divendres, 7 d’octubre de 2011

EL MAG JOBS




Per: David González


A principis dels anys 90, pobre de mi, jo no tenia ni la més remota idea de qui era el senyor Steve Jobs, el fundador d’Apple Computers, ara en camí d’esdevenir el primer sant de l’era global, però recordo que era un anti-Mac insubornable. Per alguna raó (que sospito pot tenir a veure amb la cultura mecanogràfica), em repel·lia –i encara em repèl- el teclat tou dels Macintosh, primera fase en l’evolució cap a la pantalla tàctil. Llavors tenia l’estranya sensació que havia de prémer dues vegades perquè el signe corresponent s’imprimís a la pantalla. Trobava inconcebible que un “ordinador” fos més lent que una Olivetti Lettera, una de les màquines d’escriure més populars dels anys 80. I enlloc del silenciós Mac preferia el martelleig controlat dels teclats durs, versió domèstica del “so de la ciutat”; aquella extensió al carrer del “so de la fàbrica”, que, com va teoritzar Charlie Gillet, el rock’n’roll va convertir en sintonia global a mitjan dels anys 50.
Amb el terme Mac identificàvem, esclar, els ordinadors de la poma, que, llavors, en una clara reminiscència de l’esperit hippy dels seu creador, exhibia tots els colors de l’arc de Sant Martí; una meravella tecnològica que va cimentar el seu èxit massiu en el fet d’haver aparegut en el lloc precís i el moment més oportú: el món que començava a hiperglobalitzar-se quan, amb l’esfondrament del bloc soviètic, l’única alternativa sistèmica al capitalisme, el comunisme realment existent, s’escolava pel forat de la història. La poma emergia com a icona substitutòria de la falç i el martell just quan Fukuyama i el Departament d’Estat, precedits per la visionària plèiade postmoderna dels Lyotard i companyia, declaraven la (bona nova) del final de la història.
Més de 20 anys després confesso queen el terreny pràctic, encara dubto de si comprar-me un Ipad o una Samsung Galaxy; i també que, en el terreny ideacional, mantinc seriosos dubtes de si l’última revolució tecnològica, (em nego a donar per acabada la història perquè dec ser un modern passat de voltes), aquesta revolució tant lligada icònica i fàcticament a la famosa poma d’Apple -també coneguda com la poma d’or de l’era internet (entre el 1.980 i el 2.011 la cotització en borsa de les accions de la companyia ha passat de 3,59 a 377,3 dòlars-, no és en realitat una “ficció” més. Una "ficció més" (com diria un postymodern) que, mentrestant, ens permet omplir els immensos cràters oberts pels gran fracassos del segle XX. El segle XX: “El segle dels somnis trencats”, com el va batejar l’antropòleg Marvin Harris enmig de la marea hiperrelativista. El segle que va morir amb el Mag Jobs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada