Per: David González
La Vanguardia, 05/05/2014
A les zero hores de divendres engega la
campanya de les europees del 25 de maig. En les últimes eleccions a
l'Eurocambra, les del 2009 -us en recordeu?- l'abstenció va ser del 55,10% en
el total espanyol, del 63,06% a Catalunya, i del 57% al conjunt de la Unió. Inquietant. Però encara ho poden ser més els posibles perquès d'aquest elevat absentisme de les urnes.
El 1936, en una Europa al caire de la
tragèdia més gran del segle XX, l'infortunat Walter Benjamin va intentar
teoritzar de quina manera l'art podia recuperar el seu potencial polític i
revolucionari, o simplement ètic, en els temps de la cultura de masses; una
nova era en què la còpia i difusió ad infínitum del que abans havien estat
objectes amb aura, objectes irrepetibles, es desnaturalitzaven, canviant
radicalment de valor i de sentit. Una cosa semblant passa ara amb el valor del
vot i de la idea mateixa d'Europa (i de la democràcia).
 |
| W. Benjamin cap al 1928 / Akademie der Kunst. Berlín |
La UE ha estat fins ara un
objecte polític difícil d'identificar, malgrat l'euro, i l'Europarlament una
mena de retir de luxe per a veterans de la política local, versos lliures,
estrelles en declivi o incòmodes opositors interns que les cúpules dels partits
s'han estimat més tenir com més lluny millor. A la fama de mausoleu de cinc
estrelles -amb estada generosament retribuïda- s'hi afegien les ganes
d'experimentar: d'aquí ve l'emergència de forces estranyíssimes defensores dels
interessos més dispars. Algunes -l'Agrupació Ruiz Mateos o, recentment, el
Partit Pirata- fins i tot van donar la campanada. Les europees eren les
eleccions que comprometien menys: per això sortia de franc votar qualsevol cosa
o no votar. En situacions tan crítiques i confuses com la d'ara, aquesta
dinàmica és una porta oberta a l'antipolítica, als partits de l'odi a l'altre i
a l'antieuropeisme. Aquesta vegada, diuen, la cosa serà diferent perquè, a més
de les batalles internes de cada soci europeu (a Espanya, el duel PP-PSOE i la
qüestió catalana), passa que la
Unió -el Bundesbank i els estats de la primera velocitat-
mana cada dia més sobre els europeus. Ergo fóra bo posar alguns límits al que
l'eurocràcia decideix a l'ombra sense demanar permís a ningú. Pot ser que votar
no serveixi per a res, i n'hi ha que ho creuen de bona fe, però no votar tampoc
no porta gaire lluny. Europa és una cosa que, si no la fas, te la desfan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada