dijous, 3 de juliol de 2014

ON ÉS, EL PSC?

Fins i tot l'encara príncep Felip, ja gairebé nou rei d'Espanya, va dir al seu dia en un discurs a Barcelona que els catalans serien el que volguessin ser. Una cosa no gaire diferent del que ha estat dient el PSC conegut en els seus 36 anys d'història, que són gairebé tants com els del regnat de Joan Carles I o els mateixos de la dictadura de Franco. Considerant, a més, que el PSC es regeix i es dirigeix per òrgans "nacionals", catalans, per descomptat, com el seu consell nacional, atès que als seus estatuts considera que Catalunya és una "nació" -a saber: una comunitat que no admet més sobirania que la pròpia per governar-se i relacionar-se amb totes les altres-, no entenc per què el PSC s'entesta a aferrar-se a aquest catecisme fatigós del partit dissenyat per no haver de decidir mai entre Catalunya i Espanya o, encara més, per no haver de decidir mai res, com li vaig sentir dir una vegada a Miquel Iceta, i que, segons sembla, continua dient.

I a més és mentida. Esclar que el PSC ha decidit 50.000 vegades entre Catalunya i Espanya! I la decisió ha estat -i em sembla molt legítima i respectable- "Catalunya amb Espanya". Aquesta va ser la decisió del PSC, perfectament concordant amb la de la resta del catalanisme polític, incloent-hi CiU, durant aquells gairebé 40 anys. I més mentides: el 2003 i el 2006, el PSC va decidir, ni més ni menys, desallotjar CiU del poder malgrat haver perdut les eleccions i obertament en contra del criteri de l'anomenat partit germà, el PSOE. I, finalment, el PSC va impulsar l'Estatut del 2006, la castració consentida del qual al Tribunal Constitucional ha portat Catalunya i el PSC on som.

Atès tot això, les direccions del PSC, amb el partit sumit en el desastre més gran que es recorda, han respost expedientant crítics "catalanistes". El resultat d'aquesta purga autodestructiva és que el PSC el 25-M només va continuar com a primera força en alguns municipis de l'entorn de Barcelona però passava a ser residual a la resta del país. El dret a decidir mitjançant consulta -ho va dir el president Artur Mas divendres davant 600 empresaris a la Seu d'Urgell- no equival a la independència. El dret a decidir, el boc expiatori al qual es pengen tots els mals del PSC, comporta que els catalans seran el que vulguin ser. En això, som on sempre hem estat. Oi, benvolgut Miquel?


La Vanguardia, 17/06/2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada