardia 16/10/2012

Diu el refrany castellà que “de raza le viene al galgo”. Llebrer (o coniller), el ministre José Ignacio Wert fa molt temps que espanyolitza la gent, no només els escolars catalans. El títol d'aquesta columna reprodueix el d'un article publicat el 2001 a El País pel prestigiós sociòleg on ja advocava per insuflar aire patriòtic a l'alacaiguda selecció espanyola de futbol, aleshores més fúcsia diluït que passió roja, perquè fes anar els peus amb més traça. Va ser després d'una "derrota ominosa" -deia Wert- en un amistós davant la Pèrfida Albió, vull dir l'Anglaterra pulcra. Ha passat una dècada, i potser fent mèrits per a la vacant de la lideressa Aguirre, Wert fa ara de paladí de la causa espanyolitzadora en la versió més excloent, per més que es proclami liberal o es disfressi de deixeble castís de Habermas.

Des que Wert es va sincerar, a Catalunya hi ha més sobiranistes. El ministre ha donat la raó als que pensen que el problema no rau només en el dèficit fiscal. El que també passa és el resultat d'un fracàs històric molt gran, el del projecte de l'Espanya uninacional de matriu castellana. Si no, per quins set sous caldria espanyolitzar el que -segons les lleis i els homes- ja és espanyol? Fracàs que es cova en una voluntat d'imposició reiterada i en una certa violència antiga i no tan antiga, les fites de la qual es poden rastrejar des de l'ocàs de la monarquia dels Àustries, al segle XVII, fins ara mateix: des de Quevedo i Olivares a la declaració de guerra -educativa- de l'espanyolitzador oficial del Govern de Rajoy.

Així, és difícil deixar-se espanyolitzar. Però és que, a més, això de ser espanyol tampoc no se sap ben bé què vol dir exactament. El 1876, Cánovas del Castillo, intentant definir la cosa indefinible, va tancar la qüestió afirmant que "són espanyols els que no poden ser cap altra cosa". És a dir, que s'és espanyol per descart. O bé, que se n'ha de ser perquè encara que se sigui una altra cosa, català, per exemple, és el que més convé. I en fi, si al fracàs espanyolitzador en l'esfera nacionalidentitària s'hi suma el de l'Estat i la nació espanyola en termes estrictament liberaldemocràtics, almenys fins a l'últim quart del segle XX, s'acabarà d'entendre per què molts catalans volen poder ser el que són: per poder guanyar Anglaterra, com deia Wert.

Versión en castellano:

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121016/54353086701/anorexia-patriotica-david-gonzalez.html

CATALUNYA AL REVÉS

"El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió"

Francisco de Quevedo y Villegas (1580-1645)

Escriptor

"El nostre interès és espanyolitzar els alumnes catalans"

José Ignacio Wert, ministre d'Educació, 10/10/2012

M'EXPLIQUEN QUE durant la visita recent que va fer a Barcelona per parlar del seu llibre -la primera part d'unes sucoses memòries polítiques-, José Bono es va estranyar que, tot i que la Diada ja havia passat, encara hi hagués moltes estelades i banderes quadribarrades als balcons. Compungit, el polític manxec va sentir una mica d'alegria quan va identificar una roig-i-groga solitària en un edifici del recorregut. Però la manifestació també va passar per aquí?, va preguntar a l'interlocutor, que el va informar que la mani havia tingut lloc uns quants carrers més enllà. L'anècdota revela el sentiment d'estupefacció imperant en una bona part de les elits centrals espanyoles davant la hipòtesi que, ara sí, Catalunya se'n vagi.

És un tòpic igualment cert que l'hispanocentrisme sempre ha conreat la sospita permanent sobre el català i tot el que comporta. Però, alhora, ha viscut en l'íntima seguretat que, en el fons, els catalans (els bascos figura que eren una altra cosa) no tenien ni ganes ni coratge per anar més enllà. I si en tenien, hi havia remei: aquells bombardejos cada cinquanta anys, els intents d'extirpació de la diferència lingüística i cultural manu militari, o l'asfíxia financera de la Generalitat amb coartada europea. Cures de cavall que només han fet més gran el problema... de qui les ha administrat.

La lògica de la relació Espanya-Catalunya dels últims "cinc segles de (mala) vida en comú" també es basa en aquest menyspreu tan centrehispànic, i d'un cert nord basco-cantàbric, sobre les intencions i possibilitats reals d'anar sols dels catalans, aquests jueus o fenicis per als quals la cartera sempre anava abans que la bandera. Posats en materialismes, alguns s'haurien d'adonar, com Marx, que la dialèctica hegeliana també funciona al revés. I que, en aquests moments de la història, molts catalans la llegeixen així: sense bandera, no hi haurà cartera (futur).

Les elits centrehispàniques han de canviar algunes percepcions seculars del problema. Com també les han canviat molts catalans sobre ells mateixos. L'endemà que les tropes de Felip V prenguessin Barcelona, el 1714, les botigues i els tallers van tornar a obrir. L'endemà de la manifestació d'aquesta Diada era feiner. Però, com Bono va comprovar in situ, moltes banderes encara són als balcons.

David González
LA VANGUARDIA, 9/10/2012

Versión en castellano: 

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121009/54352793158/catalunya-al-reves-david-gonzalez.html

Enllaços: 
"Els origens històrics de l'anticatalanisme"
http://www.eurozine.com/pdf/2007-10-05-simon1-ca.pdf
"La ingrata conducta del pueblo catalán..."
http://elpais.com/diario/2009/07/28/opinion/1248732012_850215.html
"Armas de papel..."
http://www.cervantesvirtual.com/obra/armas-de-papel-quevedo-y-sus-contemporneos-ante-la-guerra-de-catalua-0/

APUNTS (44)

“Podem 'conèixer' de fet l'univers?

 Déu meu, ja és prou dur sobreviure al Barri Xinès.

Però la qüestió és aquesta: Hi ha alguna cosa allí fora?

I per què han de fer tant soroll? 

Finalment, no pot haver-hi cap dubte que la principal característica de la ‘realitat’ és que va escassa d'essència. No que no en tingui, sinó només que n'està necessitada (...)”

                               Woody Allen, La meva filosofia (1966).

APUNTS (43)

RESOLUCIÓ DEL PARLAMENT DE CATALUNYA, 27 DE SETEMBRE 2012

"1. El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l'enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema 'Catalunya, nou estat d'Europa'.

Votació: 85 vots a favor (CiU, ICV-EUiA, ERC, SI i Laporta), 21 en contra (PPC i C's) i 25 abstencions (PSC)

"2. El Parlament de Catalunya constata que al llarg d'aquests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s'ha compromès a fons amb la transformació de l'estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d'autogovern i a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d'encaix de Catalunya a l'estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d'iniciar una nova etapa basada en el dret a decidir.

Votació: 84 vots a favor (CiU, ICV-EUiA, ERC, SI i Laporta), 21 en contra (PPC i C's) i 26 abstencions (PSC)

"3. És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l'enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.

Votació: 84 vots a favor (CiU, ICV-EUiA, ERC, SI i Laporta), 21 en contra (PPC i C's) i 26 abstencions (PSC)

"4. El Parlament insta el govern de la Generalitat, i les forces polítiques i els agents socials i econòmics, a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense coaccions de cap mena.

Votació: 84 vots a favor (CiU, ICV-EUiA, ERC, SI i Laporta), 21 en contra (PPC i C's) i 26 abstencions (PSC)

"5. El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura."

Votacions: 84 vots a favor (CiU, ICV-EUiA, ERC, SI, Laporta i Maragall), 21 en contra (PPC i C's) i 25 abstencions (PSC)

APUNTS (42)

"Soy periodista, soy un bocazas, soy un borracho, soy un pirata y estoy orgulloso de ello. Pero también soy una madre, un padre y soy capaz de ser una buena persona. Todos contenemos multitudes y la cuestión es qué eliges ser"

DAVID CARR
Periodista de The New York Times
El País, 26/09/2012

GASOSA "LA FEDERAL"

Els magistrats del TC es relaxen als toros, en plena
deliberació del recurs contra  l'Estatut d'autonomia de 2006.
 D'esquerra a dreta, G. Jiménez, Aragón Reyes i R. Arribas a
 La Maestranza, Sevilla

Per: David González, La Vanguardia 25/09/2012

TINC A CASA un dels primers mil exemplars del manual editat pel Parlament el novembre del 2006 que recull el text del nou Estatut, precedit pel de la Constitució i seguit del reglament de la Cambra. És l'Estatut que va aprovar el Parlament, van ratificar les Corts espanyoles, Congrés i Senat, que després de la famosa ribotada va referendar malgrat tot el poble català (noteu: només el poble català, com en bona lògica correspon), va sancionar el Rei i va publicar el BOE. Tot això va quedar en paper mullat (per no dir una altra cosa) quatre anys després, per obra i gràcia dels magistrats del Constitucional i de la pertinaç miopia de la classe política espanyola, el PP en l'oposició (promotor del recurs) i el PSOE i el PSC en el Govern, per als quals, després del despropòsit, tot havia anat de primera (vegeu l'article de Felipe González i Carme(n) Chacón en vigílies de la manifestació del 10-J del 2010, en què, per cert, el crit d'independència no era unànime però era l'únic audible). I encara gosen invocar la Constitució com a remei al "desafiament" independentista català?

Entre les pàgines del manual del Parlament he trobat una curiosa postal d'octubre del 2005 en l'anvers de la qual, sobre fons vermell-PSC, apareix Zapatero i aquella promesa: "Donaré el meu suport a l'Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya" (13/XI/2003). En el revers, en un escrit amb el lema "Per un Estatut sense retallades" es demana al president que compleixi com a "demòcrata", i es convida a fer-li memòria enviant-li la postal. Per això fins i tot fa pena que alguns pensin ara que afegint al cafè per a tothom un rajolí de gasosa La Federal s'haurà acabat el plet.

Tots plegats haurien d'aprendre (alguna cosa) d'Artur Mas; inclosos els que aquí comencen a alliberar-se de certa caricatura televisiva del president (sanes rialles a banda). Mas segurament mai no ha estat independentista, però és molt kantià: el deure primer i després tota la resta. I ho era tant quan va negociar la rebaixa de l'Estatut amb Zapatero per garantir-ne la viabilitat, com ara, quan ha optat per acompanyar el poble en la seva decisió, sigui la que sigui, amb independència de qualsevol altre condicionament. Així ho percep molta gent a Catalunya, també al PSC. Molts que mai han llegit Kant, però que s'han cansat d'enviar postals a Espanya.

Versión en castellano: 

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120925/54351047607/gaseosa-la-federal-david-gonzalez.html

Discurs del president Artur Mas al Parlament en què convoca eleccions per validar a les urnes l'inici del procés cap a la sobirania: 
http://www.parlament.cat/activitat/dspcp/transcripcions/plec%2039_1.pdf#page=001

"ESPANYA, PAÍS AMIC"

Per: David González

La Vanguardia, 18/09/12

L'ACUDIT CORRIA L'ENDEMÀ de la manifestació de la Diada: "Espanya no envia els tancs perquè no li arriba per al peatge". Qui va dir allò de "tens menys gràcia que un català"? No, el que passa és que aquí molts gasten un humor fi, gairebé anglès, de riure quan sona el disc del riure. És un humor no tant de sorna com de punyalet que la suposada Espanya alegre i chirigotera no acaba d'entendre. Encara que pot ser que això també hagi començat a canviar, com els temps i els escenaris. Resulta que ara és Espanya qui no està per a xanxes; de fet, s'ha quedat (gairebé) muda. Tant, que a un dels pocs que han parlat (no confondre parlar amb xerrotejar), el gran Vicente del Bosque, l'han invisibilitzat als mitjans. Del Bosque, un senyor gens frívol, ha verbalitzat el que massa demòcrates espanyols callen: que, com tot poble o nació, Catalunya -és a dir, els catalans- té dret a decidir quin tipus de relació vol establir amb els altres pobles o nacions de la terra. O sigui, que on manen la voluntat i els vots, tota la resta sobra.

A Del Bosque, per demòcrata, cavaller i espanyol -i ho dic sense ironia, perquè se m'entengui-, cal proposar-lo ja per a la Creu de Sant Jordi. B. Anderson va dir que una nació no és res més que "una comunitat imaginada". A l'Europa exhausta d'avui són rara avis les societats capaces d'imaginar-se prenent el timó d'elles mateixes. Catalunya, una àmplia majoria dels catalans, els independentistes però també els altres, són capaços d'imaginar-se sense Espanya. En canvi, Espanya és incapaç d'imaginar-se sense Catalunya. Aquí hi ha la mare dels ous. El càntabre Alfredo Pérez Rubalcaba, que és una mica català, per perifèric, li ha dit a Rajoy: "el que està passant a Catalunya és molt seriós". Il·luminació que li va venir, sigui dit sense ànim d'ofendre, en el funeral de diumenge a la Pineda de Gavà.

Espanya s'ha quedat (gairebé) muda davant aquests catalans estranys que demanen la independència amb adhesius on diu: "Espanya, país amic". Els especialistes en la matèria en diuen "patriotisme cosmopolita" (Vegeu Martha C. Nussbaum, Los límites del patriotismo). Un patriotisme que es reconeix o es vol reconèixer en el bon veïnatge amb tot el món. Començant, esclar, pel món més proper.


Versión en castellano: 

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120918/54350518440/espanya-pais-amic-david-gonzalez.html

APUNTS CINEGÈTICS.

ÉS LLEBRER? ÉS CONILLER?

NAN AMB GOS, atribuït al Taller de Velázquez

                                       
                                           
P.D: El silenci el va trencar el Cap de l'Estat, Joan Carles I, en una carta web on parla de "quimeres, galgos y podencos". L'escrit, emmarcat en la nova política de "transparència" de la Casa Reial, va ser celebrat per bona part de la premsa de Madrid, inclosa la més antimonàrquica. La perplexitat dels poders de l'Estat espanyol davant el que està succeint a Catalunya creix. Quina serà la resposta el dia que es produeixi un acte administratiu, una decisió de la presidència de la Generalitat, del Govern o del Parlament de Catalunya, o de tots tres a l'hora, susceptible de posar en qüestió la legalitat espanyola?  

Carta oberta de Joan Carles I: 
http://www.casareal.es/ES/FamiliaReal/rey/Paginas/rey_cartas_detalle.aspx?data=51

APUNTS (41)

Declaració d'Independència, John Trumbull, 1810

“Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s'esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. (...)”

Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, 4 de juliol del 1776

LA PAU DELS CEMENTIRIS

PORTA AL CAMP. FRESNEDA DE LA SIERRA (CONCA) / D.GONZÁLEZ

ESCRIC des d'un poblet de la Serranía Alta, al nord de Conca, on, com saben els amics i alguns lectors, passo l'agost. M'he connectat a la xarxa a l'Ajuntament, a la sala de jocs on es troben la mitja dotzena de nens i joves que apuren els dies per tornar a l'escola o l'institut, a la capital de la província i a ciutats molt més llunyanes. L'escola de Fresneda de la Sierra va resistir fins a finals dels anys noranta. Quan la meva dona hi anava, a principis dels setanta, eren prop d'una trentena de nens. Si fa no fa, el mateix nombre de veïns -gent molt gran- que passen ara l'any al poble. Hi ha un bar, a la plaça, i una casa rural. El pa el porta una fornera amb furgoneta i el metge ve dos cops per setmana. Llevat d'algunes festes, ponts i caps de setmana, són comptats els visitants, sovint fills del poble emigrats a València, Madrid, Mallorca o Barcelona fa més de quaranta anys. L'activitat econòmica és mínima: camps de blat i vinyes guanyades al bosc durant segles de feina pacient, moltes, abandonades. Cèrvols, daines, cabirols i porcs senglars baixen als conreus quan s'assequen les fonts de la muntanya. Els caçadors compten el dies perquè s'aixequi la veda. Hi ha dos ramats d'ovelles, testimoni pàl·lid de l'antiga riquesa ramadera d'aquest racó fred de la Castella profunda. L'alcalde és manobre i pastor. En un senyal oxidat, a l'entrada d'un poble veí, algú ha escrit: "Castilla nación".

Aquest matí hem fet un tomb per les carreteres solitàries de la rodalia. El Campichuelo és un desert demogràfic. Llevat de Priego -on va néixer el ciclista Luis Ocaña- i algun altre nucli amb botigues, els poblets semblen tancats amb pany i forrellat. Regna el silenci als sembrats i als camins de la muntanya. La tardor s'avança i s'avançarà l'hivern. Malgrat el camins asfaltats, el turisme eternament incipient i les cases noves o reformades pels antics emigrants, malgrat la lluita pacient perquè no caigui l'última pedra del mur ensorrat, malgrat la bellesa serena de l'entorn, alguna cosa trenca l'ànima quan es fa fosc. Avui haurem tornat de vacances i tenim previst d'anar a la manifestació de la Diada Nacional de Catalunya. Són moments molt dífícils. I no volem que el nostre país respiri la pau dels cementiris.

(Hi vam ser-hi. Ahir, 11 de setembre de 2012, Catalunya va celebrar la manifestació més multitudinària que mai ha realitzat en la seva història a favor de la llibertat. Centenars de milers de ciutadans ja han pres la decisió, individual i col·lectivament: independència. Catalunya no vol la pau dels cementiris que li ofereix una Espanya incapaç d’escoltar fins i tot els fills que li parlen en llengua castellana. El país ha comparegut. L’Edat Nova, el temps nou, s’obre camí.)  

Versió ampliada de l'article publicat a La Vanguardia l'11/09/12

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120911/54348844511/la-pau-dels-cementiris-david-gonzalez.html

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120911/54349746853/la-paz-de-los-cementerios-david-gonzalez.html