divendres, 12 d’abril de 2013

EL 'DRET A ESCARNI'

Per. David González
La Vanguardia 9/04/2013


L'última destinatària de l'escarni -escrache, en argentí- ha estat la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau. Diumenge, una trentena de pares del CEIP Can Montllor de Terrassa van protestar davant de casa seva, a Ribes de Freser, pel tancament del centre. Que se sàpiga, Rigau és la primera política no membre del PP a qui li passa, i la primera culpada no d'un d'un desnonament domiciliari sinó d'un desnonament escolar. A més, l'acció l'han dirigit dos companys de Rigau al Parlament, els diputats d'EUiA Joan Mena i David Companyon. No sé com s'ho prendrien Mena i Companyon si demà es trobessin a casa seva una manifestació animada per dos diputats de CiU demanant-los responsabilitats pel dèficit llegat pels tripartits dels quals era membre EUiA. Dèficit que explica, en part, per què el Govern actual ha de tancar set escoles. Admetrien l'empaitada a domicili com una legítima expressió democràtica de malestar ciutadà?

Ni combrego amb l'escrache alegal contra polítics democràtics ni tampoc amb l'escrache legal que l'alimenta: el que practica l'Administració quan envia un munt de policies a fer fora de casa algú que no pot pagar per la raó que sigui. No m'agrada perquè el proper desnonat podríem ser jo o vostè mateix, i aquest és el motiu pel qual també una gran majoria de la societat comparteix o tolera l'escarni. Però per això mateix tampoc no voldria, si fos desnonat, haver de fer cua en una oficina de la PAH -després de les revolucions, sempre vénen els funcionaris- per tenir plaça en un edifici ocupat. Ni tampoc voldria haver de ser alimentat per cap grup o organització de ciutadans bons que reparteix menjar al carrer, perquè res no em garanteix que demà continuïn sent ciutadans bons. I tampoc no voldria morir-me de gana, i tinc dret a reclamar-ho, ja que vostè i jo paguem impostos perquè això no ens passi.

És cert que la socialdemocràcia i el social-liberalisme són conservadors de mena. Però és gràcies al seu programa d'egoisme del benestar, de retirada, que això no és Somàlia ni l'Anglaterra de Dickens (encara). I és gràcies a la democràcia que tenim -de retirada- que se sosté el dret a l'escarni. Pensem-hi, abans que la incompareixença dels uns i la confusió dels altres ho engeguin tot a rodar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada