dimarts, 10 de setembre de 2013

SENSE VIA NO HI HA VIES


La Cadena Bàltica en una  carretera d'Estònia, 23 d'agost del 1989

ARTUR MAS Mas no s'ha abaixat els pantalons sobre la consulta, com trona el sector més intransigent de l'independentisme i una part del que aviat farà deu anys el va enviar a l'oposició per fer el primer dels dos tripartits. Tampoc crec que les coses estiguin com estaven l'endemà de les eleccions forçades per la Diada històrica del 2012, en què CiU va perdre 12 diputats a benefici de l'ERC de Junqueras perquè Mas va cometre l'error d'aplicar el principi que en una democràcia manen les urnes però s'ha d'escoltar el carrer.

No és només que Mas hagi tornat a agafar el timó, que també. És que l'ha recuperat -m'ho diu la intuïció i la relectura del que diu el president, no del que li fan dir- perquè, ara sí que sí, comença a haver-hi aigua a la piscina. Pot ser que la consulta es faci i, possiblement, "acordada o tolerada" pel Govern de Rajoy. En el primer cas, per la via d'un pacte que convertiria el resultat en vinculant -aquesta és la clau de la discussió- i, en el segon, per la renúncia de l'Executiu central a recórrer al Constitucional la llei catalana de Consultes que aprovarà el Parlament. En el primer cas, seguint la via escocesa, Madrid guanyaria respectabilitat a la UE i la comunitat internacional -un actiu que no li sobra, com ha evidenciat el fiasco olímpic- i podria aspirar a desactivar l'argument més dur de l'independentisme: que Espanya no és una autèntica democràcia. I, fins i tot, a guanyar la consulta. En el segon cas, no tindria perquè reconèixer necessàriament cap efecte jurídic o polític d'una consulta no referendària que permetria a canvi d'un encaix de la reivindicació catalana en una nova Constitució.


La tercera via -no desitjada per Mas, ni tampoc per Junqueras- són unes eleccions plebiscitàries, el 2016 o abans, fàcilment impugnables per l'Estat (prevaricaria, si no ho fes) i difícilment acceptables no ja pel PP o C's, per motius obvis, sinó pel PSC i ICV, partits no independentistes però tampoc hostils al dret a decidir i, per això, imprescindibles per reforçar la legitimitat del procés. Això explica la virulència dels atacs a la seva premsa amiga, que els acusa de caure en les "trampes" del sobiranisme.


I, mentrestant, la Via Catalana torna a evidenciar que tot plegat no és cap suflé ni té pinta de desinflar-se. Potser perquè l'única cosa meridianament clara, hores d'ara, és que sense Via no hi haurà vies de cap mena.

David González
La Vanguardia 10/09/2013



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada