dimecres, 25 de setembre de 2013

RAJOY AL BORN

Rajoy -o qualsevol altre president del Govern d'Espanya- hauria de visitar les pedres del Born. Quan es vol dialogar és condició sine qua non posar-se al lloc de l'altre.


FELIP V DE LES ESPANYES, DIT "L'ANIMÓS"
Mariano Rajoy hauria de visitar les ruïnes del Born. Així podria completar el viatge que ha fet a la Barcelona assetjada del 1714 a través de les pàgines de Victus, l'exitosa novel·la d'Albert Sánchez Piñol que, pel que sembla, el president del Govern espanyol ha llegit aquest estiu. Espanya -diu l'autor- no existeix: Espanya és un "desencuentro" (edició en castellà); una "desavinença" (edició en català). A pocs llocs es comprèn tan bé com al Born (http://elborncentrecultural.bcn.cat/cael perquè d'aquesta percepció. Les pedres, el que va quedar dels carrers, cases i botigues del barri de la Ribera després del bombardeig ens informen que allà va passar alguna cosa. Alguna cosa que, fins i tot, transcendeix les conseqüències factuals d'aquella derrota, la imposició de les lleis, l'administració i l'idioma de Castella per dret de conquesta -la figura legal amb què Felip V va justificar el càstig als súbdits catalans revoltats-. Les pedres ens parlen: allà -contra el que s’entesten a escriure els que no respecten aquesta veritat- va passar alguna cosa. Alguna cosa que activa una emoció i un sentiment i ens diu per què a Catalunya s'escriuen encara novel.les que qüestionen de soca-rel els "500 anys de vida en comú" a què Rajoy i d'altres apel.len per despertar una altra emoció i un altre sentiment. El que suggereixen i s'experimenta davant les pedres del Born -el sentiment d'injustícia, de maltractament, i l'aspiració a restablir una dignitat menystinguda o trepitjada- és també el que alimenta les mobilitzacions massives de les darreres diades de l’Onze de Setembre. Així com també el que mou molts catalans a defensar la independència –la “sedición”, trona la premsa espanyola més casernària- com a sortida potser impossible –tot indica que Europa hi té tant d’interès com hi tenia el 1714: més aviat, cap interès- però no menys racional d'aquest malestar històric. No menys racional.

Alerta. Ment i cos són la mateixa cosa i emoció i sentiment s'ubiquen a la base de la racionalitat. Ens ho ensenyen les neurociències (Antonio Damasio: El error de DescartesEn busca de Spinoza). Així que despatxar la reivindicació catalana com un atac de sentimentalisme irracional més o menys intens o temporal, com sovint es fa des de fora i des de dins, equival a no haver entès res. Rajoy -o qualsevol altre president del Govern d'Espanya- hauria de visitar les pedres del Born. Quan es vol dialogar és condició sine qua non posar-se al lloc de l'altre. Els sentiments són políticament innegociables, però la raó política en beu; si els ignora, mor. Emoció-sentiment-decisió. Raó.

(Per: David González, La Vanguardia, 24/09/2013, versió revisada)


1 comentari:

  1. Excel·lent com sempre, amic David. Aquell aspecte tant valuòs de l'intel·ligència emocional que alguns anomenen empatia resulta fonamental per a gestionar l'obra política que afecta el destí la societat, el destí dels pobles. Una virtut que, a molts politics professionals de primera linia, no els adorna la personalitat. Vivim una era de liders grissos. Molts analistes politics assenyalen el final de la era dels grans liders amb la desaparició dels constructors de l'Europa social. Però aquest detall, amic, no és només que l'evidència de la destrucció d'un gran corrent que generava grans idees. Els liders només eren la cara visible. El cop d'estat de De Gaulle el maig del 68 i la liquidació de la primavera de Praga el mateix any; varen posar de relleu un estil de fer política a les antípodes dels grans moviments socials. Els mercats, el "partit"; varen guanyar la partida a la gent, a la societat i el perfil del politic s'acostaria més al d'un gestor dels interessos dels poders factics que al d'un representant de la societat. També l'influència americana hi va tenir molt a veure. Els mitings de campanya és varen convertir en demostracions de força econòmica, de capacitat de convocatòria de masses humanes, de fabricació d'una idea sobre la qual havia de pilotar l'atenció de la gent. Els mitings varen deixar de ser forums de difusió d'idees i projectes; per a convertir-se en purs espectacles mediatics que tenien el proposit de reforçar la imatge (no la idea) del candidat. Hi ha una pel·licula bastant bona, "El Candidato" intepretada per en Robert Redford (de mitjans dels 70) que explica aquest canvi de rumb. L'asfixia intencionada del poder de la societat.

    ResponElimina