dissabte, 24 de maig de 2014

Sobretot, molta calma


Per: David González
La Vanguardia 22/05/2014

Sens dubte que l'atac absolutament reprovable i vergonyós a més de patètic que van rebre dijous a Vilanova i la Geltrú el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, i la presidenta del PP català, Alicia Sánchez-Camacho, "no es correspon amb el que és Catalunya", com encertadament va declarar ahir el primer. Cal felicitar el ministre per dir-ho i, més encara, atès que ell va ser un dels afectats. Això no el fa més sant que ningú però la seva contrasta molt i molt amb altres interpretacions dels fets que es van fer ahir mateix des del seu partit en un sentit per desgràcia ja habitual, la sembra de la sospita sobre el conjunt del moviment sobiranista català, que no crec que beneficiï en res el PP, ni, i això és més important, la veritat.

En efecte, sembla que alguns encara no han assimilat que en la gegantina manifestació independentista de la Diada del 2012 i en la no menys multitudinària Via Catalana del 2013 no es produís ni un sol incident -cosa que, per pura estadística s'hauria d'haver produït-, però resulta que així va ser. Simplement, ho constato. Tampoc els que van participar en les manifestacions no són ni millors ni pitjors que els que no les van secundar perquè, senzillament, no els va donar la gana de fer-ho -tampoc no era obligatori, a diferència del que succeïa en temps no tan llunyans amb un altra mena de manifestacions cíviques-. Es tracta de respectar tothom digne de respecte -en principi, tot fill de veí ho som-, cosa que ni entenen alguns que fan escraches ni tampoc alguns que en reben.

I, en fi, no ha estat ni a Catalunya, ni han estat independentistes catalans els implicats en l'acte de violència màxima que tristament s'ha produït aquests dies de campanya electoral encara que no hi tingui res a veure i aquí ho deixem. Altrament, tampoc no entenc gaire bé per què -malgrat les explicacions donades ahir pel conseller Ramon Espadaler, un polític a qui tinc per seriós- els agents dels Mossos i de la policia municipal de Vilanova i la Geltrú no van ser capaços de garantir la normalitat una vegada que va cloure l'acte del PP. Però deixem-ho també aquí.


Diumenge hi ha eleccions al Parlament Europeu. Espero que ho voteu bé. O no ho voteu. Però sobretot molta calma i no us confongueu.

3 comentaris:

  1. Interessant article. Cal dir però que la història de Catalunya –de la Catalunya moderna i contemporània- és plena d’incidents violents que en el seu moment actuaren com la metxa que va incendiar el conflicte. M’explico. Les manifestacions del 10/07/2010, de l’11/09/2012; i la Via Catalana de la darrera Diada; marquen un punt d’inflexió en la naturalesa reivindicativa del poble de Catalunya. Fem memòria. Memòria històrica.
    El primer aixecament independentista de la nostra història moderna el situem la diada de Corpus de 1640. Aquesta revolta venia precedida d’un estat generalitzat de violència que afectava la totalitat dels estaments socials de Catalunya. Recordem que el ministre plenipotenciari Lerma (el “valido” del rei) va intentar obtenir més i més recursos de Catalunya. La negativa de les institucions catalanes és va traduir en un canvi d’estratègia. Lerma va desplaçar el front de guerra a la frontera franco-catalana (el Rosselló), i els terços es varen aquarterar al Principat. Arreu del Principat, amb l’excusa peregrina d’acabar amb la xacra del bandolerisme. I és va obligar a la població civil a hostatjar els militars. Robatoris, violacions, assassinats, lleves forçoses, incendi de cases, esglésies i camps de conreu; varen violentar el país fins a convertir-lo en un immens camp de batalla. L’oligarquia nadiua, fent ús dels seus privilegis és va negar a hostatjar els terços, i el pes de la militarització va recaure sobre la població menuda, els més humils. El que inicialment va ser un aixecament anti-senyorial, va esdevenir –per la gravitació dels poderosos cap a la causa pagesa- una revolta independentista.

    ResponElimina
  2. En 1705, quan el país (o una bona part) és va negar a acceptar el nou Borbó; els gremis (la industria) i la pagesia ja havien superat la crisi de 1640-1652. Barcelona era una ciutat viva, que bullia d’energia; i el país estava sumit en un procés de creixement demogràfic i econòmic –i d’urbanització de la societat-. Els Borbons no estaven disposats a mantenir unes Espanyes confederals que els limitaven l’acció i el poder. I comptaven amb la poderosa industria francesa per a provocar la ruïna de la industria catalana, i provocar de retruc l’ensorrament del país i de les seves institucions. El resultat de la guerra va ser devastador. Novament el país és va convertir en un gran camp de batalla; i Catalunya va trigar molts anys a recuperar els nivells anteriors a la guerra (l’estudiós, figura senyera de la historiografia catalana, Pierre Vilar calcula que uns cinquanta anys). El preu que va pagar Catalunya va ser la pèrdua de les seves institucions de govern, de la seva independència, ... per que cal recordar que fins a 1714 Catalunya era i actuava com un estat dins l’edifici imperial dels Habsburg, amb un grau notable d’autonomia similar al que avui disposen els estats membres de la U.E. dins de l’edifici comunitari europeu. Però també va perdre un importantíssim teixit industrial, i les relacions comercials amb els principals mercats europeus: Holanda, Àustria, Nàpols, Anglaterra, ... La Nova Planta, va significar l’amputació de la projecció netament europea de l’economia i de la cultura catalana. I de la política, també. L’origen del “mercat peninsular” entès com l’estratègia comercial de l’industria catalana, és en la Nova Planta de 1717; la imposició borbònica d’un model econòmic com una part fonamental del projecte de la definitiva castellanització d’Espanya.

    ResponElimina
  3. En 2014, la situació és la que tots sabem. També ara el govern d’Espanya està immers en una maniobra d’ofec –i de liquidació- del fet català; amb l’excusa de la crisi, com en 1640 o com en 1705; d’una crisi que ells afirmen que posa en risc l’idea d’Espanya. La seva idea d’Espanya. Una Espanya castellana que no admet matisos ni diferències. La provocació també hi és: espoli dels recursos fiscals del país, que provoca l’endeutament de la Generalitat –és a dir de la societat catalana-, que provoca retallades dels serveis públics –és a dir retallades de la qualitat de vida de la societat catalana-, que provoca la paralització dels projectes de creació d’infraestructures –és a dir que compromet la viabilitat econòmica del país impossibilita el creixement que demanda la societat, amb la pèrdua d’oportunitats que això representa o pot representar- , ... lleis que ataquen la convivència, que ataquen el model educatiu, el model cultural i lingüístic, ... Insisteixo la provocació hi és. El que no entenen és que la reacció, a diferència del que ha passat en anteriors ocasions no tingui el component de violència que ells desitjarien, que a ells els donaria el plàcet necessari davant les institucions internacionals per a militaritzar el país, com ho varen fer en 1640, en 1705, en 1833 i en 1936. Aquesta és la diferència. I ells, que no tenen cap argument, insistiran fins a l’extenuació en la provocació; i voldran fer veure en qualsevol incident aïllat una prova d’un estat de violència instituït necessari per a justificar una intervenció armada. I aquí, en aquest punt, és on nosaltres els ciutadans i ciutadanes tenim la nostra quota de responsabilitat. Mantenir la nostra reivindicació pacíficament, democràticament, festivament, ... votant guanyem, i ells perden. Votant guanyem la nostra llibertat, i comencem a decidir el nostre futur.

    ResponElimina