dimarts, 18 d’octubre de 2011

LES VÍCTIMES, I ELS BOTXINS


Baleners bascos (P-J. Guéroult du Pas, 1710) / GIPUZCOAMUSEOORBITUALA.NET
Per: David González
LA TRANSICIÓ ESPANYOLA S'HAURÀ ACABAT –el moment sembla més proper que mai- així que ETA anunciï que es dissol, que renuncia a les armes feliçment silenciades des de fa molts mesos. ETA és una herència del franquisme, però l’Espanya postfranquista i democràtica haurà trigat almenys tants anys a desactivar-la, i integrar en la vida institucional el seu entorn civil, com anys va estar-se en el càrrec el dictador: 36. Massa anys per esborrar-los de la memòria amb una declaració “històrica” que diuen que pot ser cosa de dies, encara que el desig de pau s’imposi al record del dolor. Compte amb confondre l’amnèsia amb la convivència. El final de la “lluita armada” és també el del “combat democràtic contra el terrorisme”. És la fi de dos relats. Però hi haurà d’haver un punt i seguit: la construcció d’una memòria col·lectiva, que inclogui tant els botxins com les víctimes. La memòria és l’únic espai que poden compartir les “veritats” –no confondre sisplau amb “la veritat”-  dels uns i els altres, dels altres i els uns.

LA PAU SERÀ UN ÈXIT de (gairebé) tothom però no pot amagar un fracàs col·lectiu de la democràcia espanyola. Dels 828 assassinats per ETA des del 1.968 a l’Estat, 783 ho van ser entre els anys 1976 i 2009. Espanya és l’únic país democràtic de l’Europa occidental que durant tres dècades i mitja ha estat incapaç de protegir d’una manera efectiva el dret a la vida i la propietat del conjunt dels seus ciutadans. Incloses les víctimes directes o indirectes del terrorisme d’ETA, però també tota la resta. Sona dur. I molts ho trobaran injust. Però possiblement és ara que hem de parlar més clar que mai. És evident que el problema ha existit perquè algú ha perseverat a posar bombes: ETA, més que ningú. Però la persistència del terrorisme durant els últims 36 anys ha estat també un fracàs de la política espanyola. Un fracàs amb terribles errors: el terrorisme d’Estat, que fins a finals dels anys 80 va alimentar l’espiral violenta i va relegitimar ETA, a Euskadi i fora d’Euskadi. Però també el mite del preu polític de la pau: ja fos per acció o reacció, ja fos per intentar arreplegar les nous o per tallar l’arbre de soca-rel. Ja fos l’exigència “política” de l’autodeterminació o la territorialitat basc-navarresa com a condició sine qua non per fer callar les armes; ja fos l’agitació electoralista de l’espantall de l’“Espanya que es trenca”. Com també l’emmirallament exterior, la fascinació pels suposats rèdits en termes d’autogovern de la pressió del lobby de les pistoles o l’exabrupte nacionalista basc, la fascinació substitutòria d’impotències i mancances pròpies d’estratègia nacional en d’altres nacions sense Estat propi com aquella. O és que potser no té Euskadi idèntiques competències que el 1.980, 606 morts per ETA després?    

IRONIES DE LA HISTÒRIA, el palau d’Aiete era la residència donostiarra on Franco va escollir els 40 consejeros nacionales del Movimiento de la seva màxima confiança, Los 40 de Ayete. Dilluns 17 d’octubre s’hi van reunir, al mateix escenari, un grup de mediadors internacionals, des d’un exsecretari general de l’ONU fins a un exministre de l’Interior de França, per exigir a ETA que plegui i als governs de Madrid i París que obrin un diàleg sobre qüestions tècniques (presos i desarmament). La intervenció d’aquestes personalitats, que tant ha escandalitzat els guardians de l’ortodòxia politicomediàtica sobre la qüestió basca, és, certament, una “vergonya nacional”: és la prova fefaent del fracàs continuat de les institucions democràtiques espanyoles en la resolució del problema. Un fracàs reblat, encara avui, per l’immobilisme de les proclames sobre l’enèsima “trampa” d’ETA, malgrat l’evidència de la derrota operativa  a còpia de cops policials i político-legals (Llei de partits); però, sobretot, per l’extensió del paradigma internacional de seguretat global forçat pels atemptats gihadistes des de l’11-S. Des de llavors, almenys en sòl europeu i dels EUA, no s’hi fan distincions entre “terroristes”. De poc ha anat que ETA no es mori al llit, com Franco.

ELS MEDIADORS DE LA CONFERÈNCIA de pau també han “suggerit” que “els actors no-violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques, així com d’altres de relacionades, amb consulta a la ciutadania”. Tot això és el que ha aconseguit ETA en 36 anys de violència en democràcia: una “suggerència”. Hi ha qui alerta del risc que hi tornem a ser. Però gosaria dir que no hi ha camí de tornada. ETA sap que la pau no té més preu que el derivat dels costos morals de la reinserció dels seus membres. I que el futur serà el que lliurement decideixin els bascos, incloses les víctimes, i els botxins.
(Publicat al blog "Fem un reset" La Vanguardia.cat, 18/10/2011)

DOCUMENTS SOBRE EL CONFLICTE BASC
Pacte d'Ajuria Enea
Pla Ardanza
Pla Ibarretxe
Acord de Lizarra-Garazi
Declaració d'Anoeta
Declaració de la conferència de pau de Sant Sebastià


DECLARACIÓN DE ETA
Euskadi Ta Askatasuna, organización socialista revolucionaria vasca de liberación nacional, desea mediante esta Declaración dar a conocer su decisión:
ETA considera que la Conferencia Internacional celebrada recientemente en Euskal Herria es una iniciativa de gran trascendencia política. La resolución acordada reúne los ingredientes para una solución integral del conflicto y cuenta con el apoyo de amplios sectores de la sociedad vasca y de la comunidad internacional.
En Euskal Herria se está abriendo un nuevo tiempo político. Estamos ante una oportunidad histórica para dar una solución justa y democrática al secular conflicto político. Frente a la violencia y la represión, el diálogo y el acuerdo deben caracterizar el nuevo ciclo. El reconocimiento de Euskal Herria y el respeto a la voluntad popular deben prevalecer sobre la imposición. Ese es el deseo de la mayoría de la ciudadanía vasca.
La lucha de largos años ha creado esta oportunidad. No ha sido un camino fácil. La crudeza de la lucha se ha llevado a muchas compañeras y compañeros para siempre. Otros están sufriendo la cárcel o el exilio. Para ellos y ellas nuestro reconocimiento y más sentido homenaje.
En adelante, el camino tampoco será fácil. Ante la imposición que aún perdura, cada paso, cada logro, será fruto del esfuerzo y de la lucha de la ciudadanía vasca. A lo largo de estos años Euskal Herria ha acumulado la experiencia y fuerza necesaria para afrontar este camino y tiene también la determinación para hacerlo.
Es tiempo de mirar al futuro con esperanza. Es tiempo también de actuar con responsabilidad y valentía.
Por todo ello,
ETA ha decidido el cese definitivo de su actividad armada. ETA hace un llamamiento a los gobiernos de España y Francia para abrir un proceso de diálogo directo que tenga por objetivo la resolución de las consecuencias del conflicto y, así, la superación de la confrontación armada. ETA con esta declaración histórica muestra su compromiso claro, firme y definitivo.
ETA, por último, hace un llamamiento a la sociedad vasca para que se implique en este proceso de soluciones hasta construir un escenario de paz y libertad.


GORA EUSKAL HERRIA ASKATUTA! GORA EUSKAL HERRIA SOZIALISTA!
JO TA KE INDEPENDENTZIA ETA SOZIALISMOA LORTU ARTE!
En Euskal Herria, a 20 de octubre de 2011
Euskadi Ta Askatasuna
E.T.A.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada