dimarts, 7 de febrer de 2012

NO ÉS PARTIT PER A JOVES

Per: David González
La Vanguardia 07/02/2012


LA CIÈNCIA POLÍTICA té dos conceptes amb què intenta explicar les resistències al canvi en un país, una institució o una organització. L’un és el principi de path dependance (dependència de la senda), que es refereix als límits que imposa el punt de partida. L’altre és el principi d’inèrcia, segons el qual es fa difícil, sovint molt difícil, trencar les regles del joc existents. El punt de partida del congrés del PSOE, la pitjor crisi del partit en 35 anys, era favorable a Chacón –la candidata del canvi– perquè, mal per mal, la catalana era la jove en un món cada cop més agonístic en què la joventut no és un grau sinó el grau. Però la joventut també pot ser un risc quan es té la percepció que el proper punt de partida encara pot ser pitjor. Això i les inèrcies han decidit la batalla: la mobilització in extremis de Felipe i Alfonso per decantar la balança a favor del vell Rubalcaba prova que el PSOE encara és el PSOE. El 2000, quan Zapatero va derrotar Bono per 9 vots, el vell Isidoro havia canviat de cavall a meitat de la cursa i el guerrisme havia dividit el vot del manxec amb una candidata pròpia, Matilde Fernández. Per manar al PSOE, i a Espanya, els joves de Suresnes van haver de fer-se vells abans d’hora. González i Guerra van jubilar el marxisme i una certa concepció plural de l’estat que encara bategava al PSOE de la transició: es van fer socioliberals tranquils (retòrica esquerranista a banda) i nacionalistes (espanyols). Chacón ha fet just el contrari: no només ha pretès avivar la flama del jove Zapatero sinó que ha jugat a heroïna i cavall de Troia de la jove fratria virtual del 15-M. És a dir, dels joves que, amb la seva abstenció activa –“La izquierda, al fondo a la derecha”– van entregar en safata la majoria absoluta al PP de Rajoy. Se’n diu dependència del carrer, el carrer que va encimbellar Zapatero l’11-M dels trens d’atocha i que va negar el pa i la sal a Rubalcaba el 20-N de la crisi del deute. I se’n diu inèrcia vintage, la dels vells roquers de la movida dels vuitanta que van fer del PSOE una cultura de poder. Chacón no ha perdut el combat ni per ser dona ni catalana sinó per ser jove i tuitera. Els joves de Rubalcaba, els joves valors de la nova executiva, Valenciano, Madina, Patxi López, Óscar López, ja són vells. I per això han guanyat. El PSOE no és partit per a joves.      


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada